Josep Vives i Portell (Manresa, 1965) és el delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya al Con Sud, que abraça l’Argentina, el Paraguai, l’Uruguai i Xile, amb seu a Buenos Aires. Llicenciat en Dret per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha exercit com a periodista, advocat i polític. En el periodisme va iniciar-se a Catalunya Ràdio al costat de Joaquim Maria Puyal i Antoni Bassas. El seu nom va vinculat al món de l’esport, on ha exercit com a portaveu del Futbol Club Barcelona i com a responsable de comunicació de l’àrea social i la Fundació Barça entre els anys 2015 i 2021. També va ser president executiu del Bàsquet Manresa (2002-2015). A Comunicació 21, Vives traça la seva etapa com a portaveu del Barça que va viure un dels moments més tempestuosos de la història del club blaugrana, i que va acabar amb l’adeu de l’aleshores president Josep Maria Bartomeu.

Primer va ser portaveu del Barça i actualment és delegat del Govern català al Con Sud d’Amèrica. És considera un privilegiat per haver format part de les dues màximes institucions del país?
Sí, és una sort, crec que hi ha molts professionals que podrien exercir aquestes dues feines molt millor que jo, i em sento molt afortunat. He tingut sort, perquè he estat en el lloc oportú en el moment adequat i algú ha confiat en mi, així que jo intento respondre a la confiança dipositada i tant de bo que en aquesta nova trajectòria també ho pugui fer, serà la millor manera de respondre-hi, és molt estimulant.

Quins motius l’empenyen a acceptar el repte de representar Catalunya com a delegat del Govern del Con Sud?
En l’adolescència sempre havia desitjat dedicar-me a la carrera diplomàtica, però la vida m’havia portat per altres camins que, així i tot, m’han enriquit moltíssim. Ara fa un any, des de la meva marxa del FC Barcelona, vaig estar rumiant cap on volia orientar la meva vida professional. Poder representar el teu país al món és un honor molt gran i molt bonic.

Haver exercit de portaveu del FC Barcelona li ha obert les portes a l’Argentina?
És un país estretament lligat a l’esport, i al futbol en particular. El lligam amb el Barça fa que la gent et reconegui. I és quan comences a identificar oportunitats de poder fer xarxa, que acabarà donant resultats tangibles en la relació que vols establir.

El vincle entre Leo Messi, Catalunya i Barcelona és palpable a l’Argentina?
Indiscutiblement, el vincle és claríssim. A l’Argentina entenen que el Barça ha fet gran Messi i que l’argentí ha fet gran el Barça. Ara bé, aquí a Messi se l’associa amb la selecció argentina, i molt més aquests dies amb la disputa del Mundial. Mai enlloc havia vist la passió pel futbol com es viu a l’Argentina. De Messi desitgen que els coroni com a campions del món, que se’ls nega des de 1986.

“En el moment en què un portaveu no diu la veritat, es desacredita”

Com es va gestar la seva arribada al Barça per exercir de portaveu del club?
La relació amb l’expresident Josep Maria Bartomeu ve de molt lluny, quan ell era responsable de la secció de bàsquet del Barça i jo president executiu del Bàsquet Manresa. Quan vaig anunciar la meva marxa de Manresa, em va proposar el repte de ser portaveu del Barça.

Quins requisits ha de tenir un portaveu d’una institució?
La prudència, el respecte i l’equilibri, especialment en els moments de més tensió. Un portaveu ha de transmetre el missatge amb claredat, honestedat, convicció i amb coneixement de causa. Un portaveu no es pot permetre el luxe de no dir la veritat, que no vol dir que ho pugui explicar tot. En el moment en què un portaveu no diu la veritat, es desacredita.

Vostè, a can Barça, ho va explicar tot?
Moltes vegades, quan ets portaveu, hi ha informacions que formen part de l’àmbit més íntim de la institució i que es vol reservar per l’interès de la mateixa institució. Com a portaveu has de tenir una capacitat comunicativa per identificar l’entorn i tenir el termòmetre posat per saber com està l’ambient en cada moment. I també una empatia amb qui l’està escoltant, el destinatari del missatge.

