Jordi Costa Garcia (Barcelona, 1977) és l’editor i presentador del programa Tot costa de Catalunya Ràdio juntament amb Sònia Gelmà. Llicenciat en Periodisme a la Universitat Ramon Llull, va iniciar-se a Ràdio Gràcia, i posteriorment va passar per El Punt Avui i Ona Catalana. La seva etapa professional més llarga i on va consolidar-se com a periodista esportiu va ser a RAC1, on va treballar 12 anys. A banda de publicar articles d’opinió en diaris com l’Ara o l’Sport, és la cara visible del Tot costa, l’aposta esportiva de Catalunya Ràdio, que en el darrer EGM va sumar 109.000 oients, la millor xifra del programa des de 2016, i superant la barrera dels 100.000 per segona onada consecutiva. A Comunicació 21, Costa reivindica la fortalesa de la ràdio com a mitjà, i es felicita del moment dolç que viu la ràdio feta en català.

109.000 oients en el darrer EGM. El Tot costa és una aposta consolidada sis anys després?
Sí, ho és. Superar els 100.000 oients és una bona dada, que té més mèrit pel fet que el Barça ha fet una temporada per oblidar. Tenim l’avantatge que qui vol consumir informació esportiva de 7 a 9 del vespre no té cap altra alternativa, no tenim competència. L’única cosa que em preocupa és oferir a l’oient el programa d’esports que a mi m’agradaria escoltar a aquella hora, especialment pel to. I crec que ho aconseguim raonablement.

La renúncia de RAC1 d’oferir informació esportiva en la franja horària del vespre us ha beneficiat en la consolidació del Tot costa?
Ens ha beneficiat moltíssim; ara bé, no tenim competència en esports, però sí amb un referent com és Albert Om, que a més recull una barbaritat d’oients del Versió RAC1. Han anat bé els dos darrers EGM, però en canvi no m’explicava perquè anys enrere no obteníem millors resultats. Fins i tot en això tampoc soc resultadista.

Catalunya Ràdio va cometre un error al prescindir del programa d’esports de la nit?
Sí, tinc la meva opinió particular, però no la discuteixo. Considero que hi ha poca oferta esportiva en la graella de Catalunya Ràdio, però la direcció de la casa tenia un altre enfocament. Si en el seu dia RAC1 li va regalar la franja de tarda d’esports a Catalunya Ràdio, ara Catalunya Ràdio ha regalat la franja de nit a RAC1. Així i tot, he de dir que l’aposta digital d’aquesta franja nocturna ha estat molt bona, ho estan petant.

Vas fer el salt de RAC1 a Catalunya Ràdio amb Sònia Gelmà. Què us empeny a deixar RAC1, sent la ràdio líder del país?
Era un projecte fet a mida, i hi anava acompanyat de Sònia Gelmà, que era una condició indispensable. Va ser un repte enorme personal, fins i tot vaig pensar que me la fotria. Després de sis anys, crec que ens n’hem sortit prou bé.

“La ràdio és qui millor s’ha adaptat a l’era digital i tecnològica, és imbatible”

Com va ser l’adaptació al nou rol de director i editor d’un programa nou i en una casa nova?
Vam tenir la sort que des del primer dia vam estar protegits per Xavi Campos, que és qui ens va fer la proposta. I a més ha estat una direcció compartida amb la Sònia. Ho he intentat fer amb naturalitat, i no estic segur si soc un bon director d’orquestra, però l’equip funciona com a mi m’agrada, i el programa, també.

Pel que fa als continguts, quin esport i quin club pot competir amb el Barça, que s’ho acaba menjant tot?
Ningú, cap! Tot i l’esforç que fem al programa de tenir una visió allargada del país com a mitjà públic, quan no parles del Barça, el comptador de l’audiència de la ràdio es desploma. És així, ras i curt. Quan parles d’altres esports i disciplines rebem missatges reclamant-nos quan es torna a parlar del Barça o quan comença la tertúlia.

Fins i tot, ara, amb l’esport femení. També ha hagut d’aparèixer el Barça.
Hi ha esportistes femenines d’altres disciplines que ara se senten orgulloses que l’esport femení pugui ser mediàtic, però, d’altra banda, senten una punxada a l’hora de reclamar que ja hi eren temps enrere. Em puc equivocar, però si la trajectòria actual del Barça femení l’hagués feta l’Espanyol femení, no haguera tingut la mateixa repercussió. Els mitjans hem jugat fort amb l’aposta del Barça femení, però el seu èxit no és només pel seguiment que en fem nosaltres. Som davant d’un fenomen que va més enllà de l’esport.

