Foto: Joanna Chichelnitzky

Llibert Ferri i Mateo (Barcelona, 1948) és periodista i un dels grans experts en la informació relacionada amb l’esfondrament dels règims comunistes a Europa, així com de la transició a la democràcia i a l’economia capitalista. Entre 1987 i 2007 va ser el corresponsal de TV3 a l’antiga Unió Soviètica, així com de l’Europa central i oriental. És autor de diversos reportatges sobre la realitat postcomunista, coautor del documental històric Operació Nikolai (1992) i ha publicat una desena de llibres, el més recent Putin trenta anys després del final de l’URSS (2021). Actualment treballa com a columnista en diversos mitjans de comunicació. A Comunicació 21, Ferri aborda el vincle entre el poder polític i els mitjans de comunicació a Rússia.

Aquest divendres compleix 74 anys. Per molts anys!
[Somriu] Gràcies. Anem sumant anys i continuem actius, que és el més important.

Amb els anys, l’instint periodístic es va perdent o s’enforteix?
Depèn de cadascú. En el meu cas, puc dir que amb el pas dels anys, en molts aspectes, n’he guanyat d’instint. En tot allò que implica una posició cronificada, com el fet de ser fill de la guerra freda, fa que tingui més arguments a l’hora d’intuir els fets.

El dilluns 19 de desembre rebrà el Premi Ernest Udina a la Trajectòria Europeista que atorga l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya. Quin valor té aquesta distinció?
Estic molt satisfet que me l’hagin donat, sobretot perquè la informació de l’Europa central i oriental ha tingut molt poca rellevància entre els mitjans, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol. Molt pocs professionals s’hi han volgut dedicar, si ho comparem amb altres països que formaven part de l’OTAN.

Per què?
Aleshores a Espanya només hi havia un règim que quan parlava de l’antiga Unió Soviètica era dolent, sospitós, estigmatitzable. De cara a l’opinió pública no hi ha una informació clara. Ho vaig comprovar quan vaig començar a sentir-me atret per aquest àmbit. No tenia on agafar-me. A finals del franquisme, l’única informació a la qual es tenia accés legal i comercial a Espanya era l’Autobiografia de Federico Sánchez, de Jorge Semprún. Aquí va començar tot per alguns, per a mi també.

“L’experiència et dona una capacitat de captar algunes freqüències i posar en marxa una certa intuïció sense equivocar-te”

Sempre va voler exercir el periodisme des d’una mirada internacional?
De petit ho sentia així, tenia aquesta percepció. Amb sis o set anys ja li deia a l’àvia que de gran volia ser periodista i anar a Rússia.

Connectar-se amb el món el va obligar a aprendre noves llengües?
Els idiomes els he après de manera autodidàctica.

Foto: Joanna Chichelnitzky

Vostè forma part d’una generació de periodistes que van forjar-se en la tradició analògica. Com es treballava com a corresponsal sense l’aparador d’internet?
Era tota una aventura, t’havies d’endur molts apunts, havies de tenir molts contactes i telèfons. Si tenies una mica de mà esquerra, t’arribava la informació i el factor humà tenia molt de pes. Ara tens la Viquipèdia. Abans només podies trobar-la en els diaris del dia.

Més endavant ja va conviure amb el factor digital. Sent una enveja sana pels mitjans tècnics i tecnològics amb què treballen avui els corresponsals?
M’hauria agradat tenir-los, però jo vaig viure el temps que em va tocar. Hauria estat molt més còmode, però ja va haver-hi una etapa en què ho vaig tenir, i ara també ho tinc.

Com creu que ha evolucionat la figura del corresponsal?
Tant el corresponsal com la professió cada cop està més precaritzada. En la meva època, podies exercir com a corresponsal tota la vida. Ara és impossible. Cada cop hi ha més freelances exercint de corresponsals, la majoria de mitjans no els tenen en plantilla. Des del punt de vista tecnològic tenen molts més recursos, però m’amoïna veure les condicions amb les quals treballen la majoria de corresponsals. És a dir, les hores treballades, les condicions amb què ho fan i el risc que han d’assumir aguantant una tongada de míssils a l’esquena. La majoria de corresponsals estan mal pagats.

