Foto: Joanna Chichelnitzky

Joan Maria Piqué (Lleida, 1976) és el director general de Prospectiva i Innovació en l’Acció Exterior de la Generalitat. Llicenciat en Periodisme per la Universitat de Navarra, Piqué acumula experiència en l’administració després de treballar estretament amb tres presidents: Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra, a més dels consellers Ramon Tremosa i Miquel Buch en els departaments d’Empresa i Interior. Gran coneixedor de la comunicació internacional, també és el responsable de la sectorial de política internacional de Junts. Abans de treballar a l’administració va exercir de periodista a l’Avui, el Diari de Tarragona, Europa Press i La Gaceta de los Negocios, entre d’altres, després d’haver-se format a El Periódico de Catalunya, The Miami Herald-El Nuevo Herald i La Mañana. A Comunicació 21, Piqué exposa el seu posicionament sobre la figura dels dircom després de la seva experiència professional a la Generalitat de Catalunya.

En els darrers 20 anys s’ha especialitat en la comunicació institucional. Com hi arriba?
Jo no m’ho havia plantejat mai, perquè sempre havia estat un periodista molt vocacional. L’any 2008, mentre treballava al diari Avui, va coincidir que plegava el cap de premsa de l’Artur Mas i van pensar en mi.

Es coneixien amb Mas?
Sí, l’any 1999, mentre treballava a La Gaceta de los Negocios, vaig entrevistar-lo quan aleshores exercia de conseller d’Economia. Durant aquells anys vam mantenir una bona relació amb ell i el seu equip.

I què li va dir a Mas quan va proposar-li ser el seu cap de premsa?
Que no m’escollís a mi, perquè tenia un seguit de principis bàsics molt clars i potser no li convenia que jo fos el seu cap de premsa. Mas, en canvi, va dir-me que volia tenir un perfil com el meu, amb una mentalitat diferent, cosa que parla molt bé d’ell.

S’acaben entenent i accepten treballar plegats.
Sí, em vaig decidir perquè Mas em queia molt bé, ja l’havia votat anteriorment perquè creia que per capacitat i preparació era qui millor podia ocupar la presidència de la Generalitat. Que després de guanyar dues eleccions seguides no hagués pogut aconseguir el seu repte va ser tot un al·licient. Ara bé, em va costar decidir-me pel fet de renunciar a fer periodisme.

“Presentar els polítics com uns titelles dels seus assessors és una barbaritat”

Com havia viscut el periodisme fins aleshores?
Mentre vaig ser periodista ho vivia com un compromís, gairebé com un sacerdoci. Encara recordo quan treballava al Diari de Tarragona, que vaig destapar un cas d’investigació a l’Ajuntament de Tarragona que va acabar amb Convergència i Unió perdent l’alcaldia, i encara no l’han recuperat.

La decisió era arriscada, tenint en compte que Mas era a l’oposició i el vent bufava a favor del govern d’entesa.
Així és, no va ser una decisió senzilla, perquè les pròpies enquestes no pronosticaven un canvi de rumb al país. Però la proposta de Mas era una gran oportunitat de servir el país, i així vaig embarcar-m’hi.

Quines són les habilitats que ha de tenir un dircom avui?
Des que vaig començar fins ara, la figura del dircom ha patit un canvi substancial determinat pels canvis tecnològics i digitals, que ho han revolucionat tot. I aquests canvis no només han afectat la relació entre els polítics i els periodistes, sinó també entre els polítics i la ciutadania. Així i tot, hi ha aspectes que no han canviat.

Quins?
Les habilitats de detectar els punts forts i dèbils del teu missatge, la creativitat i la imaginació que serveixin per enfortir els punts forts i minimitzin els punts dèbils, la humilitat de saber que no els pots canviar. I una de més rellevant: el servei a la veritat.

Què vol dir?
En comunicació institucional has de tenir un compromís molt fort amb la veritat, si no el tens moralment és inacceptable. En una mirada pragmàtica, si t’enxampen amb una cosa que no és, et convertiràs en una eina totalment inútil. I aquest és un consell que sempre els he dit a tots els polítics pels quals he treballat.

El missatge, en aquest cas, el dissenya el polític o el dircom?
Hi ha molt mite sobre aquest aspecte. Els dircom tendeixen a voler fer creure que són més poderosos del que són. Si això fos cert, que qui dissenya el missatge és l’assessor, parlaria pèssimament del polític. Aquell assessor que actua així està menyspreant el seu polític i, de retruc, la política. Es tracta d’un error gravíssim.

Per què?
Presentar els polítics com uns titelles dels seus assessors és una barbaritat. I si ho fa l’assessor, és dramàtic. Al final es fa el que el polític decideix, i així ha de ser.

Foto: Joanna Chichelnitzky

Vostè ha treballat pels presidents Mas, Puigdemont i Torra, a més dels consellers Tremosa, Buch i ara Alsina. Mai ha decidit per sobre d’ells?
Mai. He de dir que he tingut uns caps boníssims, cosa que he tingut molta sort. Potser me l’he buscada. Com a assessor els puc dir què faria, però és el polític qui omple les notes del pentagrama, la decisió és completament seva. I així ho han fet sempre.

