Foto: Maria Cerezuela
Kim Manresa Mirabet (Barcelona, 1967) és el fotoperiodista català més influent al món. A mitjans dels 70 va iniciar-se de forma precoç en la fotografia col·laborant amb una de les fotògrafes més influents de l’època, Colita. Sense haver complert la majoria d’edat va començar a treballar per a diferents mitjans d’arreu del món. Al llarg de la seva carrera com a freelance, ha fet fotografies pels cinc continents, ha publicat més d’una trentena de llibres i ha rebut una vuitantena de premis. El Col·legi de Periodistes de Catalunya acull la mostra 50 anys de fotoperiodisme de Kim Manresa, que es podrà visitar fins al 18 de setembre. A Comunicació 21, Manresa reivindica el fotoperiodisme en un temps d’incertesa per la irrupció de la intel·ligència artificial.
Es considera el Messi de la fotografia?
[Somriu] No, ja m’agradaria! Soc un fotògraf que em dedico a explicar històries d’arreu del món. I sobretot amb una mirada molt personal, crítica, periodística i compromesa amb la denúncia social i el medi ambient. Una mirada que des de ben petit ja era molt curiosa, en una època molt convulsa amb el final del franquisme i marcada per una munió de manifestacions socials.
Va ser un fotoperiodista molt vocacional i prematur.
Als 14 anys ja vaig fer les primeres fotografies sortint de l’escola. Els meus pares em van regalar una càmera molt senzilla i en aquell moment ja vaig tenir la necessitat d’expressar-me així, fent fotografies. La vocació va aparèixer de ben jove, així va començar tot.
I ben aviat, les seves fotografies van ser publicades en diferents agències de comunicació.
Sí, vaig tenir el suport i la col·laboració de diferents fotògrafs referents de l’època que em van promocionar. Especialment de la Colita, qui va apostar per mi. I així és com les meves fotos, sent un adolescent, es van publicar en les grans capçaleres de l’època.
Néixer i créixer a Nou Barris l’ha marcat com a fotoperiodista.
Sí, per descomptat. Em va marcar moltíssim créixer en un barri com aquest. En aquella època, viure la lluita obrera i les càrregues policials en les manifestacions va ser determinant. Mira si em sento agraït a la gent de Nou Barris que, fins i tot un cop, mentre feia fotografies enfilat, em va caure la càmera i se’m va trencar; gràcies a la col·laboració de tots els veïns, em vaig poder comprar una altra càmera.
“Actualment hi ha més mitjans de comunicació, però els fotoperiodistes som més precaris que mai”
Tindrà una munió d’anècdotes més.
Sí, potser la més sonada va ser durant els Jocs Olímpics de Barcelona, l’any 1992. En una manifestació on només hi havia dones i nens, la policia va començar a carregar contra els manifestants. Jo vaig fotografiar les càrregues, i la policia va voler prendre’m la càmera. Veient-ho, vaig llançar-la a un nen i aquest li va lliurar a un periodista del diari.
I com va acabar?
La Guàrdia Urbana em va detenir i va posar una condició: m’alliberaven si no es publicaven les fotografies a La Vanguardia. Era un xantatge en tota regla! Va generar-se un gran escàndol, l’aleshores director Joan Tapia va arribar a trucar al Ministeri exigint la meva llibertat. Les fotos sí que es van publicar, perquè si no fos així seria inacceptable i inadmissible. Vaig passar un dia al calabós i em van alliberar. Aquell cas va fer la volta al món.
Foto: Maria Cerezuela
El fil conductor de les seves fotografies sempre ha estat la denúncia social i les persones.
Sempre he tingut curiositat per la forma de viure de l’ésser humà. En el cas del meu barri, Nou Barris, retratava la gent, la vida quotidiana de molts veïns, la majoria immigrants, que vivien en barraques. Aquelles vivències que vaig viure de ben jove van marcar el meu camí en la fotografia.
Per què té la debilitat de fotografiar persones, té més força que la d’un edifici o un espai de la via pública?
Dependrà dels ulls amb què es mirin aquella imatge. En el meu cas, m’interessa i em commouen més les persones, perquè per a mi l’ésser humà és essencial. Ara bé, possiblement per a un arquitecte, un edifici li provocarà més curiositat.
