Foto: Quim Miró
Laia Solanellas (Reus, 1987) és fotoperiodista des de fa 15 anys. Llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques a la Universitat Rovira i Virgili, va iniciar la carrera periodística al diari Aquí i forma part de l’equip fundador de delCamp.cat, el mitjà que va canviar de nom a TarragonaDigital, on exerceix com a cap de redacció. Com a fotògrafa freelance cobreix la demarcació de Tarragona per a Europa Press, Nació, TarragonaDigital, As i altres agències, així com fotografia institucional, d’empreses, esdeveniments i cultural. Ha treballat en comunicació política, comunicació corporativa i en gestió de xarxes socials. A Comunicació 21, Solanellas posa en valor el fotoperiodisme fet més enllà de Barcelona i la seva àrea metropolitana.
Recentment has guanyat, per segon any consecutiu, el Premi Mañé i Flaquer en Fotoperiodisme per la fotografia Llàgrimes de castellera veterana, publicada a TarragonaDigital. Què suposa repetir?
[Somriu] No m’hauria imaginat tornar a guanyar el premi, no m’ho esperava gens. Ha estat la cirera del pastís! Aquest 2024 també vaig ser l’encarregada d’elaborar el cartell de Sant Pere, la festa major de la meva ciutat (Reus) a petició de l’Ajuntament. El cartell va tenir molt bona acollida, per tant, ha estat un any de moltes alegries.
Què va agradar del cartell de la Festa Major de Reus?
Era una imatge molt simple: el mascle de la tronada, que per a mi és l’element vertebrador de la Festa Major de Reus. Però hi ha gent que s’identifica millor amb altres figures típicament de Reus com els gegants o la mulassa. Ara bé, per a mi, la tronada representa una mica a tothom, és l’element més transversal.
Tornem al premi més recent. Què explica la fotografia Llàgrimes de castellera?
Capta un gran moment de la història de la Colla Castellera de Sant Pere i Sant Pau en el moment que aconsegueixen, per primer cop en la seva història, alçar el 5 de 8. Les protagonistes són dues generacions de dones que transmeten l’emoció en el moment més àlgid. És una explosió de sentiments, l’èxtasi per la fita obtinguda. En la fotografia hi ha molta emotivitat.
“Tot i l’avenç de la tecnologia, l’essència continua sent la mateixa: darrere una gran fotografia hi ha d’haver un gran professional”
Un cop tens la fotografia et vas dir a tu mateixa: “és aquesta!”.
No, ni de bon tros! [riu]. Em costa molt triar fotografies. En aquesta darrera edició del Premi Mañé i Flaquer vaig presentar tres imatges, dues de les quals van ser del Concurs de Castells de Tarragona. Una va ser la que ha estat guanyadora, i l’altra va ser de la Mia, l’enxaneta de la Colla Vella dels Xiquets de Valls que va caure durant la diada castellera de Sant Fèlix a Vilafranca mentre intentaven un 4 de 9 sense folre; castell que al Concurs sí van aconseguir descarregar, amb una altra enxaneta, que quan va baixar va anar a abraçar la Mia. Va ser un dels moments més emotius del concurs d’enguany. La tercera foto que vaig presentar era de la protesta dels pagesos al port de Tarragona.
En el teu perfil a X es llegeix la frase següent: “Fotografia i periodisme (et ironia i cinisme)”. Què vols dir entre línies?
[Riu] Explica la meva manera de relacionar-me amb el món actual, que es conviu amb una barreja d’ironia i cinisme. És el meu mecanisme per afrontar-lo.
Vas estudiar Publicitat i Relacions Públiques, però t’acabes dedicant professionalment al periodisme i al fotoperiodisme. En quin moment sents el cuquet per la fotografia?
A la fotografia hi arribo de casualitat, però, vist amb perspectiva, jo sempre era qui duia a sobre la càmera en les excursions de l’escola o en els esdeveniments familiars. Anava fent fotos aquí i allà, però no tenia la noció que la fotografia fos una cosa important per a mi. Vaig convertir-me en la fotògrafa de la capçalera perquè jo era l’encarregada de la secció d’esports, i per aportar valor afegit a les cobertures també feia les fotografies dels partits d’hoquei i futbol, i després ja vaig passar a fer les cobertures fotogràfiques d’altres temes. El pes de la fotografia ha recaigut sempre en mi a TarragonaDigital, sigui com a fotògrafa o com a cap de fotografia, ja que hem tingut fotògrafs en plantilla.