Com s’està vivint a Catalunya Ràdio l’era post-Puyal?
Al principi va ser un xoc, però la decisió més encertada va ser que el lideratge l’agafés Ricard Torquemada. El que és fidelíssim a Puyal el trobarà a faltar tota la vida, però es manté pràcticament tot el seu equip; per tant, continua sent la seva essència. Ha estat una transició molt natural, i la qualitat de la transmissió no s’ha empobrit, continua sent molt planera. L’error haguera estat voler fitxar algú que fes de Puyal, i Bernat Soler ha agafat un estil propi que va en sintonia amb la casa.

“Gerard Romero és un fenomen! Pocs periodistes esportius tenen la seva capacitat d’obtenir aquesta quantitat d’informació valuosa del Barça”

La competència entre RAC1 i Catalunya Ràdio ha generat més oients que mai de ràdio en català. Aquesta és la millor notícia?
Sí, per descomptat. És un missatge que sostenim des dels dos costats. Fins i tot RAC1, més enllà de fer bandera del seu lideratge, també posa en valor aquest moment dolç que viu la ràdio en català. En un moment en el qual el català és en minoria a tot arreu, que la ràdio en català vagi per davant demostra que s’està fent molt bona feina i que es manté la tradició de consum de ràdio d’aquest país. És per estar orgullosos.

En plena transformació digital i tecnològica, la ràdio és el format que està sortint més reforçat.
La ràdio és qui millor s’ha adaptat a l’era digital i tecnològica, és imbatible. Perquè la seva immediatesa no la té cap altra format, ni Twitter ni Twitch. L’opció a la carta o la ràdio a través de les apps han estat un gran impuls, ens alimenta molt més. No hi ha cap format que pugui competir amb la ràdio.

Tota la teva trajectòria professional ha estat lligada a la ràdio: Ona Catalana, RAC1 i Catalunya Ràdio. Com es va gestar el teu pas al Grup Godó?
Va ser una trucada del [Jordi] Basté, em va canviar la vida. I ho dic així perquè, encara que soni gros, és real. “Vull que siguis el Torquemada de RAC1”, em va dir Basté. I jo vaig pensar que havia embogit. La darrera etapa a Ona Catalana va ser un infern, amb constants discussions amb qui aleshores era el meu cap, així que va ser molt fàcil fer el pas a RAC1.

Havent format part d’Ona Catalana i RAC1, per què una se’n va anar a l’aigua i l’altra va acabar sent líder indiscutible?
Pressupostàriament, Ona Catalana era un projecte molt més potent que RAC1, però la gestió va ser pèssima. Pel que fa als sous, les estrelles sempre han estat pagades a bon preu a tot arreu, però per a la resta de treballadors –els redactors rasos– es pagava molt millor a Ona Catalana que a RAC1. I desgraciadament, el temps ha demostrat que el model de negoci adequat és l’altre; és a dir, el de RAC1.

Quin model?
El d’invertir en estrelles i nodrir-se d’una redacció jove, que es comprometi per damunt de condicions de treball i volum d’hores en horaris intempestius. I això que quan hi treballava mai em vaig plantejar si el Basté cobrava molts diners i jo molt pocs. Així i tot, manté el to d’empresa familiar, cosa que ho fa tot més fàcil a l’hora de gestionar, i que a més s’ha fet amb molt bon criteri.

Aquest va ser un dels motius pels quals vas acceptar la proposta de Catalunya Ràdio?
No, jo a RAC1 m’hi haguera quedat tota la vida. M’hi sentia molt còmode, hi ha companys que són grans amics, però després de 12 anys fent el mateix sí que necessites nous al·licients. Però això, no puc parlar malament de RAC1, tot el contrari.

Què ho fa sostenible, fins ara, el model RAC1?
El to, el llenguatge i, sobretot, perquè com diu l’exdirector Eduard Pujol: “RAC1 no té oients, té fans”. I ho comparteixo plenament. El gran mèrit de RAC1 no només ha estat assolir el lideratge, sinó de la manera com ho ha fet.

“En un moment en el qual el català és en minoria a tot arreu, que la ràdio en català vagi per davant demostra que s’està fent molt bona feina”

Tenint en compte que l’època daurada del Barça va coincidir amb la teva etapa a RAC1, creus que aquells van ser els millors anys de la teva vida?
Sí, indiscutiblement. En un país on la gent vol consumir Barça a totes hores, vam encadenar els èxits de Frank Rijkaard i Pep Guardiola. I més enllà d’això, la química del grup humà que hi havia a la redacció d’esports de RAC1.

Aquell equip, aquella redacció d’esports de RAC1, és irrepetible?
Seria lleig dir-ho per part meva, però era un autèntic equipàs, amb gent de molt nivell. Era una alineació brutal, capitanejats per Jordi Basté –que és la bèstia parda de la comunicació a Catalunya–, Joan Maria Pou, Raül Llimós, Xavi Puig, Jordi Gràcia, Roger Saperas, Jaume Mullor, i segur que em deixo algú més. Érem joves i volíem menjar-nos el món. I a la nostra manera, ho vam fer.

L’1×1 de Jordi Costa també és irrepetible?
[Riu] El format no el vaig inventar jo, és un model dels diaris de paper, i qui ho va traslladar a la ràdio va ser Xavier Bosch. És una manera collonuda de resumir el partit pel qui no l’ha vist. Recordo una vegada a l’aeroport de Granada, després d’un partit, els oients me’l van fer repetir a la terminal a cappella. Encara ric d’aquella animalada. A vegades encara l’escolto alguna vegada i avui no m’atreviria a fer una cosa semblant.

Uns anys més tard, d’aquella redacció (la de RAC1), va forjar-se Gerard Romero, qui s’ha convertit en un referent de la informació esportiva en solitari a través de la plataforma de Twitch.
Romero és un fenomen! Avui pocs periodistes esportius tenen la seva capacitat d’obtenir aquesta quantitat d’informació valuosa del Barça que, a més, ho complementa amb un exèrcit de seguidors que l’informen si el president Laporta es troba reunit amb algú al Via Venetto. Ja m’agradaria tenir el 10% de la seva capacitat per al meu programa. Twitch li encaixa perfectament en el seu perfil com a periodista, perquè té la capacitat de traslladar la informació valuosa que té al xou. Si fa falta fa sis hores de directe! En un mitjà convencional això és impensable. Hi ha d’haver espai per a tothom.

Avui els mitjans convencionals aneu a remolc?
Estem a l’expectativa, però no només de Romero. Així i tot, és un periodista que genera molta informació cada dia. Personalment, estic content que li vagi tan bé, que guanyi molts calés, i fins i tot em genera un punt d’enveja sana d’haver marxat de RAC1 no fa ni un any i que avui sigui el rei del mambo!

“La transició després de l’adeu de Puyal ha estat molt natural. L’error haguera estat voler fitxar algú que fes de Puyal”

Per què l’audiència jove tria nous formats com Jijantes (el programa de Romero) i no els programes esportius dels mitjans tradicionals?
És una evidència que la gent jove se sent molt més a gust amb aquesta nova oferta, tot i els esforços que estem fent al Tot costa per oferir un to i un ritme atractius, també, per aquesta franja d’edat. Però no és només una qüestió dels oients, també ho és dels protagonistes. Alguna cosa no haurem fet bé els mitjans convencionals quan jugadors com Messi o Piqué prefereixen donar entrevistes a professionals que ni són periodistes ni formen part de la premsa tradicional.

És una conseqüència més de la bunquerització dels clubs, que ha contribuït a empobrir el missatge i a cultivar molt més la rumorologia en els mitjans?
La bunquerització és un error molt greu, perquè separa els jugadors de la realitat dels aficionats. Avui els aficionats i els periodistes veiem els jugadors com uns estranys. I sincerament juga en contra d’ells. T’ho raonaré amb un exemple d’un jugador del Barça, que de cop i volta va començar a jugar de manera desastrosa, no semblava el mateix. I no trobes cap explicació dins el terreny de joc. Això t’obliga a gratar mil quilòmetres sota terra.

I què hi descobreixes?
Que el seu rendiment no era l’habitual perquè la seva dona es vol separar d’ell i es vol endur el seu fill al seu país. Si jo sé que el jugador ho està passant malament per qüestions personals, el discurs que pots tenir d’ell canvia de dalt a baix. És així, però la conseqüència acaba sent responsabilitat d’ells, no nostra, perquè són ells qui viuen en la seva pròpia realitat dins el búnquer.

Després de tants anys en un costat del periodisme, et sedueix la possibilitat de treballar en l’altre costat?
Soc dels que penso que un cop creus una línia es fa molt difícil el retorn. I no estic gens segur que el que hi ha en l’altre costat m’agradés. Et seré sincer: només ho faria si formés part d’un equip d’elit de motociclisme. Em semblen esportistes molt més sans que els futbolistes, i que tindria molta més capacitat de maniobra, cosa que al Barça seria impossible.