Foto: Joan Sabater / El Punt Avui

Pere Bosch i Cuenca (Banyoles, 1966) és historiador i el director del setmanari La República, que edita la societat limitada laboral Maig 2011. Llicenciat en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona, va treballar al diari El Punt a la secció de disseny i al servei de documentació. En la seva etapa política, va ser regidor de l’Ajuntament de Banyoles per la CUP (1991-1993), alcalde de Banyoles per ERC (1999-2007) i diputat al Parlament de Catalunya en dues etapes. A Comunicació 21, Bosch reivindica La República com a mitjà de referència d’un sobiranisme que ha vingut per quedar-s’hi.

Fa quatre mesos que dirigeix La República. Quin llegat li va deixar l’anterior director, Carles Ribera?
En Carles el conec des de fa molt de temps, és molt periodista. Té molt olfacte pel que fa a la notícia i la política, és molt ordenat, i té molta habilitat per generar titulars. Crec que el llegat que em deixa és la facilitat de treballar-hi. Et dona molta llibertat alhora que estableix alguns actius que, tot i que no te’ls diu de manera explícita, els acabes entenent.

Un historiador en la jungla de la comunicació.
Soc historiador i sé el pa que s’hi dona, a la professió. La República és l’oportunitat de dirigir un espai on pots comunicar a molta més gent, per a mi és un caramel. I de retruc, és una feina que m’apassiona.

La República és una capçalera amb l’ADN d’El Punt Avui?
Neix fruit d’un ERO d’El Punt Avui, en una de les moltes crisis que ha passat al llarg de la seva història. Un grup de gent pensa a fer alguna cosa diferent adaptada a la realitat política i intenta muntar-ho a través d’una societat laboral. Això, a l’inici, requereix diversos professionals, a mi em criden per a participar-hi. Actualment, estem intentant recuperar una certa coordinació entre les dues parts, perquè des d’un punt de vista empresarial ens interessa a totes dues capçaleres.

Com sorgeix i per què, aquesta capçalera?
Bàsicament perquè tots plegats enteníem que, des d’un punt de vista de país, havia fet un canvi de mentalitat. La capçalera és l’aparador d’un espai comunicatiu en el qual l’eix central és el sobiranisme, i a partir d’aquest concepte intentem articular un producte que, de forma ostensible i sense amagar pràcticament res, mostrem aquest sentiment.

“Tots els mitjans juguem en la mateixa lliga: la de la precarietat”

El nom de la capçalera té un doble missatge.
En un altre país, el nom de la capçalera La República no tindria el significat que té aquí, però a Catalunya sí, i a nosaltres ens agrada que el tingui. També sabem que té un seguit d’inconvenients, perquè a l’hora de buscar publicitat no té res a veure si tingués un altre nom, és molt més complex, però enteníem que l’aposta l’havíem de fer i estem satisfets d’haver-la fet.

S’hi han trobat amb aquest inconvenient de la publicitat?
Sí, anar a una empresa privada amb una capçalera que es diu La República és molt més complicat, però al final acabes negociant amb ajuntaments o la mateixa Generalitat. En l’àmbit privat és molt més complicat, i ho entenc perfectament.

Quins són els continguts que donen valor afegit a la capçalera?
La República té tres potes: la cultura, la societat i la política. Des d’una mirada cultural, estem intentant posar en valor el llegat del qual havia estat El Punt Avui, que era una peça referencial. En l’àmbit social, ens interessen temàtiques poc visibles, des d’un reportatge sobre alopècia, la fotofòbia o les dificultats de la gent per  donar-se visibilitat des de determinats àmbits. I de la política, la nostra mirada és sobiranista, sense intentar-nos posar en l’esbarzer que és la lluita entre uns i altres.

Quan va aparèixer La República, el 2017, era un moment històric d’efervescència independentista. El desencís polític actual influeix a l’hora de fidelitzar els lectors?
Això és com els mitjans de comunicació esportius, que si guanya o perd el Barça l’endemà venen molt o no venen res. Sí que hi influeix, però intentem minimitzar-ho, distingir el que són les batalles entre els partits d’allò que és el sobiranisme. El país no ha deixat de ser sobiranista d’un dia per l’altre, en tot cas està desencisat i afectat per la repressió. El canvi de xip ja hi és, i hi ha gent que serà sobiranista tota la seva vida. No tenim cap interès d’anar a remolc de l’estat d’ànim de la gent, en canvi, sí en el d’escriure articles per crear sentiment i consciència.

“Estem venent a quiosc uns 3.000 exemplars setmanals, per tant, no podem renunciar al format paper”

La República ha arrelat en l’espai comunicatiu català?
Nosaltres entenem que sí. Si dones una ullada a les dades al quiosc dins el panorama comunicatiu català, avui en dia tots els mitjans de comunicació de Catalunya estan venent el que fa uns anys venia una sola capçalera. Hi ha mitjans de comunicació que estan venent 100 exemplars al quiosc a tot Catalunya. Nosaltres superem aquesta quantitat.

Un producte com La República encaixa en l’actual panorama comunicatiu català?
Sí, per descomptat. Des d’un punt de vista comunicatiu entenem que, tot i que hi ha capçaleres o espais virtuals i portals digitals que poden tenir molta semblança i similituds, podem oferir un producte atractiu per al lector.

Foto: Joan Sabater / El Punt Avui

En els darrers 15 anys han aparegut una munió de capçaleres digitals en català. Hi ha espai per a totes?
Si existeixen és perquè la comunitat les està demandant i perquè són sostenibles. Avui és molt més senzill impulsar una capçalera digital, un producte de paper té unes singularitats que no té el món digital. Hi ha molts mitjans que en el seu moment van fer una aposta i ara estan consolidats. Una altra cosa és que hi ha un problema genèric a l’espai comunicatiu català, amb una limitació des del punt de vista lingüístic, i és la dificultat de convertir això en un negoci, avui en dia tots els mitjans la tenen.

Les subvencions i els ajuts públics són el flotador per sobreviure?
Nosaltres intentem que quan es tracta de subvencions i ajuts públics sigui la part mínima, que no hi depenguem i puguem actuar amb llibertat, i que estiguem a l’altura a través d’una portada engrescadora, ser el màxim de motivadors possibles. Per això, estem intentant fidelitzar els lectors a través de les subscripcions. El nostre marge de maniobra és més petit, perquè només editem en català.

Creu que les capçaleres tradicionals mantenen la seva hegemonia?
Sí, però l’han perdut i molt. Si dones una ullada a la difusió de mitjans, subscripcions i vendes al quiosc, fa deu i quinze anys es visualitzaven uns mitjans que estaven a la lliga de campions i uns altres que jugaven en una altra lliga.

A quina lliga juguen avui els mitjans?
A la lliga de la precarietat. I en aquesta lliga, les diferències entre grans capçaleres com El Periódico o La Vanguardia i la resta de mitjans s’han esvaït. Actualment, hi ha molt pocs mitjans que no estiguin perdent pràcticament al voltant d’un 12%, és el que es perd a quiosc cada dia, i és una xifra important. Ningú n’ha tret l’entrellat, hi ha una dificultat per sobreviure i moltes empreses estan sobredimensionades.

“No tenim cap interès d’anar a remolc de l’estat d’ànim de la gent, en canvi, sí en el d’escriure articles per crear sentiment i consciència”

A més de les singularitats que té una capçalera impresa, se li ha d’afegir l’increment del cost que viu el paper. Davant d’aquest escenari, s’han plantejat suprimir l’edició en paper i apostar exclusivament pel format digital?
Actualment, estem venent a quiosc uns 3.000 exemplars setmanals, per tant, no podem renunciar-hi. Sobretot perquè avui el gest d’anar al quiosc sembla una autèntica heroïcitat. El paper s’ha encarit moltíssim, i sense anar més lluny, a El Punt Avui els suposarà un increment de 300.000 euros més en l’exercici de 2023 per les dificultats de subministrament. El nostre repte està dirigit en el format digital, però al paper no podem renunciar-hi. A més, a nosaltres ens va molt bé la possibilitat del paper i de jugar amb el disseny, ens agrada.

Quins són els reptes que s’han fixat des de La República a un o dos anys vista?
Hem de continuar gaudint, poder encomanar als lectors, engrescar-los, passar-nos-ho bé. Perquè predir a llarg termini és totalment imprevisible, és molt complicat fer vaticinis. Ningú podia preveure com ens ha condicionat una pandèmia. Mentre hi hagi lectors disposats a llegir un producte com La República i periodistes que gaudeixin fent-la, seguirem.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram