Foto: Joanna Chichelnitzky

A l’espai mediàtic i audiovisual del país hi ha, feliçment, molt talent. En la majoria de casos, són persones que fan molt bé la seva feina creativa, professional o empresarial en una o altra determinada àrea d’aquest, cada cop més, complex i diversificat ecosistema. Algunes, però, no són gens fàcilment classificables, per la diversitat de la seva trajectòria. Hem parlat amb una d’elles, tan pencaire com d’intenses conviccions, perquè reflexioni sobre el present i el futur de l’audiovisual al nostre país, amb especial atenció cap a la llengua catalana i la seva presència a les finestres digitals. Volíem que ho fes des de la seva triple mirada de professional del sector, d’acadèmica i d’activista cultural. I al costat de la seva visió general sobre el sector, volíem conèixer també quina és la seva activitat actual, com a impulsora de nous projectes documentals dins de la principal empresa audiovisual nascuda a Catalunya.

Ja fa dos anys que ets a Mediapro. Quina és la teva feina dins del grup?
Aquesta casa és un grup transnacional molt gran i dins d’ella hi ha moltes unitats que fan documentals. Jo en soc una. Em dedico a desenvolupar els projectes que em semblen interessants, a investigar-los i aixecar-los i intentar trobar clients que vulguin arriscar-se amb aquests continguts. En paral·lel, també recepciono projectes que fan companys i companyes del món audiovisual, que volen aportar-los a Mediapro per projectar-los, per intentar desenvolupar-los i produir-los amb nosaltres. Tinc aquest doble vessant: estic treballant en projectes propis i estic ajudant companys i companyes que venen amb mil històries. Els rebo, miro quines possibilitats tenen de trobar projecció, etc.

És un bon moment per al documental?
Tot i que les plataformes, les OTT, han semblat apostar per continguts també de no-ficció, ho fan des d’una perspectiva molt comercial i molt orientada als resultats, com és tot el sistema, que està orientat a la mateixa lògica. Però això fa que continguts que no van de true crimes o de biografies de personatges famosos, sinó en la línia de descobrir, de rumiar sobre el món, resultin menys atractius per a les plataformes.

Un d’aquests projectes va sobre l’excomissari Villarejo? Aquest estiu alguns digitals de Madrid van intentar generar polèmica arran de la teva trobada amb ell.
Aquesta casa va fer el documental Las cloacas de Interior quan ningú parlava d’això. Va tenir la valentia de fer-lo i va aconseguir milers i milers de visionats a YouTube (3,3 milions a inicis de gener del 2023). I aquell documental, que ja parlava d’això, de la guerra de comissaris, no hi va haver cap televisió espanyola que el comprés. Ni laSexta, ni Antena 3, ni Telecinco, ni TVE. Perquè ens fem una idea de com està blindat l’Estat quan li toques les costures.
Ara tenim molta més informació publicada des d’aquella feina que van fer Patrícia López, Carlos Enrique Bayo o Arnau Monràs, entre d’altres. Jo no hi vaig intervenir, vull que quedi clar, i per això el poso en valor i ho dic. Tenim molta més informació de la policia que treballava al voltant de Villarejo i d’Eugenio Pino (qui va ser director adjunt operatiu de la policia espanyola fins al 2016) i de totes les operacions on ha estat implicat el comissari Villarejo. Amb en Jaume Roures vam explorar-ho, perquè jo ho estic investigant, és un dels projectes en què estic treballant. I el comissari Villarejo és una font d’informació, sens dubte. Fer de periodista és la meva feina. Igual que em veig amb Villarejo, em veig amb fiscals, amb jutges i amb altres persones.

“El projecte del hub de l’audiovisual ha de ser una prioritat de país i no pot ser que no s’acceleri la seva posada en funcionament”

Tornes, doncs, a fer de periodista.
Jo no vull deixar el periodisme. Vaig deixar Catalunya Ràdio perquè en aquell moment vaig considerar que no tenia l’entorn de suport per fer la meva feina. Però continuo fent de periodista i els projectes on estic, tant si són meus com si no ho són, els gaudeixo moltíssim. I ara faig una cosa que abans no podia fer, que és dedicar hores a llegir, a pensar, a entrevistar persones que em donen informació, a poder madurar les coses. Una manera de fer que, amb un programa diari, és més difícil de mantenir, perquè vas corrents. Ara bé, et permet també desesperar-te i creure que no te’n sortiràs en tot. Perquè passa molt, això de pensar que “no me’n sortiré, aquest contingut no el podré tirar endavant”. Sigui com sigui, de tots els projectes en què he treballat aquests dos anys, n’he après moltíssimes coses. De com funciona no únicament aquest país, sinó l’ésser humà. Són dos anys que han valgut per molts de fer informació diària, he de dir.