En algun moment Bartomeu va marcar-li el guió de què havia de dir com a portaveu?
Quan hi havia coses que no estaven bé, les hi vaig dir sempre, les vaig advertir i, fins i tot, vaig dir-li que no ho faria. Tot l’equip de comunicació vam treballar com una sola veu, perquè teníem una visió del club pràcticament calcada. Tot i tenir discrepàncies, el president Bartomeu mai va intentar imposar-me res. Li agraeixo la seva actitud.

La junta directiva de l’aleshores president Josep Maria Bartomeu va acabar dimitint i sortint per la porta del darrere. Com es gestiona una crisi d’aquesta magnitud com a portaveu?
Amb els principis que ha de tenir un portaveu: no pensant en la junta directiva, sinó en l’escut, en la marca i en què significa el FC Barcelona. En els moments de màxima tensió, sempre vaig intentar posar per davant l’escut.

“El Barça seria encara molt més gran, si algú comencés a pensar en la marca, i no en l’interès personal”

El BarçaGate és una taca a l’escut?
Si del mandat de Bartomeu ens quedem només amb aquest apartat, deixa molt mal sabor de boca. És un cas que, amb independència de les responsabilitats objectives de les persones que pertoquin, fa mal a la marca. Es tracta d’un dany reputacional, i més en un club amb la idiosincràsia del Barça.

Què destacaria en positiu del mandat de Bartomeu?
Durant el seu mandat, el primer equip de futbol va guanyar 13 títols, cosa que el converteixen en el president de la història que més títols ha guanyat. Del futbol femení es va dur a terme la seva professionalització. Però també hi ha mèrits en la gestió econòmica que se li han d’atribuir a Bartomeu.

Quins?
En el seu mandat el Barça va ser el club de tot el món que més va créixer en ingressos en termes absoluts, gràcies a un cos executiu extraordinari i una junta que va posar-hi tota la confiança. I també Barça Studios, que ha servit a la junta actual com a palanca, obtenir 200 milions d’euros i tancar el darrer exercici en números en positiu. O BLM, recuperant la gestió de les botigues i que avui sigui un valor patrimonial del club.

Així i tot, l’herència que ha rebut la junta actual de Laporta va ser un forat econòmic, cosa que ha hagut de fer mans i mànigues per quadrar els números.
El club va acabar econòmicament malament, perquè de la mateixa manera que va obtenir uns ingressos fantàstics, les despeses es van incrementar en la mateixa proporció. Quan s’atura la màquina de generar diners per una força major, com va ser la pandèmia, a partir d’aquí el marge de benefici va quedar reduït a la mínima expressió. I el cop és molt gros. Així que l’efecte negatiu de la pandèmia i l’empoderament de la plantilla van ser determinants.

Perdre la jerarquia del vestidor va ser un dels grans obstacles que va patir Bartomeu com a president?
Fa molt de temps que s’ha pervertit la jerarquia dels clubs de futbol, no només del Barça. L’autoritat no la poden tenir mai els jugadors o els entrenadors, és de la junta directiva, que representa l’autoritat i els socis. Hi ha moltes vegades en què el club acaba sent víctima d’una generació amb molts èxits, perquè aquesta generació es veu empoderada per demanar, fer i desfer. Aquí ha d’entrar el poder i dir “fins aquí”.

Com se li diu “fins aquí” a jugadors empoderats com Messi, que va acabar convertint-se en la icona del millor Barça de la història?
És el Barça qui ha fet grans alguns jugadors, la marca els ha fet grans. Molts jugadors no haguessin crescut com ho han fet fora d’aquest ecosistema, i crec que qualsevol junta directiva del Barça d’abans i d’ara no han de perdre mai aquesta mirada. Si no, podran deixar el timó en les mans que no toquen. Algú ha de pensar en els interessos del club, i això només ho pot fer el president i la junta directiva.

“La informació de veritat ha d’estar en mans dels professionals i s’han de sentir ben tractats. Quan això passa, el respecte és bidireccional”

La relació entre els jugadors com a esportistes d’elit i els periodistes ha canviat de dalt a baix. La bunquerització dels clubs ha empobrit el periodisme?
Crec que sí i, en el fons, també els clubs. Recordo com treballàvem els periodistes fa uns anys; arribàvem al Camp Nou i demanàvem permís per entrar als entrenaments i ho parlàvem amb altres companys. Hi ha hagut un moment en què el periodisme, en alguns aspectes, s’ha convertit en una altra cosa.

Què vol dir?
A nosaltres ens van ensenyar que els periodistes havien de ser rigorosos, i això no vol dir que renunciéssim a l’espectacle, que està molt vinculat al món de l’esport, però la realitat és que no havíem d’inflar globus per inflar-los ni generar polèmiques per, després, viure’n.

Ara sí?
Moltes vegades hi ha la tendència a ser més reservats, per part dels esportistes, i els convides a que es bunqueritzin, els hi dones arguments. Perquè quan des del departament de comunicació vols obrir la porta i que entrin altres companys periodistes, ve algú, té un comportament d’aquesta naturalesa, i els que ja resistien tornen a tancar la porta. Tot això va en perjudici de la professió, del club i dels protagonistes.

Una de les conseqüències podria ser que els jugadors prefereixin ser entrevistats per outsiders del periodisme tradicional com Ibai Llanos en detriment dels mitjans?
Sí, tot i que també és un canvi cultural i tenen una perspectiva molt diferent de la que podria tenir jo. Amb tot el respecte per Ibai Llanos, em sembla bastant trist, perquè jo defenso el periodisme de qualitat, la professió, que explicar notícies no és tan fàcil, no és inventar-se un rumor i publicar-lo, i crec que això s’està perdent en part per culpa dels mateixos professionals i de les empreses.

Quina errada han comès les empreses?
Les empreses periodístiques no han donat prou valor a la informació fins que s’han adonat que, quan l’han donat de manera gratuïta, els receptors no l’han valorat perquè els semblava que el natural era que no haguessin de pagar per res. Això no pot ser, ho hem de canviar, i no sé si hi som a temps, em sembla que ho hauríem de recuperar.

Quina va ser la seva relació amb els periodistes que cobreixen la informació del Barça?
Mai vaig pensar que els periodistes eren adversaris, sinó tot el contrari. Eren operadors necessaris per a la meva feina, sense ells el missatge no arriba. I per molt que ara estiguem en un món on tots fem una piulada o un post, la informació de veritat ha d’estar en mans dels professionals i s’han de sentir ben tractats. Quan això passa, el respecte és bidireccional.

“Defenso el periodisme de qualitat, la professió, que explicar notícies no és tan fàcil, no és inventar-se un rumor i publicar-lo, i crec que això s’està perdent”

A finals de l’any passat va ser destituït com a portaveu del Barça. Li guarda rancor al president Laporta?
No, crec que la rancúnia no porta enlloc, és una pèrdua de temps, la vida és massa curta per viure-la des de la rancúnia. És una decisió que va prendre i l’empresa és la mestressa del teu destí. En el seu moment, el president Laporta o qui fos va decidir que no era útil en aquesta nova etapa, i encara que em faci mal, ho haig d’acceptar. El meu desig és que les coses rutllin, perquè per sobre de tot, soc del Barça, així com del Bàsquet Manresa.

El Barça és un club on els ismes pesen massa?
El Barça seria encara molt més brillant, i molt més gran, si en un moment determinat la gent hagués tingut un altre capteniment. I seria bo que, després de 123 anys d’història, algú comencés a pensar en la marca, i no en l’interès personal.

Actualment manté el contacte amb Bartomeu?
Sempre hem mantingut un cert contacte, no constant, però ens hem vist un parell de vegades d’ençà que ell no és president, i hem parlat amb molta sinceritat. Crec que quan les persones es parlen sincerament és rellevant, mantenim una bona relació. Bartomeu té la virtut d’escoltar les crítiques. Quan ens hem assegut i hem fet reflexions, les hem pogut compartir amb serenor, ara que ja està fora del cràter del club.

A vostè el tornarem a veure algun dia exercint de periodista?
No ho sé, els que som periodistes no ho deixem de ser mai, perquè això de ser periodista és també una mirada. Encara que no estiguem en actiu, mai deixem de fer de periodistes. La vida fa moltes voltes, no ho sé si m’agradaria tornar a fer de periodista.