En l’exposició que recorre la seva trajectòria, hi ha una seixantena de fotografies. Totes en blanc i negre. Per què?
Soc de la generació de fotoperiodistes que va començar a treballar en blanc i negre. Fer-ho així és una decisió personal, és un hàbit. Jo vaig fer escola amb un seguit de fotògrafs que només treballaven en blanc i negre, són els meus referents i m’hi vaig empeltar. I tècnicament considero que el blanc i negre provoca més concentració. Així i tot, també treballo en color.
“Amb la intel·ligència artificial hem vist que és molt difícil detectar què és veritat i què no ho és. Hi ha molta manipulació en les imatges, i és molt perillós”
Com es pot transmetre sensibilitat, profunditat i emoció en una sola fotografia, que és el que fa vostè?
No tinc la recepta, però sempre treballo des de la proximitat amb la gent. Gairebé mai treballo amb un teleobjectiu, sinó que em situo a un parell de metres de la persona i, en molts casos, demano permís abans de fotografiar-la. Un cop es produeix el primer contacte amb l’altre s’estableix una relació, i a partir d’aquí faig la fotografia. Soc molt intuïtiu.
Treballa més en analògic o en digital?
Depèn de per a qui treballi. Els museus que em demanen fotos, per exemple, treballen encara en analògic, i si treballes per a altres entitats prefereixen en digital. Personalment, m’agrada treballar més en analògic per la pausa del procés, de com vas veient i es va cuinant la fotografia. Si em demanen poques fotos té la seva gràcia, vaig provant, tinc més tranquil·litat.
El digital té un avantatge respecte de l’analògic: hi ha més opcions de fer més fotografies i que n’acabi sortint la millor.
Abans, els rodets tenien 36 fotografies i amb això havia de fer una entrevista o una manifestació. Quan feies una fotografia no la pensaves tant, era aquella i llestos. Ara en fas moltes més. Ara els fotoperiodistes han convertit les càmeres en metralletes, disparen a tort i a dret, així segur que alguna serà la bona.
Foto: Maria Cerezuela
Actualment, la tecnologia i la digitalització han fet perdre l’enginy del fotoperiodista?
Ens trobem en un moment difícil per al fotoperiodisme. Darrerament, amb l’aplicació de la intel·ligència artificial hem vist que és molt difícil detectar què és veritat i què no ho és. Vivim en una societat en què tot es posa en dubte, i la fotografia no en queda al marge. Hi ha molta manipulació en les imatges, i és molt perillós.
Quantes càmeres té a casa?
Les meves càmeres són sempre de segona mà, les compro barates per anar de viatge.
I ja se’n refia?
Sí, com en l’allotjament. Quan vaig a la selva tropical, per exemple, no m’allotjo en hotels, vaig on viuen les famílies, i tenen nens, ells són curiosos i t’agafen la càmera. Si porto una càmera de 7.000 euros no els hi podria deixar. Però si m’obren les portes, almenys haig de respondre-hi. Mentre les càmeres facin fotos, ja m’està bé.
El Col·legi de Periodistes de Barcelona ha estrenat una exposició que recorre els 50 anys de la seva trajectòria professional.
Sí, em sento molt agraït. I l’exposició ha estat elaborada per la comissària Esther Molas, qui ha fet un treball molt minuciós triant les fotografies. És una mostra que, a més, està musicada per la cançó Pare de Joan Manuel Serrat, que va compondre fa 50 anys, quan jo vaig iniciar la meva carrera professional. Tant Serrat com jo reivindiquem els mateixos valors.
“És inadmissible que a les xarxes socials el fotoperiodista perdi més drets”
En l’exposició es poden veure les fotografies a 26 Premis Nobel que va fer com a fotoperiodista de La Vanguardia.
Ho he fet de la mà del periodista Xavi Ayén. El repte el vam començar l’any 2005 i va tenir molt bona acceptació. A partir d’aquí, va tenir continuïtat. D’aquestes 26 fotografies, la meitat van ser per al diari. La resta va ser pel nostre compte. És un projecte que genera molt d’interès.
Ha exposat a nivell individual i col·lectiu en més de mil sales de tot el món. És més conegut arreu del món que a casa seva?