Foto: Joanna Chichelnitzky

Vens de tota l’experiència a TV3, que ha fet una aposta pels documentals.
Quan miro enrere i penso en els quatre anys que vaig estar dirigint TV3, del 2008 al 2012, una de les coses que més orgullosa em fa sentir és que vam arrencar el Sense ficció amb en Joan Salvat. Posar un documental en prime time en aquell moment, en plena crisi econòmica i amb les audiències baixes, va ser una proposta que marcava la identitat de TV3, perquè portàvem molts anys fent el 30 Minuts, però el gènere del documental, no el del reporterisme, no tenia una presència a TV3 i hi havia molt de talent intern i extern. L’aposta del Joan Salvat i el seu equip per tirar endavant el Sense ficció, i poder-ho fer junts, és de les coses que més contenta em fa.

Per què?
Perquè dins d’aquella casa hi ha molt talent, gent que ha pogut fer molts documentals, com ara la Montse Armengou. Fora de TV3 també hi ha molt talent en el món del documental. Sobretot en aquest país. Gent com en Joan Gonzàlez, que ha aixecat el Festival Internacional DocsBarcelona, han demostrat que Catalunya és una fàbrica d’aquest talent.

Però aquest talent no ho té pas fàcil.
No. Quin és el problema? Primer, que la gasolina per produir contingut audiovisual en general al nostre país és escassa. Segon: com que és escassa, finalment s’acaba prioritzant allò que dona un rendiment d’audiència més immediat en el sector. A més, tenim molts fronts de necessitat en l’audiovisual català: els nens i els adolescents són una prioritat que necessita inversió, però també el documental, el cinema, les sèries… Nosaltres necessitem injectar imaginari col·lectiu propi al nostre circuit, perquè el pes de les plataformes OTT i la gran oferta que fan ha debilitat molt les cultures minoritàries, les llengües minoritàries i les nacions minoritzades com la nostra. Per tant, l’oxigen no ens arriba per a tot. I ho estic notant jo, que estic desenvolupant documentals que no estan necessàriament vinculats a la realitat catalana, ni molt menys.

“El sentit de servei públic ha impregnat la manera d’entendre la creació de continguts audiovisuals a Catalunya”

Quina és la relació amb les OTT?
Quan vaig a les OTT, em trobo que els seus objectius estan una mica allunyats del que tradicionalment hem volgut lluitar com a creadors de l’audiovisual. I no parlo per mi, sinó per tota la gent que ha fet escola en el món del documental a Catalunya, que defensa que les idees i els projectes que tiren endavant han de fer que la societat millori després de veure’ls. I per a mi és un principi fonamental. Tant si es tracta d’investigar qüestions que no s’han parlat mai, com si implica que la gent s’incomodi per la realitat que veu o que es qüestioni les seves visions i que allò que normalment ha vist d’una manera ara ho vegi d’una altra. Per la raó que sigui, la feina de fer un bon documental és que, d’aquí a deu anys, el puguis tornar a mirar i diguis: “Òndia! El 2023 això ho vaig entendre millor i això continua sent vigent”. No és un reportatge, no és com ha anat un terratrèmol, no! Són qüestions que van a l’estructura de la nostra societat. I això no sempre està en els criteris de selecció dels commissioners de les OTT. Això és un fet.

