Jordi Barbeta: “Vaig figurar en el primer lloc d’una llista negra de periodistes”

Jordi Barbeta (Barcelona, 1956) és un dels periodistes més rellevants del país en la crònica i l’anàlisi política. Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar la seva carrera professional a mitjans dels anys 70 a Mundo Diario, Tele/eXpres i El Periódico de Catalunya. Va ser sotsdirector de l’Avui i El Observador, i cap d’informació política a TV3 fins a fer el salt a La Vanguardia, on va ser redactor en cap de política, columnista i corresponsal als Estats Units. Actualment, publica peces d’anàlisi i d’opinió a ElNacional.cat, a més de participar com a analista polític en diversos mitjans. A Comunicació 21, Barbeta analitza el moment actual del periodisme i, sobretot, el que lliga amb l’àmbit polític.

Vostè és un periodista fet en l’era analògica. Com s’ha adaptat a l’era digital?
No m’hi he adaptat [riu]. I no ho he fet perquè han canviat l’ofici i els criteris. Avui el periodisme ha perdut veritat i la profunditat. El periodista publica una notícia sense temps per contextualitzar ni comprovar la informació. Actualment, els periodistes som més altaveus del poder que mai. Som reproductors, i a mi això no m’agrada.

A més de la veritat i la profunditat, el periodisme en l’era digital es regeix per la immediatesa.
Avui en el periodisme preval la immediatesa en detriment de la veritat. Quan fem que la immediatesa valgui més, si la font d’informació menteix i tu necessites posar-ho de seguida, no tens temps d’aprofundir en què ha dit aquella persona.

Més enllà dels canvis de criteris, quins canvis ha generat l’era digital?
Per una banda, el periodisme s’ha democratitzat. Avui hi ha més oferta, i qualsevol persona amb Twitter o TikTok és capaç d’enviar missatges i ser influents. Abans només ho podien fer els propietaris dels mitjans, i té conseqüències bones i dolentes: els poders també s’han apropiat de la informació, tenim agències de reputació i fake news. La democratització del periodisme té un efecte positiu i un altre pervers.

Per què?
Avui la gent només llegeix els seus. I té conseqüències: crea guetos informatius i impedeix l’intercanvi d’idees. Avui la transversalitat no té la mateixa força, perquè tothom es refugia en el seu àmbit. El periodisme s’ha atrinxerat.

Què han aportat les xarxes socials al relat periodístic?
Moltíssim. Per bé i per mal. Un bon exemple: jo crec que el rei Joan Carles va haver d’abdicar a conseqüència de Twitter amb la història dels elefants. Després va desencadenar altres històries, com la de la Corinna. Amb el Twitter bullint, els mitjans convencionals, que fins aleshores van ser incapaços de criticar el Rei Joan Carles I, no van tenir altre remei que publicar-ho.

Vostè sempre va voler ser periodista?
Jo volia ser com Constantino Romero, posar discos a la ràdio, ser DJ. Quan encara no havia entrat a la facultat, em vaig presentar a un parell de proves per fer radiofórmula a Ràdio Barcelona, però no va ser possible, vaig suspendre. Tampoc vaig entrar a Ràdio Joventut, que era una ràdio on es formaven grans professionals. Un cop vaig entrar a treballar a la premsa comarcal, al Vallès, ja vaig centrar-me de ple en el periodisme escrit.

“Reconec que durant el procés vaig autocensurar-me”

S’acaba especialitzant en la informació política i internacional.
No va ser volgut, va ser l’atzar. Un cop vaig ser a la redacció d’El Periódico de Catalunya, recordo haver passat per totes les seccions excepte la d’esports. Va ser a El Periódico on vaig descobrir la informació política i m’hi vaig especialitzar.

L’especialització és un grau en un ofici com el periodisme?
Quan tu et consolides en una posició, vas acumulant experiències, dades i contactes. Aleshores, en aquest punt, és molt difícil canviar. L’especialització et dona background, i és rellevant, perquè així és com pots contextualitzar, que és una de les funcions que té el periodisme.

Després d’El Periódico va fer el pas a TV3 per dirigir la informació política.
Em van fitxar com a periodista especialitzat en política catalana, que aleshores no en tenien. En aquella època hi havia majoria absoluta a Catalunya i a Madrid, i en 20 mesos me’n vaig cansar i me’n vaig anar.

Així i tot, hi va tornar més endavant.
Sí, després d’una etapa al diari Avui i a El Observador, vaig treballar en diversos programes a TV3, amb Vicent Sanchis, Gemma Nierga, Toni Soler, Carme Basté, Jaume Barberà i Joan Oliver. Va ser una època en la qual vam ser capaços de transformar el model de programa matinal que avui coneixem, ja que abans els programes d’aquella franja estaven pensats suposant, equivocadament, que a l’altra banda només hi havia mestresses de casa desinteressades amb què passava al món.

Parla del Bon dia, Catalunya.
Sí, va ser un programa trencador, incorporant per primer cop debats i entrevistes de temàtica política i d’economia. Després vaig passar a fer un talk show, fins que em van oferir el repte de ser el cap de la secció de política de TV3, on vaig estar quatre anys, fins que José Antich m’ofereix incorporar-me a La Vanguardia.

