Foto: Joanna Chichelnitzky / Línia
Justo Molinero fa més de 40 anys que fa ràdio, des que es va vendre la llicència del taxi amb què treballava per muntar una emissora pirata. En una entrevista a Línia, el diari metropolità, el locutor parla dels seus inicis a Catalunya procedent de Villanueva de Còrdova, de política, del procés independentista i, és clar, de Radio Teletaxi. A continuació reproduïm un extracte de la conversa.
El seu nom és sinònim de ràdio. Com va començar?
Després de la mili, un amic que tenia un pare taxista em va explicar que en aquella feina es guanyaven diners i aleshores vaig comprar el taxi i vaig llogar una llicència. Van ser 12 anys treballant com a taxista, fins que Barcelona es preparava per al Mundial de futbol de 1982 i deien que vindria molta gent. Llavors vaig pensar: “I si muntem una ràdio dedicada només a què la gent pugui recuperar objectes perduts als taxis?”. Aquesta va ser la idea original.
Com va néixer la ràdio?
Em va costar molt. Vaig anar a l’Ajuntament de Barcelona i em van dir que havia de demanar una llicència, i jo vaig pensar: “A la merda el projecte!”. Però després em vaig dir: “I si munto la ràdio en plan pirata, què passa?”. Per fer-ho, em vaig vendre la llicència del taxi, que aleshores ja era meva. Els meus pares es van enfadar molt. Vam tirar endavant quatre anys, però el 1986 ens van tancar la ràdio. Res és fàcil. Per sort, ja teníem prestigi.
Com li van clausurar la ràdio?
Jo feia un programa des de les sis del matí fins a la una. A les nou es va presentar la Policia Nacional per tancar l’emissora. Jo ja ho sabia, perquè m’havien fet un chivatazo. La policia no tenia ni puta idea de com funciona una ràdio, perquè nosaltres seguíem emetent des del Tibidabo. Vam agafar els trastos i vam seguir en antena. I vam convocar una manifestació davant de la seu del governador civil, al Pla de Palau, perquè ens reobrissin la ràdio. És veritat que no teníem concessió, però perquè no ens l’havien volgut vendre! A la manifestació hi havia taxistes i oients de la ràdio… Aleshores ja teníem quasi 250.000 seguidors. La manifestació anava des de Colom fins al Parc de la Ciutadella…
Quan ja van tenir la llicència, emetien a Catalunya, al País Valencià i a l’Aragó. Vostè ja tenia una idea dels Països Catalans?
I tant! Tenia clar que la nostra emissora no s’entendria a altres llocs d’Espanya. Sobretot per la nostra manera de ser. Nosaltres no tenim gaire a veure amb la resta d’Espanya.
Què vol dir?
Tenim una manera de fer, de treballar, d’estalviar, de ser responsables… Som persones de paraula, que complim. Som persones amb seny. Això a altres llocs no passa.
El 2006 va rebre el Premi Ondas. Creu que va arribar massa tard aquell reconeixement?
No soc una persona que em posi davant del micròfon per rebre premis. El millor reconeixement és el del públic. Si jo vaig pel carrer acompanyat del locutor que vulguin, a quin dels dos creuen que coneixerà la gent? El millor premi són els nostres 400.000 oients.
Quina creu que és la clau d’aquest èxit?
Fer la ràdio que l’oient vol. En altres ràdios, el locutor fa el que li dona la gana, dona la notícia que vol… Nosaltres fem una ràdio a mida dels nostres oients… Jo veig que hi ha ràdios on hi ha tertulians que saben de tot. La gent ja està una mica farta d’aquests programes.
La seva ràdio és un emblema cultural que ha arribat a comunitats a les quals altres emissores no arriben.
És possible. Però nosaltres posem més música en català que Catalunya Ràdio, per exemple. La llei diu que jo he de posar música en català, d’acord. Però a Catalunya Ràdio no sé què li diuen… Estic segur que si poso una cançó dels Pets agradarà, però si he d’escollir entre els Pets i la Pantoja, no hi ha dubte: posaré dues vegades la Pantoja i una vegada els Pets. És el que la gent vol.
Creu que falten projectes com Radio Teletaxi que arribin al “pati del darrere” –tal com se senten alguns– de Barcelona?
Segurament. L’alcaldessa de Barcelona diu que vol fer que es pugui arribar d’un lloc a un altre de Barcelona en 15 minuts, i això no és possible. Barcelona necessita un alcalde obert a la resta d’alcaldes de l’àrea metropolitana. Falta comunicació i falten regidors a l’Ajuntament de Barcelona nascuts a fora de la capital… Crec que aquest perfil podria aportar moltes coses. Estem parlant d’un milió i mig de ciutadans entre l’Hospitalet, Badalona i Santa Coloma, i potser la meitat van a Barcelona cada dia, sobretot per raons de feina. I a aquesta gent se l’ha de comprendre.
El lema de la seva ràdio és “lo nuestro”. Creu que cal reivindicar més precisament això, les identitats d’aquestes ciutats?
No ho sé, jo els puc parlar del que fem nosaltres a la ràdio. Diem “no sufras, no padezcas, ilusiónate”; “hay que dar ideas, no problemas”; “la vida es una obra de teatro que no permite ensayos, por eso canta, ríe, baila, llora y vive intensamente”…
Són missatges molt vitalistes. No xoquen amb el moment de pandèmia que estem vivint?
Això sembla que ja està bastant controlat. Hem de ser optimistes i mirar endavant, si no estaríem més que fotuts. Al coronavirus també el guanyarem. Hem estat molt malament, les hem passat molt putes i segurament encara ens queda un tros de camí… Jo me n’he anat a dormir i m’he llevat alguns dies sense haver dormit ni una hora. Aquí tenim 28 treballadors i això a mi em pesa molt. Però vull ser optimista i mirar el món de forma positiva. Ens en sortirem segur i ja està.
LLEGEIX L’ENTREVISTA SENCERA AQUÍ
