Foto: Joanna Chichelnitzky
Laia Coll (Sant Celoni, 1991) és periodista del departament d’esports de RAC1. Graduada en Comunicació Cultural per la Universitat de Girona, va iniciar-se a Ràdio Sant Celoni, a El 9 Nou i també va passar per Ràdio Granollers. Des del 2016 forma part de la redacció d’esports de RAC1. És la narradora del Barça femení, ha estat en totes les finals des de Budapest 2019, i cobreix l’actualitat del club i els partits de l’equip masculí com a micròfon autònom. Acaba de publicar el llibre Mariona Caldentey. Com hem canviat la història (Cossetània). A Comunicació 21, Coll parla obertament del paper de les dones periodistes en un àmbit –el periodisme esportiu– encara molt masculinitzat.
Et gradues en Comunicació Cultural, però acabes exercint de periodista esportiva.
Tenia molt clar que volia ser periodista esportiva, era la meva passió des de petita. Recordo que a l’escola, a l’assignatura de català, cada dilluns havíem d’entregar una redacció. Jo escrivia la crònica del partit del Barça del cap de setmana [somriu]. Més enllà d’aquesta anècdota, jo volia estudiar Periodisme, però no vaig arribar a la nota de tall per accedir a Bellaterra. L’opció de Comunicació Cultural em permetia una sortida cap al periodisme, i cap aquí vaig encaminar-me.
Acabes de publicar un llibre biogràfic d’una esportista. Què té d’especial?
Que té un missatge clar: una generació de futbolistes que ha hagut de pagar molts peatges per fer-se respectar en el futbol femení. Es tracta d’un relat personal en el qual Mariona Caldentey se sincera i es mulla a l’hora d’explicar el creixement i l’evolució del futbol femení a través del Barça i de la selecció espanyola, tot i que encara queda moltíssima feina a fer. Una època d’èxits, però també d’episodis més difícils com ara el cas de ‘les 15’, els acords d’Oliva o el petó de Rubiales. És un llibre positiu i enriquidor. A Mariona l’honora la seva generositat i valentia de voler-ho expressar en un llibre.
Com sorgeix el projecte?
La proposta m’arriba de Cossetània –l’editorial– i de Carlota Planas, la representant de Mariona. L’editorial volia plasmar en un llibre el canvi de paradigma que ha viscut en aquests darrers anys el futbol femení, a través d’una futbolista del Barça que exemplifiqués els valors del club.
Malauradament, avui Mariona no juga al Barça.
És cert, però quan vam començar a escriure el llibre, sí. De fet, quan vam començar a escriure’l, ni tan sols ella mateixa tenia clara la decisió de marxar del Barça per fitxar per l’Arsenal. La proposta del llibre, però, ve encara de més lluny. La primera vegada que m’ho plantegen va ser dos anys abans, després del Mundial d’Austràlia i Nova Zelanda. Ara bé, no vam posar fil a l’agulla fins més endavant. El vam enllestir en nou mesos, com un embaràs [somriu].
“Mariona Caldentey mai va haver-me de dir que no podia explicar la seva marxa del Barça. I jo tenia clar que mai la trairia”
Us coneixíeu personalment abans d’escriure el llibre?
Més enllà del que és estrictament l’àmbit professional, d’alguna entrevista a la zona mixta en algun partit del Barça femení, no ens coneixíem personalment. Recordo, precisament, un dia de partit que vaig adreçar-m’hi: “Mariona, ens hem de trobar per començar el projecte”, li vaig dir. Ella em va respondre amb una abraçada! Aquell gest em va relaxar. I des d’aleshores, hem repetit moltes abraçades.
Com ha estat el procés de cocció?
Ho hem fet a través de tots els recursos possibles, tot i que majoritàriament ha estat presencial en una cafeteria de Sant Feliu de Llobregat, a tocar de l’Estadi Johan Cruyff. Recordo que vaig arribar tard el primer dia! [riu]. Més endavant, quan ella juga els Jocs Olímpics amb la selecció i s’incorpora a l’Arsenal, ja hi ha hagut més virtualitat (videotrucades i molts àudios de WhatsApp). Han estat converses molt fluides, sense censura.
Quina ha estat la teva tasca en el projecte?
Reinterpretar les seves paraules, escriure un relat en què ella se sentís reflectida en tot moment. Durant aquest procés jo li he proposat temes i, tot i que la intenció inicial va ser que tingués una línia cronològica, sí que han pesat les tres parts en què es divideix el text. Especialment en l’última, titulada Ser dona futbolista.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Quina ha estat la implicació de Mariona?
Ha estat implicadíssima en el llibre des del primer moment. I no només això, s’ha llegit el relat diverses vegades, i fins i tot subratllava aquelles expressions amb què no se sentia còmode. Sense la complicitat compartida que hi ha hagut entre totes dues seria impossible haver arribat a escriure aquest relat. Fins al punt que ens hem acabat sincerant l’una amb l’altra de coses al marge del futbol.
Mariona va decidir marxar del Barça quan enllestíeu el llibre. Com a periodista de RAC1, com vas viure-ho, tenint en compte que tenies una exclusiva entre mans?
Tenia molt clar que jo sabia que Mariona marxava a l’Arsenal, perquè ella m’havia fet confiança per un projecte compartit amb mi. Era fruit de la complicitat que havíem creat després de moltes converses. Jo ja havia informat RAC1 que participava en aquest projecte, del qual no exercia com a periodista per treure’n una informació, sinó per escriure el millor contingut possible per al llibre. Ella mai va haver-me de dir que no podia explicar la seva marxa del Barça. I jo tenia clar que mai la trairia, abans que periodista soc persona.
El llibre s’ha publicat en català i en castellà. Hi ha la possibilitat que s’editi en anglès, tenint en compte que, a més, Mariona juga a l’Arsenal?
Hi ha moltíssima gent que, des de que vam anunciar que es publicava el llibre, m’està reclamant la versió anglesa. Mariona és una futbolista internacional reconeguda arreu del món, però, de moment, hem de veure quina acceptació té el llibre en les dues versions (catalana i castellana). Si després s’edita en anglès voldrà dir que ha tingut l’acceptació desitjada.
“Quan vaig a cobrir el Barça femení em sento periodista de cap a peus, cosa que amb el masculí no em passa”
Amb l’auge del futbol femení hi ha moltes comparacions amb el masculí. El futbol masculí fa anys que es va bunqueritzar. El futbol femení manté alguna escletxa quant a la relació entre els periodistes i les futbolistes?
Les futbolistes continuen sent molt accessibles per als periodistes. Sí he de dir que, des de la primera final de Champions femenina que vaig cobrir el 2019 fins a la final de Bilbao de 2024, ja no tens l’accés a totes les jugadores. I és comprensible. La demanda ha crescut molt i entenc que el club dosifiqui les jugadores. Així i tot, quan vaig a cobrir el Barça femení em sento periodista de cap a peus, cosa que amb el masculí no em passa. No pots accedir als futbolistes perquè no volen parlar o per una qüestió de drets publicitaris.
Des de fa quatre anys ets la veu dels partits del Barça femení a RAC1. Com vas ser l’escollida?
Recordo perfectament que era un dia festiu, em trobava d’excursió a Montgarri i vaig rebre una trucada de l’aleshores cap d’esports de RAC1, Edu de Batlle, fent-me la proposta: “La setmana que ve narraràs el Barça-Manchester City de Champions”. Jo mai m’havia imaginat narrar partits de futbol a la ràdio! Ho havia fet excepcionalment en una final de Champions d’handbol. Però, després de parlar-ho amb Gerard Bellera (el meu marit), vaig dir que sí. No voldria penedir-me’n més endavant. I ara puc dir que em sento una privilegiada.
Per què els mitjans de comunicació han pujat al carro del femení amb el Barça i no pas amb el RCD Espanyol, que va dominar el futbol femení fa més d’una dècada?
L’auge del Barça i del futbol femení ve lligat, també, per l’evolució que ha tingut la societat en els darrers anys. Les mateixes reivindicacions de la societat han traspuat en el futbol i l’esport en general. El Barça ha estat capaç de liderar aquest moment, tant en el vessant esportiu com social. I, de retruc, avui és més fàcil que des dels mateixos mitjans acceptin que hi ha espai per parlar de l’esport femení.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Per què no s’hi apostava abans per l’esport femení –en aquest cas, el futbol– des dels mitjans?
Recordo que no va ser fins a la final de la Champions femenina de 2019 que vaig fer la primera prèvia d’un partit de futbol femení. I diré més: els mateixos companys em deien que no parlés d’aspectes tàctics i que l’audiència no coneix les jugadores. I és tot el contrari, els mitjans de comunicació també tenim aquesta funció d’haver d’educar l’oient. S’ha demostrat que, quan tu dones visibilitat al futbol femení, l’audiència respon.
Amb l’auge del futbol femení han aparegut noves veus femenines als mitjans: Danae Boronat (TV3), Sònia Gelmà (Catalunya Ràdio), Irati Vidal (Gol i Radio Marca), Maria Cerezuela (Barça One) i tu mateixa, a RAC1. Esteu trencant el sostre de vidre, tenint en compte que el periodisme esportiu continua sent, encara, molt masculinitzat?
Moltes vegades em sento molt identificada amb aquesta generació de futbolistes, perquè entenc que la seva lluita també és la nostra. Cadascú en el seu àmbit. Les periodistes dones estem demostrant que estem preparades per narrar qualsevol transmissió esportiva, el que faltaven eren oportunitats. Afortunadament, avui les tenim. Però, cal fer un pas més endavant.
Quin?
Que les periodistes dones també puguem fer narracions de futbol masculí, estem preparades. És una qüestió d’igualtat, ja que avui encara no és possible. En l’escenari actual, les periodistes dones som les qui cobrim rodes de premsa o estem a peu de gespa.
“Els esportistes han d’entendre que els mitjans som una via de comunicació i que tenim el deure i l’obligació de fiscalitzar”
El pas següent seria que una periodista dona fos la narradora del primer equip del Barça masculí?
Sí, però malauradament crec encara estem lluny. Així i tot, totes aquestes periodistes que has anomenat hem demostrat que estem perfectament preparades per assumir aquest pas. Perquè a les dones periodistes, quan arribem en una redacció, ens ubiquen sempre en la informació poliesportiva i hem de picar molta pedra per formar part dels equips on s’informa de futbol. I ja va sent hora que es normalitzi.
Assumiries el repte de rellevar Joan Maria Pou?
En Joan Maria és el meu referent, n’aprenc cada dia d’ell. Ni m’ho plantejo ni crec que sigui una possibilitat. I, afortunadament, tenim Pou per anys!
Pou és el Puyal del segle XXI?
[Somriu] Sí, per a mi, sí! Quan era petita escoltava en Joaquim Maria Puyal, vaig créixer així. Però ja fa molts anys que escolto les transmissions del Pou. Ara tinc la sort de formar part del seu equip. L’any que ve El Barça juga a RAC1 complirà 25 anys, i coincideix amb el Barça-Madrid… Pot ser una boníssima ocasió per fer-la grossa, soc de les que pensen que en aquesta vida s’ha de celebrar tot.
“RAC1 ha sabut connectar molt millor amb l’audiència que cap altra emissora”
Què aporta El Barça juga a RAC1 en el còmput global de l’actualitat blaugrana dels mitjans del país?
El Barça Juga a RAC1 és la referència informativa per estar al dia del primer equip masculí del Barça. Crec que tenim l’equilibri de ser propers i viure amb els oients per una mateixa passió, però sense oblidar quin és el nostre paper i que a vegades també cal ser crítics i fiscalitzar.
Fa més de tres anys que Gerard Romero va plegar d’El Barça juga a RAC1. Vist amb perspectiva, creus que les dues parts n’han sortit guanyant?
Sí, així és. Gerard Romero té una manera molt pròpia de comunicar i amb el projecte de Jijantes ha demostrat que és un crac. Me n’alegro moltíssim per ell. A RAC1, des del primer dia hem intentat que la seva absència es notés de la menor manera possible, perquè Romero era un periodista que aportava moltíssim des d’un punt de vista informatiu a l’audiència.
En aquest debat obert sobre la convivència entre els mitjans i les plataformes, entre la informació, l’entreteniment i el xou, com a periodista, en quin format et sents més còmode: en la informació o en l’entreteniment i el xou?
A mi m’agrada un punt entremig. És a dir, que la ràdio sigui desinhibida i propera, que puguis parlar amb naturalitat, però tampoc m’agrada quan el programa es converteix únicament en un xou. Així i tot, crec que els mitjans hem d’evolucionar, hem d’adaptar-nos a allò que vol la gent més jove.