Tenim, per tant, el problema dels diners.
Has de pensar que el 2008, quan jo agafo la direcció de TV3, hi ha la primera crisi bèstia que es pateix. Recordo que, respecte als pressupostos aprovats que hi havia, hi va haver una davallada de més de 80 milions d’euros de publicitat. I a partir de llavors la cosa va anar baixant, i era impossible de contrarestar per la via de vendes de productes, tot i que es va fer molta feina en aquest sentit. Era l’època de Polseres vermelles, en què vam poder internacionalitzar alguns dels productes que produíem. Però, en paral·lel, ens trobàvem que a nivell econòmic no hi havia manera de compensar la pèrdua de publicitat que estava pressupostada amb un increment de l’aportació pública, perquè les nostres finances de la Generalitat estaven com estaven. I la salut i l’educació, lògicament, eren la prioritat, i així havia de ser. Des d’aquell moment, tot es va haver d’anar readaptant, però era important superar aquella primera crisi econòmica sense malmetre el teixit productiu audiovisual privat. I no parlo de Mediapro, que ja volava de feia temps sola i la seva facturació a Catalunya era i és molt minsa (crec que ara és un 0,5% de la seva facturació) i, per tant, no depèn de TV3. Però hi ha moltes productores petites que depenen del mercat a Catalunya.

Foto: Joanna Chichelnitzky

Abans parlaves de la mirada pròpia dels documentals catalans.
TV3 és el motor d’un ecosistema comunicatiu important, on s’han generat molts professionals i una manera de fer periodisme que ha impregnat tota la indústria a Catalunya, i incloc Mediapro en aquesta definició. Perquè, a Catalunya, el servei públic ha estat nuclear d’una manera de pensar l’audiovisual. I això és molt important de preservar. És a dir, nosaltres som un país on el sentit de servei públic ha impregnat la manera d’entendre la creació de continguts audiovisuals. Això fa que –i ara parlo de Mediapro perquè és on treballo– el cinema i el documental que ha fet aquesta casa siguin fets d’una determinada manera. Per exemple, El buen patrón, que és una pel·lícula crítica amb el sistema capitalista, que ataca el retrat del que són els patrons de les petites i mitjanes empreses, no és casualitat. Forma part d’una manera de ser i de fer de Jaume Roures i de Tatxo Benet, evidentment, però també una dinàmica que hi és des de l’inici.

Pel que fa a documentals, quins en destacaries?
Si parlem del món del documental, ara que els estic intentant desenvolupar, m’estic trobant amb limitacions, però fa temps el nivell d’inversió en documental era diferent. En aquell moment, Mediapro va fer coses que, podríem dir, s’havien de fer. Des d’un documental d’Amnistia Internacional a un documental que parlava dels drets humans, al documental del judici dels independentistes catalans, el seguiment del que va passar amb els Jordis (Cuixart i Sánchez) el 20-S… Moltes peces documentals que, si no hi hagués aquesta mentalitat de servei públic, no es farien. I també un documental sobre Ferran Latorre, un alpinista que ha fet els vuit-mils, perquè, si no, el mercat només busca en Kilian Jornet.

“Cal una estratègia col·lectiva per al català perquè els nostres joves guionistes o directors puguin convertir-se en futures i futurs Carla Simón”

Sobre la situació de l’audiovisual i el català, com ens ho fem amb les OTT, pensant especialment en la gent jove?
No parlem només dels joves. Gent com la meva padrina o els meus pares ja no miren la tele, perquè segueixen sèries, els pregunten als seus fills quines sèries han de mirar. El monòleg de l’Andreu Buenafuente (programa especial Curraràs del darrer Sant Esteve) me’l vaig escoltar a Collserola al matí quan em vaig llevar a dos quarts de set i me’n vaig anar a caminar. Me’l vaig mirar aleshores i no quan el va programar TV3, perquè jo ja no miro la televisió. M’organitzo el dia al voltant del que m’interessa, com tothom, i això fa que la gent no comparteixi els mateixos continguts que abans. La presència d’unes plataformes que tenen bàsicament una oferta de ficció, no-ficció, entreteniment i esports pot substituir el temps de lleure que oferien les televisions lineals. Si mires als butlletins del CAC (BIAC) l’evolució de les audiències de les televisions en lineal, que duraran i continuaran generant negoci, veus que continuen sent rendibles per a Atresmedia i Mediaset, i aquí continuaran movent-se les virolles del món publicitari en el duopoli espanyol que tenim. Però és evident que van baixant.

