Jordi Beltran (Barcelona, 1955) és una de les veus de referència de la ràdio i de la comunicació del país. Prova d’això és que va formar part de l’equip fundacional de TV3, Catalunya Ràdio i RAC1. Després de 40 anys, el dia de Reis va anunciar la seva jubilació. L’any 1972 va iniciar-se a Ràdio Barcelona, on va formar part de la primera radiofórmula: La Ràdio Canal 2. Després va fer el salt a RNE Catalunya com a productor en espais musicals i Radio Peninsular. A Catalunya Ràdio va formar part dels programes Plàstics dràstics, Claxon, Soundtrack, Una nit a la Terra i La vida en solfa. A RAC105 va ser coordinador de continguts, i a RAC1 ha presentat No som perfectes i No hi som per festes. En la televisió va ser guionista de l’Àngel Casas Show, Arsenal i Arsenal Atlas de TV3; va ser codirector al canal 33, presentador del programa Tots a 100 i Avisa’ns quan arribi el 2000 amb Albert Vinyoli. En l’època de màxima esplendor de les revistes de paper, va ser cap de redacció de Vibraciones i director de Rock Espezial, a més de crític de la secció discogràfica d’El País de la Tentaciones. A Comunicació 21, Beltran repassa la seva llarga trajectòria i reivindica la ràdio que es fa a Catalunya.
Quin és el teu idil·li amb la ràdio?
Soc d’aquella generació que quan arribava a casa posava en marxa la ràdio. Era d’aquells que movia el dial per veure què sonava, buscava emissores estrangeres, com Ràdio Luxemburg. També escoltava la ràdio les nits que estudiava, així que vaig ser un estudiant deficient, la concentració la tocava poc.
Tot i que has tocat ràdio, premsa escrita i televisió, ets un home de ràdio.
Quan vaig entrar a la universitat ja havia trepitjat la ràdio. En aquella època escoltava Ràdio Barcelona, sonava molt bé. Un dia vaig anar a conèixer Constantino Romero en el seu programa com a públic. I realment va ser aquí quan va començar tot. Andrés Caparrós em va oferir entrar a formar part de l’equip del seu programa. Tenia 17 anys i m’esperava la universitat. Vaig estar-hi molt temps a Ràdio Barcelona, enamorat d’aquell edifici, vaig establir vincles amistosos amb molta gent d’aquella emissora.
Constantino Romero va ser el teu gran mestre?
[Riu] Sí, em fascinava molt la seva capacitat de parlar sobre música sabent en quin moment havia de callar per no aixafar la veu de l’intèrpret i quadrar les cançons. I també m’impressionava la seva capacitat de modular els diferents tons que volia donar en funció de la música que posés. En cap moment et deia com fer les coses, però veure com ho feia i les ganes que hi posava em va acabar de convèncer. En aquella època em vaig anar impregnant de les dinàmiques de com m’agradaria fer la ràdio.
I de quina manera volies fer ràdio, també?
Barrejava la fórmula anglesa amb la música d’aquí. La veu sola evidencia la importància d’una peça o la falta de ritme, però tenir la música posada de forma permanent, sense que es percebi del tot, ha de servir per tapar buits, imprimir un ritme o una atmosfera desitjats. Aquesta és la ràdio que a mi m’agrada fer, la que et suggestiona, la que permet crear el clima adequat en cada moment.
“A Catalunya es fa molt bona ràdio, possiblement de les millors d’Europa”
En el teu comiat vas acabar així: “tot el que he fet és pensant amb vosaltres”. Què simbolitza aquesta frase?
Mira, ho vaig dir malament! [somriu] És una cita d’Iñaki Gabilondo, que va dir “siempre hay que pensar en los oyentes”i jo vaig dir “con los oyentes”. Volia dir que has de situar-te en el lloc de l’oient i elaborar el pensament que tindries si tu escoltessis la ràdio. En definitiva, has de tenir la perspectiva de l’oient. Això fa que la ràdio funcioni, i malgrat no sigui tan evident, crec que RAC1 ha agafat aquest to, és una emissora que s’hi ha esforçat bastant a l’hora d’aplicar la naturalitat quan comunica.
Després d’haver format part dels equips fundacionals de les dues grans ràdios del país, què diries que ha fet bé RAC1 per tenir aquest lideratge?
Hi ha diversos elements que expliquen el lideratge de RAC1. La naturalitat, la perspectiva que et dona poder veure Barcelona des de la planta 15 de l’avinguda Diagonal i, sobretot, el tarannà que té tot l’equip i que s’escenifica amb una redacció totalment oberta, com els diaris americans de l’època de la sèrie Lou Grant, on es generen unes dinàmiques molt potents, un ambient proper i una empatia molt bèstia entre tots. Aquest factor també explica el lideratge de RAC1, perquè si parlem de salaris, la diferència entre els de la ràdio pública i la privada és més que notable.
El No hi som per festes ha estat el programa calaix desastre per excel·lència de la casa?
Més aviat, un calaix desastre! [riu] perquè jo soc caòtic i els temes que m’interessen i em motiven acaben generant continguts força eclèctics. Soc molt partidari de sorprendre l’orella. Ha estat un programa que amb el temps ha anat evolucionant, malgrat que l’esperit ha estat sempre el mateix.
Sempre t’ha tocat treballar els dies que tothom té festa, els dies en els quals ningú vol treballar.
