Jordi Panyella i Ferreres (Barcelona, 1966) és llicenciat en Ciències de la Comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Treballa des de fa més de 30 anys a la premsa escrita, primer al Punt Diari, després a l’Avui i actualment a El Punt Avui. Està especialitzat en la informació de l’àmbit judicial. Ha escrit diversos llibres, el darrer Causa general (Angle Editorial, 2022) on explica la repressió perpetrada contra el moviment per la independència de Catalunya del 2009 al 2021. A Comunicació 21, Panyella reivindica el periodisme honest i s’allunya de la rapidesa amb la qual actua avui la professió.
D’on surt la proposta d’escriure Causa general?
Creia que era necessari recollir en un volum tots els casos que s’han donat a Catalunya fruit de la repressió que pateix l’independentisme, donat que aquesta via [la repressió] s’ha convertit en una resposta desmesurada contra els catalans per plantejar un referèndum d’autodeterminació. És un relat que recull el que va passar a Catalunya en un moment històric per al país.
Com has elaborat aquest recull?
A través de tota la informació que he anat recollint en tots els àmbits, informació de tribunals (autos, denúncies, querelles, sentències), també a través dels qui defensen els represaliats (com Alerta Solidària o Òmnium Cultural) i a través dels mitjans de comunicació.
Des de quan recollies la informació que ha acabat convertint-se en un llibre?
Vaig començar el 2018, quan vaig veure que tenia una volada molt gran. Ha estat una feina d’anys, d’anar recollint informació. Si des d’aleshores no haguera recollit informació ara hagués estat impossible tirar la vista enrere, són tants els casos que no hagués pogut escriure’l.
Aquest llibre té la intenció de visualitzar aquells qui han patit la repressió i que no tenen la força mediàtica dels líders polítics i socials?
Sí, és una intenció clara. Hi ha hagut un primer front de la repressió, que han estat els grans noms, i l’exili; la reclamació del carrer es va centrar molt en demanar la posada en llibertat dels presos. I quan això s’ha aconseguit, te’n queden 3.000, i un dels grans objectius del llibre era donar visibilitat a tota la gent represaliada. Una de les coses que vaig veure mentre elaborava el llibre era que contactava amb gent i em donava les gràcies per donar-los veu. Era necessari visualitzar la globalitat de la repressió, dona sentit a Causa general.
Quin lligam hi ha entre els llibres que havies escrit fins ara?
Tots tres són periodisme pur i dur, però hi ha una diferència: els dos primers estan narrats a través del periodista, que s’introdueix al mig del llibre i explica la seva història, i a Causa general la primera persona està menys absent.
“Era necessari visualitzar la globalitat de la repressió, dona sentit a Causa general”
Assegures que amb Causa general escrius per als historiadors del futur.
És una cosa que m’agrada pensar. No soc capaç de dir-te en quant temps, però m’agradaria que això serveixi perquè algú es documenti i a través d’això pugui tenir la seva visió d’aquest moment històric.
Lligat a la funció que fa el periodisme en l’actualitat, la polarització política està afectant en el periodisme?
Sens dubte. S’ha tensat tant el discurs polític que també s’ha tensat el periodisme. En el llibre hi parlo força, de periodisme, perquè per desgràcia hi ha companys que han estat represaliats. És evident que en el procés la premsa ha pres partit.
S’hi ha posicionat?
Sí, crec que alguns mitjans espanyolistes han jugat clarament en el mecanisme de la repressió publicant notícies falses. El més flagrant va ser el cas sobre un presumpte compte fals de l’alcalde de Barcelona Xavier Trias.
I els mitjans catalans, han pres partit, també?
Hi ha mitjans que s’han posicionat molt, i n’hi ha que enganyant una mica s’han posat al costat de l’Estat espanyol. Hi ha hagut tensió periodística.
Els mitjans no haurien de prendre-hi part?
Això és un debat molt vell. Els mitjans no han de distorsionar els fets que expliquen, i si tenen un perfil polític han de ser honestos amb el lector. Estem en un moment molt canviant, el periodisme ha de ser honest, però els mitjans han de buscar el seu públic i obrir noves vies.
En una entrevista a Comunicació 21, Ramon Besa assegurava que el periodisme polític s’ha hooliganitzat. Ho comparteixes?
Sí, i recordo que alguns diaris han reproduït allò que fan els futbolistes. Hi ha una tendència a explorar nous camins de comunicació i d’explicar les coses. La premsa esportiva ha fet una transformació cap a la premsa més literària, però també hi ha un camí a la inversa.
Besa també abordava les dificultats que té el periodisme d’avui a l’hora de connectar amb l’esportista a conseqüència del nou model de gabinet de premsa que gairebé l’aïlla completament. És extrapolable a l’àmbit del periodisme polític?
Per descomptat! S’està aixecant un mur de gabinets de comunicació que faciliten la informació, però que al capdavall només són filtres de control. A les xarxes faciliten una nota de premsa, i el periodista acaba centrant-se en això, quan el periodista hauria d’anar a buscar la font per ell mateix.
Com es pot combatre, com a periodista?
Actuant de forma lleial als teus principis. Ets tu qui has de decidir quina és la informació, no ha de ser el poder qui ho decideixi.
Com has viscut l’etapa amb Xevi Xirgu al capdavant d’El Punt Avui, i com veus el relleu amb Joan Vall Clara com a cara visible del diari?
Xevi Xirgo ha fet una cosa complicada, que és unir dues redaccions, i això no és fàcil, era el primer cop que es feia i en un escenari polític com el que hi havia. És un gran mèrit de qui hi estava al capdavant. Vall Clara és un periodista de raça i aquest perfil de periodistes acostumen a donar marxa als mitjans.
“El periodisme està en revisió permanent i aprens a viure-hi”
Tota una vida treballant en una capçalera de paper. Hi ha espai per a tothom, avui a Catalunya?
Sí, tinc la teoria que a llarg termini quedarà un mitjà de paper per demarcació o província, però també crec que el món dels diaris tornarà a demanar la informació de paper, amb segell de bona informació.
I els digitals?
El món digital és tan canviant i dinàmic, no saps qui t’informa, i la garantia de bona comunicació acabarà sent el paper una altra vegada. No sé quan, serà una muntanya russa de la qual espero no descavalcar, i finalment crec que hi haurà el retorn al paper.
Eren millors els temps en els quals els lectors s’informaven l’endemà?
No del tot. Té molt sentit informar-te a través dels digitals, però en tot cas hauria de ser una informació més reposada. La necessitat no justifica aquesta velocitat. No estàs millor informat per saber-ho abans, potser ho estàs pitjor, perquè aquella informació ràpida serà incompleta.
En la darrera dècada han aparegut una munió de capçaleres digitals a Catalunya. N’hi ha massa?
N’hi ha massa i les urgències per informar el lector abans que la competència sobre qualsevol fet. No tot demana aquesta urgència, els companys dels digitals van de cul per ser els primers i, a vegades, titulen de forma errònia a partir d’una primera idea. No entenc aquesta necessitat d’estar permanentment informat i espero que els ciutadans no la vulguin tenir, perquè suposa tensar encara més aquest ritme de vida.
És una conseqüència de les xarxes socials?
Sí, i tant. Tot ha de ser ràpid i malament.
“El periodisme ha de ser honest, però els mitjans han de buscar el seu públic i obrir noves vies”
I el periodisme se sent esclavitzat a la dictadura del clic?
Evidentment, i això respon a l’estratègia empresarial. Obliguen el periodista a escriure més ràpid i per a mi això no té sentit. Abans, les notícies duraven una setmana o dues, i ara dues hores a tot estirar.
I a la dictadura de Twitter?
Sí, abans sentíem una roda de premsa, ara ho llegim a Twitter. Hi convisc malament amb Twitter. Ara m’he fet un perfil més per veure que no pas per participar-hi. Penso que són útils per veure el que s’hi diu, no tant per opinar-hi.
Per opinar-hi ja hi ha els tertulians.
Soc força contrari a les tertúlies. Jo informo, no polaritzo. Participo d’un programa de televisió on m’ofereixen la possibilitat de fer preguntes, i alguna vegada hi intervinc posicionant-me.
I per què hi estàs en contra?
Perquè va començar fa molts anys amb periodistes que anaven a parlar sabent d’una temàtica concreta, i ara ha derivat a fer bullir l’olla, reproduint el debat polític que hi ha al Parlament.
El periodisme viu permanentment en un estat d’incertesa.
El periodisme està en revisió permanent i aprens a viure-hi. Aquí estem, resistint. Però fent allò que tant m’agrada: escriure.