“Gorbatxov va impulsar la transparència informativa. Amb Putin s’acaba la llibertat de premsa a Rússia”

Internet ha provocat un món més dinàmic, més del minut a minut. Creu que el corresponsal necessita més temps de cocció a l’hora d’elaborar els continguts?
El temps de cocció és necessari en qualsevol aspecte i activitat, això m’ho ha ensenyat la vida. Hi ha moments en què has d’arriscar, has d’improvisar, perquè el periodisme viu de la immediatesa. L’experiència et dona una capacitat de captar algunes freqüències i posar en marxa una certa intuïció sense equivocar-te. Però tampoc és infal·lible. Recentment, vaig pronosticar que Putin no envairia Ucraïna i m’ho vaig menjar amb patates.

Vostè es va especialitzar en el món comunista en una època molt transcendent de la història. L’especialització i l’expertesa són imprescindibles en el periodisme?
Sí, evidentment. Són un valor afegit, i el background és essencial en la nostra feina. Sent fill de la guerra freda i viure amb els teus propis ulls la caiguda del comunisme et regala una perspectiva gegantina.

Fruit d’aquesta expertesa, entén molt millor que la resta el que avui està passant a Rússia?
Sí, tot i que em puc equivocar moltíssim. Els que hem estat dins l’àrea i temps de la fase de la guerra freda no vam saber veure que podia generar-se una guerra. Que Putin ataqués Ucraïna és com si Hitler ataqués Polònia, i els mitjans de comunicació tenien proves que aquest atac podia passar. Va haver-hi molt pocs periodistes que se’n va adonar.

Foto: Joanna Chichelnitzky

Vist amb perspectiva, quin valor té que TV3 tingués un corresponsal a Rússia i a l’Europa comunista –com vostè– en una de les èpoques més convulses de la història?
Aleshores tenia molt valor, tenint en compte que és una televisió amb una mirada internacional, però molt petita respecte a altres mitjans molt més potents. Jo fer estades llargues a Moscou cobrint la informació per a TV3. Tenir l’acreditació del Kremlin va ser fruit de la meva insistència. I sense aquella acreditació i el visat rus haguera estat impossible tenir temps per a ser als llocs dels fets.

Durant la seva etapa a l’Europa central i oriental es van viure diversos conflictes bèl·lics. En alguna ocasió va posar en perill la seva vida?
Potser sí, però no n’era conscient. Sí que recordo dos moments especialment convulsos. El primer, el dia de Nadal de l’any 1989 a Romania, en l’enderrocament de Ceaușescu. Jo era en una ciutat de Transilvània i em van tirotejar durant la gravació de la peça. El segon, en l’esclat de la guerra civil a Iugoslàvia. Vaig passar por quan els milicians ens aturaven a les entrades de les barricades o els pobles.

De tota la seva trajectòria àmplia, el documental Operació Nikolai és el millor treball que ha fet mai?
Des del punt de vista de documental, sí. Aquell treball va servir per a rescatar un personatge interessant de la història de Catalunya i per ratificar allò que ja se sabia: que a Andreu Nin el van assassinar els soviètics. Fruit de la recerca, trobem els documents que ho certifiquen i tot el recorregut que va fer Nin fins a la seva mort. Aquest documental vam treballar-lo intensament amb Dolors Genovès, qui va morir el passat juliol.

“El vincle entre el Kremlin i la premsa s’està esquerdant. Putin està començant a perdre pistonada”

En el seu llegat també s’endú haver entrevistat fins a dos presidents russos.
Així és. A Mikhaïl Gorbatxov el vaig entrevistar tres vegades, mentre que a Borís Ieltsin, algunes més. Vladimir Putin no concedeix entrevistes, i en tot cas, ell tria el mitjà. M’hauria agradat conversar-hi.

El Kremlin li va censurar mai alguna de les seves peces informatives?
No, mai. Possiblement perquè va arribar un moment en què el Kremlin havia perdut el control, i la prioritat era mirar en lupa els mitjans de comunicació que poguessin tenir més repercussió i d’un abast més gran. Però l’objectiu número u del Kremlin és controlar la gestió dels mitjans de comunicació russos. Els anys de guerra a Txetxènia, el control era absolut.

Foto: Joanna Chichelnitzky

Després dels anys viscuts a Moscou, quina radiografia faria dels mitjans de comunicació russos?
A partir de la Perestroika, amb Gorbatxov, es va impulsar la transparència informativa, que anava dirigida des del poder cap a la societat. Aquesta circumstància la van aprofitar molts mitjans per convertir-se en veus amb molta més llibertat d’expressió. Aquesta tendència es va mantenir amb Ieltsin, però amb l’arribada de Putin s’acaba la llibertat de premsa a Rússia.

Quin pla executa Putin amb els mitjans de comunicació?
Amenaça de posar a la presó l’amo del grup liberal comunicatiu del país, cosa que força el seu exili. A partir d’aquí, els mitjans de comunicació que sobreviuen són de l’òrbita i la línia editorial del Kremlin, ja que la resta pateixen de valent (és el cas d’Anna Politkóvskaia). Avui hi ha personatges goebbelians, com la directora general de mitjans de comunicació, Margarita Simonian. Així i tot, el vincle entre el Kremlin i la premsa s’està esquerdant. Putin està començant a perdre pistonada.

Què li ho fa pensar?
Tinc la teoria que, com més s’allargui la guerra, hi haurà més possibilitats de tombar Putin. Els nord-americans ho saben, i els ucraïnesos també. L’estratègia és clara: desgastar Putin i la seva esfera de poder (que inclou els mitjans de comunicació afins). Rússia no pot aguantar gaire més, tot i l’alerta dels intel·lectuals europeus que menystenir Putin és un disbarat.

“La informació de l’Europa central i oriental ha tingut molt poca rellevància entre els mitjans catalans”

Com reforça la seva teoria?
Avui, un 55% de la població russa és partidària de negociar i només un 25% es mostra favorable al conflicte armat. És el resultat d’una enquesta que el Kremlin havia elaborat internament i que algú, de forma intencionada, va filtrar a l’organització Medusa (connectada amb l’oposició russa a Putin) i que publica Euronews. A l’Estat espanyol, els dos únics mitjans que se’n van fer ressò (que jo sàpiga) van ser a El Español i Nicolás Valle a TV3. És un filtratge molt potent, aquest.

A Catalunya, Manel Alías s’ha convertit en tot un referent informatiu de Rússia i el conflicte bèl·lic a Ucraïna.
Recordo que quan va ser nomenat corresponsal de TV3 a Rússia, Manel Alías em va trucar. Vam veure’ns, vam xerrar una bona estona i em va preguntar per les dificultats que es trobaria. Mentre parlàvem vaig comprovar que no li costaria gens adaptar-se a Rússia, així li ho vaig transmetre. Crec que no em vaig equivocar. Ha fet molt bona feina i me n’alegro de les distincions que està rebent darrerament.

Foto: Joanna Chichelnitzky

Quin missatge donaria als estudiants de periodisme de les universitats del país que vulguin ser corresponsals a l’exterior?
Que descobreixin quin racó de món els agradaria treballar, que el coneguin abans d’anar-hi. Jo no vaig poder fer-ho, perquè era impossible. Però, sobretot, que s’estimin el país on vulguin exercir de corresponsal. Només així podran transmetre la realitat del país. I només així faran bon periodisme.

Quina va ser l’última vegada que va viatjar a Rússia?
Ja fa força temps, el 2017. En aquests darrers anys m’he hagut d’ocupar més de la família. M’agradaria tornar-hi alguna altra vegada, tot i que actualment m’atrau més fer turisme en una illa grega [somriu].