Sí, però també és voluntari. Un dia, l’amic Jordi Costa –quan era als esports de RAC1–, va dir que jo era com el Busquets de la ràdio: un ‘tapaforats’, i que algunes parts del RAC1 centrat eren millors que alguns directes. Soc multitask, una mena de ‘professional escombra’, això em permet anar al meu ritme.
La música sempre t’ha acompanyat.
Sí, perquè ajuda a potenciar la manera de comunicar de cadascú. I perquè la música sempre ha estat al meu voltant des que vaig néixer. En temps de pandèmia he agraït tenir-la tan a prop, perquè et poses els auriculars, surts a caminar una estona i és balsàmic, vitamínic.
“Què es busca a Twitch? Tenir un mitjà propi, augmentar l’ego i ganes de fer negoci. Tres objectius que junts poden resultar difícils de controlar”
Els últims mesos abans d’acomiadar-te has fet ràdio en plena pandèmia. Ha canviat alguna cosa?
Sí, d’entrada, des de la pandèmia hem fet una ràdio a distància, des de casa. Però, així i tot, hi ha un element que va per davant de tots i que es manté: la música. La música va ser el primer àmbit cultural en posar en marxa el sistema a la carta i que permet l’oient decidir què vol i quan ho vol; la ràdio cada cop més nota que ha entrat en joc una nova fórmula: el podcast.
La ràdio ha evolucionat en positiu?
Sí, ha guanyat en tecnologia, perquè editar en cinta era molta més feina. Perdre crec que no s’ha perdut pràcticament en res. Ara, els podcasts poden funcionar, però la majoria són poc elaborats. Trobo a faltar-ne que explotin el format sèrie, una mica com els serials que escoltava la meva mare a la ràdio. Però per fer-ho bé s’hi han d’invertir ganes, calés i temps.
L’evolució tecnològica ens ha obert nous escenaris comunicatius. El més recent és el Twitch. Quina mirada hi poses?
S’està complint el vaticini d’Andy Warhol, que deia que en el futur tothom seria famós durant 10 minuts. La projecció i l’activitat promocional a les xarxes socials i les noves plataformes tenen un punt d’això. És com una pressa que tenim per ser els més coneguts, però crec que igual de ràpid que puges, també baixes. Què es busca a Twitch? Tenir un mitjà propi, augmentar l’ego i ganes de fer negoci. Tres objectius que junts poden resultar difícils de controlar.
Mentre la televisió continua reinventant-se i els diaris de paper veuen com cada cop esvenen menys, la ràdio no només es manté, sinó que cada cop té més audiència. Com s’explica?
Durant molts anys, la ràdio ha estat el mitjà professional amb més immediatesa, però s’ha alterat amb l’aparició de les xarxes socials i amb el fet que tothom té accés a una informació més o menys creïble i manipulada. La ràdio ha perdut un pèl d’immediatesa. La gran qüestió ara és de quina manera la ràdio es diferencia de la resta de mitjans i fa valdre la seva forma d’acompanyar, d’entretenir i de transmetre la informació; en definitiva, de comunicar.
Quin és el secret?
La personalitat dels comunicadors, que és tan important per la veu com pel so que faci identificable les emissores. Si ho aconsegueixes, estaràs fent ràdio a la teva manera. I això és el que ha assolit RAC1, una ràdio totalment identificable. Hi ha un arrelament, i és que la ràdio s’escolta molt al cotxe, és l’àmbit més important de consum de ràdio.
“La ràdio que més m’agrada és la que et suggestiona, la que permet crear el clima adequat en cada moment”
Històricament a Catalunya hi ha hagut sempre grans comunicadors, encara avui.
A Catalunya es fa molt bona ràdio, possiblement de les millors d’Europa. Molts dels professionals d’èxit han fet o fan ràdio a Catalunya. Carles Francino, Gemma Nierga, Julia Otero, Toni Clapés, Jordi Basté, Àngels Barceló, Xavier Sardà, Andreu Buenafuente, la llista és inacabable.
A la teva manera, has creat escola?
Soc underground en el sentit que soc una persona que veu que no pot arribar al lideratge, però sempre he buscat fer allò que m’interessava i com podia fer-ho. M’agrada molt que les entrevistes siguin converses, però no sempre passa. En els darrers tres anys, el programa ha estat més monogràfic: des del sentit de l’humor, a la primera vegada o als funerals… Ho hem fet sempre barrejant seqüències de pel·lícules relacionades amb la temàtica i amb veus de persones diverses aportant la seva opinió o testimoni.
Aquest estil Beltran, marca de la casa, es perdrà?
Jo crec que el podcast es menjarà les parcel·les d’entrevistes i programes especialitzats. Tot es transforma, i la ràdio també viurà canvis. Pel que fa al No hi som per festes, he vist molts estudiants que poden donar continuïtat a aquest format. Tot i les hores de feina fosca que hi ha al darrere, haver transmès a l’oient que m’ho he passat bé em fa estar molt content i complagut.
I a partir d’ara, què?
Ordenaré el meu arxiu de discos, vinils, llibres i publicacions que tinc, i gaudiré dels dies que són festa, que gairebé ni ho recordo [somriu]. A banda, no descarto fer algun podcast compartit i seguiré col·laborant amb el Basté i el Bundó. Però més enllà d’això, intentaré prendre’m un any sabàtic, m’ho prendré tot amb molta més calma.