Ningú és profeta a la seva terra. Treballo més a l’estranger perquè, a Catalunya, o formes part de la tribu o et quedes fora. Les institucions valoren molt més un fotògraf estranger que no pas de casa, i a més, em trobo amb situacions surrealistes: hi ha institucions i mitjans que em demanen que faci reportatges a cost zero, gratuïts.
No pot ser.
Sí, de debò. Vivim en una societat on tothom demana i ho vol tot, però en què ningú dona res a canvi. Els valors s’han perdut.
Quina mirada hi posa en el fotoperiodisme que es practica actualment als mitjans de comunicació?
Abans hi havia menys competència i més cordialitat entre els fotoperiodistes, tots ens ajudàvem entre nosaltres. Actualment, es treballa d’una altra manera. Tothom va pel seu compte, el fotoperiodista és més individualista.
Foto: Maria Cerezuela
Creu que la figura del fotoperiodista sempre ha tingut un paper secundari, a diferència del periodista, en els mitjans de comunicació?
Aquesta ha estat una lluita que hem tingut sempre, però en els últims anys s’havia arribat a un equilibri. Va haver-hi uns anys en què el periodista era respectat i el fotoperiodista, també. Però s’ha perdut aquest equilibri.
Creu que el fotoperiodisme és més precari avui que quan vostè va començar?
Sí, sense dubtar-ne. Actualment hi ha més mitjans de comunicació, però els fotoperiodistes som més precaris que abans. Anys enrere, quan el fotoperiodista anava a cobrir un conflicte era l’únic, i ara la fotografia s’ha tornat global. És per això que el sector hauria de canviar el xip.
De quina manera?
Els mitjans haurien d’apostar per fer continguts més elaborats, haurien de reformular-se. Com a lector, compres un diari i el llences a la brossa, perquè no t’aporta res, i perquè les notícies que hi apareixen ja les coneixes. Els diaris ja no fan els reportatges de qualitat d’abans; tot és actualitat, mana la immediatesa. Així, com vols que la gent compri els diaris?
I què passarà el dia que mori el paper?
Jo crec que no morirà. S’ha demostrat que, quan els diaris fan bons productes, amb un bon reportatge fotogràfic, té ganxo. Abans els magazins dels diumenges eren espectaculars, ara no valen res.
“Els diaris ja no fan els reportatges de qualitat d’abans; tot és actualitat, mana la immediatesa”
La irrupció de les xarxes socials ha fet que el fotoperiodista vegi amenaçat contínuament el seu treball. Hi ha moltes imatges que circulen a les xarxes socials sense autoria.
És inadmissible que a les xarxes socials el fotoperiodista perdi més drets. Tota fotografia té una autoria, i s’ha de demanar permís per a la seva publicació. A tot arreu s’ha de mencionar l’autoria de les fotografies, i qui usi una imatge sense l’autoria hauria de ser castigat. Si no és així, al final ho convertirem en una anarquia total. Els fotoperiodistes hem de posar-nos més durs.
Què els diria, als estudiants que volen ser fotoperiodistes?
Que hauran de lluitar molt per aconseguir ser respectats, i que no es deixin trepitjar. No serà un camí de roses, però si ells hi creuen, que continuïn endavant i no es deixin vèncer. Als futurs fotoperiodistes només els demano una cosa: que no regalin el seu treball.
50 anys com a fotoperiodista i no té intenció de deixar la maleta a casa i jubilar-se.
Aquests 50 anys han passat molt de pressa. Em sento un privilegiat, perquè no tothom s’hi ha pogut dedicar com he fet jo. I a més, la fotografia m’ha permès viure experiències increïbles arreu del món. La maleta? Ara començo un viatge per tot el món, i no viatjo mai amb maleta, només amb la càmera.
Quina serà la primera parada?
La República Dominicana. És un encàrrec de la Fundació del FC Barcelona juntament amb ACNUR, amb qui fa uns anys que hi treballo. Són unes activitats adreçades a infants que es fan en diversos llocs del món. Però, a més, estic en diversos projectes oberts: un documental a Costa d’Ivori o un llibre a Islàndia. Tinc 64 anys i em sento més actiu que mai.