A més del lligam amb el polític, el dircom té un altre lligam rellevant: la relació amb els periodistes i mitjans de comunicació. Com ha de ser?
La relació entre l’assessor polític i el periodístic sempre és complexa. I ho és perquè el periodista vol que l’assessor faci unes coses, i viceversa. Jo quan Mas era a l’oposició sempre tenia un ‘sí’ per a les entrevistes, i en canvi, un cop va ser president, la resposta sempre era negativa. I em vaig convertir en un cap de premsa que sempre deia ‘no’ a tothom.

Per què?
Perquè entenc que les aparicions del president han de ser excepcionals. Si el president parla una vegada, el món s’atura. Si en parla deu, perd protagonisme. Perquè si és així, només fa que devaluar la presidència. Personalment no soc partidari que el president participi en programes on hi va tothom, només ho ha de fer de forma excepcional i en format diferent.

“Últimament hi ha pocs mitjans i periodistes que contrastin les notícies”

És de bona reputació que els periodistes parlin bé d’un cap de premsa o dircom?
Jo personalment desconfio molt dels caps de premsa dels qui tothom parla bé. Si és així vol dir que no estàs fent bé la feina, alguna cosa no s’està fent bé. I actualment encara s’ha accentuat molt més, tenint en compte que molts mitjans tenen un biaix molt marcat i molts s’utilitzen com a eines contra projectes polítics. Als qui ens ha tocat fer comunicació institucional de l’independentisme ho hem patit directament.

De quina manera?
Hi ha qüestions professionals que s’han deixat de veure, últimament hi ha pocs mitjans i periodistes que contrastin les notícies. Així i tot, la relació amb la premsa ha de ser cordial i noble per tal que es puguin dir les coses amb franquesa; jo sempre recomano tenir un tracte personal, les relacions personals normalment desfan molts dels nusos que hi ha.

Aquells periodistes que han creuat la línia per dedicar-se professionalment a la comunicació institucional poden enfilar el camí invers, més endavant?
Jo sempre havia pensat que no. Quan jo vaig fer el pas, no es feia. Avui, però, ha canviat tot. Que coneguis les fílies i les fòbies polítiques a algú, si és transparent, no ha de ser dolent. En conec algun cas, d’un amic que gestiona la comunicació institucional d’alguna gran institució unionista que és un gran independentista. La vida és un tango.

Dels tres presidents per a qui ha treballat –tots ells amb perfils molt diferents–, quin és el més empàtic amb la comunicació?
És difícil dir-ne un, perquè tots tres tenen les seves peculiaritats al voltant de la comunicació. Tots tres coneixien bé els mitjans, i ho han fet servir bastant a favor seu.

Què en diria del president Mas?
Tenia molta experiència amb els mitjans de comunicació, però l’havien tractat molt malament, així que era una mica reticent. Ara bé, ha demostrat en les entrevistes que és un personatge gegantí.

Del president Puigdemont?
És periodista i, precisament per això, coneixia molt bé les misèries de la professió [riu]. I com Mas, és un gran comunicador, també en el cos a cos amb els periodistes.

I el president Torra.
Tenia una peculiaritat molt bona: era molt clar. Ell sempre deia el que havia de dir, no l’influenciava l’entorn.

“Desconfio molt dels caps de premsa dels qui tothom parla bé”

Ara treballa al costat de la consellera Alsina.
La consellera té dues grans virtuts: la preparació i la capacitat, dos barems que s’usen i es valoren poc en la política actual, ja que darrerament hi ha hagut massa polítics de microones. Amb aquesta formació i capacitat que té Alsina només li resta experiència i recorregut.

Ara treballa com a director general de Prospectiva i Innovació en l’Acció Exterior. El podem considerar el cuiner de l’acció exterior catalana?
[Riu] La meva tasca al departament és la que està relacionada amb la gestió de bones pràctiques; és a dir, tot allò que té a veure amb l’exportació de bones pràctiques del Govern i la importació de bones pràctiques a l’estranger.

I a partir d’aquí, què?
Hem de saber analitzar les grans tendències globals de manera que l’acció de Govern les pugui tenir en compte. Per tant, és una àrea que abraça tot el Govern i el país sencer, tothom ha de tenir com a prioritat la internacionalització. I així és com diu el president Puigdemont: “el primer pas per a ser coneguts és ser reconeguts”.

Com es pot canalitzar aquest procés de reconeixement exterior des del departament?
A través d’una comunitat catalana de relacions internacionals –que volem posar en marxa– on tinguin cabuda tots els actors que hi ha al país que es dediquen a la reflexió sobre l’àmbit de l’acció exterior. Una comunitat que esdevingui un espai propi per posar les idees en comú, discutir-les i traçar un discurs que impulsi el país de portes enfora. Aquesta comunitat ha de dissenyar una política pròpia en tots els àmbits.