Foto: Quim Miró
Què has volgut aportar com a fotoperiodista?
Especialment un toc artístic a les fotografies. Els mitjans sempre han tendit a publicar fotografies un punt avorrides. Jo sempre vaig entendre que calia aportar una mirada més artística; és a dir, captar i transmetre el moment, però d’una manera més bonica, trencar amb una certa rigidesa establerta.
Posa’m un exemple.
Una diada castellera. La majoria de mitjans sempre opten per publicar la típica fotografia amb l’aleta, un cop s’ha executat el castell. Sortosament, avui aquesta imatge ha evolucionat i els fotoperiodistes ja busquen una altra perspectiva dels castells. Les imatges que commouen és tancar l’angle i mostrar les emocions de la gent.
Quin valor té el fotoperiodisme en els mitjans de comunicació?
Moltíssim, tot i que malauradament és cada cop més escàs. Els mitjans estan retallant les seves plantilles i cada cop hi ha menys fotògrafs i fotoperiodistes en nòmina. Prova d’això és que la gran majoria són autònoms, freelance. I a més, la precarietat fa que els encàrrecs per part dels mitjans es paguin a preus irrisoris.
“Calia aportar una mirada més artística a les fotografies dels mitjans i trencar amb una certa rigidesa establerta”
Així i tot, la fotografia continua sent un distintiu essencial per a un mitjà de comunicació?
Sí, per descomptat. Aquells mitjans que aposten per la fotografia es diferencien de la resta, perquè és un distintiu de qualitat. No és el mateix comptar amb fotògrafs que il·lustrar les notícies amb imatges fetes des del mòbil o cedides pels gabinets de premsa. I, malauradament, passa molt sovint.
Què ha aportat la tecnologia al fotoperiodisme?
La tecnologia ens ha facilitat la vida i, sobretot, immediatesa. M’ho reconeixen aquells fotògrafs que van treballar bona part de la seva vida professional amb càmeres de carret i revelatge. Tot i l’avenç de la tecnologia, l’essència continua sent la mateixa: darrere una gran fotografia hi ha d’haver un gran professional. I, al mateix temps, la tecnologia també ens ha dut a un escenari de sobreexcés de fotografies. Vivim bombardejats d’imatges! Però sabem detectar quina és bona de veritat. És aquella que ens crida l’atenció, que ens emociona.
Quina mirada hi poses en la intel·ligència artificial?
En aquest sentit, crec que la intel·ligència artificial pot perjudicar més els il·lustradors. Per als mitjans és molt més econòmic comprar una imatge feta ràpidament a través de la intel·ligència artificial que no pas una il·lustració. Amb la fotografia crec que serà més complicat. Especialment, la fotografia lligada a la informació i l’actualitat. I, sobretot, la més propera. Per tant, això em fa pensar que la intel·ligència artificial no acabarà amb els fotògrafs.
Foto: Quim Miró
Què els diries als joves que volen dedicar-se professionalment al fotoperiodisme?
Que no s’hi dediquin! [riu]. Els diria que tinguin molta paciència, que piquin molta pedra, perquè és un sector molt precari. I, al mateix temps, que intentin obrir la mirada a altres territoris. Tot i que la majoria de possibilitats es concentra molt en Barcelona i la seva àrea metropolitana, hi ha altres espais amb oportunitats. Ho dic per pròpia experiència des del Camp de Tarragona.
Tens algun referent en el món del fotoperiodisme?
Sí, les fotògrafes Joana Biarnés i Anna Surinyach, a més d’Emilio Morenatti, que és un fotògraf excel·lent. De fet, totes elles m’han inspirat, les admiro moltíssim.
Com a fotògrafa freelance de la demarcació de Tarragona treballes per a agències (Europa Press), digitals (Nació i TarragonaDigital) i fotografia institucional, d’empreses, esdeveniments i cultural. Quines són les temàtiques més recurrents del Camp de Tarragona?
