Mariví Chacón (Lleida, 1971) és la presentadora de l’espai Magazín del programa Diari de Nit de Lleida Televisió. S’ha forjat en el món del periodisme de forma autodidacta i suma una llarga trajectòria en diversos mitjans de comunicació de la Terra Ferma: Cadena SER, Cadena Dial i Segre Ràdio. Des de fa 14 anys és una de les cares visibles de Lleida TV, un canal impulsat pel Grup Segre amb la col·laboració de l’Ajuntament i la Diputació i que l’any vinent celebrarà 20 anys d’emissions. Chacón defensa els mitjans de proximitat i reivindica el paper de la dona en aquesta entrevista a Comunicació 21.

Una carrera professional de gairebé 30 anys feta de forma autodidacta. Quan comença el seu idil·li amb la comunicació?
La meva primera oportunitat va ser a Ràdio Corbins, una emissora municipal molt petita on vaig iniciar-me en un programa setmanal de radiofórmula com a col·laboradora. A partir d’aleshores vaig anar a tastant diversos mitjans, majoritàriament de ràdio, fins arribar al Grup Segre i a Lleida Televisió.

Gairebé sempre ho ha fet en mitjans d’àmbit local.
Sí, i penso que és l’espai on em sento més identificada. El món local té com a prioritat donar veu a allò que té més a prop i donar-li el protagonisme que mereix.

La Terra Ferma té el protagonisme que es mereix entre els mitjans de comunicació del país?
Hi ha una cançó que és l’himne extraoficial que diu “som de l’oest, de l’oest de Catalunya”, i la sensació és que som els grans oblidats i deixats de la mà de Déu, que hem de reivindicar-nos constantment perquè se’ns faci cas. En tota la província de Lleida es fan grans coses, però no tenen la mateixa visibilitat que la resta del país. Catalunya pateix un gran centralisme informatiu i és fruit d’un gran desconeixement del potencial que també té Lleida. Majoritàriament tot passa per Barcelona i caldria que els mitjans obrissin molt més la mirada.

Aquesta és la mirada que s’ofereix des de Lleida Televisió.
Sí, des de Lleida Televisió podríem caure en l’error de donar cobertura només a la ciutat de Lleida, però no és així. Expliquem tot allò que és notícia arreu de la província. Perquè és tan important allò que pugui passar en un poble de 150 habitants que a la mateixa ciutat de Lleida. Des del primer dia Lleida TV ha complert amb aquest objectiu amb escreix. Actuem com a servei públic adreçat a tota la província de Lleida.

Quin paper juga La Xarxa per donar visibilitat a la província de Lleida?
Té un paper rellevant i és una eina molt important per als mitjans de comunicació locals del país. Entre tots ens retroalimentem i donem l’oportunitat de posar a l’abast les informacions que generem a tot el país. La Xarxa fa aquesta tasca molt valuosa per a la comunicació local.

Què destacaria de la programació de Lleida TV?
Que té com a prioritat l’actualitat de la província de Lleida, que combina amb espais d’informació i entreteniment. Som l’altaveu dels ciutadans i així ho reflectim, amb una programació amb continguts propers. Des de fa un any hem potenciat els informatius cobrint tots els racons de les comarques de Lleida amb diversos corresponsals.

Presenta l’espai Magazín del programa Diari de Nit on s’ha especialitzat en el format de l’entrevista.
Puc arribar a tenir 800 converses amb persones diferents cada any! Cada dia n’hi ha de noves i d’interessants, s’estableix un feedback molt estret amb l’entrevistat i això és molt enriquidor. El que seria un breu en qualsevol mitjà de comunicació escrit, a Lleida Televisió li oferim deu minuts de conversa. Hi ha convidats que m’han arribat a dir: “Algú mira Lleida Televisió?”.

I què els respon?
Que faci la prova del cotó. Que l’endemà de l’entrevista es passegi pel centre comercial de Lleida. Un cop allà, és quan els arriba la sorpresa, quan la gent els atura pel carrer i els comenten l’entrevista. A base d’anys hem fidelitzat els telespectadors. La gent vol venir al programa i explicar la seva història.

Com competeixen davant l’oferta de les televisions convencionals d’àmbit nacional i estatal?
Tenim una eina que ens fa diferents: la proximitat. Exceptuant que hi hagi una desgràcia, una televisió d’àmbit nacional o estatal mai es farà partícip d’una activitat que es faci a les comarques de Lleida. El que seria una notícia d’un minut i mig en una televisió més gran, Lleida Televisió hi dedica un reportatge de cinc o deu minuts de durada.

Quins són els reptes de present i de futur de Lleida TV?
No perdre la seva essència i tenir molt present que allò que té valor és la proximitat. Ara bé, la tecnologia ens ofereix noves oportunitats que han de permetre seguir fent créixer el projecte de Lleida TV. Durant el confinament vam haver de reinventar-nos i des d’aleshores s’ha obert un escenari que anem descobrint dia a dia.

Durant el confinament, i més enllà de la feina a Lleida TV, va llançar-se en l’univers dels podcast amb Con B de Salud, una proposta que encara continua vigent.
Sí, quan vaig veure que la casa em queia a sobre, juntament amb la psicòloga Núria Roure vam iniciar un seguit de converses amb diversos especialistes en l’àmbit de la salut de la dona. En aquest podcast setmanal puc recuperar la passió que sempre he tingut per la ràdio, jugar amb la veu i parlar d’altres aspectes que no tracto a Lleida TV.

El món televisiu, com a mínim de portes enfora, està cada cop més liderat per dones. Creu que aquesta presència femenina confirma que el paper de la dona en els mitjans de comunicació es troba a l’alça?
Sí, però alerta perquè la dona no té dret a envellir-se a la televisió, i en aquest sentit hi ha molta crueltat en els mitjans de comunicació. I jo em sento una privilegiada perquè amb 49 anys continuo treballant davant de la càmera. Ara bé, des de la perspectiva de mitjans generalistes i d’àmbits nacionals o estatals, tot plegat agafa una altra volada i es confirma que una dona que treballa davant d’una càmera té més dificultats de mantenir-se a l’hora d’envellir. Actualment, s’observa sempre un presentador masculí de mitjana edat i una presentadora generalment molt més jove. I jo em pregunto: “quin respecte mereixem aquelles qui vam aconseguir capgirar la tendència i donar més protagonisme femení davant de les càmeres?”.

Al marge de la televisió i la ràdio, fa una dècada va fer un tastet literari amb Cosetes d’Ivan (De Paris Edicions, 2010).
Sí, va ser una experiència molt bonica! Un cop vaig ser mare em vaig dedicar durant un temps a escriure les frases que em deia el meu fill Ivan abans d’anar a dormir, una realitat vista des de la mirada d’un infant. Un dia prenent un cafè amb l’il·lustrador Ermengol em va animar a publicar-ho juntament amb les seves il·lustracions. Aquell conte va comptar amb un pròleg a càrrec d’Alfons Arús.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram