Pere Puig (Granollers, 1982) és periodista i des de fa dos anys presentador de Connecti.cat, un programa de la Xarxa de Comunicació Local a cavall entre la informació i l’entreteniment, basat en connexions en directe i també reportatges sobre diferents punts de Catalunya. Llicenciat en Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, va iniciar-se a l’emissora municipal de Sant Celoni, el municipi on va viure 30 anys. També ha treballat a Mola TV i VOTV. Puig reivindica el periodisme de proximitat a Comunicació 21.

És al capdavant de Connecti.cat, un dels programes de referència de La Xarxa. Quin és el secret per mantenir-se per quarta temporada consecutiva?
Connecti.cat, que té l’ADN de proximitat, escenifica el potencial que té la xarxa de televisions locals del país. El programa no té un format nou, no hem inventat la sopa d’all. Ara bé, el secret del Connecti.cat és que hi intervenen les diferents televisions locals demostrant que són qui millor coneixen el territori. I aquest és el valor afegit que té el periodista quan tracta la informació de proximitat. Si a tot plegat li sumes que és en directe, amb unes històries atractives, fa que el programa acabi sent un exemple claríssim del que significa treballar en xarxa. La unió fa la força.

Un format que fa uns anys omplia les graelles en la majoria de televisions generalistes.
En època de vaques grasses era un format que feien TVE o TV3. Aleshores hi havia pressupost per emetre aquest format de programes, perquè es necessita una gran infraestructura tècnica. Actualment, la tecnologia ha avançat prou per poder oferir un producte de molta qualitat amb un pressupost més reduït. Des de La Xarxa potenciem allò que tenim a les nostres mans, que és el conjunt de televisions locals del país.

Vostè creu cegament en el periodisme de proximitat?
Així és. En el pot petit hi ha la bona confitura. Però des del periodisme local es comet un error: comparar-se amb el que fan els mitjans generalistes, més grans. No hi ha comparació possible, entre altres raons perquè no expliquem ben bé el mateix, ni de la mateixa manera, ni amb la mateixa profunditat. És cert que el periodisme local sempre ha tingut un sentiment d’inferioritat respecte de la resta, però en canvi, hi ha motius per sentir-se reconfortats, perquè som els qui estem més a prop de l’audiència.

Quines mancances es troben aquells que es dediquen a la premsa de proximitat?
Tenen a veure amb els recursos, evidentment. Tot i la manca de mans i de recursos que té la premsa local, la gran majoria de professionals acaben sent homes o dones orquestra. Són capaços de generar continguts de qualitat i oferir un periodisme de qualitat. Això contrasta amb un dels perills que actualment té l’ofici: que el periodista acabi convertint-se en un obrer periodístic.

A què es refereix?
Una mena de treballador de cadena de muntatge en la qual les notícies s’elaborin gairebé de forma mecànica on es prioritzi només la quantitat. Actualment ja passa entre la professió. Per sort, hi ha moltes trinxeres que lluiten contra tot això. Que ho facin em permet recuperar la confiança cap al nostre ofici.

El procés d’elaboració del Connecti.cat és més complex pel fet que la producció es cou més enllà de la redacció de Barcelona?
Com que és un programa que s’elabora en xarxa és com si hi hagués dues redaccions: una, a Barcelona, i l’altra, on s’emeten les connexions. Les diferents redaccions de les televisions locals del país proposen les temàtiques i des de la redacció de Barcelona s’acaba pactant aquelles que s’acabaran emetent. Els continguts van a càrrec de les diferents televisions locals i, des de Barcelona, ens encarreguem del guió per acabar lligant-ho de dalt a baix. Aquí tothom suma, des dels companys de la producció, realització i continuïtat. La meva funció passa per repartir el torn a la resta de companys.

Com va ser el Connecti.cat durant el confinament?
Durant el confinament es va posar en evidència com una pandèmia global tenia més incidència en l’àmbit més local. Un temps, confinats a casa, que em va generar més nerviosisme haver de presentar des del menjador que no pas el primer cop que em vaig estrenar als estudis. La prioritat va ser fer-ho de la manera més professional possible tot i que la posada en escena era un autèntic malson, amb un menjador ple de joguines dels meus fills.

El seu tarannà tranquil és un recurs que té quan l’actualitat és frenètica i capaç de descontrolar-ho tot?
Li explicaré un secret, que deixarà de ser-ho. Quan la jornada s’accelera, m’aixeco dissimuladament i marxo al bany, al passadís o al balcó i respiro deu vegades. Uns minuts amb el cap fred fan que la meva rendibilitat en la feina es multipliqui.

Que La Xarxa no tingui la pressió davant d’uns resultats d’audiència, l’allibera o el desmotiva?
És cert que no tenim la pressió. Ara bé, no tenir la pressió no és sinònim de no ser professionals i buscar sempre el millor producte possible per als telespectadors o oients. Tots els professionals ens esforcem per oferir bons continguts i que agradin a l’audiència perquè tinguin la màxima difusió. És evident que aquells programes en els quals els resultats d’audiència determinen la seva continuïtat hi afegeixen molta pressió.

Què n’ha après de la televisió?
Més enllà de l’aprenentatge, m’agradaria posar de manifest que de qui més n’he après ha estat de quatre dones: Clara Armengol, Glòria Trullàs, Mònica Hernández i Ares Escribà. Elles son les meves grans mestres en aquesta professió. I té molt mèrit en un món en el qual el protagonisme de la dona en els llocs de decisió del periodisme encara s’està reivindicant.

Desapareixerà la televisió convencional?
No, no passarà. La televisió no va acabar amb la ràdio com la ràdio no va acabar amb el paper. Tot acabarà coexistint. Ara bé, que no desaparegui no vol dir que estigui experimentant la seva transició. Disposar de continguts a la carta permet alliberar el telespectador, que té l’oportunitat de fer-ho més tard. Això fa que l’audiència sumi i es multipliqui i, en canvi, no resti. Els canvis no han de fer por i l’adaptació sempre acabarà per millorar-ho.

I vostè voldrà seguir vivint tots aquests canvis des de la mateixa televisió?
Aquest és el repte, sí. M’agradaria seguir aprofundint en el mitjà de la televisió. Des de diferents mirades, tant és davant o darrere la càmera. Ser presentador és un somni que he complert, però en el món de la televisió n’hi ha d’altres que no necessàriament passen per ser davant de la càmera. De ben petit m’encarregava d’enregistrar els dies familiars més assenyalats i aquell nen manté intacta aquella il·lusió, que vol seguir jugant i passar-ho bé en la meva feina.

No utilitza gaire Twitter.
És cert, soc més de llegir el que publiquen els altres que de fer-ho jo. Em reservo la meva opinió. I suposo que em ve al cap el concepte de periodista que vaig integrar quan era ben petit. Em fascinava veure els pares com s’escoltaven amb atenció i l’interès que generaven els presentadors dels informatius a la televisió. Aleshores em vaig dir a mi mateix: és el que jo volia ser de gran.

I de gran, amb el títol universitari a la butxaca, va iniciar-se en una beca d’estudis a TV3.
Sí, va ser una gran experiència tenint en compte que el fet de treballar els caps de setmana em va permetre aprendre’n moltíssim, sobretot perquè bona part dels professionals amb qui vaig compartir aquella beca van dedicar bona part del seu temps a què jo pogués aprendre l’ofici. I en el periodisme és bàsic. A més, quan veus que la teva feina surt bé i forma part dels continguts del Telenotícies t’omple d’orgull.

Així i tot, la seva primera experiència laboral és a la premsa de proximitat, a la ràdio del seu poble, a Ràdio Sant Celoni.
Com tants altres periodistes comences a treballar en el mitjà que tens més a prop. Aleshores, a Sant Celoni, tot estava per fer i juntament amb qui feia tasques de director, Enric Molla, vam posar les bases de l’emissora municipal amb la posada en marxa de butlletins i programes informatius. El pas per la ràdio municipal va ser breu i en guardo molt bon record, perquè la ràdio és un mitjà que et fa sentir molt viu, amb uns oients que no visualitzes, però els notes molt a prop. Tot i que em sento un totterreny, és davant de la càmera quan em sento un privilegiat de fer televisió, de fer allò que m’agrada.

Abans de fer el salt a La Xarxa, experimenta a Mola TV i VOTV.
A Mola TV vaig presentar el programa Europa’t, que era finançat per la Comissió Europea i el Parlament Europeu i emès per Comunicàlia. Era un espai adreçat als joves, el fil conductor va ser descobrir Europa i va tenir una durada d’aproximadament tres anys. Paral·lelament, vaig presentar Per què no m’expliques amb la productora Imago TV recorrent Catalunya fins arribar a VOTV, que va ser el trampolí fins a La Xarxa. A VOTV hi aterro en els seus inicis per presentar els informatius, i vaig compartir la posada en marxa d’un projecte completament nou per a molts professionals.

En el seu currículum, hi suma un dels Premis MAC amb un projecte cuinat per vostè mateix.
Es tracta del projecte Juguem a la plaça, que vaig presentar de forma individual. El programa transcorria a les places més emblemàtiques del país amb un seguit de proves relacionades amb l’entorn i la ciutat. Com a curiositat, dels cinc premis guanyadors, cap va acabar fent realitat d’exportar el seu projecte a TV3 o La Xarxa, que era una de les possibilitats que oferien les bases. Aquesta idea ha acabat en un calaix.