“Avui en el periodisme preval la immediatesa en detriment de la veritat”

Què el sedueix de la proposta que li fa el Grup Godó?
Que era La Vanguardia, ras i curt. I perquè els mitjans que són transcendents en la informació política, encara avui, són els de premsa escrita. Jo sempre m’he trobat més còmode escrivint que fent vídeos.

S’hi passa 18 anys a La Vanguardia amb una corresponsalia als Estats Units. Són els millors anys de la seva vida?
Va ser una gran època de la meva vida, no sé si van ser els millors anys. M’ho vaig passar molt bé en altres èpoques, com a El Periódico de Catalunya. El que sí tinc clar és quins han estat els pitjors com a periodista.

Quins?
Els últims anys, amb el procés, han estat molt durs.

Per què?
El periodisme i la informació política s’han atrinxerat moltíssim, i he viscut grans decepcions amb l’ofici. Jo creia en el llibre d’estil d’El País, era una referència moral, i ells mateixos se l’ha passat pel forro. Penso en tots els companys que es van significar com a antifranquistes i progressistes, han callat amb l’abús policial i la repressió de l’Estat durant el procés.

El procés va implicar emocionalment els periodistes?
Sí, com mai. El procés ens va afectar a tots, també personalment. Es va imposar el periodisme de trinxera. Reconec que durant el procés vaig autocensurar-me a l’hora d’explicar la mala gestió dels polítics catalans per la repressió que patien per part de l’Estat. Aquella acció repressiva no es podia justificar des de cap punt de vista democràtic, i no es podia posar al mateix nivell de crítica els repressors i els represaliats, per malament que ho feren aquests. El que em sap més greu és la nul·la capacitat crítica i el col·laboracionisme de periodistes que en altres èpoques els considerava mestres.

Per part dels mitjans espanyols.
Sí, sobretot, es van entregar absolutament al discurs oficial del Govern espanyol. Però també de Catalunya. L’any 2014, en un sol mes, van saltar tres directors dels diaris més rellevants: El País, El Mundo i La Vanguardia. Amb el relleu a la direcció, les tres capçaleres van canviar de línia editorial, més propera a la tesi del Govern de Rajoy. L’escenari va canviar com un mitjó. El procés i la crisi estructural dels mitjans van suposar un sotrac.

“Al polític, del periodista només li interessa que li doni la raó i el tracti bé i l’elogiï”

Els mitjans catalans van contribuir en excés a fomentar el guió dels polítics catalans?
Infinitament menys, perquè tothom sabia que no era una carta guanyadora i tothom prenia precaucions, però és evident que la trinxera funcionava en totes dues bandes.

Vostè, en quina banda es va posicionar?
Personalment, em vaig situar a la banda de la reivindicació del dret a decidir després que es va tombar un Estatut que havia estat votat pels ciutadans en un referèndum constitucionalment vinculant, i vaig pagar-ne les conseqüències, però mai vaig afegir llenya al foc dels que deien que “ho tenim a tocar” o que “en 18 mesos farem la independència”. Això no era veritat abans i tampoc ho és ara.

Si no era veritat, va ser un engany?
Els partits que es diuen independentistes tampoc s’ho creien abans ni s’ho creuen ara. Utilitzen el discurs independentista per guanyar poder autonòmic, tret de Puigdemont, és clar.

Amb la seva expertesa, quina relació ha de tenir un periodista amb un polític?
És molt complicat, però per al periodista és una relació imprescindible. Recordo quan treballava a TV3 que alguns companys de feina al·lucinaven que jo anés a dinar amb polítics. Per a ells, semblava com si m’entregués als polítics.

Per què és una relació imprescindible?
Perquè pot acabar sent profitosa o perniciosa, i això qui ho marca és el periodista. Si marxes de vacances amb un polític et serà més difícil criticar-lo. Per això, per al periodista és primordial saber com manté prou proximitat amb el polític perquè ragi informació, i la suficient distància perquè aquella proximitat no t’entabani. D’això se’n diu ofici. Al polític, del periodista només li interessa que li doni la raó i el tracti bé i l’elogiï [somriu]. El més important és fer-te respectar.

En la relació periodista-polític, els gabinets de premsa han ajudat a bunqueritzar la informació política, com ha passat en altres àmbits com l’esportiu?
En política també. Jo havia conversat amb el president Pujol al lavabo! Ara seria impensable, els presidents només parlen quan ells volen. No conec gaire la premsa esportiva, però tinc una anècdota mentre exercia de corresponsal als Estats Units.

Què li va passar?
En una gira del Barça, mentre conversava amb l’aleshores entrenador Ernesto Valverde, va apropar-se un integrant de l’equip de premsa del Barça esbroncant l’entrenador i dient-me “això no es fa!”. Em consta que en altres àmbits com la cultura i la música, també passa.

“Marxar de l’escena periodística em fa vertigen, m’està costant”

Al llarg de la seva trajectòria, com ha conviscut amb les pressions de la classe política?
He rebut pressions, i amenaces també. No és lògic, però és habitual.