Què hem de fer davant d’això?
L’estratègia de la projecció de la nostra llengua i de la nostra cultura ha d’estar posant totes les alertes en això. Perquè si no entrem en la lògica de com visualitzem, no només la nostra llengua, sinó també el nostre imaginari col·lectiu i la nostra potència com a indústria de l’audiovisual en l’entorn que es belluguen les generacions actuals, segurament perdrem el tren. Aleshores, el projecte de les Tres Xemeneies, el hub de l’audiovisual, ha de ser una prioritat de país. Perquè ha de ser una prioritat de país tenir un imaginari col·lectiu. Ha de ser una prioritat de país generar continguts en català. Ha de ser una prioritat de país aconseguir l’assemblatge entre els interessos del sector públic i del sector privat, perquè només amb un motor no farem aixecar la nau. I no pot ser que això sigui una fotografia d’un dia i no s’acceleri la seva posada en funcionament.

Ens hi juguem la llengua.
El català depèn de tot això i depèn de la voluntat de tot el sector de conjurar-se per defensar-lo. I depèn del fet que els nostres joves guionistes, directors i tota la quantitat de talent que surt de l’ESCAC, de la UPF i de totes les universitats, vegin que en aquest país hi ha una estratègia col·lectiva. Que no s’estan fent la punyeta entre unes productores i les altres, el sector públic i el no-sé-què, perquè tots ells puguin convertir-se en futures i futurs Carla Simón, per entendre’ns. Perquè tenim la sensació que és com “ui, mira, una flor!” i no, no és una flor. Darrere de la Carla, i al costat d’ella, per posar un exemple, n’hi ha moltíssims, afortunadament, però necessiten camp per córrer. I el camp per córrer està molt complicat, ho dic des d’una de les empreses grans i potents que té aquest país. Vull dir, que jo em trobo amb cops de porta cada dos per tres, a cada reunió que faig per explicar els continguts que vull fer. Perquè hi ha poca valentia estratègica en alguns continguts, però en la qüestió lingüística, realment necessitem tenir una estratègia conjunta i conjurar-nos-hi tots, perquè som molt febles, molt vulnerables. Perquè la maquinària, el buldòzer de tota l’oferta que ara ve a través de les plataformes, ocupa espai. Ocupa espai mental, ocupa espai d’imaginari… i no, no es pot criticar que la gent vegi una determinada sèrie perquè li ve de gust o perquè això és el que està passant. Senzillament, li hem de procurar una producció que li sigui atractiva.

Foto: Joanna Chichelnitzky

I des del vessant de l’activisme cultural, com veus la situació del català a l’audiovisual?
Des d’Òmnium Cultural tenim molt clar que hem hagut de tirar endavant la campanya Treu la llengua perquè hi ha una part de la població que ens falta, precisament, consciència de treure la llengua en tots els sentits, d’entendre que Alcarràs és possible que arribi a tot el món, sent una pel·lícula catalana. I aquest treure la llengua va per als youtubers, per a la gent que vol influir en el seu dia a dia a través de les xarxes, va per a nosaltres mateixos com a consumidors de productes a les plataformes, per la lectura de premsa, la nostra vida quotidiana, la relació que tenim amb les persones… Perquè al final, com deia George Steiner, una llengua és una manera de viure d’una gent. Quan desapareix una llengua, desapareix una manera de viure. No pot ser que no preservem el més valuós que tenim i que no ens conjurem tots per preservar-ho. Perquè costa molt aixecar les coses i costa molt poc perdre-les, i penso que aquest és un moment econòmic, social i lingüístic molt delicat i necessitem tota l’energia de tothom.

Quin marge d’incidència pot tenir Òmnium Cultural en aquest sentit?
Tota aquesta conscienciació, des d’Òmnium, que és una entitat amb 190.000 socis, té un potencial, però si no hi ha implicades les administracions, la indústria audiovisual i la sensibilitat col·lectiva, és molt difícil. I ho és perquè has de construir moviments exponencials. Quan estàs tan fotut, des del punt de vista de l’ús social de la llengua, necessites que les coses canviïn de manera exponencial. I perquè les coses canviïn d’una manera exponencial, necessites la gent, necessites la consciència de la gent. Això vol dir el boca-orella, treballar-hi d’una manera desacomplexada però sense cap ànim d’imposar res, tenint la valentia de dir: ens en sortirem. Si ens hi posem tots, ens en sortirem. Moltes vegades caiem en el “bé, jo faig això, ja he complert, soc l’entitat que ha fet això, jo…”. No, no i no. O ens hi posem tots, o ho tenim complicat!