Els mitjans tradicionals –com és RAC1– han perdut el pols amb les plataformes, un espai on sovintegen massa sovint els esportistes d’elit?
S’ha creat un fals relat en què els mitjans de comunicació som dolents i, de retruc, els mateixos esportistes prefereixen ser entrevistats per youtubers i amics a les plataformes per evitar preguntes incòmodes. Els esportistes han d’entendre que els mitjans som una via de comunicació i que tenim el deure i l’obligació de fiscalitzar. Tot plegat, cada cop costa més que un esportista t’accepti una entrevista.
Foto: Joanna Chichelnitzky
RAC1 és líder d’audiència des de fa molts anys. Quin és el secret?
Perquè RAC1 ha sabut connectar molt millor amb l’audiència que cap altra emissora. I ho ha fet sent propers, sabent quins continguts vol la gent i amb un grup de professionals amb molt talent. En aquest sentit, l’equip d’esports som un pilar de RAC1, ja que bona part de la programació té contingut esportiu. I, de fet, el que em va enamorar de fer ràdio és, precisament, l’estil dels esports de RAC1. Ofereix una proximitat que atrapa l’oient.
Què és per tu la ràdio?
Passió, màgia, proximitat i companyia.
Ja fa nou temporades que formes part de RAC1.
Sí, vaig aterrar a la casa per fer les pràctiques al Via lliure, amb la Marta Cailà. I vaig anar a picar la porta de la redacció d’esports. Un cop ja feta la carrera vaig fer unes pràctiques i vaig tenir l’oportunitat de cobrir el Mundial de Natació a Barcelona, el 2013. Després de tres anys encadenant substitucions, vaig incorporar-me del tot quan Roger Saperas va dirigir el Tu diràs.
Quina és la millor transmissió esportiva que has fet?
[Somriu] És una molt bona pregunta, perquè soc molt crítica amb mi mateixa. Sempre hi trobo defectes. Però em decanto per Bilbao, la darrera final de la Champions femenina del Barça. Per com es guanya davant la bèstia negra que era l’Olympique de Lió i, també, pel context de ser un desplaçament massiu de culers en una final femenina. A vegades no som prou conscients del que ha aconseguit aquesta generació de futbolistes més enllà de l’esport. Va ser màgic, no ho oblidaré mai, encara se’m posa la pell de gallina.
“Dirigir la redacció d’esports de RAC1 és una cosa que m’atrau, però de moment no toca”
Narrar aquella final de bracet amb en Gerard Bellera –la teva parella– és un valor afegit de la Champions de Bilbao?
Sí, tot hi suma [riu]. Amb en Gerard ens entenem molt bé, només faltaria [somriu]. Tenim una visió molt similar de la professió, de com volem fer les coses. Ens complementem molt bé i acabem fent un bon producte de cara a l’oient.
Com conviviu dos periodistes esportius a casa i a la feina compartint-ho absolutament tot?
La feina és present les 24 hores del dia, ja que entenem que així és l’ofici de periodista. Estem permanentment connectats. Si no rebo un missatge jo, el rep ell. I ho comentem, ens ajudem l’un a l’altre. A casa hi ha un moment que un dels dos diu “fem una pausa, ja seguirem parlant”. És difícil, però ho aconseguim.
L’ofici del periodista és molt vocacional i va lligat intrínsecament a la precarietat. Es paga bé la feina?
El periodisme en els mitjans de comunicació, majoritàriament, és precari. Tens plena dedicació i et condiciona la teva vida personal. Als joves d’avui se’ns fa difícil plantejar-nos tenir una vida semblant a les dels teus pares, on tenen fills i un habitatge propi. Comprar-te un pis, possiblement, vol dir renunciar a no viatjar tant o a sortir menys a sopar.
Ara ja ets una veu reconeixible per a l’oient de RAC1. El teu repte professional implica continuar sent narradora i redactora, o t’agradaria assumir algun altre rol dins la redacció d’esports?
Dirigir la redacció d’esports de la ràdio és una cosa que m’atrau, però de moment no toca. De fet, vaig començar com a productora, i em sento còmode coordinant, organitzant i liderant. Ara bé, avui estic gaudint amb tot el que faig a la redacció com a periodista. Soc una privilegiada.
