Miquel Riera (Torroella de Montgrí, 1960) és periodista i des de fa un mes s’ha prejubilat després de tota una vida lligada al grup El Punt. Llicenciat en Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar-se en el periodisme molt jove a la històrica revista Presència, on acabaria assumint-ne la direcció (2001-2009) i a Mundo Diario. També va viure a París i va treballar en una productora de vídeo fent tasques de producció, guió, càmera. Els darrers 30 anys ha treballat ininterrompudament a El Punt i El Punt Avui, on ha estat cap de secció (comarques i cultura-espectacles), director de l’edició d’El Punt a Girona i els darrers tres anys director adjunt d’El Punt Avui. A Comunicació 21, Riera passa balanç de la seva trajectòria professional en la premsa del país i, sobretot, relata la seva experiència des de Girona.
Prejubilat des de fa menys d’un mes. Manté l’ofici d’escriure o ja ha plegat veles?
De periodista se n’és sempre i se’n neix, si més no des que decideixes dedicar-t’hi, i és molt difícil desprendre-te’n, sobretot si cobreixes el dia a dia. Si has estat en un diari és molt difícil desvincular-te’n de cop. Ara seguiré fent articles d’opinió cada 15 dies i algun reportatge. Ara vinc de La Palma, a les Canàries, i en faré un reportatge. Serà una retirada lenta.
El faré pensar en els seus inicis a El Punt. Què s’hi troba quan arriba a la redacció?
Una colla de gent amb ganes de fer moltes coses i apassionada amb el periodisme. La majoria dels que hem acabat assolint llocs de responsabilitat al diari vam començar-hi com a corresponsals. Coneixíem bé el diari i ens l’estimàvem molt, crèiem en els seus principis.
Quins són o quins eren aquests principis?
Ser un diari català, comarcal, democràtic i independent, i els hem anat mantenint fins ara, encara que ara no apareguin sota la capçalera. Aquests valors ens han marcat, hem treballat molt creient en la informació local i amb visió de país, i tot el que significa català i democràtic respecte a Catalunya i els Països Catalans. Aquí és on sorgeix el compromís i la línia editorial dels últims anys, no venen de variants polítiques.
“Abans de la fusió, entre El Punt i l’Avui veníem uns 50.000 exemplars, i ara en venem al voltant dels 15.000”
Prova d’això va ser que van ser l’únic diari nacional que va publicar l’anunci del Govern pel referèndum l’1 d’octubre. Què simbolitza aquella publicació en un moment tan convuls per al país?
Simbolitza el compromís amb el país, i que hem tingut sempre. En aquell moment, crèiem que el referèndum era clau per al país i per a tots, i ens va semblar que el compromís del Govern era absolutament democràtic i legítim, i nosaltres vam acceptar la publicitat que ens va oferir.
Sent valents i assumint les conseqüències.
Ens han perseguit, per això; el director Xevi Xirgo va haver d’anar a declarar a la Guàrdia Civil i davant el jutge Llarena, però afortunadament està fora del procés judicial, a diferència dels directors de Catalunya Ràdio i TV3, que també van emetre l’anunci. Crec que no podíem defugir aquesta responsabilitat, i la prova és que som aquí i que hi podia haver hagut conseqüències greus, però no s’han donat. Tampoc ens han tancat, com temien altres capçaleres que no van voler publicar l’anunci.
El Punt escenifica una manera de fer periodisme a la gironina?
No sé si és a la gironina, crec que hi ha altres projectes de premsa comarcal que han treballat com nosaltres, però a El Punt no ens hem volgut tancar només en Girona, hem cregut que el diari havia de sobreeixir de les comarques gironines. Per això, a mitjans dels anys 90 sortim al Maresme i al Barcelonès Nord, el 2003 a Barcelona i el 2009 fem el pas comprant l’Avui. Això sí, sense perdre mai de vista la informació local.
La fusió amb l’Avui es va produir en plena crisi econòmica.
