Natalia Mena Samper (Badalona, 1976) és l’actual directora d’El Periòdic d’Andorra. Llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques per la Universitat de Barcelona, va iniciar la seva trajectòria professional com a executiva de comptes a l’empresa DirCom. Com a autònoma va impulsar la seva pròpia agència de publicitat, Be Water, que encara és activa. Després va treballar com a directora de màrqueting del grup EnDF (Entitat de Desenvolupament Familiar), fa tres anys va rellevar Jaume Roigés al capdavant d’El Periòdic d’Andorra. També ha estat col·laboradora en diversos mitjans de comunicació de ràdio i televisió, i actualment a Cadena Pirenaica. A Comunicació 21, Mena reivindica el format paper tot i la forta presència del digital.
Tenint en compte que sempre s’ha dedicat al món de la publicitat i el màrqueting, com va ser el moment en què li ofereixen ser la directora d’El Periòdic d’Andorra?
Va ser una pujada d’adrenalina [riu]. Per una banda, era el que sempre havia volgut, i especialment en un mitjà tradicional. Això sí, que fos andorrà em va generar una mica de respecte, perquè hi ha grans diferències entre Andorra i Catalunya, i has de conèixer bé el territori. I tot plegat, en plena pandèmia de la covid-19.
Una dificultat afegida.
Va ser un moment complicat perquè, entre altres coses, es va haver de fer una reestructuració de personal. Els nostres ingressos publicitaris van caure un 50%, vam haver de fer una retallada del 50% de la plantilla i acomiadar 15 persones de 30. Sorprenentment, no vaig viure grans drames, tothom s’ho va prendre relativament bé, vaig veure molta comprensió per part de tothom.
Com resisteix la capçalera amb menys efectius?
Ens està costant remuntar, tot i que hem trobat l’equilibri necessari per sobreviure. En els tres anys que porto al capdavant del diari, hem anat superant totes les dificultats. El més interessant és haver cohesionat l’equip i haver-lo consolidat. És bàsic per tirar endavant qualsevol projecte. Per a mi era una prioritat.
Per què és tan difícil cohesionar i consolidar un equip de treball?
Andorra té una peculiaritat: si deixes una feina, l’endemà en tens una altra d’assegurada. Per això n’hi ha qui abandonen el seu lloc de feina quan volen. Al Principat manquen periodistes, per això n’hi ha tants de catalans.
Per què hi ha tants periodistes catalans treballant a Andorra?
Perquè no hi ha periodistes andorrans [riu]. Quan els andorrans parlen d’ells mateixos (de famílies del Principat) no se senten còmodes. En canvi, els catalans ens sentim lliures de parlar i donar informació del que faci referència a Andorra. A més, tenen feina assegurada, cosa que a Catalunya no passa. Al Principat poden tenir una trajectòria brillant, estan molt buscats i és una gran oportunitat. El boca-orella funciona.
El Periòdic d’Andorra és partner d’El Periódico de Catalunya. Quines sinergies hi ha entre les dues capçaleres?
Sí, la distribució de la nostra capçalera és juntament amb El Periódico de Catalunya. El d’Andorra aborda tota la informació del Principat, mentre que la resta d’informació internacional ve en les pàgines d’El Periódico de Catalunya. Les sinergies existeixen, evidentment, la resta del grup de Prensa Ibérica xucla les informacions que generem des de la redacció d’Andorra.
“L’objectiu és abordar el procés de digitalització, actualitzar la part gràfica i visual i, també, la imatge corporativa”
Pel que fa als continguts, quin és el distintiu d’El Periòdic d’Andorra?
Des de que dirigeixo la capçalera vull imprimir frescor al mitjà, a Andorra tot és molt conservador i protocol·lari. En exclusives no podem competir, és molt difícil ser el primer. Per això, més enllà de la notícia o l’exclusiva en si mateixa, la nostra aposta són les entrevistes, on aportes proximitat i dones protagonisme a la gent del carrer. A Andorra no es fa periodisme d’investigació, és inexistent, se’n fa molt poc.
Què aporta la competència?
Andorra és un país petit, així que la quantitat de mitjans és reduïda. Hi ha tres capçaleres en paper: una és gratuïta (de dilluns a divendres), i les altres dues són de pagament. Una s’edita de dilluns a diumenge, i l’altra, El Periòdic d’Andorra, l’editem de dilluns a dissabte. Ens complementem amb dos digitals que fan periodisme sensacionalista i que tenen un seguiment important de la gent del país, a més de ràdios i televisió.
Com està sent el procés de digitalització de la capçalera?
Hi estem treballant. És una assignatura pendent que acabarem de desenvolupar quan sigui possible la inversió que comporta. Actualment, la redacció intenta compaginar la versió paper i la digital, està prou equilibrat. Ara bé, El Periòdic d’Andorra és un mitjà tradicional i no volem deixar de ser-ho. La nostra redacció treballa com un mitjà tradicional, i ho dic amb tot l’orgull del món.
El preu del paper es troba pels núvols.
Es paga a preu d’or! Tot i ser una capçalera tradicional de paper, i les dificultats que es generen amb els canvis d’hàbit dels lectors, i amb menys vendes, crec moltíssim en la convivència entre els digitals i els mitjans de paper. Han de coexistir, tots són necessaris.
Quins reptes té El Periòdic d’Andorra a curt i mitjà termini?
Que els números quadrin! Actualment, és difícil que un mitjà no tingui dèficit. La prioritat no és fer-se ric, sinó ser influents. Més enllà de la supervivència, l’objectiu és abordar el procés de digitalització, actualitzar la part gràfica i visual i, també, la imatge corporativa, com ha fet El Periódico de Catalunya.
