Montse Armengou: “Hi ha poques TV al món que apostin per situar documentals de manera estable i en ‘prime time’”

Montserrat Armengou i Martín (Barcelona, 1963) és la directora del Sense ficció de TV3. Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar-se com a periodista en diverses capçaleres de premsa escrita i revistes. Treballa a Televisió de Catalunya des de fa 38 anys, on ha format part dels equips dels programes 30 minuts i Sense ficció, del qual n’és la directora des de 2017. És autora d’una munió de documentals juntament amb el realitzador Ricard Belis, i ha rebut diversos guardons i reconeixements. A Comunicació 21, Armengou reivindica el gènere del documental per explicar els fets.

Vostè ha fet carrera a televisió, però els seus inicis van lligats a la premsa escrita.
Els meus inicis com a periodista eren comprar un bitllet de tren assequible amb destinació a Madrid i entrevistar Concha Velasco, o entrevistant Núria Espert a l’Ateneu Barcelonès. Ho feia amb el fotògraf Joan Sánchez, que després va ser cap de fotografia de la redacció d’El País a Catalunya. Oferíem aquests continguts a tots els mitjans possibles, i així és com vaig poder escriure pel setmanari El Món i a El País Semanal.

Tenia fusta de periodista des de ben jove.
Sí, fins al punt que, sent estudiant d’anglès a l’Escola Oficial d’Idiomes a Drassanes i veure fum des de classe que sortia en un dels primers gratacels que hi havia a la ciutat, sortir i apropar-m’hi per veure què passava. I després trucar al diari Avui i proposar-los una peça explicant els fets.

Té algun lligam familiar amb l’ofici?
No, jo soc neta i filla de cansaladers, d’una botiga del mercat de Santa Caterina. Els meus pares van dir-nos que estudiéssim allò que ens vingués de gust. Amb nosaltres (la tercera generació) va acabar la nissaga de cansaladers a la família, coincidint amb la reforma del mercat. La meva germana va estudiar veterinària i jo, periodisme. Així i tot, els dissabtes i els estius ens posàvem darrere el taulell.

Quin lligam li ha quedat d’aquella adolescència i joventut lligada al barri vell, a Santa Caterina?
Des de fa molts anys que no hi visc, però tot i que vaig arribar a avorrir-ho, odiava anar al mercat! [somriu], ara m’ho miro amb una altra perspectiva, fins al punt que quan viatjo arreu prefereixo dedicar temps a visitar un mercat i no pas a una altra cosa. Amb el pas dels anys, el record del mercat ha acabat sent positiu.

“La pandèmia ha tingut conseqüències en el teleespectador: hem de dosificar els documentals relacionats amb les tragèdies”

Vostè ha treballat sempre en el periodisme d’investigació, i a més, va ser la primera periodista treballant a 30 minuts. Què ha aportat aquest programa de referència per a la televisió pública catalana?
Jo sempre dic amb orgull que formo part de l’escola 30 minuts. Ho dic en clau interna, perquè el reportatge és un gènere periodístic molt contrastat arreu del món, però 30 minuts va ser pioner a Catalunya. És un programa setmanal que, a més d’explicar-te els fets que toquen més de prop, també ho ha fet de conflictes internacionals. Amb 30 minuts, TV3 es va posar a l’alçada de les grans televisions del món. Va donar un impuls de creure’ns que teníem una televisió potent i seriosa.

Ens ho hem de continuar creient, avui?
Sí, perquè 30 minuts continua mantenint l’excel·lència. En els inicis de la tele, els recursos eren tots, i l’ambició, també. Era la tempesta perfecta. Actualment, l’ambició hi és tota, però els recursos no hi són. I això fa que ens en ressentim. Ara bé, el segell d’explicar l’actualitat en profunditat, en aquest format i des d’una mirada nostra, es manté intacta.

Sense ficció és un projecte que consolida l’aposta pel gènere documental televisiu?
Va ser una aposta de l’aleshores directora Mònica Terribas de situar el gènere documental en el primer canal. Hi ha poques televisions que apostin per situar documentals de manera fixa i estable i, molt ràpidament, en prime time. Va ser una bogeria, i em sento molt orgullosa d’haver format part de l’equip fundacional de Sense ficció. Perquè, a més, el documental et dona la possibilitat de desenvolupar una temàtica a partir d’un punt de vista sense l’equilibri que, a vegades, et demana el reportatge.

Reconeix, entre línies, que en relació amb un reportatge, en un documental poden fer i desfer com vulguin?
No és així. En un documental no hem de fer equilibris ni buscar qui està a favor o en contra com t’obliga el reportatge. Ara bé, hi ha una línia vermella que no es pot traspassar mai, que és el rigor. Per molt que sigui el meu punt de vist, no puc inventar.

Posi una mirada retrospectiva: el 2024 Sense ficció complirà 15 anys, què ha aportat?
Que el gènere documental és una eina més per explicar les coses, això ha aportat. Sense ficció ha tingut un paper determinant, no només per a l’audiència, sinó per a la indústria d’aquest país, que pateix molt, que treballa en condicions molt dures, i disposar d’una finestra setmanal de documental és una gran oportunitat. I a més, tenint en compte que el programa va néixer quan les plataformes encara no existien.

És una aposta que permet a TV3 competir amb Netflix?
En el format documental no hi veig competència respecte a les grans plataformes. Sí que tenim una audiència que està acostumada a consumir documentals, perquè fruit d’aquesta aposta, la nostra audiència ha integrat que hi ha una nit de prime time a la setmana que està dedicada al documental, i això està molt bé.

En aquest sentit, TV3 és una televisió compromesa amb el periodisme d’investigació?
Si TV3 ha estat capaç d’aixecar els temes que ha aixecat també és fruit del compromís de les diferents direccions que ha tingut la casa al llarg de tots aquests anys. Ara bé, tots sabem que el periodisme d’investigació és el més car. El cost més gran en una redacció és el temps dels seus professionals, les redaccions cada cop estan més precaritzades, i d’això TV3 tampoc se n’escapa. L’aposta hi és i es manté; així i tot, sempre et queda la sensació que es podria fer alguna cosa més.

“Gràcies a un seguit de mecanismes per fer front a les pressions, TV3 ha guanyat espais d’independència i de llibertat”

Cada cop té més tirada la serielització. Quina mirada hi posa en aquest fenomen?
Tinc alguns dubtes de si cal serielitzar-ho absolutament tot. A vegades veig que hi ha casos que s’allarguen més del compte, sent conscient que les plataformes tenen una política de rendibilitat. Un documental de 90 minuts de durada que seria suficient acaba convertint-se en una sèrie de tres o quatre capítols. Ho he parlat amb els mateixos autors, i coincidim.

Sense ficció també té reconeixement internacional. Què és el que més es valora del programa lluny de casa?
Especialment que som capaços d’abordar qualsevol temàtica global, però que hi posem el distintiu local, amb un testimoni o un expert. No és el mateix parlar del cementiri en què s’ha convertit la Mediterrània emetent un reportatge comprat que posant-hi el testimoni d’Òscar Camps, responsable d’Open Arms. Aquest element de proximitat que explica allò que passa dona molt bons resultats.

El periodisme d’investigació juga una lliga diferent que el de la filtració.
Per sort, del periodisme de filtració me n’he pogut escapar [somriu]. La filtració és l’exemple de la mala praxi d’una agenda i d’uns contactes d’un periodista. Perquè el periodista ha de saber quan i com dona aquella informació rebuda. Moltes vegades, el periodista té informació que no cal que es publiqui, però, en canvi, aquella informació li donarà elements per desllorigar o treure una conclusió sobre uns fets. I aquest és el valor del periodisme. La mera acumulació de dades i d’informació, sense filtrar, no podem competir davant de les plataformes, els algoritmes o la intel·ligència artificial.

Quant a continguts, quins són els documentals que tenen més tirada?
Les temàtiques que afecten directament la gent, especialment aquelles que tenen a veure amb la proximitat, generen molta més audiència. Tenim un públic molt exigent, empàtic, solidari, i qualsevol tragèdia genera interès. Ara bé, he de reconèixer que, des de la pandèmia, hi ha hagut un canvi qualitatiu i quantitatiu amb l’audiència. Així i tot, Sense ficció es manté per sobre de la mitjana d’audiència de la casa.

Quin és aquest canvi?
D’una banda, la pandèmia ha tingut conseqüències en el teleespectador: hem de dosificar els documentals relacionats amb les tragèdies, i possiblement té a veure amb què la gent té menys capacitat d’encaix cap a temàtiques més dures. I de l’altra, té a veure amb la fatiga informativa. L’audiència vol que li ofereixis solucions als temes que planteges.

Ha realitzat una munió de documentals. Sense Ricard Belis no s’entén la feina feta per Montserrat Armengou?
Per a mi, Ricard Belis ha estat una figura fonamental en la meva trajectòria professional. És un gran realitzador que, més enllà de l’aportació estètica en la imatge, també té una gran implicació en el contingut. És un goig tenir-lo en l’equip de Sense ficció. I fruit d’aquest vincle també som grans amics. Hi va haver èpoques de rodatge que literalment passàvem més temps junts que amb les nostres respectives famílies i parelles.

“TV3 té una audiència molt consolidada en la televisió convencional, cal acompanyar-la en la transició cap al 3Cat”

Seria capaç de triar els tres documentals que han marcat la teva carrera?
Més que triar-ne un, dos o tres, el que més em satisfà és comprovar com temàtiques que vam posar davant de l’audiència fa uns anys sent pioners, avui s’ha traduït en una conscienciació ciutadana, i siguin vigents. Parlo d’un documental que va abordar per primer cop a la dècada dels 80 la sexualitat de les persones amb discapacitat, i d’un altre sobre els nens robats durant el franquisme.

Precisament, un dels documentals més rellevants que ha fet és Els nens perduts del franquisme [Premi Nacional de Periodisme 2002]. S’ha acabat especialitzant en els crims del franquisme?
Sí, així és. En aquest documental, quan ningú sospitava que hi havia nets robats, vam demostrar que sí que havia passat a l’Estat espanyol. Així és com vam destapar un cas, que és l’aspiració màxima de qualsevol periodista. Prova d’això és que avui, encara, hi ha una quantitat de gent desprotegida, no reparada ni escoltada, com són les víctimes del franquisme. I davant d’una absència de polítiques d’estat sobre aquest cas, el documental ha servit de bàlsam per a tota aquesta gent.

Ha rebut mai pressions per algun dels seus treballs?
Sí, per descomptat. Pensar que en un mitjà públic o privat no hi ha pressions és com pensar que els nens venen de París. He rebut pressions que obeeixen a interessos partidistes, siguin polítics o econòmics, algunes d’elles molt estrafolàries. Per això, és imprescindible que els mitjans es dotin d’un seguit de mecanismes per fer front a les pressions.

“Actualment, l’ambició hi és tota, però els recursos no. I això fa que ens en ressentim”

De quina manera?
Mirant d’encaixar-les i canalitzar-les, ja que algunes pressions poden ser legítimes. I sort en tenim de les pressions que rebem d’algunes associacions que reivindiquen una temàtica. En aquest sentit, gràcies a un seguit de mecanismes per fer front a les pressions, TV3 ha guanyat espais d’independència i de llibertat. Hem fet un salt espectacular, i cal seguir en aquesta direcció.

I l’han censurat?
Sí, amb el documental Monarquia o República. Després de tenir-lo dos anys al congelador, finalment es va emetre amb un contingut molt més aigualit, amb successius canvis. Novament, érem pioners a abordar una qüestió com la monarquia a l’Estat espanyol, que fins aleshores no se n’havia parlat de la manera com ho fèiem. Aquell episodi em va doldre moltíssim.

Quin és el repte de Sense ficció a mitjà i llarg termini?
Continuar explicant la realitat a través del documental. I per això, caldrà estar atents per captar què vol l’audiència, quines temàtiques més li interessen. I, al mateix temps, conviure de la millor manera amb els documentals serialitzats en la plataforma i el documental per a la televisió convencional.

TV3 és una marca de prestigi i de lideratge quant a informatius.
Cada cop que hi ha una notícia rellevant, l’audiència connecta amb TV3. Actualment, en l’àmbit audiovisual no hi ha ningú que expliqui millor la informació que TV3. És així, i hem vist tots els altres intents fallits. Fins ara, ningú ho ha sabut fer millor que nosaltres.

Fa poques setmanes que convivim amb la nova plataforma del 3Cat. Li agrada que la nova nomenclatura acabi fent desaparèixer la marca TV3?
Si t’he de respondre espontàniament et diré que no m’agrada, perquè penso que TV3 és una marca brutal. Calia? No ho sé, jo no soc especialista en màrqueting. Veurem com acaba arrelant.

3Cat és la gran esperança de l’audiovisual en català?
Aquesta aposta era necessària, tenint en compte que a les cases es consumeixen més d’una plataforma. El 3Cat és una eina actualitzada de l’antiga TV3alacarta, tot i que encara hi queden moltes millores a fer i comptar amb més continguts. A diferència de les plataformes, TV3 compta amb dues vies: la lineal i la plataforma. TV3 té una audiència molt consolidada en la televisió convencional, cal acompanyar-la en la transició cap al 3Cat.

“El que més em preocupa és acabar la meva trajectòria professional amb la personalitat i el caràcter que li he volgut donar a la meva vida com a periodista”

Quan algú rep el Premi Nacional de Periodisme, ja ho té tot fet?
No, hi ara! Després en vaig rebre molts més [riu]. El Premi Nacional és molt bonic, perquè és el màxim reconeixement del teu país. Però, hi ha petits premis d’àmbit local o internacional que també t’emocionen molt.

Parlant de premis, acaba de rebre una distinció de la Fundació Internacional de la Dona Empresària i Emprenedora per la seva trajectòria professional. Això vol dir que es troba en el darrer tram de la seva etapa com a periodista?
Sí, acabo de fer 60 anys, i el 2025 farà 40 anys que treballo a TV3. Tot i que encara no tinc una data fixada per marxar, i si la salut m’acompanya, soc conscient que això ja va de baixada. Sap el que més em preocupa d’aquests darrers anys?

Digui.
M’adono que no té res a veure en fer un documental o un altre, perquè n’hi haurà tants que no faré… El que més em preocupa és acabar la meva trajectòria professional amb la personalitat i el caràcter que li he volgut donar a la meva vida com a periodista. Per a mi, aquesta és la fita per al que queda.

Aquesta fita té a veure amb el desig de continuar sent directora de Sense ficció fins que es jubili?
Sobretot, el que m’agradaria és continuar formant part del nucli dur dels documentals en el nostre país, més enllà de ser o no directora del programa. Perquè ser directora d’un programa és molt senzill: si no estàs a gust, plegues. I a vegades, estàs a gust i et fan plegar. La meva reflexió va més enllà: m’agradaria continuar sent activa en l’àmbit dels documentals, que res ho espatlli.