Pepa Fernández: “La ràdio no ha discriminat la dona, sempre hi ha hagut molta presència femenina”

Pepa Fernández (Cervera, La Segarra, 1965) és una de les veus autoritzades de la ràdio estatal. Ha tancat la seva 23a temporada al capdavant de No es un día cualquiera a RNE (amb més de 650.000 oients en el darrer EGM). En el darrer quart de segle s’ha convertit en la veu dels caps de setmana a la ràdio pública espanyola, amb un parèntesi de tres anys, quan va presentar el matinal De pe a pa, també a RNE. Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar-se professionalment a Ràdio Cervera (Cadena 13), va treballar a Ràdio Avui, Catalunya Ràdio i TV3 abans d’incorporar-se a RNE. Ha rebut una munió de distincions (més d’una vintena): les més rellevants són dos Premis Ondas (2003 i 2008), el Premi Nacional de Periodisme Miguel Delibes (2015) i, el més recent, el Premi Nacional de Periodisme Pedro Antonio de Alarcón. A Comunicació 21, Pepa Fernández repassa la seva trajectòria professional en una conversa des de la llibreria La Conxita al barri de Sants de Barcelona.

Ets una de les periodistes de referència del país. Entendràs que avui per a mi No es un día cualquiera.
[Somriu] Ho soc pels anys que tinc i pels anys que fa que treballo. Només per això. Però t’agraeixo l’elogi.

Nascuda a Cervera, vivint a l’àrea metropolitana de Barcelona i treballant a Madrid. Així és com et sents cosmopolita?
Sí, i sobretot d’emetre el programa des de diferents ciutats d’arreu d’Espanya i del món. I això fa que la ràdio sigui com m’agrada: que no tingui una ubicació concreta. Ho dic perquè quan era petita, vivint a Cervera, on gairebé sempre hi ha boira, m’enfadava quan escoltava la ràdio i deien que feia sol [somriu].

Quins lligams mantens amb Cervera?
Hi viuen la meva mare i la meva germana. Mantinc vincles afectius, hi tinc molts amics, encara. A Cervera no hi vaig tan sovint com voldria.

“La ràdio pública és meravellosa, ho és perquè la gent se l’estima i se la fa seva”

Quins records tens de la teva infantesa a Ponent?
Tinc bons records, tot i que vaig viure una infantesa ben normal. Passava l’any a Cervera i tots els estius a Galícia, al poble del meu pare. Jo hi anava un cop acabava l’escola i els pares venien a l’agost.

La vocació de periodista quan apareix?
A casa meva hi vivien els meus avis materns. La meva àvia era modista i sempre tenia la ràdio de fons mentre treballava a casa. I jo vaig créixer així. La ràdio va ser, des de petita, la banda sonora de la meva vida. M’agradava el periodisme, però també l’arqueologia. Em vaig decantar pel periodisme en contra de l’opinió de tots els meus mestres.

Per què?
Em deien que el periodisme era una carrera que no tenia sortida, que no tindria feina. Però a la meva vida he donat més importància al que he volgut que al que m’ha convingut.

Les teves primeres passes com a periodista van ser a Cervera.
Recordo sent molt joveneta, amb només 17 anys, que vaig col·laborar amb la revista Montserè. El consell editorial de la capçalera estava format íntegrament per senyors grans. M’agradava perquè sempre he tingut més tirada per compartir el temps amb gent més gran que jo, però sobretot més sàvia. Així és com aprens. També vaig fer alguna col·laboració als diaris Segre i La Mañana.

A principis dels 80 marxes a Bellaterra per estudiar periodisme. Com era aquella generació de joves?
Aleshores la distància entre Cervera i l’Autònoma era molt gran! Tot i que han passat més de 40 anys, també he de dir que avui la connexió en tren continua igual o pitjor. Érem una generació de joves amb moltes ganes d’aprendre. Vaig compartir promoció amb Lorenzo Milá, Gemma Nierga, Olga Merino o Jordi Juan.

