En Peyu, humorista osonenc, ens explica des d’El búnquer quins són els objectius de l’humor i com trencar amb els seus límits, en una societat cada vegada més “políticament correcta”.
Qui és en Peyu?
És una de les preguntes més complicades que m’han fet. Soc humorista, em dedico a intentar arrancar projectes i passar-m’ho bé fent la meva feina; que és fer riure a la gent. Això ho vehiculem a través de la ràdio, la televisió, el teatre… I després tinc altres projectes com per exemple fer formatge. No sé ben bé què soc, però oficial podríem dir que humorista.
Com neix el projecte d’El búnquer?
El búnquer va sorgir del mateix espai on es roda el programa. Aquest espai està just al costat d’on gravàvem Bricoheroes amb en Jair. Això abans era un niu de merda, més merda de la que encara hi ha, i sempre dèiem que havíem d’aprofitar aquest espai. Jo feia temps que tenia ganes de fer ràdio clandestina, perquè a vegades sembla que l’entorn polític i social et trasllada a l’època clandestina i franquista. Com abans que havíem de fer coses d’amagat. Llavors pensàvem que estaria bé fer algun programa des d’algun lloc així que no se sap ben bé on és, des de la clandestinitat. Amb aquesta idea, en aquest espai, doncs va sortir.
L’humor respon a la necessitat de despertar la crítica a la nostra societat?
Els humoristes tenim un deure, i tota la gent que ens escolta, o la gran majoria, busca que fem riure… però també anar més enllà. Fer riure per fer riure no serveix de res, és important poder “colar” també alguns missatges i fer reflexionar. Més que explicar la teva manera de veure el món, es tracta de poder-se qüestionar algunes coses.
I fer humor en català? Què implica?
Aquesta és una pregunta que només ens fem al nostre país: vostè per què parla la seva llengua? Doncs perquè és la meva. I sí que és veritat que de les coses que em sento més orgullós amb El búnquer és haver arribat a un públic molt heterogeni, perquè ens escolta un públic molt divers i de moltes edats diferents, però especialment nanos molt joves de 8, 10 o 12 anys que s’han aficionat a escoltar El búnquer. Em sento orgullós d’això perquè, en primer lloc, consumeixen contingut en català i no ho deixem tot en mans de youtubers castellans, que més que castellans a mi em preocupa el contingut banal que fan. Al final El búnquer et fa riure, però alhora fa també divulgació, perquè estàs parlant, per exemple, de personatges històrics, assassins en sèrie, la vida de la Marie Curie… en definitiva aprens alguna cosa. En canvi, un vídeo de dues persones a una habitació intentant que un globus no caigui a terra et distreu, però no en treus massa res de profund a la vida. I sí, fem contingut en català, però també ho fem d’una manera molt osonenca, que és un punt de vista i una perspectiva d’entendre el país i Catalunya diferent del que estem acostumats. Fem entendre Catalunya com el que és, Catalunya i no Barcelona.
“Sembla que allò que genera polèmica s’hagi de treure de la televisió, evitant així que la gent pensi, que es generi debat”
Arrelament amb el territori. L’humor de poble és millor?
No hi ha un humor millor o pitjor, però és interessant que s’expliqui el país des dels diferents punts de vista que hi ha. El país per petit que sigui és molt gran, i hi ha gent molt diversa. La indústria audiovisual està tota, o gairebé tota, centralitzada a Barcelona i, per tant, és lògic i natural que la majoria dels punts de vista siguin més centralistes en aquest sentit. Però que hi hagi productes com ràdios públiques fora de Barcelona crec que és interessant, per la mateixa ràdio més enllà del que es faci. I crec que això la gent ho nota, el segell propi que tenim amb els productes que fem des del Corral de l’Humor, que és la productora que tenim. Més enllà que es crea contingut fora de Barcelona, es reflecteix també en l’àmbit que intento crear, a mi m’agrada molt que les coses siguin de veritat. Sempre explico que hi ha dues maneres d’aixecar un projecte: hi ha coses que surten de grans productores i d’empreses que tenen una idea i “fitxaran” gent per fer-les, que seria el model del Parí Saint-Germain, i després hi ha projectes que neixen d’una idea de veritat, de dues persones com en Jair i jo, per exemple, amb Bricoheroes. Que tenen un feeling i la necessitat de fer alguna cosa. Són projectes que sorgeixen de veritat, que seria el model de l’èxit de Guardiola, amb el triplet. És el que passa quan hi ha gent que s’entén i creen una pinya, que les coses passen de veritat.
Disposar d’una productora amb segell propi fa que pugueu estirar una mica més els límits de l’humor?
Els límits de l’humor, desgraciadament, en la societat en la qual estem són iguals per a tots. I no sabria dir-te si nosaltres anem més a fons que altres, o per què ho fem. Jo intento transmetre naturalitat i criticar per igual a tots els sectors que crec que són criticables. I al final no ens hem d’oblidar que l’humor serveix per qüestionar coses. Crec que a vegades ens estem equivocant una mica amb allò que considerem políticament correcte, i amb la visió que només hem d’atacar sempre cap amunt. Òbviament, està bé atacar als grans estaments socials, com l’Ibex-35, l’església i a tots els qui han dominat el “cotarro” sempre. Però tampoc ens hem d’oblidar de poder-nos riure dels petits, i nosaltres els primers. Si no te’n rius de segons qui al final també crees una desigualtat, i per tant crec que hem de poder riure de tothom.
Som massa políticament correctes els catalans?
No crec que sigui una cosa exclusiva dels catalans, crec que és una tendència general de la societat. Ens han venut una mena de modernor, i sobretot a la gent jove, que em fa molta por que els hi estan intentant inculcar una visió de ser respectuosos amb tothom. I m’explico. Perquè hi estic totalment d’acord, però crec que hem de ser curosos a nivell de legislació, de tarannà i de tracte i converses, però l’humor ha d’anar per uns altres camins. Al final tothom opina de l’humor, i hi ha gent que diu que si algú se sent ofès, allò ja no és humor… així anirem molt malament, perquè l’humor també ha de servir per ofendre i criticar. Si l’humor ofèn, rasca, fa reflexionar i fa pensar, crec que compleix una de les seves funcions bàsiques.
“De les coses que em sento més orgullós amb El búnquer és haver arribat a un públic molt heterogeni”
I quan algú s’ofèn, o sorgeixen polèmiques, com les gestioneu?
És complicat, i ho vas fent com pots. Hi ha un exemple molt clar. En un capítol del final de la segona temporada de Bricoheroes, en Jair i jo, junt amb l’equip, reflexionem sobre la representació de la paritat del programa, perquè l’estàvem fent dos tios. Per riure’ns de nosaltres mateixos, i per convidar a la reflexió, al final de la segona temporada acabàvem destruint la casa d’en Jair i sortia una veu en off que simulava el Consell de l’Audiovisual de Catalunya i ens donava un premi al programa menys paritari de la història de Catalunya. Automàticament, després, sortia una noia vestida amb biquini i talons, a entregar-nos un diploma i un ram de flors. Amb això emulàvem una mica el que passa a la Fórmula 1 –que és fastigós–, i el discurs es tornava molt banal. Evidentment, això és una imatge denigrant de la dona, que busca la crítica. I aquest gag va acabar a una compareixença del Parlament i tot, fins que ens el van fer treure i aquest capítol ja no és visible. Doncs l’humor, en aquest sentit, no busca riure’s de les dones, en cap cas!, el que busca és trobar algú mínimament intel·ligent a l’altra banda que pensi: “hòstia, obrim el debat de per què avui en ple segle XXI encara hi ha premis on surten dones amb biquini”. La crítica és aquesta, i creiem que s’entenia perfectament. Però les segones lectures de la gent no sempre són així, i ara sembla que estigui de moda ajustar-ho tot pel nivell de baix. Sembla que allò que genera polèmica s’hagi de treure de la televisió, evitant així que la gent pensi, que es generi debat…
L’objectiu de l’humor busca també fer crítica i reflexió?
A veure, l’objectiu principal de l’humor és que la gent s’ho passi bé. Perquè si només reflexionem, estem fent filosofia. Però evidentment, la crítica i la reflexió també formen part d’un dels nostres objectius, mentre fem riure. Més enllà dels projectes televisius, quan creem un espectacle, una de les filosofies que apliquem és que la gent marxi diferent de com han entrat. La gent ha d’haver rigut, però també s’ha d’haver endut alguna cosa. A mi m’agrada molt el moment teatral, quan tens la màgia creada amb més de 700 persones rient, de cop cardar una cleca i deixar-los asseguts a la cadira reflexionant ells mateixos. I quan són aquí, doncs tornem a riure. A l’obra El gallardo español fèiem tota una reflexió sobre les morts al Mediterrani, i venies d’estar rient ben a dalt i de cop era com un “ui, que això que està dient és gros”. Jo crec que és guai fer viatges emocionals, i que la gent després de riure també pugui pensar que dintre de totes les bestieses que els hi he dit, hi ha alguna cosa que és veritat.
On podem veure en Peyu pròximament?
Ja hem anunciat que farem quarta temporada d’El búnquer, i a més anirà acompanyada d’una gira per diversos teatres de Catalunya, on farem noms i biografies que només veurà la gent des del teatre, i no s’emetrà per la ràdio ni en vídeo. I també em fa molta il·lusió tornar, la primera setmana de juliol, a Barcelona, amb L’il·lusionista, amb sis funcions al Teatre Coliseum. La primera temporada va ser un èxit, i la segona esperem que també ho sigui en un teatre tan “totxo”!
Text: Regina Rigau / El Monocle / AMIC
Foto: Aina Pizarro / El Monocle / AMIC