La més sonada va ser amb Toni Bolaño.
Bolaño em va amenaçar no una, sinó moltes vegades. Això sol ser una manera de fer des del poder, la intenció és destruir-te professionalment parlant.

I ho va aconseguir?
A la llarga em va perjudicar més a mi que a ell. El podeu escoltar a diverses tertúlies pontificant sobre les pressions polítiques als periodistes, fins i tot a la ràdio pública.

No va ser l’únic.
No. Una que em va doldre especialment va ser una enganxada forta amb Josep-Lluís Carod-Rovira. Jo informava que hi hauria tripartit a la Generalitat i no pacte CiU-ERC, perquè m’ho deien les fonts d’ERC. Carod-Rovira em va trucar per dir-me si m’havia plantejat quin seria a partir d’aleshores el meu futur a La Vanguardia. Al cap de pocs mesos es va destapar l’informe Sellarès, una llista negra de periodistes en la qual jo figurava en primer lloc.

“La democratització del periodisme té un efecte pervers: crea guetos informatius i impedeix l’intercanvi d’idees”

Ha treballat en la gran majoria de diaris de paper del país. Va rebre mai una oferta d’una capçalera de Madrid?
Sí, de l’ABC i d’El Mundo! Suposo que amb els embolics que vaig tenir amb el tripartit a la Generalitat es pensaven que jo era de dretes. Segur que avui no ho tornarien a fer.

Per què les va rebutjar?
No em va interessar ni professional, ni política, ni econòmicament. Sempre he preferit treballar en un mitjà sencer que en una delegació.

Com veu l’escenari dels mitjans de comunicació en la seva lluita per a la supervivència?
El món digital ha revolucionat el sistema, però té un problema: els mitjans escrits, o perden diners o encara no saben com treure benefici del sistema digital. A Espanya hi ha més suports governamentals. Sense les subvencions, els diaris estarien en fallida. L’objectiu ja no són els lectors, sinó que ho són els patrocinadors. No voldria exemplificar un sol diari perquè afecten a la immensa majoria, per no dir tots. Això ho explica molt bé David Jiménez, exdirector d’El Mundo, en el seu llibre El director.

Cada cop hi ha menys lectors i el paper s’encareix a marxes forçades. Els diaris de paper tenen més recorregut?
No hi ha cap empresa que ho aguanti, si no és perquè té altres fonts de finançament. Del tot probablement no desapareixerà mai; tot i que amb menys intensitat, encara ara la premsa de paper determina la influència.

Vostè és un dels tertulians de referència del país. El format de tertúlia s’ha devaluat amb el temps?
D’entrada, quan se’m diu tertulià em sento una mica insultat [riu]. El tertulià no té coneixements de tot, potser no sap de res. I el periodista? Tampoc té el coneixement de tot, però sí més no, ha de dominar els temes en els quals està treballant durant la resta del dia.

El minutatge de les tertúlies dels mitjans de comunicació s’hauria de reduir?
Hi ha una realitat molt clara. El format tertúlia és barat, i actualment més barat que mai. Per una tertúlia a TV3 i Catalunya Ràdio avui cobro la meitat o menys que fa uns anys. I amb un altre afegitó: abans la tertúlia tenia una durada de mitja hora, avui s’allarguen dues hores. Per una qüestió econòmica, és més barat.

“Jo volia ser com Constantino Romero, posar discos a la ràdio, ser DJ”

Un dels programes en el qual participava com a tertulià va ser el FAQS de TV3. Va entendre la seva retirada de la graella?
En el cas del FAQS, tots els partits polítics en tenien queixes, i així va caure. La decisió va tenir a veure amb un pacte polític que va haver-hi a la Corpo amb el relleu a les direccions de TV3 i Catalunya Ràdio. Amb el relleu a la direcció, canvien els criteris. I els puc comprendre perfectament, una televisió pública ha de fer equilibris entre el que genera audiència i el servei públic. Però que ningú ho oblidi: els anys de més oferta política a TV3, l’audiència es va disparar.

Actualment el FAQS s’emet a 8tv (El Fax). El projecte de Nicola Pedrazzoli pot arribar a fer ombra a TV3?
Estem molt lluny d’aquest escenari. La diferència de pressupostos és gegant, i té un pes determinant. Fer ombra a TV3 és molt difícil, dependrà del talent i de trobar una fórmula atractiva. Així i tot, crec que el format de televisió generalista està perdent pistonada, i hauran de canviar el model de negoci.

Avui vostè practica la jubilació activa: continua exercint el periodisme com a crític de l’actualitat. Es jubilarà mai del tot?
No ho sé. La feina ho ha estat pràcticament tot en la meva vida, m’hi he dedicat en cos i ànima. Fins al punt que he tingut quatre fills i ara em retrec que els vaig banyar ben poques vegades. Avui visc en una contradicció permanent. M’agrada ser en el rovell de l’ou, i marxar de l’escena periodística em fa vertigen, m’està costant.

Abans de plegar del tot, hauria d’escriure un llibre.
Si no ho he fet no haurà estat per manca de propostes. Sempre penso que ho faré aviat. Potser em sobra mandra i una mica de coratge.