Foto: Joanna Chichelnitzky
Miquel Curanta i Girona és el fundador de Ràdio Capital de l’Empordà, una emissora que ha creat escola i que en menys de tres dècades ha madurat i ha evolucionat cap a un projecte transmèdia adaptat al 2024. Fundador, també, d’Empordanet Televisió i de la productora Creativa Audiovisual, i director de la Fundació Barcelona Music Lab, Curanta compta amb una llarga trajectòria als mitjans de comunicació. A Comunicació 21 explica com ha evolucionat el projecte de Ràdio Capital, cap a quina direcció s’encamina, i fa un cop d’ull al panorama comunicatiu local català.
Com neix Ràdio Capital de l’Empordà?
A l’habitació del meu pis. Sempre m’he dedicat a la ràdio professional, però quan treballes en una empresa, et dona estabilitat i un marc laboral estable, tot i que pots experimentar molt poques vegades. En aquell moment tenia la necessitat de fer tot allò que la ràdio on treballava no em deixava fer, per la lògica normal del seu funcionament, i amb un parell de persones més vam intentar generar una ràdio cultural i associativa.
Amb quin objectiu la tireu endavant?
Intentàvem inventar-nos formats, tipologies de continguts que en una ràdio comercial no podíem fer. I tot allò va passar fa més de 20 anys, amb la vocació d’aprendre, experimentar i d’engegar una ràdio escola per a tothom qui volgués sumar-se al projecte. Durant 14 anys va anar fent, patint el desgast dels projectes no lucratius i voluntaris, i fa gairebé deu anys l’única persona que quedava i jo mateix vam creure que havíem de fer un cop de cap.
Què suposava fer un cop de cap?
Havíem de decidir si ens quedàvem allà on érem o si fèiem un salt de qualitat. I òbviament vam decidir la segona opció, i vam començar a treballar en un projecte editorial informatiu centrat en el Baix Empordà, que és d’on som. Allò va coincidir amb la campanya electoral del 2015, en deu dies vam muntar un petit equip per fer una cobertura el dia de les eleccions i ens vam unir amb cinc emissores més, i allò ens va servir com a revulsiu per seguir fent més coses. Per aquell programa especial, el Col·legi de Periodistes ens va donar un premi Carles Rahola, vam fer altres projectes del que en aquell moment s’anomenava ràdio esdeveniment i que avui en diríem projecte transmèdia. Allò ens va motivar molt i vam començar a fer equip.
“Es pot fer periodisme de qualitat des de l’àmbit local”
I cap a on us vau encaminar?
Tot i que al Baix Empordà hi ha afició per les emissores locals, l’afició per la ràdio s’ha anat perdent, així que vam intentar localitzar aquells nois i noies que conservessin les ganes de fer coses. Nosaltres els proposàvem un entorn més lliure que les cotilles que té un mitjà públic, i vam fer equip. Vam construir un portal informatiu, vam anar creixent, ens van donar més premis.
Què suposaven aquells reconeixements?
Nosaltres no treballàvem per als premis, però sempre fa il·lusió i ens venien ganes de fer més coses. Tot això tenia una singularitat, i és que no teníem uns estudis físics, i molts dels nostres col·laboradors no vivien al Baix Empordà. Així, vam fer de la necessitat virtut i vam construir unes eines i uns recursos tecnològics que permetien que qualsevol persona, fos d’on fos, pogués intervenir immediatament. I vam fer una ràdio molt descentralitzada utilitzant la tecnologia.
I uns anys més tard va esclatar la pandèmia. Com us va afectar?
Sí, i nosaltres ja treballàvem en remot des de feia uns sis o set anys; el 2020 tots els mitjans de comunicació van haver-ho de fer. Aleshores vam creure que havíem de tenir un estudi físic i un centre de producció, i que no només havia de ser un estudi, sinó que ens havia de permetre fer el que les ràdios dels Països Baixos, Itàlia o el Regne Unit feien, que era la ràdio visual.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Què significa ràdio visual?
No és televisió, sinó que és ràdio, amb la seva narrativa pròpia i amb recursos audiovisuals que després estenen a la resta de xarxes el que tu has sentit a la ràdio. Així, vam construir l’estudi i, com que volíem generar vocacions, vam crear un projecte d’escola de ràdio i de periodisme digital.
Per què ho vau posar tot dins el mateix sac?
Perquè crèiem que era indestriable. I això no vol dir que cada canal tingui la seva pròpia narrativa, per això ho vam separar conceptualment, tot i que ho treballem conjuntament. Per això en diem ràdio i periodisme digital. I aquest va ser el segon gran punt d’inflexió.
I el tercer quin va ser?
Va arribar l’any passat amb els companys de Televisió Costa Brava, que tenien una emissora de ràdio privada, i vam saber que no podien dedicar-se a fer ràdio. Com que dedicaven molta energia a la televisió, no podien fer el mateix amb la ràdio i ens van plantejar què podíem fer junts. Així, els vam plantejar que ens venguessin la ràdio i ens vam posar d’acord per comprar-los la freqüència.
“El periodisme local no és de segona, però algunes de les administracions que l’acaben finançant sí que el consideren així”
Què va significar això per a Ràdio Capital?
A banda del projecte comunitari que tenim basat en voluntariat, estem construint un projecte de mitjà de comunicació amb la ràdio com a paraigua de mirada privada, un mitjà comercial. No tenim la voluntat de guanyar diners, sinó que volem ser un mitjà de comunicació ben estructurat, que pugui donar feina a una redacció de periodistes joves amb unes condicions de treball dignes, i volem intentar conscienciar la gent que es pot fer periodisme de qualitat des de l’àmbit local i no cal que sigui a Barcelona, a Madrid o a Nova York.
Canviareu els noms dels dos projectes?
Sí, Ràdio Capital passarà a ser una emissora comercial i privada, a la freqüència més nova, i tot el que surti de l’escola de ràdio tindrà la seva finestra radiofònica en una emissora sense publicitat. Intercanviarem els seus papers per potenciar l’objecte de cadascuna d’elles.
Enguany s’està celebrant el centenari de la ràdio en català, què té aquest mitjà per seguir sobrevivint?
La ràdio no ha mort, la ràdio malviu. La ràdio que s’entén a si mateixa com un canal està malvivint, perquè intenta viure dels ingressos dels quals ha viscut tota la vida. Per no malviure necessita reinventar-se, i la manera en què ho està fent és amb l’audiovisual com a format, amb les xarxes com a canal, veurem si tot això li permet mantenir l’statu quo de mitjà creïble, hegemònic i econòmicament sostenible. A més, la ràdio enganxa molt, i ara que tothom fa pòdcasts sembla que la ràdio sigui de menys o antiga, però tot el que podem sentir és ràdio, so que t’estimula el cervell i que et permet crear-te una imatge mental i que sovint et deixa amb ganes de més. Així com l’audiovisual és de consum ràpid, bàsic i elemental, la ràdio s’assembla més a la literatura.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Creus que al periodisme local que es fa a Catalunya se’l mira com si fos de segona?
No, no és de segona, però algunes de les administracions que l’acaben finançant sí que el consideren així. Els mitjans de comunicació tenen una funció pública molt important, i que un ajuntament o qualsevol altra administració consideri que un mitjà local és el lloc on els joves van a passar la tarda diu poc en favor del valor que dones al periodisme local.
Creus que els periodistes haurien de passar per mitjans locals?
Sí, absolutament. I de la mateixa manera que et dic això, també et dic que el periodisme que s’està fent en mitjans d’àmbit nacional o estatal està precaritzat en termes de retribució. Per tant, el tema no és si visc millor treballant en un mitjà estatal o en un de local, el debat no seria aquest. Sobre si és estimulant fer periodisme local, penso que sí, he treballat en mitjans de tot tipus, i penso que a mi, intel·lectualment, em suposa un repte explicar algun tema de l’Empordà a la resta de Catalunya. A més, aquest és un país molt centralista, tot i que ens queixem de Madrid, i el centralisme que exerceix Barcelona és excessiu. Per altra banda, crec que s’hauria de fer una feina amb la gent jove perquè s’acosti al periodisme local i que ho vegi com una oportunitat.
Per què ho recomanes?
Perquè al territori li convé que la gent jove vulgui quedar-se a treballar en el periodisme local. Per tant, s’han de posar condicions, eines i recursos perquè vulguin quedar-se, és 100% recomanable, i no cal que digui que millor periodisme és millor democràcia.
Miquel Curanta: “Es pot fer negoci amb la música sense que això sigui un crim”
