Foto: Lleonard Delshams / Segre
A Juan Cal (Pontevedra, 1956) se’l veu somrient darrere la pantalla, es nota que s’ha allunyat del ritme frenètic que portava mentre va liderar una de les capçaleres de referència del país, el Segre. A finals de l’any passat va jubilar-se després d’una trajectòria brillant que l’ha convertit en un dels noms propis del periodisme a Catalunya, una terra que el va acollir a finals dels 70. L’avalen més de 38 anys al Grup Segre, on va aterrar l’estiu que Espanya acollia el Mundial de Futbol del Naranjito (el 1982, pels desmemoriats), quan el projecte naixia. Des del 1987 fins al 1992 va exercir la direcció del diari, i des de llavors fins a la jubilació la direcció executiva del grup. A Comunicació 21, Cal posa en relleu la necessitat que té el sector d’adaptar-se als llenguatges que té a l’abast el periodisme d’avui.
Que un gallec i lleidatà d’adopció hagi liderat la capçalera de referència a Ponent és un exemple inequívoc d’integració?
No, la millor manera d’integrar-se és construir una família, estimar les persones i relacionar-s’hi. Així és com ets sents acollit de veritat, perquè si no és d’aquesta manera, és impossible arrelar. He tingut la sort al llarg de la meva vida amb les persones amb qui he anat fent camí, perquè l’estima ha estat mútua.
Aterra al món de la comunicació per casualitat?
Jo no vaig estudiar periodisme, a mi el que m’apassionava era escriure, sobretot de ficció. El gust pels llibres i la literatura em va permetre accedir al diari per primer cop, en el suplement de cultura. El periodisme és la manera més accessible de dedicar-t’hi professionalment, i a partir d’aleshores vaig anar descobrint els mecanismes a través dels quals un periodista s’enfronta amb els fets i l’actualitat, i quins són els compromisos amb el lector.
És essencial fer el pas cap a la universitat i llicenciar-se per exercir la professió?
La formació és imprescindible, però no necessàriament l’adquireixes a la universitat. Amb això no vull dir que llicenciar-se no sigui important, el que sí que és rellevant és acompanyar-ho amb una especialització. Les eines més mecàniques que comporta la mateixa professió les pots integrar fàcilment cursant un màster o un postgrau, o l’experiència dins d’una redacció.
Quin és el distintiu que defineix el Segre?
Ha de ser qui millor entén el territori, i entenem per territori un espai geogràfic molt específic del país que va de Calaf fins a Barbastre i de Vielha fins a Flix. Sempre hem jugat a ser el mitjà de referència de Ponent. A diferència d’El Punt, que ha optat per un model amb vocació de diari nacional, des del Segre mai ens hem sentit còmodes fora d’aquest territori. Dins el territori coneixem el tarannà i ens sentim identificats.
“El repte que té Segre és la convergència de llenguatges, ser capaç de construir un model multiplataforma”
Van tenir la temptació d’ampliar la cobertura informativa a altres demarcacions?
Sí, perquè sempre hem estat molt ambiciosos. Sempre dic que vam posar-nos el barret d’empresari gairebé obligats, perquè nosaltres som periodistes. Fruit d’aquesta ambició vam impulsar el Diari d’Andorra, vam adquirir Nova Tàrrega, a més de compartir el projecte de Presència i L’Esportiu amb El Punt Avui.
Com s’explica el model d’èxit que simbolitza el Segre?
És fruit d’una barreja entre ambició i prudència. Malgrat formar part d’una província de 450.000 habitants, hem sabut afrontar els reptes tecnològics i digitals com altres mitjans de cobertura nacional, i ho vam fer conscients de l’àmbit d’actuació limitat que teníem. Això sí, des del punt de vista econòmic, el Segre jugava amb desavantatge respecte a les grans capçaleres del país.
Així és com va situar el Segre entre les capçaleres de referència del país?
El mèrit no s’ha de personalitzar en Juan Cal. En tot cas, si vam tocar sostre no va ser perquè jo en fos el cap visible, i si el diari es troba en un altre moment ben diferent tampoc és perquè ja no hi soc.
Reconeix que el moment més àlgid de Segre ja va passar?
Sí, evidentment. Com a mitjà vam tocar el cim al voltant dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. I no només el Segre, també la resta de mitjans de comunicació de Catalunya i de l’Estat espanyol. Coincideix amb el moment de la gran expansió, de les grans rotatives i de la febre de les promocions.
