Foto: Joanna Chichelnitzky
Mayka Navarro ens rep a la Torre Godó, a l’avinguda Diagonal de Barcelona, seu de La Vanguardia. Des de fa sis anys és una de les grans firmes de la capçalera del Grup Godó, després de ser una de les veus incondicionals a El Periódico de Catalunya. Durant la seva trajectòria ha compatibilitzat la feina als diaris amb la seva aparició en diversos programes de televisió (Els matins de TV3 o Ya es mediodía i El programa de Ana Rosa de Telecinco) i de ràdio. Ha publicat el llibre Desmuntant el crim perfecte a partir de la reconstrucció de l’assassinat d’Ana María Páez a Barcelona, el 2008. La seva vinculació professional amb els Mossos d’Esquadra fa que el 2019 rebi la medalla de bronze amb distintiu blau que atorga el cos policial juntament amb la periodista Anna Punsí. Amb els anys s’ha convertit en una de les periodistes de referència del país en l’àmbit dels successos.
Ets filla de Santa Coloma de Gramenet, tot i néixer accidentalment a Badalona. Quina influència ha tingut en la teva vida personal i professional el fet de créixer al voltant del Besòs i en una ciutat amb una personalitat tan específica?
No hi havia pensat mai, però possiblement sí que n’ha tingut. Als anys 80, Santa Coloma tenia unes problemàtiques al carrer molt determinades. Recordo de petita jugar amb xeringues que trobàvem al pati de l’escola o observar com la policia s’emportava companys de classe perquè havien detingut algun membre de la seva família. De més gran vaig passar moltes estones a Can Tunis i era molt conscient de la problemàtica de les drogodependències. Aquesta realitat tan quotidiana va fer que m’impregnés d’un seguit de conductes que probablement m’han ajudat a l’hora d’especialitzar-me en l’àmbit dels successos. Si hagués viscut en un altre municipi o barri, segur que no seria la mateixa.
El periodisme el xucles, també, de ben petita?
No, jo sent molt jove el que volia era canviar el món, liderar una revolució i transformar la societat per fer-la més igualitària, i torpedinar la policia. Per això vaig militar en formacions polítiques de l’extrema esquerra, com ara la Lliga Comunista Revolucionària. Més endavant vaig voler ser veterinària i bombera, però vaig acabar sent periodista de casualitat.
Quina va ser la casualitat?
Marcar l’opció d’estudiar la carrera que havia marcat el meu company de classe del davant. Dos anys després de començar la carrera, aterro a la redacció d’El Periódico de Catalunya i ja no torno més a la universitat. Així que no acabo la carrera.
Fent una retrospectiva, la tria va ser bona?
Indiscutiblement. A la llarga he comprovat que el periodisme m’apassiona i que encaixa amb la meva manera de ser, d’entendre la vida i de viure-la. És l’ofici perfecte per a mi. I ho és perquè no hagués encaixat mai en una feina d’oficina, de vuit hores, amb horaris fixes i rutinaris. Em sento absolutament incompatible amb aquest model de treball, i a mesura que em faig gran la meva anarquia es fa cada cop més gran.
“Ara hem d’explicar les mateixes històries amb molt menys espai que abans”
Ets del periodisme 24/7?
Els qui ens dediquem a l’àmbit dels successos hi estem pràcticament obligats. És la manera que ens permet explicar-nos millor. Cadascú té la seva manera de treballar; hi ha professionals que no necessiten estar enganxats les 24 hores i fan molt bé la seva feina. Però jo no sé fer-ho d’una altra manera, no desconnecto mai.
La primera parada professional va ser la redacció d’El Periódico.
Jo formava part de la secció de Societat liderada per Huertas Clavería. Era una redacció amb molta vida, fum, whisky i rom, i un soroll constant de tecles de les màquines d’escriure i dels teletips. Abans hi havia molt més contacte amb els companys, comentaves la peça i tothom hi acabava aportant el seu granet de sorra, encara que la signatura fos teva. Dinàvem junts, sortíem tots junts quan acabàvem la feina… Les redaccions d’abans eren fascinants, un festival diari.
