Josep Puigbó (Olot, 1958) és periodista i soci i director general de l’empresa Undatia Comunicació. Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, té una llarga trajectòria a la ràdio i a la televisió des que va començar als 14 anys a Ràdio Olot, de la qual en va arribar a ser el director. També va treballar als inicis de Ràdio 4, a Ràdio Costa Brava (com a director), Catalunya Ràdio, i va ser fundador i primer director general d’Ona Catalana. En televisió va ser presentador a TV3 (Telenotícies migdia i Àgora), TVE (El debate de La 2 i el Telediario), Canal 9 (Parlem clar), 8tv (Amics, coneguts i saludats) i Canal Català. Les últimes sis temporades ha dirigit i conduït el programa d’entrevistes (S)avis al canal 33 en coproducció amb Undatia. A Comunicació 21, Puigbó defensa el periodisme tradicional i de qualitat i posa en alerta el salt que ha experimentat el sector en l’àmbit tecnològic.
Després de ser la cara visible durant molts anys als mitjans vas decidir impulsar el projecte d’Undatia Comunicació. Per què has preferit aquest camí enlloc d’estar en primera línia del periodisme tradicional?
Tot i estar a l’empresa privada mai he deixat de sentir-me periodista. Hi ha molta feina a fer en el camp de la comunicació. Durant molt de temps s’havia entès com una cosa artesanal, com un afegitó, i no és així. La comunicació forma part de la mateixa gestió empresarial i no té res a veure amb el màrqueting. La comunicació s’encarrega de la notorietat i la reputació, no de les campanyes i les vendes. Massa vegades una i altra cosa es confonen.
Què han canviat les noves tecnologies, pel que fa a la comunicació?
Han canviat moltes coses, però em preocupa que el gran salt que la comunicació ha fet gràcies a les tecnologies, no s’ha correspost amb un salt endavant pel que fa als continguts. L’avanç tecnològic és inqüestionable i hi estic a favor, però no ha anat en paral·lel a uns continguts ben elaborats. Resulta impossible omplir tots els nous canals de continguts ben elaborats. Per dir-ho gràficament, ens ha pogut més el hard que el soft.
I què hauria de fer el sector per esmenar-ho?
Ens hem de plantejar què fem amb tots els canals que s’han arribat a crear. L’oferta és molt superior a la demanda i això li passa factura al sector. La conseqüència de tot això és que, avui, tots els productes han de ser més barats, patrocinats si és possible, i amb l’exigència que tinguin una audiència i un impacte notables. Moltes vegades això es contraposa amb els continguts més rigorosos. Hem d’entendre que hi ha productes que necessiten un foc lent i que tot no es pot banalitzar en nom només de l’entreteniment.
Una de les plataformes que han qüestionat més el periodisme tradicional és Twitch, que atrapa als joves i que té referents com ara Ibai Llanos, capaç d’aplegar milers de seguidors. Quina mirada hi poses?
No m’interessa gens, però sí com a fenomen. Aquest és un altre indicador, i prou eloqüent, que hem sacrificat els continguts per la tecnologia i s’ha anat desvirtuant la figura del periodista, el filtre professional indispensable entre allò que passa i l’espectador que ho veu, que ho escolta o que ho llegeix. L’anomenada vella escola, que tampoc ho és tant, marcava unes regles de l’exercici de la professió periodística que s’haurien de respectar. Hi ha moltes empreses que no les han seguit i molts periodistes s’han vist abocats a treballar amb presses, sense contrastar prou les informacions, simplement per no perdre la feina. Avui, exercir de periodista honest diàriament, és un gest heroic.
No t’hi veuries fent televisió, avui?
M’interessen pocs productes de la televisió d’avui, a banda dels programes informatius i d’actualitat. M’hi veig si m’hi volen, però amb un producte que sigui el meu i no el que m’imposin. Avui, a la ràdio i a la televisió, els programes d’entreteniment solen tractar l’oient i l’espectador com si fos ximple, amb un to que pràcticament tracta l’audiència d’ignorant. Entenc que caldria revisar també aquest aspecte.