De quins periodistes has begut des de joveneta?
Luis del Olmo, María Matilde Almendros, Iñaki Gabilondo, Julio César Iglesias. La majoria homes, però són els qui aleshores eren els protagonistes de la ràdio.

“Que No es un día cualquiera hagi resistit tant de temps en antena sense espai per a la política, el futbol ni la premsa del cor és revolucionari”

La ràdio és el mitjà que t’ha acompanyat en la teva carrera professional.
Ha estat així per la influència de casa, però també per la màgia que té el mitjà. La màgia de la ràdio és com l’oient s’imagina qui li parla. Recordo que els primers anys del programa a RNE rebia cartes d’oients demanant-me que els enviés una fotografia meva. I jo no ho acceptava. M’agrada que l’oient m’imagini i es mantingui, així, la màgia de la ràdio. Avui, arran de la irrupció d’internet, aquesta màgia s’ha perdut, perquè la força de la imatge fa que els oients hi posin cara.

Tot i que ets una de les veus més reconeixibles de RNE, sent més jove vas treballar a la desapareguda Cadena 13 i a Catalunya Ràdio.
L’emissora de Cervera estava associada a Cadena 13, hi treballàvem tres persones. A la ràdio local ho vaig aprendre absolutament tot. Després vaig fer el salt a Barcelona per treballar a Ràdio Avui (més tard Cadena Nova, que va comprar Cadena COPE). Va ser aleshores quan vaig viure un dels moments incerts de la meva vida.

Quin?
La COPE em va acomiadar! Aleshores jo estava embarassada i va coincidir que se’m va acabar el contracte. “Quan passi tot, tornem a parlar”, em van dir. Vaig estar un any sense treballar, i el pitjor de tot és que em va costar moltíssim tornar-me a enganxar a la ràdio.

Vas tornar a parlar amb la COPE?
No, la proposta me la va fer Josep Maria Balsells per incorporar-me a Ràdio 4. Tot i que jo sempre havia fet programes, només tenien un buit als matins per fer els butlletins horaris. Vaig acceptar la proposta, així és com vaig començar des de zero. Més endavant vaig passar als caps de setmana de Ràdio 4 i, posteriorment, també als caps de setmana de Radio 1.

Com vas viure el canvi de llengua, del català al castellà?
Em va costar molt, sí! [somriu]. I això que soc bilingüe a parts iguals. El català l’he après per la mare, i el castellà pel meu pare. Fer ràdio en castellà m’ha permès arribar a molta més gent arreu del món.

Heretes No es un día cualquiera de Magín Revillo i Núria Guitart. Sumes 23 temporades al capdavant del programa. És un magazín fet a mida?
Sí, absolutament. No es un día cualquiera és el programa de ràdio que a mi m’agradaria escoltar. Té la meva firma. No puc dir que ningú m’hagi obligat a fer cap cosa. En alguna època, sí.

“Em vaig decantar pel periodisme en contra de l’opinió de tots els meus mestres”

Què t’han obligat a fer?
Hi va haver alguna direcció de RNE que em va fer treure algun col·laborador, cosa que jo vaig protestar molt. Això sí, ha estat en comptadíssimes ocasions. També em vaig resistir a deixar el programa quan una altra direcció va decidir capgirar la programació de dalt a baix passant als matins amb De pe a pa. Fins que, evidentment, una altra direcció em va retornar als caps de setmana.

Tot i aquest espai de tres temporades, com ha evolucionat el programa?
De bracet amb els canvis digitals i tecnològics que hem experimentat com a societat. Recordo els inicis del programa, quan el contacte amb els oients era a través de les cartes i el correu postal. Internet ens ha regalat una audiència potencial immensa. Qualsevol persona amb accés a internet pot escoltar-te des de qualsevol lloc del món, i pot fer-ho a qualsevol hora. Avui tenim oients arreu del planeta! El contacte amb els oients és més directe, et poden interpel·lar en qualsevol moment durant el programa.

Gires per tot Espanya i mantens un contacte proper amb els oients. Quin valor té per a tu?
Moltíssim! Veus la gent que t’escolta, perceps allò amb què gaudeix i et mostren quines són les seves inquietuds. Sortim al carrer per copsar què li interessa a la gent. A cada ciutat on anem, omplim. Per a mi aquest és el veritable EGM!

En el darrer EGM –fet públic a principis de juliol– vas obtenir 650.000 oients. Com és el perfil d’aquells qui t’escolten?
És molt divers i variat. Des que s’emet la ràdio per internet ens ha permès arribar arreu del món. I encara que tothom parla que la gent jove no escolta la ràdio, no és cert. També tinc oients joves. Perquè la solitud no s’acaba, cada cop hi ha gent més sola. La ràdio té una funció essencial de companyia que la fa única i la diferencia de la resta de mitjans.

Diuen que et mostres tal com ets davant del micròfon.
Sí, soc molt transparent. Se’m nota quan estic més animada o quan estic trista. Amb tants anys he viscut moments de tot. Especialment, les morts d’alguns dels meus col·laboradors, com José María Íñigo, Forges o José Antonio Labordeta. La d’Íñigo va ser la més colpidora.

Per què?
Mitja hora abans de començar el programa a Tarragona em van dir que havia mort. Jo havia parlat amb ell la nit abans, i sempre he tingut la sensació que va trucar-me per acomiadar-se. Va ser un dels programes més difícils que he fet al llarg d’aquestes 23 temporades. L’època més dura de la pandèmia també va ser colpidora.

“A la meva vida he donat més importància al que he volgut que al que m’ha convingut”

Què suposa que No es un día cualquiera sigui el programa més longeu de la ràdio a l’Estat espanyol (amb més de 2.000 emissions)?
És revolucionari! Que No es un día cualquiera hagi resistit tant de temps en antena sense espai per a la política, el futbol ni la premsa del cor és revolucionari. I diu molt de la societat espanyola que l’ha acceptat i se l’ha fet seu. Julio César Iglesias una vegada va dir-me: “Un programa de ràdio no dura perquè sigui bo, sinó que és bo perquè dura”. Doncs això: la ràdio va lligada als costums.

Tota una vida a RNE. Què representa en l’ecosistema comunicatiu estatal?
La ràdio pública és meravellosa, ho és perquè la gent se l’estima i se la fa seva. A més, en el cas de RNE, té un avantatge gegant: no emet publicitat. Això ho he agraït sempre.

Com pot competir la ràdio pública amb les privades?
No hauria de competir-hi.

Has tingut alguna oferta per canviar d’emissora?
L’he tinguda, sí. Però l’he rebutjada, tot i que econòmicament era una proposta superior. Ja se sap que a les privades es cobra més i millor. I l’he rebutjada, sobretot, per l’equip i els companys que he tingut i que tinc encara. Quedant-me a RNE he apostat per la ràdio pública.

Ràdio 4 és la gran oblidada de Catalunya?
Ho és, i això que és la primera emissora en emetre en català. Ràdio 4 pateix la seva dependència de Madrid: no li permeten consolidar els projectes i no pot apostar per una programació estable. I això rau dels canvis constants que hi ha en les direccions en funció de qui governa, cosa que genera inestabilitat. Però no només ho pateix Ràdio 4, també passa a Madrid.

Catalunya és La Masia de la ràdio a Espanya?
Sí, absolutament. Tradicionalment, Catalunya sempre ha tingut la ràdio molt present i ha cultivat uns oients que la tenen molt integrada. Per això s’explica que Catalunya sigui la pedrera de la ràdio a Espanya. La majoria dels grans professionals a l’Estat s’han format a Catalunya.

“M’agrada que l’oient m’imagini i es mantingui, així, la màgia de la ràdio”

A Catalunya, el lideratge de la ràdio en català cotitza a l’alça. Per què costa tant que les ràdios en castellà puguin competir amb les emissores en català?
La llengua és determinant. Tenint en compte que la ràdio fa companyia, si has crescut en català i hi convius de forma quotidiana voldràs escoltar-la en la teva pròpia llengua. Així i tot, hi ha castellanoparlants que escolten ràdio en català i a la inversa. Però, repeteixo: quan vols companyia, normalment, tries la teva llengua.

Has tingut l’oportunitat d’exercir com a professora de Periodisme a la universitat. Quina mirada hi poses amb els joves que ens han de rellevar algun dia?
Actualment, a les facultats de Periodisme hi ha un gran desequilibri entre aquells estudiants convençuts d’estudiar aquesta carrera i que tenen vocació, i aquells que no era la seva prioritat. Per això, avui hi ha molts estudiants de Periodisme que mai gaudiran d’aquest ofici.

Per què?
Sempre insisteixo que exercir de periodista significa formar-se constantment. Hi ha una formació paral·lela i complementària, que és essencial. Una manera de fer-ho és llegir. Quan pregunto als meus estudiants quants llibres es llegeixen a l’any, la majoria en llegeix un durant les vacances d’estiu. Que els teus alumnes no sàpiguen qui era Luis García Berlanga em preocupa. Hi ha professions on no és necessari, però per exercir el periodisme cal tenir una mica més de cultura general.

Formes part d’una generació que ha conviscut tradicionalment en redaccions i direccions molt masculinitzades. La presència de la dona és cada cop més activa?
Sí, ho és. Quan jo vaig començar els meus caps sempre eren homes. I ja fa temps que això ha canviat, he tingut directores dones. En els càrrecs de direcció hi ha hagut uns canvis, tot i que l’ascens és lent. La ràdio no ha discriminat la dona, sempre hi ha hagut molta presència femenina.

Què aporta la mirada femenina en el periodisme?
La mirada en el periodisme depèn més de la persona que del gènere. Hi ha homes que tenen una mirada més femenina i hi ha dones que tenen una mirada més masculina. La diferència la trobo en la manera de manar. Les dones som una mica més curoses i delicades a l’hora de tractar les persones.

Com veus l’edatisme que pateixen els professionals que voregen la seixantena i les empreses de comunicació opten per professionals més joves?
És un error no donar el valor que tenen els professionals amb més experiència.

Entendries que la direcció de RNE et substituís per una periodista més jove?
Ho entendria, però no tinc clar que en sortissin guanyant. Si em substituïssin per una persona jove dels meus alumnes bons, endavant. Ara bé, si fos per un dels meus alumnes dolents en sortirien perdent. Avui em sento una professional molt més capacitada que quan tenia 18 anys. Hi ha professions –com la medicina o el periodisme– on l’experiència és un grau.

“Avui hi ha molts estudiants de Periodisme que mai gaudiran d’aquest ofici”

Darrerament hi hagut dones que han denunciat assetjaments a la feina. L’has patit?
A mi m’han fet mobbing a la feina, però no pel fet de ser dona. Mai he patit assetjament sexual i, sincerament, si n’hagués patit no ho hauria gestionat gens bé.

Amb 60 anys, com es troba la teva mirada periodística?
Noto esgotament i desengany, sobretot amb l’actualitat política. Veure com es repeteixen els mateixos errors em decep. Tinc la sort que al programa la política no hi té cabuda i la cultura et dona un altre aire. Per això he resistit tants anys!

Com mantens l’estima pel periodisme i la motivació per la feina?
Gaudeixo molt de la feina. Preparo els continguts sent tan meticulosa com el primer dia. Continuo treballant com el primer dia. Això sí, ara em canso més.

La professió la veus amb la mateixa energia?
No sempre ni per tothom, però en bona part, sí. Hi ha molts companys que continuen fent bé la seva feina, i això em fa ser optimista.

 

Article publicat al número d’estiu-tardor 2025 de la revista Comunicació 21.