Foto: Lleonard Delshams / Segre
Quan es produeix la davallada?
A partir de la crisi postolímpica es produeix una davallada que no ha acabat, encara. Aquesta davallada va ser molt més accentuada en els mitjans d’àmbit nacional, mentre que la premsa local va fer-ho més lentament. La davallada va ser molt més forta amb la crisi econòmica de 2008, i s’ha tornat a accelerar amb la crisi de la covid, cosa que està provocant un aprimament de la majoria de les redaccions. També al Segre.
Posi xifres.
En l’època de màxima esplendor vam arribar a ser 300 treballadors –entre periodistes i tota la resta de personal– i actualment en són un centenar. En els darrers 15 anys, Segre ha reduït a la meitat la seva plantilla. Fruit de la crisi financera i amb la caiguda d’ingressos, l’empresa va decidir deixar de repartir dividends –mai més ho ha tornat a fer– i congelar els salaris dels professionals.
I la difusió, també ho ha patit?
Sí, quan vaig fer-me càrrec de la direcció del diari l’any 1986, Segre tenia una difusió de 7.000 exemplars de mitjana diària. En el moment més àlgid vam doblar la xifra, al voltant dels 15.000 exemplars, i actualment la xifra torna a ser la dels inicis, uns 7.000.
Des que es va instaurar el format digital en els mitjans de comunicació, Segre va apostar pel model de pagament. Per què?
Perquè no podíem oferir la informació en paper de pagament i al digital gratuït. La diferència del valor no pot ser el format, en aquest cas, el paper. La diferència han de ser els continguts. Era una manca de respecte als lectors en paper que paguen el diari per consumir la informació. I al mateix temps, era menystenir l’esforç dels teus professionals.
“En els darrers 15 anys, Segre ha reduït a la meitat la seva plantilla”
La resta no ho van tenir tant clar, per no dir gens.
Quan Segre va apostar pel mur de pagament no vam rebre el suport de ningú. Amb el pas dels anys, gradualment tots els mitjans estan oferint continguts de pagament en les seves capçaleres digitals. Han estat uns anys en els quals s’han comès moltes errades en l’àmbit digital.
A què és degut?
A què molts empresaris del sector no creuen en la informació ni la utilitzen en el seu dia a dia. Jo deia que oferint gratuïtament la informació ens estàvem tirant un tir al peu. És una lluita que a vegades tens la temptació d’abandonar-la, però jo vaig dir que no. Des del primer dia ho vam tenir claríssim. Era una qüestió de fe i de convicció.
El temps li ha donat la raó.
Això és el menys rellevant. El temps ha demostrat que en l’àmbit digital de la premsa no hi ha tanta publicitat per a tothom, i que s’ha agreujat amb el pes que juguen Facebook i Google com a competidors publicitaris. No hi ha massa crítica per a un operador tan petit com ho som la majoria de capçaleres. Tot i que cada cop hi ha més publicitat per internet, no deixa de ser un 10% d’ingressos, molt lluny del que genera avui el paper.
“Molts empresaris del sector no creuen en la informació ni la utilitzen en el seu dia a dia”
Com es garantirà la viabilitat del Segre?
Comptant amb un grup de bons periodistes, coneixedors del territori i que el trepitgin, que expliquin allò que la gent del territori consideri rellevant. Del projecte actual, al consell d’administració li diria que renunciï a la informació internacional i que tingui com a prioritat Lleida i la seva demarcació. La vocació que té Segre és la del compromís amb la informació i el vincle amb la gent del territori.
Una vocació que va deixar ben marcada en el nou equip directiu de la capçalera?
Sí, Segre compta amb un gran equip que estic convençut que continuarà mantenint aquest projecte en un diari sostenible. El repte que té Segre –i que ja està afrontant– és la convergència de llenguatges, ser capaç de construir un model multiplataforma. Tenir la capacitat d’oferir allò que té interès per al lector i fer-ho a través dels diferents llenguatges com un mateix producte.
Un cop jubilat, s’ha desvinculat de la vocació d’escriure?
No, ara escric més que mai. Però en lloc de columnes d’opinió de diari escric literatura i novel·les. He publicat tres llibres i tinc dues novel·les acabades a l’espera que algun editor valent me les publiqui. Se’m feia difícil distanciar-me del dia a dia del diari i, al mateix temps, escriure una columna d’opinió o participar en les tertúlies de ràdio. Era necessari posar-hi distància.