Era un moment delicat, perquè eren dues cultures de treball molt diferents. Però al final crec que vam aconseguir el que des d’El Punt volíem: aprofitar els recursos, la magnitud i la influència que tenia l’Avui perquè ens fes de suport. Va haver-hi moltes dificultats, va coincidir amb la sortida del diari Ara i va haver-hi companys que van marxar. Tot i que la venda va ser simbòlica, vam haver d’afrontar diferents indemnitzacions.
Vist amb perspectiva, va ser una bona operació?
Sí, crec que vam salvar una capçalera que possiblement hagués desaparegut i l’hem inclòs a la nostra. I els companys de l’Avui que s’han quedat n’estan contents. El diari s’ha consolidat i, tot i les dificultats, seguim sent el tercer diari de premsa escrita de Catalunya.
“Malgrat les innovacions i la competència, el nostre projecte continua agradant a molta gent i segueix fent forat”
Les xifres, però, també indiquen una forta davallada en les vendes.
Sí, les xifres no acompanyen, com no acompanyen a la resta de la premsa escrita. Abans de la fusió, entre El Punt i l’Avui veníem uns 50.000 exemplars, i ara en venem al voltant dels 15.000. El balanç és positiu, perquè hem aconseguit mantenir-nos on érem i ser influents, malgrat que ho fem en la crisi econòmica del 2007 i en un moment de canvi de la premsa i de més aposta per la premsa digital.
La capçalera té encara molta força gràcies als subscriptors de tota la vida.
Hem cregut molt en la fidelitat dels lectors i ens han ajudat molt els subscriptors. Tenir-ne un volum alt suposa més de la meitat de les nostres vendes, cosa que és un gran impuls. Malgrat les innovacions i la competència, el nostre projecte continua agradant a molta gent i segueix fent forat.
Què va suposar el llançament de l’Ara?
Va ser un estímul, veient que alguns d’ells havien estat a l’Avui i que no creien que “els pagesos de Girona” podíem fer un diari cosmopolita. Això ens va enfortir i ens va fer més decidits i més ferms, i crec que ens en vam sortir. Hi deu haver coses que potser no sabem fer del tot bé, però en el fons, el periodisme és informació i diversitat i posar el focus on l’has de posar, sent fidel als teus principis.
Quin seria el distintiu de la capçalera?
És difícil de dir, però crec que és la manera d’enfocar els temes, les notícies, allò que en diem un “titular Punt”. No és pas un estirabot, però sí una manera diferent de veure les coses, un compromís amb la llengua, el país, la cultura i amb la informació local i comarcal. Tenim molt present el territori. I per altra banda, no ens donem per vençuts, perseguim la font fins al final. Fer periodisme, en definitiva.
Creu que la capçalera d’El Punt Avui ha quedat una mica queca?
Potser tocaria renovar el disseny, però ja vindrà. Més enllà de la imatge, que és important, la direcció està fent una aposta decidida pels grans reportatges i les entrevistes al marge de l’actualitat del dia, i intentar moure el diari cap aquí, sense ser tan esclau de l’actualitat. Però això és complicat, venim d’una cultura periodística que prima l’actualitat.
“Vist amb perspectiva, la fusió amb l’Avui va ser bona. Vam salvar una capçalera que possiblement hagués desaparegut i l’hem inclòs a la nostra”
Tot i l’expansió territorial de la capçalera, Girona continua sent el territori on El Punt té més petjada?
Sí. Durant l’època que vam poder mantenir les edicions, el Maresme era un lloc amb bona penetració. L’Avui té molt bona penetració a Barcelona, quan sent El Punt no l’havíem tinguda mai. A la resta del país, les comarques de Tarragona i de Lleida, on hi ha una forta tradició de premsa local, són les més difícils d’implantar-nos-hi.
Som davant d’una crisi sense precedents del paper. Sobreviurà?
Sí, crec que sobreviurà durant molt de temps encara, tot i que no vull ser profeta. Penso que el fet que cada cop hi hagi menys punts de venda dificulta molt les vendes diàries i això allunya els lectors. Però sent conscients de les limitacions de tot plegat (del preu de paper, la dificultat de mantenir una redacció, el preu de la distribució…), es pot editar un diari ajustat, amb poca paginació i que es pot mantenir durant molt de temps. Així i tot, no hem d’oblidar que avui monetitzar el digital és molt complicat i que els ingressos forts encara venen pel paper. L’any passat a l’editora no vam perdre diners, un fet molt important en un sector que està en davallada.
En plena revolució digital, com s’està treballant la versió digital d’El Punt Avui?
Encara tenim redaccions diferenciades, bolquem el que fem al diari a la versió digital, i la intenció de la direcció és anar fent, a poc a poc, una simbiosi amb la redacció, tal com han fet altres mitjans. Però això requereix una inversió gran i volen fer-ho amb seny.
El món digital ha aportat una munió de noves capçaleres en català. Creu que hi ha prou espai per a totes?
La sensació des de fora és que n’hi ha massa. L’espai està força saturat, i potser hi haurà alguna altra fusió. N’hi ha moltes de petites que són irrellevants, però potser convindria asseure’ns tots i veure què fem.
La pandèmia ha introduït de ple el teletreball. El Punt Avui va ser un dels primers mitjans de comunicació del país que el va posar en pràctica fa uns anys. Creu que és la recepta del present i del futur, també, per als diaris?
Sí. Hi ha un moment determinat en què l’empresa opta per tancar la redacció de Barcelona i la gent se’n va a treballar a casa; a les comarques gironines vam tancar les delegacions a les capitals de comarca ja fa anys. L’any 2018 tanquem la redacció de Barcelona (abans havíem tancat les de Mataró, Tarragona, el Vallès o Badalona) i la gent ho va acceptar bé. Crec que es pot treballar bé. Amb la pandèmia tota la redacció de Girona vam anar a casa, i tot i que hi ha periodistes que han tornat a la redacció, majoritàriament el diari es fa amb teletreball.
“L’aparició de l’Ara va ser un estímul, veient que alguns d’ells havien estat a l’Avui i que no creien que ‘els pagesos de Girona’ podíem fer un diari cosmopolita”
Viu amb nostàlgia la manera com es feia un diari abans i com es fa ara?
No, de cap manera. La tecnologia ens ha ajudat molt a fer millors diaris i a racionalitzar horaris. Una altra cosa és que puguis enyorar la redacció jove que tancàvem molt tard i després sortíem a fer un gintònic. Bé, jo no gaires! [riu] Però no ho enyoro.
Com han racionalitzat els horaris?
Les reunions de les diferents àrees del diari són ara a quarts de 12 (abans les fèiem a quarts de dues). La portada es cuina entre dos quarts de sis i les sis de la tarda, i el diari a quarts de nou està pràcticament enllestit, que és una meravella. El que sí enyoro és la redacció presencial, perquè et permet compartir coneixement, debatre les qüestions que et planteja l’actualitat. Per molta tecnologia que tinguem a l’abast, és molt difícil que aquesta superi el contacte personal. Les redaccions ara han canviat molt. S’ha de pensar que a les deu de la nit els subscriptors ja tenen accés als PDF del diari de l’endemà pràcticament acabat.
El sector va arrossegant una crisi darrera una altra. Com ha afectat la precarietat laboral a El Punt Avui?
La redacció pateix una rebaixa del 15% del sou, que es tradueix en molts festius al llarg de l’any. Això a l’hora de treballar ha estat un problema. Però per al volum de pàgines que es fan ara hi ha prou gent a la redacció com per fer bé la feina. Amb les noves tecnologies s’han reduït els horaris tan llargs que fèiem tots, ara no s’estira més el braç que la màniga.
Ara ja mirant-s’ho des de la barrera, quin futur li vaticina a El Punt Avui?
Li veig un bon futur, malgrat les dificultats que he anat explicant al llarg d’aquesta conversa. Hi ha manca de vendes, hi ha un relleu generacional en el lector i el repte de l’empresa és aconseguir atraure un sector adult que estigui disposat a gastar-se els diners que val una subscripció anual. S’ha d’atraure el sector jove a la premsa digital, que s’hi comprometi i que s’hi subscrigui. Llegir el diari digital –amb accés total al web i els PDF dels diferents productes, l’Esportiu, l’Econòmic, La República, Catalonia Today– és molt més barat que Netflix.