“El que hem estat capaços de fer a través del MWC, i ara amb l’ISE, hem de fer-ho fabricant un centre audiovisual atractiu per a tot aquest món”

Tot i que no sembla pas que tots els agents implicats en el sector audiovisual estiguin compromesos amb el català…
La batalla no està a demanar a les empreses (que també) ni a les administracions (que també) que facin sacrificis econòmics i inverteixin més. Aquesta és una via. Però la via òptima és que la Joanna, que ara ens està fent les fotos, pugui viure en català molt còmodament i no tingui la sensació que quan treballa en català està forçant la màquina. Jo vull que la Joanna pugui fer això i que la llengua no la problematitzi, que la llengua sigui un estímul per a ella, el català, el castellà, el francès, l’anglès… i el mandarí, que també el necessitarà. Jo passejo pel carrer molt i camino molt. I vaig escoltant. I la gent no parla català. I això no se soluciona amb una inversió per al doblatge d’una pel·lícula. Això se soluciona amb una consciència lingüística.

És precisament això el que intenteu aconseguir els activistes per la llengua.
Des de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), del qual soc membre, l’altre dia ho dèiem: l’IEC, Òmnium Cultural i totes les entitats que tenim estem treballant amb el mateix objectiu, perquè totes som conscients que tenim una emergència. Però tinc la sensació que estem com estava Al Gore fa uns anys, quan parlava del canvi climàtic. Quan ell en parlava, i jo vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo quan va venir aquí, la meitat de l’univers no acabava de ser conscient del que estava dient, ni li donava gaire importància. Avui ningú posa en dubte que ens estem carregant el planeta. Ara tots tenim la consciència que hem de reciclar. Ara sí. Però és que ara estem fent tard. I no vull que ens passi això amb la llengua i la cultura. Som a l’època d’Al Gore: amb tots els informes de filòlegs, de científics, de tothom en aquest país dient-nos que estem molt malament a nivell d’ús social de la llengua. Que tenim un problema enorme. Que la llengua va avall, que la tecnologia no ens permetrà compensar això, al contrari. Que tenim més oferta que mai en altres llengües, el lleure des del punt de vista lingüístic ho tindrà molt difícil per reeixir en català.

I què s’hi pot fer?
Tots diem “sí, sí, quin problema, l’ús social del català!”, però no estem fent la cimera de la COP27 per seure i establir un objectiu per a l’any vinent, ni per al següent. Cal un objectiu col·lectiu, comú. Una taula de totes les entitats implicades, que vingui l’IEC, que vingui la Plataforma per la Llengua, que vingui Òmnium Cultural, totes les entitats que es preocupen per aquesta qüestió, començant pels partits polítics, que gairebé a tots els del nostre Parlament els amoïna la salut de la llengua. Així podrem fer alguna cosa. I això repercutirà en positiu en la creació de cultura, en la creació de continguts, en la creació d’un entorn en què totes les persones que viuen al nostre país, de procedències diverses, se sentin còmodes utilitzant la nostra llengua, perquè la viuran al carrer, perquè no serà una “a més a més”, sinó que serà una realitat. Això ha de tornar a ser així, havia estat així i ho hem anat perdent.

Foto: Joanna Chichelnitzky

La impressió és que fa temps que som en un pendent que fa baixada, però que durant aquests darrers anys el tema del català no havia estat damunt la taula. Ara han començat a sortir estudis sobre el català a l’escola, i als qui som de l’Àrea Metropolitana no ens han sorprès gens. Ja sabem quina és la llengua que utilitzen molts professors i alumnes quan agafen el tren per fer una activitat extraescolar.
A mi em preocupa que a les xarxes socials, i en general, la relació entre la gent no sigui naturalment en català. I em preocupa encara més una cosa que he anat observant en els darrers temps d’una manera sistemàtica: vaig començar a fer classes a la Universitat Pompeu Fabra el 1993 i som al 2023, han passat 30 anys. Jo sempre he fet les classes en català i he tingut alumnes d’Erasmus, d’arreu del món, i els he facilitat allò que calgués perquè poguessin seguir-les. Però en els darrers anys, m’he trobat molta més presència dels exàmens escrits del castellà. Això és perquè, segurament, la immersió lingüística, sobretot a la secundària i més endavant, comença a trontollar d’una manera tan evident que ells s’acaben expressant millor en castellà. També és perquè es llegeix menys, es consumeix molt més audiovisual en castellà, i el seu món d’expressió és molt més fluid en castellà. Hi ha, segur, moltes coses que porten a això. Ho veus també en les audiències dels programes infantils, en l’imaginari que tenen a nivell musical… I resoldre això passa per una estratègia conjunta, no només pel model d’escola. Passa per moltes altres qüestions: com vivim, com ens organitzem i l’orgull que li donem a la nostra llengua i a la nostra manera de viure. I penso que ho hem de fer amb molta naturalitat i sense confrontació.