Depèn del mitjà, empresa o institució que em faci l’encàrrec. En el cas d’Europa Press va lligat a l’actualitat. He arribat a treballar per al diari As quan el Gimnàstic de Tarragona i el Reus Deportiu jugaven a Segona Divisió del futbol espanyol. Però, generalment, les peticions dels mitjans són limitades. I és una llàstima, perquè el Camp de Tarragona té molt de recorregut.
“Entre els fotoperiodistes del Camp de Tarragona hi ha molta generositat; entre els de Barcelona predomina la competitivitat i la rivalitat”
El Camp de Tarragona és el gran oblidat de Catalunya, també pel fotoperiodisme?
Per descomptat! Fins i tot a l’hora de posar en valor els fotògrafs i fotoperiodistes que treballem al Camp de Tarragona, també existim. N’hi ha, i de molt bons! Coneixem millor que ningú el territori, l’estimem. I fins i tot hi ha molta generositat entre nosaltres, som com una petita família, cosa que és molt poc habitual entre els fotoperiodistes a Barcelona, on predomina la competitivitat i la rivalitat. Al Camp de Tarragona som capaços de compartir fotografies, de donar-nos un cop de mà. A Barcelona és impensable.
Més enllà de la fotografia, també exerceixes de cap de redacció de TarragonaDigital. Quina mirada hi poses en les capçaleres (de paper i digitals) del territori?
Abans de la pandèmia vam arribar al punt més àlgid quant a qualitat del periodisme al territori i també en el gruix de les redaccions. La majoria de mitjans oferíem bons reportatges, grans temes. Però, una nova crisi provocada per la covid-19 va deixar un escenari diferent, va canviar dràsticament: les redaccions s’han aprimat, hi ha menys periodistes i tots anem més ofegats. Això fa que tinguem menys marge de maniobra per fer temes atractius i cobertures més treballades.
Aquesta situació posa en risc el periodisme?
Evidentment, i si no hi ha periodisme estem morts. I més avui, amb la percepció que té l’audiència dels mateixos mitjans. Hem de combatre la desinformació, hem de continuar demostrant que les informacions que publiquem són verídiques i contrastades. Per garantir el periodisme cal que els mitjans facin mans i mànigues per garantir-ne la supervivència i depenguin el menys possible de les subvencions públiques.
Foto: Quim Miró
Com s’està adaptant TarragonaDigital en el nou escenari comunicatiu i les xarxes socials?
El consum d’informació ha canviat moltíssim. Les xarxes socials –especialment TikTok per als més joves– s’han convertit en canals d’informació de molt consum, i des dels mitjans hem d’intentar ser-hi, oferint nous productes que puguin atraure aquests públics. A TarragonaDigital, com a mitjà digital, vam ser dels primers a tenir presència a les xarxes. Treballem els continguts i apostem per l’audiovisual.
Com ha evolucionat i s’ha consolidat el projecte de TarragonaDigital?
TarragonaDigital és hereva de delCamp.cat, un mitjà que va néixer abraçant la vegueria de Tarragona. La prioritat es manté intacta: informar del territori des del territori. En aquest sentit, intentem posar sobre la taula les problemàtiques que té el Camp de Tarragona, que aquí són rellevants i que afecten arreu del país, i, en canvi, són invisibles a ulls de la gran Barcelona. Malgrat tot, crec que el territori està prenent consciència i cada cop hi ha més complicitats.
Aquest gener vinent es compliran dos anys de l’adquisició de TarragonaDigital per part del Grup Edicions de Premsa Local (editor de Nació). Què ha suposat per a la vostra capçalera?
Per a nosaltres va suposar sortir d’una zona molt fosca en què ens trobàvem amb l’anterior propietat, especialment després de la pandèmia. Fins aleshores, havíem ofert uns continguts de proximitat molt elaborats i amb grans audiències, però després l’anterior propietat va deixar d’apostar-hi. L’editor de Nació, Marc Basté, no només va assumir el cost de la plantilla, sinó que va comprar la capçalera tenint en compte la visió i la trajectòria de TarragonaDigital. Així, ens ha donat l’oportunitat de reconstruir el projecte, donant més visibilitat informativa al Camp de Tarragona i vertebrant les nostres comarques a través d’un periodisme local i de proximitat.
