Foto: Santi García

Leyre Flamarique (Madrid, 1994) és periodista i redactora del canal de ciència Big Vang de La Vanguardia. Graduada en Psicologia a la UNED i amb un màster de Periodisme a Barcelona, és una de les veus del periodisme científic. Acaba de rebre un ajut econòmic de 35.000 euros per part del Consell Superior d’Investigacions Científiques i el BBVA que li permetrà fer estades en instituts, laboratoris i centres del CSIC durant un any. A Comunicació 21, Flamarique reivindica que els mitjans apostin decididament per la informació científica.

Havent estudiat Psicologia, imaginaves que hauries acabat treballant en un mitjà de comunicació?
No, ni molt menys. Vaig començar Psicologia perquè no sabia què fer. Sempre he estat crítica amb el poc temps que tens entre que obtens la nota de tall i el moment quan esculls. De fet, he après gairebé més fent el màster de Periodisme que estudiant.

Què t’ha acabat atrapant del periodisme?
M’agrada molt parlar amb la gent i estirar el fil. Cada dia aprens una cosa diferent, encara que sembli una mica romàntic. I treballar amb gent que investiga, que crec que són com artesans, i em sembla molt divertit viure-ho tan a prop.

Des de fa més d’un any formes part del canal de ciència Big Vang de La Vanguardia.
Sí, em va tocar començar tot just quan començava la pandèmia, justament en el moment en el qual la ciència ha tingut més presència als mitjans de comunicació. En el canal m’he especialitzat en la investigació espacial, ja que està sent un any molt potent, és un nínxol periodístic al·lucinant. Hi ha molta demanda per part dels lectors i els agrada llegir tota mena d’articles. Ens permet tenir temps per tractar els temes. També posem la mirada a la investigació d’arreu de l’Estat, que d’entrada potser no sembla molt interessant, però en què s’està fent molt bona ciència.

El canal és en el format digital de La Vanguardia. Què acaba publicant-se en l’edició en paper?
Soc jo qui s’encarrega del contingut al web, i si veig algun tema més rellevant per al paper, el faig també. Pel que fa a la ciència, el paper té el seu espai i en funció de la importància, tenint en compte que ara molts temes potents són de la temàtica Covid, o fins i tot per desengreixar i que puguem parlar d’altres temes, i soc jo qui me n’encarrego. També hi ha altres temes, com reportatges més llargs, i els proposo per començar a treballar-los. Des de dalt també ens demanen altres temes i que algú de l’equip pugui fer-los. És bidireccional.

T’estàs especialitzant en la comunicació científica, és de forma inconscient o amb una clara intenció?
Al periodisme hi vaig aparèixer perquè em cridava l’atenció el periodisme social, tot i que la ciència no m’importava fer-la. De fet, a La Vanguardia vaig començar a fer pràctiques a l’àrea d’economia. Però soc a la secció de ciència i vaig aprofitar la primera oportunitat que vaig rebre. Al cap de temps de fer una cosa i amb l’ajuda que estic rebent, sento que tinc la vida feta, en el sentit que sé desenvolupar-me en aquest nínxol periodístic, m’interessa i suposa seguir estudiant-hi i formant-me.

La ciència sempre ha ocupat espais breus als diaris de paper. Ara, la ciència hi té molta cabuda. Quan acabi la pandèmia la ciència tornarà al seu lloc?
Crec que la ciència tindrà continuïtat als mitjans quan s’acabi la pandèmia, perquè la ressaca del coronavirus s’allargarà en el temps. Sento que la gent ha descobert la ciència, i si no és a través del coronavirus ho farà a través d’altres temes. La societat s’ha donat compte de la importància que té la ciència, i ara la ciència té un forat per mostrar-se en els mitjans de comunicació. Potser m’equivoco i tornem enrere [riu].

“La investigació espacial és un nínxol periodístic al·lucinant. Hi ha molta demanda per part dels lectors i els agrada llegir tota mena d’articles”

Si fins ara la ciència no havia tingut prou presència als mitjans era perquè hi havia una manca de demanda de l’audiència o perquè el periodisme no li ha donat prou importància?
Crec que sempre ha d’haver-hi un equilibri entre el que interessa a la gent i el que el mitjà vulgui mostrar. Has d’explicar una història amb l’interès de treure a la llum un tema. I a partir de la reacció de la gent teixiràs una teranyina o una altra. Has de tenir el criteri sobre què destaques i també confiar en el criteri dels lectors.

El fet d’haver de desxifrar articles científics acaba sent una llosa perquè tinguin rellevància entre els mitjans?
Per una banda, si parles d’investigació i tractes un article que tracta aspectes tècnics i a més està escrit en anglès fa que creixi la dificultat, per això necessites de la tasca dels investigadors. Per l’altra, els investigadors crec que ho fan bé, i de cara a la societat tenen interès per donar a conèixer el seu treball. A nivell personal, contactar amb algú que hagi estat present en les investigacions sempre ha estat fàcil, han estat oberts, i m’han ajudat, crec que ho fan bé, no se’ls pot demanar que escriguin investigacions en un llenguatge que hagi d’entendre tothom.

On queda ara la psicologia per a tu?
En el fons no ho sé. Vaig rebutjar la psicologia clínica, però amb el màster vaig reenganxar-m’hi, i ara per dedicar-m’hi hauria d’estudiar un màster. Ara no sé si podria parar per començar de nou, i no sé si podria parar per dedicar-m’hi a això.

Què t’ha aportat la psicologia a l’hora d’exercir com a periodista?
Com vaig escollir la part investigadora tenia experiència en articles científics, tenia certa experiència i sabia com es construeixen aquests articles. Pel que fa a la psicologia, a l’hora de tractar alguns temes i a donar-hi algun enfocament o un altre sí, fins i tot a ser més crítica i treure-hi punta.

Et veus especialitzant-te en ciència i treballar en aquest àmbit del periodisme?
Podria especialitzar-me’n, crec que seria feliç i se’m podria donar bé, podria aportar i seria una feina molt maca. Però tinc el compte pendent del periodisme de militància, i al capdavall és una feina. No hem vingut per treballar tot el dia, però quan més t’agrada més hores hi dediques. Aleshores has de trobar l’equilibri entre que t’agrada i que és la teva feina. En el periodisme científic podria trobar aquest equilibri.

Acabes de rebre un ajut de 35.000 euros per part del Consell Superior d’Investigacions Científiques i el BBVA, que et permetrà fer estades en instituts, laboratoris i centres del CSIC durant un any. Què ha suposat aquest premi de comunicació científica?
Primer, una alegria immensa, i només quan vaig sentir el nom de la directora del CSIC ja em vaig emocionar. A més, suposa un canvi d’aires, soc jove i no puc jugar-me-la, i em dona una oportunitat amb una seguretat econòmica de poder provar alguna cosa diferent. Si ara jugo bé les meves cartes se m’obriran noves portes. Fins ara he arribat fins aquí i veig que el meu treball s’està veient reconegut.