Les redaccions d’avui són tot el contrari.
Tristament no en queda absolutament res, i els nous periodistes s’ho perden. Ara només hi ha silenci, no s’accepta ni una sola conversa amb un to més alt. He arribat a adormir-me asseguda a la meva cadira davant l’ordinador.
Les redaccions han canviat. Els continguts també?
Sí, també. Ara hem d’explicar les mateixes històries amb molt menys espai que abans. Tradicionalment, aquest país ha fet un periodisme de moltes paraules i moltes pàgines. Però fa una dècada que ens estan inculcant que ara la mitjana de lectura per part dels lectors és de només dos minuts, especialment arran de l’aparició del format digital. I en aquest breu espai de temps només s’hi pot escriure el títol, el subtítol, els destacats i un parell de paràgrafs.
Entrar a la redacció d’El Periódico era l’espai idoni per seguir volent canviar el món i transformar la societat des del periodisme?
Quan volia canviar el món era molt més jove, però quan vaig entrar a El Periódico les meves actituds ja estaven molt més domesticades, sense perdre l’essència que mantinc avui encara: la lluita per la igualtat. Tot i que em pensava que era una criatura indomable i que ja aleshores tenia una personalitat molt marcada, a El Periódico em vaig fer tota una dona. Ho vaig aprendre tot de l’ofici i de la vida. Va ser una etapa inoblidable, d’aquelles que deixen empremta.
“Confio jubilar-me escrivint per a l’edició en paper”
Vas coincidir amb l’etapa més dolça d’El Periódico. Què representa la figura d’Antonio Franco per al periodisme a Catalunya?
És tot un referent d’una manera d’entendre el periodisme, que a banda d’explicar els fets de forma planera va tenir la visió d’oferir un periodisme compromès. Tenia un esperit de denúncia, crític i independent, i va reivindicar sempre la catalanitat amb un compromís intocable amb la realitat i els avenços del país. Amb Antonio Asensio va formar un duet que va ser transformador. L’un com a empresari i l’altre com a periodista. Era el líder de la redacció, molt proper amb tothom i amb la porta del seu despatx sempre oberta. Tots els qui vam viure en aquella redacció ens sentim orgullosos de formar part d’aquella família i d’aquell periodisme compromès que encara avui exercim.
Quan t’arriba l’oportunitat de fer el pas a la secció de Successos?
Va ser, també, de casualitat. Fruit de la vacant que va deixar l’aleshores titular de Successos, Bernat Gasulla, que va cobrir una substitució a la secció d’edició; el rellevo amb un contracte de sis mesos. Als inicis no m’entusiasmava gaire, especialment per la meva manera de pensar sobre els cossos policials i per haver participat de jove com a activista en moltes manifestacions. Les primeres vegades que vaig entrar a Via Laietana van ser difícils. Així i tot, em va entusiasmar i ja m’hi he quedat.
Compagines El Periódico amb altres col·laboracions en ràdio i televisió. És aquí on es consolida la teva especialització i comences a ser un referent per a l’audiència?
Sí, perquè la televisió és un mitjà que arriba a moltíssima gent. Durant molts anys vaig poder participar en el programa de Josep Cuní a TV3, i des d’allà vaig explicar la implantació dels Mossos d’Esquadra a Catalunya. A més, durant cinc anys vaig treballar a Madrid amb el final d’ETA, i la meva presència al programa d’Ana Rosa Quintana va donar-me molta més visibilitat. Van ser cinc anys esplèndids, un aprenentatge brutal que em va permetre conèixer de primera mà la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i l’Exèrcit en diversos casos molt mediàtics.
Foto: Joanna Chichelnitzky
El periodisme de successos ha evolucionat o manté el mateix patró?
