Marc Martí (Barcelona, 1960) és el gerent de l’empresa d’impressió digital que porta el mateix nom. Amb una trajectòria de 40 anys, Martí s’ha convertit en un dels referents del món dels cartells, del qual l’any 1977 es va convertir en un pioner. S’ha especialitzat en serveis com el disseny i la fabricació de banderoles, vinils, senyals o la retolació de vehicles. La seu central de Marc Martí s’ubica al districte econòmic de l’Hospitalet de Llobregat, però la firma també té delegacions i magatzems al Poblenou, Badalona, Madrid i València. Ha rebut una munió de distincions que refermen el seu posicionament en el sector. A Comunicació 21, Martí recorre quatre dècades i fa balanç de l’evolució que ha viscut el cartellisme gràfic a Catalunya.
Han passat 40 anys des que va penjar el seu primer cartell. Què recorda d’aquells inicis?
Soc el sisè de 16 germans. El meu pare tenia un petit taller de serralleria, el negoci era familiar i als anys 70 havies de guanyar-te la vida com fos, i més en una família nombrosa. Aquest és un aspecte que em condicionarà tota la meva vida. Així és que vaig començar a guanyar-me la vida col·locant cartells al carrer.
Ho va fer amb els amics de l’institut.
Aleshores tenia 17 anys i vam començar l’activitat. Eren cartells de tota mena i casa meva era el nostre espai de trobada inicial. Més tard vam llogar un local petit i a poc a poc vam evolucionar cap a fer feines de retolació, i enganxar cartells i jugar-nos la vida cada nit. Des d’aleshores ens hem especialitzat en la publicitat exterior i la impressió en gran format.
Quan s’adona que pot dedicar-se professionalment al negoci dels cartells?
Al principi era una cosa d’amics, sense la figura jurídica d’empresa. Aleshores tot funcionava d’amagat, sense factures ni res. Aquell va ser l’embrió d’una empresa que avui compta amb més d’una vuitantena de treballadors, i mantenim l’activitat de distribuir cartells a Barcelona i la seva àrea metropolitana.
Se’l considera el pioner i el precursor de la indústria dels cartells. És un emprenedor en tota regla.
Quan vam començar no hi havia ningú que fes aquesta feina. Actualment som els únics que ens hi dediquem de manera organitzada i legalitzada. Amb nosaltres han treballat professionals que després han triomfat com a pintors o arquitectes.
“Des del Col·legi s’està fent molt bona feina, especialment en els darrers anys amb Rosa Romà al capdavant”
Creu que avui hi ha les mateixes oportunitats que abans?
Nosaltres, d’ajuts públics, no en tenim. L’administració sempre busca la inspecció o l’error, però la veritat és que no hem estat mai gaire afavorits.
El model Marc Martí l’ha creat dia a dia o és fruit de l’experiència acumulada?
Amb l’experiència acumulada i, sobretot, fruit de les necessitats. Nosaltres vam arribar a un punt que, a banda dels cartells, molts clients ens demanaven pancartes o fer escenografies. Tot això ho fèiem a tercers i vam donar-hi la volta. Ho vam començar a elaborar nosaltres mateixos.
Els 90 van ser els anys de màxima esplendor professional?
Sí, els Jocs Olímpics de 1992 van canviar radicalment Barcelona, nosaltres vam treballar moltíssim i això va suposar una injecció important de facturació. Fins al punt que vam comprar-nos primer una seu a Consell de Cent i, posteriorment, a Sancho de Àvila.
Com es va treballar durant la celebració de les Olimpíades?
Recordo que hi havia molta improvisació [somriu], cosa que va provocar algunes errades en la col·locació dels cartells en les diferents seus olímpiques. Però l’espectador no se n’adonava, per televisió es veia el mínim possible. Més enllà de les corredisses durant els Jocs, a partir de 1992 fem un salt qualitatiu i quantitatiu. Aquells Jocs ho van canviar tot.
Per què?
Els anys previs i posteriors a la celebració dels Jocs Olímpics hi va haver una gran unitat institucional i de país. Gràcies a Joan Antoni Samaranch es van fer moltes coses; l’aleshores alcalde Pasqual Maragall –que estava com un llum– va aconseguir aglutinar sectors i personalitats molt diversos i de tots els colors. La societat civil i les empreses s’hi van involucrar, i va ser un èxit per a la ciutat i el país. Nosaltres som dels que més vam treballar en aquell moment i n’estem molt orgullosos.
La relació política i institucional entre Catalunya i Espanya és molt diferent de la de 30 anys enrere.
Quan en aquestes darreres setmanes sentia que l’Estat espanyol només ha invertit un terç del que tenia previst a Catalunya, pensava que això deixa clar que ni ens estima ni li agrada que ens vagi bé. Però, al mateix temps, crec que el Govern català ho està fent molt malament. Soc independentista, la majoria que hi ha al Parlament de Catalunya podria donar un nou impuls, però només es baralla per collonades.
En aquella època, la ciutat i el país guanyava autoestima i la publicitat a Barcelona vivia la seva època daurada. Queda molt lluny aquell lideratge respecte a Madrid?
Deu anys més tard dels Jocs Olímpics, Catalunya era un referent mundial en la creativitat i el disseny gràfic, així com en tots els vessants de la comunicació. Hem anat enrere. Prova d’això és que a Madrid s’han col·locat les grans corporacions, les grans multinacionals de la comunicació, i contra això no podem competir. El millor dels Jocs Olímpics és que es va invertir en dissenyadors, en grafistes… Aleshores, el bagatge de dissenyadors a Catalunya no tenia res a veure amb la resta d’Espanya. Avui en dia ja no passa això, però el més rellevant és un altre aspecte: en aquell moment eren professionals, i ara qualsevol persona que té un ordinador es pensa que és dissenyador.
Avui es treballa pitjor que anys enrere?
Abans les agències tenien professionals amb ofici; avui els professionals no tenen idees, falta ofici, falta més enginy i originalitat. Avui, amb un llapis a la mà no saben dibuixar-te una tipografia, i el 95% dels cartells estan fets per ordinador. Vam tenir una època daurada en la qual dissenyadors i grafistes feien treballs espectaculars. Avui tothom viu enganxat a les xarxes, als continguts que són falsos, i els cartells no tenen la sensibilitat d’abans. Tot es basa en la barreja de fotografia i tipografia. Estem anant enrere.
Per què?
El cartell, en general, té la funció de frapar. Els missatges clars i populars són els que funcionen. Si retrocedim abans de la Guerra Civil, molta gent no sabia llegir ni escriure, i és per això que tants cartells o rètols de botiga utilitzaven dibuixos, no paraules. Aquesta comunicació tan òbvia s’està perdent.
Forma part de la mateixa evolució del sector, condicionada per la revolució digital i tecnològica?
Sí, nosaltres comptem amb els equips més avançats tecnològicament i d’última generació d’impressió digital de gran format: impressió de bobina (amb ample de fins a 500 cm i longitud continuada), impressió en pla, plòters de tall, fressat, encunyat, equips de confecció i acabats. A més, disposem de maquinària específica per als nostres tallers de metal·listeria, estructures, electricitat i il·luminació.
“Avui qualsevol persona que té un ordinador es pensa que és dissenyador”
Vostè forma part de la junta del Col·legi del Màrqueting i la Comunicació de Catalunya. Com pot ajudar a canviar aquesta inèrcia?
Des del Col·legi s’està fent molt bona feina, especialment en els darrers anys amb Rosa Romà al capdavant. Al principi, el Col·legi generava molt poca activitat, però ara és tot el contrari. Incorporar el sector del màrqueting ha estat un gran encert. La nova etapa amb Miquel Campmany fa bona pinta, té un bon equip i em fa sentir optimista.
Quina mirada global té Marc Martí?
Pel que fa a les tendències, França és un referent històric en el cartellisme, hi ha molta tradició, i no només a les grans ciutats. A més, disposa d’una legislació on tot està regulat i ordenat. En canvi, els països nòrdics i del nord d’Europa són més fins, més curosos, més innovadors i moderns. El nord marca la pauta, els nord-americans són bastant desordenats i al Japó tenen un altre llenguatge, un fet que els dona una altra dimensió.
Quin és el seu perfil de client?
Molt variat i divers. Treballem especialment per a fires, congressos, cadenes d’alimentació i de distribució. I també hem treballat per a totes les formacions polítiques. Assessorem el client en tot el procés i li donem un valor afegit, com és el servei, des del primer moment. Hem treballat i treballem per a les marques i empreses més punteres dels seus sectors, i per als esdeveniments culturals i esportius més importants del país. El nostre mercat majoritari és a l’Estat espanyol, tot i que hem treballat també per a l’estranger, a França i Portugal.
Com han respost durant la pandèmia?
Les dues línies dedicades al món de l’oci han estat pràcticament aturades fins que no s’han reprès fires, congressos i espectacles. En canvi, en la línia de retolació hem fet un salt endavant amb la pandèmia i ens ha permès facturar molt més. Ara estem tornant als nivells de producció de la prepandèmia.
Més enllà de la faceta d’emprenedor i empresari, és un gran col·leccionista de cartells i compta amb un gran dipòsit: Marc Martí Col·lecció.
Així és. Em ve de molt lluny, quan amb el meu pare i un dels germans vam obrir la xampanyeria Art Cava Fusina a Barcelona, un establiment que servia per mostrar les meves primeres exposicions de cartells i també d’il·lustradors, pintors i grafistes del país. Marc Martí Col·lecció està dedicada al món de la publicitat i les arts gràfiques, principalment catalana i espanyola, i majoritàriament impresa sobre paper.
Disposa de més d’un milió de referències diferents!
Sí, van des de l’any 1840 fins a l’actualitat. Bàsicament són cartells de diversos formats, però també pasquins, displays, xapes esmaltades, ampolles, etiquetes, plaques de cava, miralls publicitaris, rètols anunciadors, postals, catàlegs, mostraris, llibres referencials, targetes publicitàries, mobiliari d’impressió, embalatges, elements promocionals singulars, il·lustracions originals, proves d’impressor, fotografies, clixés i tipografies.
Els cartells de la Col·lecció han fet la volta al món.
S’han exposat en museus, fundacions i institucions diverses, a més a més de ser publicats en llibres, tesines i articles, sempre amb finalitats didàctiques i divulgadores. Les peces de la Col·lecció permeten completar molts discursos expositius i museístics. Actualment, aquest fons representa un dels actius privats més destacats de Catalunya dins del seu ram, i continua mantenint activa la seva missió: conservar el patrimoni gràfic i visual del país.
Ha superat la seixantena d’anys. Pensa treballar tota la vida o ja té encaminat el relleu familiar?
Treballaré fins que el cos aguanti! [riu]. Tinc dos fills, un d’ells viu a Nova York i l’altre canta rap, per tant, no hi haurà relleu familiar. Un dels altres directors que tenim a l’empresa també vol jubilar-se, així que som en un moment important. Estic bé de salut, i espero jubilar-me aquí.
Entrevista publicada al número d’estiu 2022 de la revista Comunicació 21.
