Òscar Fernández (Lleida, 1975) és periodista i director de Lleida Televisió des de l’1 de gener de 2021 en substitució de Juan Cal, que s’ha jubilat. Llicenciat en Comunicació Audiovisual per la Universitat de Lleida, ha treballat a Cadena SER Lleida, Ràdio Valira i des de fa més de 20 anys al Grup Segre. També és professor de Comunicació a la Universitat de Lleida i a l’Escola Politècnica Superior.

Fernández s’estrena al capdavant de Lleida TV, que el maig vinent celebrarà 20 anys d’emissions, enmig d’una pandèmia i en un escenari de canvis constants per a les televisions locals. De tot plegat, Fernández en parla a Comunicació 21.

S’estrena com a director rellevant Juan Cal, qui durant 28 anys ha estat el director executiu del Grup Segre.
Vull deixar ben clar que jo no el substitueixo, és impossible fer-ho. L’empresa ha decidit redistribuir les tasques que ocupava fins ara Cal i la gestió de la televisió m’ha recaigut a mi. Cal és un dels noms propis de la comunicació a Catalunya i deixa una empremta dins el sector. És un professional que ens ha ensenyat a tots a treballar en equip, innovar i, sobretot, a creure en allò que fas, a ser honest. Per això se’l té en compte en tot allò que diu, i transcendeix perquè sempre va una passa per endavant. I més tenint en compte que continua com a membre del consell d’administració. Per a mi, Juan Cal és un mestre a quin he d’agrair tot el que he après.

Quina Lleida Televisió deixa Cal?
Hi ha un aspecte rellevant que Lleida TV sempre ha tingut durant 20 anys com a prioritat: estar al servei dels lleidatans i lleidatanes. Tenim molt clar que som una empresa privada però amb una clara vocació de servei públic, i aquesta és la nostra essència amb la complicitat de l’Ajuntament i la Diputació de Lleida. Així i tot, és una televisió molt diferent de fa 20 anys, quan van iniciar-se les emissions. Hem madurat i l’hem dimensionat per fer-la sostenible mantenint la qualitat que ens caracteritza. Ara bé, Lleida TV no té competència directa. El seu principal referent és TV3. És a dir, David contra Goliat.

Per competir amb TV3 quin és el distintiu de Lleida Televisió?
La informació de proximitat. És la pota principal i la que ha permès el Grup Segre posicionar-se dins el sector de la comunicació a Catalunya. I seguint el fil, des de fa un temps hem apostat per ser l’altaveu dels esdeveniments –culturals, socials, econòmics…– de tota la província, majoritàriament en directe. Així, Lleida TV no seria el mateix sense els Vestits de Paper de Mollerussa, la Transsegre de Balaguer, la Processó dels Dolors de Bellpuig, el Festival Dansàneu d’Esterri d’Àneu o la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega, per posar uns exemples. Som l’altaveu d’aquesta diversitat i riquesa que representen tota la província perquè, a més, és el que demana la nostra audiència i perquè, al cap i a la fi, Lleida TV dona a l’audiència allò que cap altre mitjà li oferirà. Sense anar més lluny, un programa especial dedicat a la nevada, dissabte passat.

“Lleida Televisió no té competència directa. El seu principal referent és TV3. És a dir, David contra Goliat”

Per a les campanades de 2021 van fer una transmissió ben original.
Així és. Va ser molt bonica i especial, trepitjant el territori. Lleida té 13 comarques i vam fer les campanades des de les 13 capitals. A excepció de la Cerdanya, que enlloc de fer-ho des de Puigcerdà –la capital pertany a Girona– ho vam fer des de Bellver de la Cerdanya. A Lleida van ser els quarts i una campanada en cada capital. I ho va fer possible un equip de professionals excepcional. Tothom hi va treballar.

Quin era l’objectiu?
Tenint en compte que el 2020 va estar marcat per la pandèmia, a cada connexió vam reivindicar allò que havíem perdut l’any anterior –des de la Trobada Gegantera de les Borges Blanques a l’Aquelarre de Cervera– i que volem recuperar aquest 2021. I la prioritat de les campanades va ser l’exemple de senyal d’identitat del nostre mitjà i una dèria molt meva. Lleida Televisió no és només Lleida, sinó que és Almatret, Vielha, Agramunt, l’Albi, Guissona o Linyola. Defugim del centralisme que sí que es fa en els mitjans generalistes de Madrid i Barcelona. Aquesta és la nostra essència.

Ho dius per l’anomalia que pateixen les terres de Ponent davant d’una certa desídia dels mitjans generalistes a l’hora de posar el focus informatiu?
No m’agrada ser ploraner ni ser víctima. Segurament alguna cosa no estarem fent bé des de Lleida. I crec que l’error és que des de Lleida no ens ho creiem o no sabem vendre’ns millor, tot i que hi ha un talent extraordinari. El que sí puc dir és que no som ni els dolents ni els últims, Lleida no és la ventafocs del país ni la Conselleria d’Agricultura de Catalunya. Des d’aquí reivindico ser la Conselleria d’Economia o d’Interior. De fet, ara tenim la d’Acció Exterior després que no tinguéssim cap conseller de Lleida al Govern! A Ponent hi ha un talent extraordinari, i hem de ser capaços de capgirar aquesta anomalia.

“No som ni els dolents ni els últims, Lleida no és la ventafocs del país ni la Conselleria d’Agricultura de Catalunya”

L’any passat van posar en marxa la primera sèrie de ficció en aranès.
Sí, perquè Lleida és també la Vall d’Aran, i una llengua oficial a Catalunya és l’aranès. I des de Lleida Televisió defensem la llengua i el territori. Ho hem fet amb el suport del Conselh Generau d’Aran. És una sèrie de petit format i que convido tothom a veure-la i dir-hi la seva.

El mes de maig vinent celebrareu 20 anys d’emissions.
A causa de la pandèmia no farem, segurament, el que voldríem i, a més, d’aquí a cinc anys en sumarem 25 i potser no cal cremar tots els cartutxos aquest any [riu]. Ara bé, després dels mesos que sumem de pandèmia, tenim ganes de celebrar alguna cosa i tornar l’alegria a tothom.

Quins són els reptes principals que té Lleida TV?
Són els mateixos que per a la resta de mitjans: el pas a l’HD, que malauradament té el mateix cost per a una televisió local que generalista, però sense disposar dels mateixos recursos econòmics; el traspàs de la TDT, que té data de caducitat, i com fer atractiva la televisió per al públic més jove.

Aquests reptes, de bracet amb La Xarxa, poden ser més factibles?
La nostra força no ha de ser individual sinó col·lectiva. Tot plegat ho hem de fer juntament amb la resta de televisions locals del país i de bracet amb La Xarxa, un soci necessari i imprescindible. Perquè sense La Xarxa no podríem arribar a competir amb altres mitjans. És el que ens permet sumar per fer més gran tot allò que fem.

Posa’m un exemple.
El repte del pas a l’HD, no és el mateix que el fem sols com a mitjà que fer-lo plegats tots els mitjans associats a La Xarxa. Tenint en compte que Catalunya és la part de l’Estat espanyol on la televisió local té més presència i més qualitat. Hi ha un altre repte majúscul i prioritari que tenim les televisions locals: acabar tenint presència a les plataformes digitals, si no ens haurem de tornar a reinventar. Aquest també l’haurem de fer plegades de bracet amb La Xarxa, perquè té una visió estratègia determinant. Lleida Televisió sempre serà un aliat i un soci honest.

“Un repte majúscul i prioritari que tenim les televisions locals és acabar tenint presència a les plataformes digitals, si no ens haurem de tornar a reinventar”

Com esteu fent el procés de digitalització?
Honestament, encara ens hi hem de posar al 100%. Fer dues piulades al dia no vol dir tenir presència a les xarxes. Els mitjans que ho creguin així s’equivoquen. Hem d’adaptar els continguts als nous formats, i no només pensar en la televisió convencional. Hem de pensar en digital. Tenim un equip jove que ajudarà a fer-ho possible. Ho farem integrant tot el Grup Segre. Hi ha molt camí a recórrer, però el repte és apassionant.

És professor d’universitat d’estudiants de Comunicació Audiovisual. Quina relació mantenen els futurs periodistes amb els mitjans?
Paradoxalment, els joves, ni tan sols aquells que aspiren a dedicar-s’hi professionalment, no miren majoritàriament els mitjans convencionals! Remenen les xarxes… El periodisme existeix i és necessari. I en temps de pandèmia és quan els ciutadans han anat a buscar les fonts, els mitjans que es regeixen pels codis deontològics i la professionalitat. I aquest és un bri d’esperança que ens ha de permetre reafirmar la funció del periodista.

Les xarxes socials s’han convertit en una nova eina per als professionals.
Les xarxes socials no són periodisme, són un aparador on tot s’hi val. El periodisme no pot entrar en aquest joc, les xarxes són una eina per al periodisme, no la seva fi. La notícia continua sent l’important. Hem de seguir lluitant perquè els ciutadans vagin a cercar les notícies als mitjans de qualitat.

Els joves es troben en una etapa de formació. Hauria de ser una prioritat formar-se per als professionals dels mitjans locals que fa anys que treballen en el sector?
Considero que la formació és clau en totes les etapes de la vida. Formant-te mai pares d’aprendre i aprens a escoltar. Amb els anys he descobert el meu pas del periodisme cap a la producció. Prefereixo gestionar els recursos tècnics, les idees i els equips. Em considero més productor que periodista, i aquesta ha estat una evolució de la meva carrera professional, també gràcies a la formació.