Foto: Julián Vázquez
Olga Viza López (Barcelona, 1958) és una de les periodistes esportives de referència a l’Estat espanyol. Va iniciar la seva trajectòria professional el 1978 a Miramar, els estudis centrals de TVE a Catalunya, on es va especialitzar en la informació esportiva, cobrint tres Mundials de futbol i sis Jocs Olímpics, entre d’altres. Posteriorment, també va treballar a Antena 3 (durant onze anys va presentar-hi informatius, entre d’altres), Telecinco o laSexta. A partir del 2004, va canviar la televisió per la ràdio amb la direcció i presentació de magazins de matí i tarda a RNE. Actualment, la periodista col·labora a RNE, Cadena SER i TV3. A Comunicació 21, Viza repassa la seva trajectòria professional i contextualitza els canvis que ha viscut la professió en els darrers 40 anys.
Recentment, va rebre el Premi Ofici de Periodista que atorga el Col·legi de Periodistes de Catalunya. Se la considera una referent de la informació esportiva.
Mai hauria imaginat ser un referent, no en soc conscient, em sorprèn. Al llarg de la meva vida, la meva prioritat ha estat caminar i no mirar mai enrere. El periodisme m’ho ha donat tot, i jo he intentat correspondre’l. Me n’alegro moltíssim si en algun moment he servit de font d’inspiració per a noves periodistes.
Per què va decidir especialitzar-se en el periodisme esportiu?
El meu pare va ser jugador del Club Bàsquet Laietà en la seva època daurada. Sent molt petita vaig veure molts partits de bàsquet, crec que hi té molt a veure perquè jo acabés dedicant-me a la informació esportiva.
L’any 1978 aterra als estudis de TVE a Miramar.
Sí, vaig entrar rellevant la vacant que deixava aleshores Mercedes Milá, que marxava a Madrid per incorporar-se a Informe semanal.
Quina redacció es troba?
Era molt transversal, amb gent molt jove (com jo) i plena de grans patums del periodisme esportiu com Juan José Castillo, José Félix Pons, Miguel Ángel Valdivieso o Andrés Astruells. En vaig aprendre moltíssim de tots ells.
Totes les patums eren homes. On eren les dones?
En aquella redacció només hi havia tres dones: Rosa Maria Garriga, Teresa Aranda i jo mateixa. La gran referent i la pionera com a periodista esportiva va ser Mari Carmen Izquierdo, que treballava a TVE Madrid.
“TVE sempre ha estat més vulnerable als poders polítics”
Com era el periodisme aleshores, sobretot a televisió?
Era més naïf, estava tot per fer. En la meva època havies de tenir una cultura enciclopèdica, no hi havia Google! A diferència d’ara, trucaves directament als esportistes, sense intermediaris. Tots t’agafaven el telèfon i venien als estudis. L’accés als personatges i la velocitat d’emissió han estat els canvis més rellevants respecte al periodisme televisiu actual.
Aleshores TVE tenia el monopoli televisiu.
Així és, abans no hi havia competència. Avui hi ha multitud en l’oferta de mitjans i també de periodistes, abans ens coneixíem tots. El ventall de canals és extraordinari i s’ha fet un salt qualitatiu extraordinari provocat pel fort impacte tecnològic i digital. I la televisió sempre ha estat pionera, com a símbol de la modernitat.
Foto: Julián Vázquez
Com es va adaptar TVE a la nova realitat tecnològica?
Coincidint amb els Jocs Olímpics de Barcelona, TVE va fer la inversió digital més bèstia. Tot el personal vam haver d’aprendre el sistema binari. Recordo un curs de pantalles digitals i intranet, ningú ho havia fet abans i ningú n’havia sentit a dir res. Encara conservo l’ordinador amb què vam treballar durant aquells Jocs, era tàctil. Va ser un canvi de paradigma total.
Els canvis tecnològics els ha viscut amb normalitat?
Sempre m’han apassionat, em passava hores observant el control central de TVE, al·lucinava! Encara recordo el primer ordinador als estudis de Sant Cugat o les primeres imatges que rebíem del circuit televisiu europeu. M’ha agradat haver viscut tots aquests canvis, però crec que informar en el metavers ja no hi seré a temps [riu].
I la figura de l’espectador, també ha canviat?
Sí, avui no és el mateix. Abans era una societat que no tenia la informació que té avui i que venia d’un moment social molt determinat. En aquests anys de democràcia, el periodisme i els espectadors hem crescut junts.
Com a periodista esportiva ha viscut in situ sis Jocs Olímpics i tres Mundials de futbol. Aquest és el llegat que s’emporta?
Evidentment, tinc molts bons records, sobretot per la implicació professional i personal. Recordo el primer Mundial de futbol a Espanya, era la primera vegada que trepitjava Prado del Rey, no havia vist mai la cara de Matías Prats. Estava acollonida perquè la meva especialitat no era el futbol.
“Detesto el periodisme de declaració i contradeclaració, i en això els polítics sempre ens porten cap al seu terreny”
Professionalment, els Jocs de Barcelona són els que l’han marcat més?
Per tot el que va representar, sí. Van ser uns dies molt especials, la ciutat estava entregada i viure un esdeveniment així, a casa, reconforta. També era molt jove, i l’aposta que va fer TVE ens va permetre experimentar moltíssim. Així i tot, tinc molts bons records d’altres Jocs i Mundials de futbol.
Va exercir com a periodista esportiva 15 anys a TVE. Com conviu el periodisme i l’esport?
He après a fer periodisme en el món de l’esport i a allò que representa: passió, tècnica, esforç, interessos… És un material delicat en què milions d’ulls veuen el mateix que estàs explicant. Abans el periodista esportiu posava distància entre la seva passió per un equip i la feina.
Aquesta distància avui s’ha perdut?
Sí, la gran majoria hi juga, tot i que encara hi ha periodistes de la vella escola. Però, actualment, el periodisme esportiu s’està transformant: de la passió se’n fa un espectacle, que per al teleespectador té un gran poder d’atracció. El periodisme esportiu s’està hooliganitzant, prevalen les audiències per tot el que generen.
Foto: Julián Vázquez
Després dels Jocs Olímpics de Barcelona i de sumar 15 anys a TVE, s’incorpora a Antena 3. Com es va produir el seu pas a la televisió privada?
De la meva oferta a Antena 3 me’n vaig assabentar llegint el diari a la platja, jo no en sabia res. En tornar a casa de vacances, tenia nou missatges al contestador de Campo Vidal demanant-me de reunir-nos. M’hi vaig reunir i em va fer la proposta. Em va donar tres dies per decidir-me. Vaig trigar tres setmanes, no volia deixar casa meva (TVE) ni la meva ciutat.
Què la va convèncer?
L’atreviment de prendre una decisió per mi mateixa, perquè aquesta va ser la meva primera gran decisió. Barcelona era la meva zona de confort, i Madrid era tot un al·licient, una oportunitat per créixer. Després d’uns dies de dubtes, vaig trucar a Campo Vidal: “vinc a Madrid!”.
Presentant l’informatiu d’Antena 3 desbanquen per primer cop el Telediario de TVE, aleshores presentat per Matías Prats. Com es va viure un fet històric com aquell?
Té una història divertida, perquè amb Matías Prats teníem una relació molt directa. Em trucava als matins i em deia: “Amb què obres avui l’informatiu?” [riu]. I jo no li responia. Comptava amb una redacció jove que tenia una fam de periodisme extraordinària. I liderats per una figura que ningú en parla mai: Jesús María Santos, el millor periodista amb qui he treballat.
Per quins motius TVE va perdre l’hegemonia televisiva?
TVE tenia molts més recursos tècnics i personals que la resta, però sempre ha estat més vulnerable als poders polítics. En els mitjans privats hi havia molta més llibertat, més capacitat d’innovar. Antena 3 va desbancar TVE fent molt bon periodisme, sent punyents i explicant a l’audiència el què i el com.
“A les redaccions hi ha més presència femenina que masculina. En els llocs de direcció? Aquí manen els homes”
Després de treballar en totes les cadenes de televisió públiques i privades d’àmbit estatal, fa el salt a la ràdio a RNE amb el magazín El tranvía de Olga, primer, i Las mañanas, més tard.
La proposta de la ràdio me la va fer Pedro Piqueras, que acabava de ser nomenat director de RNE. Inicialment la vaig rebutjar, mai havia fet ràdio. M’agrada la política, però no volia tractar més amb polítics. Així i tot, vaig caure-hi, novament. Detesto el periodisme de declaració i contradeclaració, i en això els polítics sempre ens porten cap al seu terreny.