És una temàtica molt consolidada amb els anys, i cap altra temàtica tindrà més repercussió que la de successos. Ara bé, ha evolucionat perquè hi ha nous delictes i els delinqüents han modificat els seus modus operandi. Els crims de tota la vida per sexe, diners o enveja continuen existint, però la manera d’explicar els successos ha canviat. I la prova ha estat Crims, tant en el format radiofònic i televisiu com en llibre, que explica els fets al detall i amb imatges de sumari. És una demostració que, si un producte està ben fet, té una bona acollida per part de l’audiència. Ara bé, si aquesta mateixa recepta l’apliques al diari, reps tota mena de crítiques.
Per què?
No ho sé, però no agrada. Tothom hi entén de successos i de com s’han de tractar, especialment de certs col·lectius. I d’aquí se’n deriva que els periodistes de successos estem fortament fiscalitzats. Hi ha crítiques que escolto amb atenció i respecte, però la gran majoria no en faig cas perquè són gratuïtes. Estic totalment blindada a les crítiques, no m’afecten en absolut, perquè fem un gran esforç per explicar i sintetitzar una matèria que és molt delicada on expliques vides. Però algú ha d’explicar-ho, i aquesta és la nostra feina.
El 2015 canvies de capçalera: d’El Periódico a La Vanguardia. Com hi encaixes?
He de dir que no les tenia totes d’encaixar a la redacció de La Vanguardia per la meva manera de ser, tan histriònica, extravertida i esbojarrada al mateix temps. Però per una idea equivocada de com era el personal i la redacció de Godó. I no vaig tenir cap problema en l’adaptació, ben al contrari.
A La Vanguardia vius una de les etapes professionals més intenses a partir del 2017, especialment amb els atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils. On eres aquella tarda d’estiu quan es van produir els fets?
A la Rambla! Feia dos dies que havia arribat de vacances i era el meu primer dia de tornada a la feina. Havia quedat per dinar a la Boqueria, havia aparcat la moto al carrer de l’Hospital, però em van avisar que hi havia moltíssima gent. Vam dinar a l’Eixample, i a tres quarts de cinc de la tarda vaig rebre un missatge d’una font que em confirmava l’atemptat amb víctimes a la Rambla.
I què vas fer?
Vaig anar a buscar la moto, però em vaig quedar atrapada davant del Hard Rock Cafe, que es va acabar convertint en el centre de comandament dels Mossos, o sigui al rovell de l’ou. Allà va ser on vaig tenir la informació més a l’abast. Aquells dies van ser molt intensos, dormint molt poc, i ho vaig viure amb una intensitat molt bèstia, especialment explicant els fets que van vincular la mort del Pau Pérez, el jove assassinat per Younes Abouyaaqoub a la Zona Universitària, amb els atemptats de la Rambla. El 2017 va ser un any on l’interès periodístic i el consum d’informació es va disparar.
En moments com aquests, les fonts són les que apuntalen i reforcen el relat del periodista. En la secció de Successos quin pes tenen?
Ho són tot, perquè són les més complicades d’aconseguir. Perquè la font comet un delicte o una falta administrativa que pot acabar amb la seva carrera, si es demostra que ha facilitat informació que està sota un secret d’actuacions i no està autoritzada a fer-ho. Malgrat el risc que això suposa, que hi hagi algú que hi confiï ho és tot. He estat dues vegades davant d’un jutge demanant-me el nom de les meves fonts… Abans deixaria la professió de periodista que desvetllar les meves fonts.
“És bo passar por, perquè et posa en alerta i et fa ser previnguda”
El teu lligam amb els Mossos d’Esquadra és molt estret.
Són molts anys que em dedico a parlar sobre el cos de policia més antic d’Europa. He viscut moments de tot, aquells quan els tiraven clavells fins a voler-los fer desaparèixer. El meu lligam ha estat professional, però també personal. Molts dels meus amics són integrants dels Mossos, com és el cas del major Trapero.
Com vas viure el cas del major Trapero, tenint en compte l’amistat que us uneix?
Durant la instrucció del cas no vaig escriure una sola paraula. Així ho vam acordar amb el director del diari, que el més correcte era així. Jo soc molt amiga de Trapero, i així ho vaig dir públicament, i el que passava entre amics mai va formar part del relat periodístic. En aquella època molts mitjans em preguntaven sobre ell i jo els responia el mateix: truqueu-lo a ell, perquè jo no soc la seva portaveu. Hi vaig caure un parell de cops, però res més. La Vanguardia va mantenir un posicionament editorial molt clar: que els Mossos l’1-O no van cometre cap delicte.
Durant la teva carrera professional has passat mai por?
Sí, és clar. També he rebut amenaces. És bo passar por, perquè et posa en alerta i et fa ser previnguda. He passat por en algun escenari on he estat o d’alguna persona de la qual he escrit alguna cosa. Hem de ser conscients que escrivim sobre persones perilloses, que et posen cara, que et reconeixen… La màfia italiana o ETA han matat periodistes, per tant, el perill sempre hi és.
Diuen que les xarxes socials també són un perill. Com hi convius?
Les he desdramatitzades. Hi ha hagut èpoques que ho he passat realment malament, però ara ja no faig cas dels haters. Ara ho tinc clar: tota crítica que rebo amb insults, aplico la denúncia i el bloqueig. Ho faig sense miraments. I cada 31 de desembre començo de zero desbloquejant tothom. L’any passat vaig comptabilitzar més de 500 perfils…
I el periodisme com ha de conviure amb les xarxes socials?
Adaptant-nos-hi! No ens queda cap més remei. Hi ha gent que només s’informa a través de les xarxes socials, per tant hem de destinar tots els esforços en aquesta direcció. Hi ha periodistes –com és el cas de l’Anna Punsí– que s’han convertit en autèntics mitjans de comunicació. Ella sola té una marca. Jo he reduït moltíssim les piulades i prioritzo que la informació surti abans des de La Vanguardia que del meu perfil personal. Al cap i a la fi, qui em paga és el diari.
“Les redaccions d’abans eren fascinants, un festival diari. Ara només hi ha silenci, he arribat a adormir-me”
Després de tants anys a primera línia de Successos, et queda molta corda, encara?
Sí, però a poc a poc és moment que altres companys més joves vagin agafant més galons. És el cas del Toni Muñoz, per exemple, que té 20 anys menys i necessita que els més veterans anem fent un pas al costat. Per generositat i perquè amb tu també ho van fer. Hi haurà un dia que m’ho demanarà el director, però és llei de vida.
El que sembla que és llei de vida és la caiguda del paper, cada cop més devaluat. Tu que ets una periodista forjada en el paper, com vius la decadència que pateix actualment?
Confio a jubilar-me escrivint per a l’edició en paper, perquè encara llegeixo els diaris així. Els més grans de la casa ho comentem sovint, però deu ser cosa de l’edat. Realment la crisi del paper la visc amb tristesa, perquè soc incapaç de llegir en una tauleta. Em resisteixo a pensar que el digital s’ho empassarà tot.
Des de ben jove has defensat la igualtat, també en l’àmbit professional. Queda molt lluny que La Vanguardia tingui una dona periodista que exerceixi com a directora?
Lola García era una de les candidates a rellevar Màrius Carol, però finalment la propietat del diari va optar per Jordi Juan, que és un gran director. Amb Lola García vam créixer a la redacció d’El Periódico i té un perfil molt determinat. Durant un temps hi va haver la possibilitat que es convertís en la primera directora de La Vanguardia. Ara és la directora adjunta del diari, jo estic molt orgullosa d’ella. Però Sílvia Angulo ha estat nomenada redactora en cap de política. En el periodisme anem assolint noves posicions per a les dones, però a qui els queda més feina és als cossos policials.
Entrevista publicada al número d’hivern 2021-2022 de la revista Comunicació 21.
