Foto: Maria Cerezuela
Pia Prat Jorba (Igualada, 1975) és la directora general de La Veu de l’Anoia. Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Ramon Llull, postgrau en Periodisme Local per la Universitat Autònoma de Barcelona i diplomada en Ciències Empresarials per ESERP, enfila la seva carrera professional cap al sector de la publicitat i les relacions públiques com a brand manager a Vives Vidal i directora de comunicació a Ralda World. Aterra a La Veu de l’Anoia el 2010 com a dissenyadora, i tres anys més tard és nomenada directora general. Des d’aleshores ha liderat la consolidació de la capçalera anoienca, que compleix 40 anys. A Comunicació 21, Pia Prat reivindica la premsa local i comarcal.
El teu aterratge com a directora, fa una dècada, no va ser senzill després d’un concurs de creditors.
Jo feia tres anys que treballava com a dissenyadora, era una més. Però el meu pare –com a un dels cinc accionistes de l’empresa– va proposar que acceptés el repte d’assumir la direcció. Era molt jove i inexperta, i de cop i volta, em va caure una responsabilitat en la qual no podia fallar a aquells qui m’havien fet confiança.
I no els has fallat.
Si encara hi soc, serà que alguna cosa hauré fet bé, com la resta de l’equip [somriu]. Durant tot aquest temps he fet molta formació, perquè en una empresa petita acabes fent de tot. Estic implicadíssima absolutament en el projecte, no estic tancada en un despatx, sinó connectada amb tot l’equip. Això fa que el diari funcioni.
Què has aportat com a directora?
L’essència i la línia editorial de La Veu de l’Anoia continuen intactes. Però hem canviat el disseny i la maquetació del diari, i sobretot la manera de treballar i l’entorn. La immediatesa d’internet et fa treballar més que mai. En plena transformació digital i tecnològica, tot l’equip ha remat fort i en la mateixa direcció, jo la primera. Hi ha companys que són a La Veu des de fa 30 anys, les han vist de tots colors, però s’han adaptat a tot. I ho hem fet amb menys mans, ha estat un procés una mica camaleònic.
“Hi ha molt pocs mitjans de premsa comarcal que apostin per aplicar un mur de pagament en l’edició digital, no surt gaire a compte”
Un setmanari de paper i un digital a tothora. Com conviviu la redacció amb el factor immediatesa?
Amb més estrès que mai. L’audiència exigeix molta immediatesa, fins i tot abans de saber si és veritat. Des de La Veu som molt prudents. Als mitjans grans, si l’espifien, ningú els diu res, però a nosaltres ens venen veure i a tibar les orelles, així que abans de dir alguna cosa volem tenir les garanties que aquella informació està contrastada.
El paper cada cop és més car i cada cop hi ha menys lectors, han canviat els hàbits.
L’augment del preu del paper ja ha tingut conseqüències aquest mateix any. Ens hem vist obligats a apujar el preu del setmanari, ara té un cost dos euros. Així i tot, la nostra força continua sent el paper, ja que el perfil de subscriptors és gent gran a qui els agrada fullejar el diari.
El paper morirà?
Crec i espero que no. Potser quedarà com a residual, més exclusiu, i no quedaran tants mitjans que hi apostin, però crec que sempre n’hi haurà.
La Veu de l’Anoia surt al carrer els divendres. L’opció de sortir dos cops a la setmana és sobre la taula?
No, econòmicament seria inviable.
Foto: Maria Cerezuela
A La Veu de l’Anoia, el format paper és més rendible que el digital?
Sí, la publicitat al diari de paper és més rendible que un seguit de bàners en l’edició digital. Per això cuidem molt l’edició de paper, amb una mitjana d’entre 64 i 72 pàgines a la setmana, no hi puc fer cap lleig.
Com s’ha adaptat la capçalera en el nou escenari digital?
En la darrera dècada, La Veu té presència digital a través de veuanoia.cat. Anteriorment, quan jo no hi era, hi va haver una altra capçalera del diari, però va acabar morint per falta de manteniment. Amb la veuanoia.cat ens hi vam posar forts des del primer dia, com també a les xarxes socials. Primer tenia més força Facebook, després Instagram i ara és TikTok. Hi haurem de treure el nas. Estem bolcats en el digital, però sense abandonar el paper, perquè ens interessa que hi sigui i és la nostra essència.
En l’estratègia fixada per la capçalera, es planteja establir un mur de pagament en el digital?
Hi hem pensat alguna vegada, però actualment hi ha molt pocs mitjans de premsa comarcal que ho facin, no surt gaire a compte. Així i tot, és una possibilitat que no podem descartar, sobretot la de crear continguts de pagament. Ho he plantejat a la resta de mitjans associats a l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal, de fer-ho junts, però hem d’estar molt preparats. Arran de la pandèmia, les audiències digitals van créixer moltíssim i hem sumat nous subscriptors.
“En alguna ocasió, els mitjans de l’ACPC ens podríem unificar, generar sinergies i reforçar les aliances”
En un setmanari de llarga trajectòria, la figura del subscriptor és essencial per garantir la viabilitat.
Actualment disposem d’un miler de subscriptors, tot i patir una davallada d’un 7%. Així i tot, des que soc directora hem invertit molt en estratègies comercials dirigides a potenciar la subscripció, és essencial. Els oferim campanyes del 2×1 als comerços, oferim subscripcions més econòmiques, impulsem El Club del Subscriptor entre els comerços i els clients. Cada vegada ho hem de tenir més en compte.
La Veu de l’Anoia és, actualment, el mitjà de referència de la comarca?
Sí, sense desmerèixer L’enllaç, el qual considero que no juguem la mateixa lliga, perquè és una capçalera gratuïta i perquè no té un equip de periodistes al darrere. Tot i que pensava que ens podrien fer molt mal sortint al carrer el dia abans, el fet d’aportar contingut propi fa que l’audiència ens valori molt.
Tot i ser referents a l’Anoia, el periodisme a Catalunya es cou a Barcelona. Per què hi ha aquesta mirada tan barcelonacèntrica?
És lògic que ens emmirallem en la capital del país. Barcelona és una ciutat molt potent i tot gira al seu voltant. S’hi genera molta informació i, fins i tot, s’entén que això passi. Així i tot, els grans mitjans del país haurien de crear més vincles amb la premsa local i comarcal, conèixer-nos millor, per això caldria que s’impliquessin una mica més. Seria molt saludable per al periodisme.
Foto: Maria Cerezuela
Quin paper juga l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal?
La Veu de l’Anoia va ser una de les capçaleres que va impulsar-la, per tant, hi creiem molt en l’ACPC. En som associats des del primer dia i intentem aportar el nostre valor a l’associació. L’ACPC ens ofereix formació i, sobretot, ens garanteix campanyes de publicitat a les quals la majoria de les capçaleres no hi arribaríem mai. El que més valoro és el tracte humà de la resta de companys de les capçaleres associades.
Quines dificultats creus que té actualment la premsa comarcal del nostre país?
L’ACPC agrupa una munió de capçaleres, i amb realitats i trajectòries molt diverses. Una de les dificultats que té és que a la premsa comarcal no se li dona massa valor, i en té molt en el conjunt del país. Som els qui coneixem millor la nostra realitat.
De vegades teniu la sensació que cada capçalera de l’ACPC treballa per a si mateixa?
Hem de fer-ho, ens hem de reservar aquest dret. Estem junts, però potser ens fem mal, som la continuïtat en el territori i, en alguna ocasió, ens podríem unificar, generar sinergies i reforçar les aliances.
“A La Veu de l’Anoia hem invertit molt en estratègies comercials dirigides a potenciar la subscripció, és essencial”
En la darrera assemblea de l’ACPC, La Veu de l’Anoia va rebre tres distincions: a la trajectòria pels 40 anys, a la millor portada, i a la millor capçalera digital. Aquests premis reforcen el projecte?
Una distinció sempre és ben rebuda, i evidentment que ens reforça, sobretot de portes endins, que és molt necessari. El reconeixement a la trajectòria significa que no ho hem fet pas malament, sinó tot el contrari. I el millor digital és, sobretot, per la nova app de La Veu, en la qual hem invertit molts diners. Som els únics d’entre totes les capçaleres comarcals que disposem d’una app.
La Veu de l’Anoia compleix 40 anys. De fet, sou a la recta final de les celebracions.
Sí, vam començar el 3 de setembre de l’any passat amb una festa on vam convidar els clients més importants, les entitats que formen part de la comarca, i tots els alcaldes i presidents de consells comarcals. Un cop al mes hem fet un debat a l’Ateneu, un concurs d’escacs i, al setembre, amb la cloenda, farem un concert gratuït per a tota la comarca. Hem editat una cançó que interpreta l’igualadí Albert Gàmez i el 15 de setembre l’estrenarem. Volem que sigui l’himne de La Veu de l’Anoia.
Actualment, en el sector s’usa molt l’expressió ‘fer comunitat’. Després de 40 anys de recorregut, La Veu de l’Anoia ja té la comunitat feta?
Volem ser conciliadors amb la societat i, a banda de donar notícies, volem aportar més valor afegit a la nostra comunitat. Abans de la pandèmia, cada any fèiem una revista solidària i assignàvem una entitat per donar-hi els diners que recaptàvem amb la publicitat. Aquest any ho farem amb la Clínica Sant Josep d’Igualada. És una manera de contribuir positivament en el nostre territori.