“Ona Catalana no va acabar arrelant perquè hi havia un accionariat amb interessos i sensibilitats diferents”
Aquesta televisió convencional acabarà morint?
Avui la que funciona és a la carta, gràcies a la tecnologia. La gran pantalla ja no és el televisor del menjador, sinó el mòbil, i crec que el desenvolupament de les noves eines anirà molt en aquesta línia. Tot això té unes conseqüències inimaginables. I el cert és la televisió ja no és avui el que era fa uns pocs anys, s’està reformulant.
Totes les televisions convencionals s’estan reformulant adaptant-se a la nova realitat digital. Quines haurien de ser les directrius de la CCMA per dissenyar la Televisió de Catalunya de present i, sobretot, de futur?
No m’atreveixo a dir per on hauria de passar aquesta reformulació. No en soc especialista, però entenc que els canals que haurien d’emetre són aquells que el mateix país es pot permetre, pel que fa a la seva viabilitat econòmica i la seva audiència. Atenent les minories i amb continguts de qualitat, cosa que els canals privats potser no es poden permetre, ja que els seus ingressos només els generen a través de la publicitat, no dels recursos públics. I, sempre, sumant-hi la defensa de la llengua, com s’ha fet fins avui.
TV3 continua sent una marca de referència de qualitat a Catalunya. Tu hi vas treballar 15 d’anys. Mirant-ho en perspectiva, han canviat els informatius d’avui?
Hi ha diferències en l’àmbit tecnològic i formal, però penso que continuen seguint una línia i uns valors que els ha fet creïbles i líders d’audiència. TV3 es manté força fidel als orígens, amb una informació ben elaborada i rigorosa. En canvi, algunes privades i altres televisions públiques han convertit els informatius en espais on hi ha més component d’espectacle i d’entreteniment que no pas d’informació.
Per què TV3 és líder d’audiència i els informatius en són la pota grossa?
Perquè els espectadors de Catalunya són més intel·ligents del que ens pensem. L’audiència a Espanya és una altra cosa, són realitats totalment diferents. L’audiència la proporciona el futbol i, a mesura que les televisions han anat perdent els drets del futbol i aquest ha passat a ser de pagament, a la televisió li queda la informació i l’entreteniment. L’entreteniment no ha estat mai el fort de TV3, encara que aquesta tendència ha anat canviat els últims anys.
Per això l’audiència de TV3 consumeix més informació?
Sí, TV3 ha fet molt millor la informació i menys esbiaixada que d’altres mitjans. A Catalunya preocupa la situació política, i molt, i TV3 ha sabut canalitzar aquest desig d’informació també amb programes especials, com els dels últims onzes de setembre. Les audiències dels informatius de les televisions autonòmiques de Madrid o Andalusia, per posar dos exemples, no es poden comparar amb la quota de pantalla que tenen els informatius de TV3. Això també diu molt del tipus de societat que hi ha al darrere.
“Resulta impossible omplir tots els nous canals de continguts ben elaborats. Per dir-ho gràficament, ens ha pogut més el hard que el soft”
Avui s’usa més el castellà a TV3 que mai?
No ho crec. Aquesta és una crítica que s’ha fet històricament, i no només per l’ús del castellà, sinó també per un mal ús del català. Fa temps, alguns programes d’entreteniment utilitzaven un català molt del carrer i, per tant, poc depurat. A diferència dels informatius, els espais d’entreteniment no tenen tan pautada la correcció lingüística i, per tant, s’hi colaven moltes expressions que no eren correctes. Aquest fet era molt criticat. Per alguns era una forma d’atraure una audiència castellanoparlant. El debat estava obert, però no sé fins a quin punt era real.
Dels teus 15 anys a TV3, el més rellevant va ser la posada en marxa d’Àgora, un espai de reflexió.
Més que de reflexió, d’opinió, a través de debats i entrevistes. Potser és el meu millor record. La música i el teatre en directe no tenen gaire sortida en els mitjans, i l’Àgora era una finestra gairebé única per a les estrenes i les novetats en aquest àmbit. Per a mi va representar tenir un nou registre, una experiència nova, després del Telenotícies.