Amb l’experiència professional acumulada, es fa un periodisme diferent a Madrid i a Barcelona?
Fa uns anys t’hauria dit que sí, sense dubtar-ne. Bàsicament, perquè Madrid acumula tot el poder, hi ha contactes i vasos comunicants exagerats entre el poder i la comunicació. Actualment, la diferència s’ha escurçat. Barcelona s’hi ha aproximat.
Ha treballat gairebé 20 anys a Madrid. Ha tingut mai una proposta professional de TV3?
Mai. Així i tot, avui col·laboro a Planta baixa, amb l’Agnès Marquès. És curiós com la majoria d’espectadors no em relacionen parlant en català, se’ls fa estrany.
Foto: Julián Vázquez
Vostè és una periodista dona referent en un àmbit (l’esportiu) històricament molt masculinitzat. Com veu que els mitjans avui apostin per donar més presència a les periodistes dones?
La normalització de la dona periodista a televisió hauria d’haver arribat molt abans, hauria d’haver estat més ràpida. N’hem parlat molt amb Mercedes Milá. Quan vam aparèixer les primeres dones periodistes a càmera, se’ns mirava amb curiositat, però quan semblava un fet normal, aquells directius que encara pensaven en blanc i negre van començar a crucificar les dones. Es va viure una involució, un retrocés. Per sort, cada cop hi ha menys directius de l’època en blanc i negre, i actualment una periodista dona pot transmetre un partit de futbol en prime time.
Com veu que el periodisme incorpori la mirada femenina?
A les redaccions hi ha més presència femenina que masculina. En els llocs de direcció? Aquí manen els homes, encara som lluny. Recordo amb tristesa què va passar a la redacció on treballava el dia dels atemptats de l’11-M.
Què va passar?
La majoria de companyes dones van haver de marxar, amb ràbia, a buscar els seus fills a l’escola i deixar el seu lloc de feina en un dels moments més trepidants com a periodistes. En canvi, no vaig veure cap home neguitós. Aquell dia es va fer palesa la discriminació que vivim les dones, i vaig demanar al meu cap que posés una llar d’infants a la feina.
“El periodisme esportiu s’està transformant: de la passió se’n fa un espectacle, que per al teleespectador té un gran poder d’atracció”
Quina és l’anècdota més grossa li ha fet viure mai la professió?
Va ser durant el Mundial d’Espanya de 1982, el dia de la inauguració al Camp Nou. A TVE Miramar es va fer un programa especial amb la presència de Pelé, Di Stéfano o Beckenbauer. A més, a l’estudi hi havia el trofeu de la Copa del Món. Quan va acabar el programa, i dues hores de l’inici de la inauguració del Mundial, ens vam adonar que la Copa del Món encara era als estudis de TVE, ningú l’havia vingut a recollir.
I què va passar?
Jo era l’única que tenia l’acreditació del Camp Nou. I Josep Maria Casanovas em va demanar que portés la copa en el meu cotxe fins a Barcelona. Portava la ‘L’, m’acabava de treure el carnet de conduir. Vaig agafar la copa, la vaig posar al seient del copilot i vaig anar fins al Camp Nou escortada per dos cotxes de policia. Durant el viatge vaig tocar-la una bona estona. Un cop al Camp Nou, la vaig entregar a l’aleshores directiu del Barça, Anton Parera.
Avui seria impensable que passés una cosa així.
[Riu] Sí, però me l’emporto a la motxilla. Com la que vaig viure al Mundial de futbol d’Itàlia, l’any 1990.
Expliqui, expliqui.
Quan vam acabar la jornada, Michael Robinson em va convidar a sopar amb Alfredo Di Stéfano. Mentre sopàvem en una terrassa, vam veure una munió de gent que s’apropava i, de cop, va aparèixer Pelé. Quan va veure Di Stéfano va venir cap a la nostra taula a saludar-nos. Va ser un moment inoblidable, al costat de dos mites de la història del futbol.
En la seva motxilla hi falta alguna entrevista a algun esportista que no va poder fer?
Sí, a la tennista Martina Navrátilová, m’hauria fet molta il·lusió. És una espina clavada, però he pogut entrevistar molts altres esportistes com Ayrton Senna, Serguei Bubka, Mark Spitz o Steffi Graf.