Tornem a la dificultat que el talent que tenim pugui generar molts més continguts en català.
L’altre dia, en una reunió que vaig tenir amb una plataforma OTT important, a la seu de Madrid, em deien: “A nivell de ficció, nosaltres desenvolupem tres projectes a l’Estat espanyol, i hem d’afinar molt, que no ens generi problemes, que ens doni audiència, que no ens trobem amb entrebancs legals… perquè només en fem tres i per tant hem de capturar totes les fitxes de seguretat”. I jo, que vinc del terreny del documental, ni t’ho explico. Perquè clar, realitats vistes des de l’òptica de Catalunya o d’Euskal Herria són molt diferents de les que es puguin veure des de Madrid, en qüestions de drets civils… No parlo de política, sinó d’una percepció de drets humans o del que és la democràcia. Per tant, imagina’t si ens hem de conjurar per fer les coses bé, perquè el coll d’ampolla per on passa la producció audiovisual catalana és ben estret, perquè encara que les plataformes són moltes i són molt grans, el nivell de destil·lat de les ofertes és el que és i nosaltres som en aquest destil·lat. Si volem que els nostres actors, directors, actrius, els nostres creatius tinguin la possibilitat d’explicar les seves històries en català i que després es vegin a tot el món, que una d’aquestes plataformes ho difongui, l’única manera és fer coses molt potents, molt ben fetes i anar tots a una. Això, al marge de fer una OTT en català, que és l’aposta de la CCMA i que jo no dubto que pugui tenir el seu recorregut. Però alerta, que el camp és molt gran i hi ha molts jugadors.

“Catalunya és una fàbrica de talent en el món dels documentals”

I tens els interlocutors a Madrid.
Abans parlàvem del projecte de les Tres Xemeneies. Si mires el que ha estat capaç de fer Catalunya amb el Mobile World Congress (MWC), és un exemple de com fer que sigui rellevant i necessari el que tu produeixes. Ve el Mobile aquí i se sent ben atès i decideix quedar-s’hi. I l’efecte que es quedi el MWC és que tota la indústria del món de les telecomunicacions, de cop i volta, no només descobreix Catalunya, sinó que quan ve aquí fa contactes aquí, genera interès en els joves a estudiar i entrar en tot aquest món de les TIC. Viu la nova manera d’entendre la comunicació i fa que Catalunya, Barcelona, sigui en aquests moments un punt de referència imprescindible en aquest sector punter.

Això es pot replicar en altres sectors.
El que hem estat capaços de fer en l’entorn dels mòbils ho estem fent ara a través de l’ISE [Integrated Systems Europe, la principal fira audiovisual del món], que ja el tenim aquí. Doncs el mateix hem de fer a l’hora de fabricar un centre audiovisual que sigui atractiu, perquè tot aquest món que hi està relacionat vegi que a Catalunya es fan coses i que estem ben organitzats. I per això deia que el hub de l’audiovisual és estratègic. Quan converteixes un tema en estratègic fas que el món miri què estàs fent, que comenci a venir inversió de fora i interès per contribuir en aquest imaginari. Ho hem de veure en gran, perquè si ho mirem en petitet, ens quedarem en res una altra vegada. És molt important tenir aquesta mirada, perquè és aquesta mirada la que ha fet que Catalunya en aquests moments sigui un referent al món de les telecomunicacions i hi hagi un munt d’start-ups i petites i mitjanes empreses que estan fent coses brutals aquí. Això ajuda a la tecnologia de l’audiovisual i l’entorn d’aquest món és enorme. Hi ha exemples per no perdre ni un minut amb això. Darrere d’aquest projecte s’han d’abocar moltes energies i moltes ganes.

Foto: Joanna Chichelnitzky

Parles sovint d’imaginari col·lectiu i de marcs de referència. I això també afecta els continguts informatius…
Tot marc referencial i tot imaginari té un component polític. Sempre. Quan tu tens el mapa del temps, tens el mapa dels Països Catalans o no el tens. Aquesta és una decisió política que fixa imaginari. I, parlant de comparacions, cada vegada que ensenyes el mapa d’Europa quan ensenyes el temps, fas que la gent entengui quin és el seu marc geopolític. Són decisions polítiques molt importants perquè amb la reiteració és com es fixa l’imaginari, com s’endreça el cervell. L’altre dia, una persona d’una gran plataforma a Madrid em deia que nosaltres ens dediquem a l’entreteniment, no al periodisme. I jo li deia que els continguts d’entreteniment són part de l’estructura del cervell de la gent. Encara que diguis que no fas periodisme, el que fas és comunicar uns determinats imaginaris que acaben fixant la mirada d’aquella persona sobre el sexe, sobre els drets, sobre les lluites… Per tant, l’entreteniment és un generador de referents humans que, si no el veus sota el prisma de la defensa dels drets fonamentals, per posar-te un marc que per a mi és imprescindible i irrenunciable, doncs segurament no tens criteri.

De fet, no tothom té aquest criteri.
No. I, si no el tens, triaràs els continguts només amb finalitats comercials. Això sí, un dia diràs que treguin una seqüència perquè creuràs que pot ofendre, però, en el fons, aquell producte no l’hauràs concebut per millorar la mirada de la societat sobre això. Aquesta és la mirada que a mi m’interessa. Pel que fa al nostre país, al nostre imaginari, crec que si aconseguim que la gent tingui una vida normal al seu país –i l’òptim és tenir un estat per poder-ho construir, però estem en el camí i encara no hi som– això farà que la comparativa amb Madrid no ens generi el que ens genera ara. Perquè a mi, saber que hi ha una empresa a la Segarra, per exemple, que és la primera en la producció d’oli a Espanya i la tercera d’Europa, és una informació que tinc i ja m’està bé. Però que el meu informatiu em comparés sempre amb Espanya ho trobaria pobre, bàsicament pobre. Perquè estem en un món on podem comparar pràcticament tot amb tot arreu del món. Tenim accés a totes les dades del món. Podem saber si una pel·lícula nostra ha batut un rècord a les sales de cinema a nivell europeu o mundial. I ho podem fer perquè ja tenim la informació. Per això, quan algú diu això dels països petits, no hi estic d’acord. És que des del món petit, des del teu país, amb la teva tecnologia i la capacitat de transmissió informativa que hi ha al món actualment, pots fer coses enormes. Allò que abans ens emprenyava, això de fer comparacions amb Madrid, ara és una qüestió més irrellevant, perquè comparar amb Madrid ho fa tot plegat molt pobre.

I aquí entra també la formació dels futurs professionals del sector.
A mi el que m’amoïna és la mirada que tenim sobre les coses. Una cosa que m’agrada molt de la docència universitària –i per això no he volgut deixar-la mai, encara que fos a temps parcial i sempre al costat de la meva activitat professional– és la reflexió que pots fer a les aules sobre qüestions d’estructura de la comunicació, que és al que jo em dedico. De com funciona el sistema de mitjans i com canvia l’estructura de les nostres empreses de la comunicació i l’audiovisual. Veure com ells van moblant el cervell em sembla una inversió de futur millor que qualsevol documental, perquè ells ho faran després millor. Aquest centenar d’estudiants que sortiran de l’aula són els que faran que això millori, perquè tenen més coneixement que nosaltres, estan més formats i tindran més oportunitats. I és important que, quan ells vulguin fer continguts, es preguntin: “Això per què ho faig? Té una raó de ser o ho faig només per la pasta?”. I, si és només per guanyar diners, que en siguin conscients. Jo l’únic que vull és que, si finalment deixen perdre la cultura i la llengua, en siguin conscients; que no passi que ningú no els hagi ajudat a pensar en aquesta clau. Això acaba repercutint en tot i explica per què fem les coses com les fem.

 

Entrevista publicada al número d’hivern 2023 de la revista Comunicació 21.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram