Foto: Julián Vázquez
Manel Alías Tort (Berga, 1977) va ser corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Moscou durant set anys i un dels enviats especials per cobrir la invasió russa d’Ucraïna. Llicenciat en Comunicació Audiovisual per la Universitat Autònoma de Barcelona i postgrau en Videoperiodisme ENG per la Universitat Pompeu Fabra, treballa TV3 des de fa més de 20 anys. Ha estat editor, redactor i presentador de l’informatiu Info K; redactor i ENG dels serveis informatius; cap d’edició de La nit al dia, i autor de diversos reportatges. La seva tasca al capdavant de la corresponsalia a Rússia l’ha dut a convertir-se en una de les veus de referència dels mitjans públics del país. El 12 d’abril estrena el pòdcast Parem l’antena a Catalunya Ràdio. A Comunicació 21, Alías reflexiona sobre la seva experiència com a periodista a Rússia i en el conflicte bèl·lic que viu amb Ucraïna.
Quants premis has rebut en el darrer any?
Diria que sis, però ho hauria de repassar bé. En tot cas, són més premis dels que m’hauria imaginat mai, segur. Em sento profundament agraït, perquè no hi ha res més bonic que la gent et reconegui la feina de veritat.
Empatxen tants premis?
No, i ara! Entenc que sempre hi ha bona voluntat per part de qui te’ls dona. Ha de ser molt complicat decidir a qui s’ha d’atorgar un premi. I des d’una mirada més personal, soc bastant reservat i no m’agrada gens parlar de mi, però el premi m’obliga a fer-ho. Per això, pel meu caràcter, se’m fa més difícil una situació així.
En canvi, has escrit un llibre que està ple de situacions personals viscudes a Rússia.
Sí, però estan escrites al llibre. Qui les vulgui conèixer les haurà de llegir, perquè en cap cas jo les explicaria. Quan hi ha lectors o periodistes que volen que aprofundeixi més sobre el que és més personal que explico al llibre, és una part que em costa. I és així perquè soc una persona discreta, m’agrada passar desapercebut. I per tot plegat, he tingut la sensació moltes vegades que se m’ha estat convidant en una llista VIP on normalment jo no formaria part ni de la llista d’entrada.
Què consideres que ha valorat més l’audiència de la teva cobertura informativa en el conflicte entre Rússia i Ucraïna?
L’audiència ha agraït la meva manera de fer periodisme: discret, senzill i honest. Aquesta manera honesta de fer les coses, que continuarà, s’allunya de la grandiloqüència que té moltes vegades la professió, l’audiència ho agraeix. I algú en pren nota, que aquest camí pel periodisme té recorregut. Així i tot, d’aquí a tres o quatre anys, la gent m’haurà oblidat.
Reivindiques el periodisme discret davant dels egos que conviuen en la professió.
En el periodisme hi ha molts egos, i una part de l’ego del periodista és demostrar a l’audiència que tu en saps més de tot i que la resta. I el periodisme que jo faig és als antípodes d’això. La majoria de les distincions i premis les reben els presentadors d’un programa. Aquest cop els han donat a un manobre, ja que jo només intervenia durant un minut i mig o dos en els informatius. No voldria menystenir la feina d’un presentador, que té molta responsabilitat, però la feina que he fet durant aquests anys passa més desapercebuda.
“Va arribar un moment que es posaven en contacte amb mi periodistes de la BBC o del The New Yorker per contrastar informacions”
Aquesta setmana hem sabut que vuit de cada deu catalans s’han informat de la guerra d’Ucraïna a través dels mitjans de la CCMA, segons una enquesta de GfK. Qui s’endú el mèrit?
És una molt bona notícia, el mèrit és compartit i no ve sol. En el seu moment, la Corpo va apostar per obrir una corresponsalia a Moscou. Hi ha un fet rellevant: els meus caps de Catalunya Ràdio i TV3 han tingut una confiança plena en mi i en la meva feina. Jo els deia: “Demà he d’anar cap a una direcció que ara no us puc explicar, necessito que m’allibereu un parell de dies”. I m’ho concedien, tot i el risc que suposava per a l’empresa, tenint en compte que el que volen en una situació així és un periodista connectat en directe les 24 hores.
A Rússia t’has hagut de bregar en un conflicte bèl·lic. Com t’hi especialitzes?
Explicar una guerra està mitificat per l’audiència i pels periodistes, i no és tan diferent d’explicar qualsevol altra informació. Les regles periodístiques que jo utilitzo quan em moc en un entorn de guerra són exactament les mateixes que si ho faig en un àmbit social del barri on visc. El que té la guerra és que és un lloc molt exclusiu, perquè pràcticament ningú hi té accés, i sobretot, per la rellevància i pel context: un pas en fals en una guerra et pot costar la vida.
El fet que la teva parella i la seva família sigui russa, ha estat un valor afegit com a periodista a l’hora d’explicar el context?
És un factor important, però no és el més rellevant. Conèixer la llengua és una eina bàsica, però sobretot és saber moure’s pel país. En un context de guerra, tot canvia. Aleshores, si tens les eines per desxifrar qualsevol senyal que es produeixi, podràs fer molt bona feina. Si no tens aquestes eines, no ho faràs. Si un mitjà enviés a Mariúpol al millor periodista del món i a mi, jo li trec molt avantatge. En canvi, si m’enviessin al Iemen, possiblement jo no seria el millor candidat.
Foto: Julián Vázquez
Les fonts són una eina fonamental en el periodisme. Per explicar un conflicte de guerra, també?
Ho són, però en un espai com Rússia deixen de tenir el seu valor. El govern t’enganyarà sistemàticament, i les que no en formen part hauràs d’anar detectant si menteixen o diuen la veritat. El més habitual amb què m’he trobat és que tenen por de parlar. Més que acumular fonts, és millor conèixer el context, i fer-ne un seguiment constant. Les fonts, moltes vegades, també tenen els seus interessos.
Com es combat la propaganda?
Contrastant i coneixent el país. Quan les fonts oficials et diuen a través d’una enquesta que des que Putin ha engegat la guerra contra Ucraïna la seva popularitat cotitza l’alça, puc assegurar periodísticament que és fals. I ho dic perquè, entre altres coses, he estat als aeroports veient la gent marxar, o gent que conec favorable a Putin que ja no ho és. Jo tinc l’abans i el després, he vist el canvi. I potser un periodista que hi aterra quan el conflicte ha engegat no té les mateixes eines per contrastar aquesta informació.
Amb la guerra, s’han incrementat les fake news a Rússia?
A Rússia sempre n’hi ha hagut. I amb una guerra és molt més difícil detectar-les. Les imatges les envien directament un bàndol i l’altre des del front, perquè accedir-hi és pràcticament impossible. En aquest sentit, amb el que juga molt el Kremlin no és només enganyar-te, sinó a fer-te dubtar. Aquesta pràctica la fa molt bé.
“La guerra ha posat de manifest que, si hi ha corresponsals, informativament el conflicte es cobreix millor”
El Kremlin fa llistes negres de periodistes?
No ho sé, hi ha diferències entre ser periodista estranger informant per al públic estranger i ser periodista rus informant per a un públic rus. Si ets rus i informes per al públic rus, la cosa està molt clara: no hi ha llistes perquè ja saps què has de dir. Amb el conflicte obert amb Ucraïna ha empitjorat molt, el marge és zero. Els mitjans que eren independents ara han tancat o informen per al públic rus des de fora de Rússia. Als periodistes estrangers, el Kremlin ens deixa fer bastant, però no ens facilita informació ni ens ajuda en res. Ara bé, d’aquí a patir per la teva vida, no hi hem arribat.
El Kremlin estava satisfet amb les teves cròniques?
Sé que no els han agradat les meves informacions, tinc els meus mecanismes per saber-ho. Mai m’han intentat espantar ni amenaçar. Però de vegades, quan he hagut de demanar autorització per entrar en algun lloc, la manera de respondre és deixar-me clar que vaig fer informacions que no els van agradar. I és lògic, Putin té prohibida la paraula guerra, i jo no he deixat de dir-la. Si fos periodista rus, em tindrien tancat a la presó.
Una bona majoria de corresponsals que cobreixen conflictes bèl·lics asseguren que la guerra atrapa, que et fa voler tornar. Sents el mateix?
Per a mi una guerra no té cap atractiu, i entenc el que volen dir els meus companys i puc intuir per què ho diuen, però per a mi és un lloc gens interessant. Jo he decidit no tornar-hi, perquè ja havia deixat la corresponsalia de Rússia i he fet un any extra fins que algun company em pogués cobrir. Si la guerra m’hagués agafat a l’inici de la corresponsalia, l’hauria cobert sencera molt més intensament.
“L’audiència ha agraït la meva manera de fer periodisme: discret, senzill i honest”
Quan esclata la guerra t’enxampa en ple trasllat a Catalunya.
Jo acabava de tornar, amb la mudança feta i buscant escola per als meus fills. Em va agafar a contrapeu, però vaig veure que havia de tornar a Rússia. El meu problema és que no em sé mirar la guerra de lluny, i si hi vaig, intentaré arribar fins on em guiï el meu olfacte.
De vegades penses més en la feina que en tu mateix?
Sí, perquè penso que estic per treballar i així ho faig. Mai hauria imaginat que hi hauria un setge com el que va haver-hi, arribant a bloquejar la ciutat com van fer, i sort d’uns militars que em van dir que no i no vaig entrar a Mariúpol.
Quina ha estat la peça televisiva que serà més recordada?
Les imatges que han tingut més repercussió van ser en un moment en què ens van atacar, perquè ens bombardejaven, però en termes d’importància és haver estat dins de Mariúpol i al Donbass en la part controlada per Rússia durant el setge. És el més gros que he vist mai i el document periodístic més important. I també haver cobert el referèndum d’annexió de les quatre repúbliques. Va arribar a haver-hi moments que es posaven en contacte amb mi periodistes de la BBC o del The New Yorker per contrastar informacions.
Foto: Julián Vázquez
Creus que la figura del corresponsal s’està devaluant?
No ho sé, però la guerra ha posat de manifest que, si hi ha corresponsals, informativament el conflicte es cobreix millor. He de confessar que vaig rebre propostes d’altres mitjans i els vaig dir que no, perquè no podia treballar-hi. Suposo que anirem ensopegant amb la mateixa pedra, però s’han adonat que és important tenir gent a llocs on poden passar coses, perquè t’ho explicaran millor. Però la figura del corresponsal és molt cara i els freelance tenen males condicions de feina.
Els mitjans necessiten un corresponsal perquè ara és notícia, però quan s’acabi el conflicte, què?
Els paràmetres del corresponsal estan més en consonància del que ha de ser el periodisme. Si jo tinc un sou correcte que no depèn del que faci, podré jutjar molt més honestament i periodísticament les històries. En canvi, si soc freelance les puc fer molt espectaculars, exagerant, perquè me la comprin. M’estimo més no haver de dependre d’aquestes coses, sinó guiar-me pels meus criteris periodístics. Cal tenir professionals en bones condicions perquè es faci un bon periodisme.
Tornaries a acceptar una corresponsalia?
Ara no, perquè tinc dos nens, un de petit i un d’adolescent, i no els vull alterar els plans cada dos per tres. En un futur no ho descarto, possiblement hi estaria disposat.
Hi ha algun país que et cridi l’atenció?
Aniria a qualsevol lloc on em pugui moure bé amb l’idioma, perquè és l’única manera de connectar amb la gent que hi viu. En el cas de Rússia vaig fer un esforç enorme, i amb l’edat, tinc 45 anys, els idiomes costen més d’aprendre. Hi ha llocs molt interessants per exercir una corresponsalia.
“Fer ràdio és fer realitat un somni, hem de fer que aquest somni sigui compartit amb l’audiència”
Molts et vam descobrir a l’InfoK. Què en queda, d’aquell Manel?
Soc el mateix, l’únic que ha canviat és el context. L’InfoK va ser una molt bona escola, perquè tens l’obligació –que l’hauríem de tenir tots els periodistes– que les coses que expliquis s’entenguin i sense perdre el rigor, i això és el difícil. Soc el mateix periodista, he intentat treballar honestament, que la qualitat i el rigor puguin anar acompanyades de fer les històries el màxim de curioses, amenes i entretingudes per a l’audiència.
Després de molts anys fent tele, ara has fet el pas a la ràdio.
A mi fer ràdio sempre m’havia semblat l’ofici més bonic del món, m’està agradant molt i m’ho passo millor que fent televisió, i amb la ràdio hi estic començant ara. És fer realitat un somni. Però ara hem de fer que aquest somni sigui compartit amb l’audiència.
El 12 d’abril s’estrena Parem l’antena, un nou pòdcast d’autor amb el teu segell. Què hi trobarem?
És un espai que promou l’exercici d’escoltar activament. Cada setmana m’invento un concepte i entrevisto per separat diverses persones que jo encaixo en aquest concepte. No s’escolten entre ells, vaig editant les entrevistes i les treno. Cada setmana canviarà el concepte, i crec que l’interessant d’aquest pòdcast és que no pots dir de què anirà, perquè dependrà dels convidats i del concepte, però intento que el que expliquin sigui útil com a oient.
L’audiència associa Manel Alías amb la informació internacional i la televisió. Ara ho haurà de fer en un altre mitjà i en una temàtica totalment diferent. És un repte?
Ho és, i m’agrada. El més senzill per mi hauria estat quedar-me a Rússia, però tornar va ser una decisió personal. Els premis que he rebut darrerament són per tot el que he fet a Rússia, però vull que aquests premis se sostinguin amb el que faré en endavant també. No vull ser només “el Manel que va cobrir la guerra”.