Ona Catalana havia de ser un dels grans projectes radiofònics del país. Per què no va arrelar i va acabar desapareixent?
Ona Catalana no va acabar arrelant perquè hi havia un accionariat amb interessos i sensibilitats diferents. D’alguna forma van ser obligats a ser socis per part de qui atorgava les llicències per emetre; és a dir, el Govern de la Generalitat de l’època. Aquest va ser el gran error. Davant de dos models radiofònics, posar en marxa una emissora a Barcelona amb repetidors arreu del país amb una programació única, hi havia el que defensava Ona Catalana, un conjunt d’emissores amb una forta implantació comarcal que es posaven d’acord per emetre en cadena en unes hores determinades, combinada amb programació més local, de proximitat. El primer model era el de RAC1, que ha funcionat molt bé. A Ona Catalana va faltar paciència i, encara avui, continuo pensant que aquell era un model vàlid.
Vas marxar amb la sensació de fracàs?
No, però sí amb una sensació de no haver acabat la feina, perquè la cadena va continuar fins que es va vendre. L’expressió fracàs personal no l’he sentit mai en un projecte al qual hi aboques tot el que tu saps, actues honestament i no depèn només de tu. M’ho vaig prendre com un aprenentatge de com no s’han de fer determinades coses.
“Puc dir sense por d’equivocar-me que, quant a manipulació, a TV3 són aprenents al costat de TVE”
Un altre aprenentatge va ser l’etapa a Madrid. Un català amb accent olotí presentant el Telediario per a tota Espanya.
Va ser un canvi molt important per a mi, sobretot en matèria de llengua i de context. Fins i tot vaig fer un curs de fonètica a la UB, perquè estava preocupat per tenir un bon castellà, sobretot a l’hora d’improvisar. Va ser una etapa complicada, on es van succeir esdeveniments històrics. Per exemple, vaig viure en primera línia els atemptats de l’11 de març, amb informatius non-stop. Em va tocar presentar el Telediario en l’última etapa de José María Aznar, que va ser la més dura de totes. Però sí puc dir sense por d’equivocar-me que, quant a manipulació, a TV3 són aprenents al costat de TVE.
Per què?
Els polítics, els que governen i els que estan a l’oposició, sempre hi volen posar cullerada i intervenir en els continguts. En allò que creuen que no ha de sortir, en allò que creuen que sí que ha de sortir, i en el que s’hauria de canviar d’allò que ja s’està elaborant. A TVE, l’11-M va ser molt dur, vam tenir moltes discussions. Les directrius polítiques eren tan clares que es va ratllar el ridícul, quan les evidències eren diàfanes del que estava passant. Al final, als que ens toca donar la cara sense dirigir els continguts ho passem molt malament.
Ho vas fer acompanyat de l’aleshores periodista Letizia Ortiz, amb qui formaves parella televisiva.
Letizia Ortiz era una bona professional, ambiciosa professionalment i que desprenia una gran seguretat. Sempre ens vam portar bé i ens vam ajudar. Tot el que se n’ha dit després de deixar el periodisme no sé si és veritat. Tenim bona relació, i sempre que hem coincidit em diu que la vaig tractar amb un gran respecte professional. Jo li dic que tenia la notícia al costat i no la vaig saber veure. I riem.
La sortida de TVE va ser la més complexa i va marcar un punt d’inflexió en la teva carrera professional.
Sí, perquè va ser clarament per motius polítics. Els nous dirigents nomenats pel PSOE van fer net de l’època PP, sense més consideracions que el més pur dels sectarismes. Va ser llavors quan vaig decidir que mai més em passaria que la meva vida professional depengués d’un cap d’informatius o d’un director. I em vaig dir a mi mateix que els meus caps serien els meus clients. I va ser així com vaig crear la meva agència de comunicació per abocar-hi tot allò que he après en més de 40 anys de professió. Mai no me n’he penedit.
