Patrícia Plaja: “En política s’utilitza la paraula crisi amb molta lleugeresa”

Patrícia Plaja Pérez (Begur, 1981) és l’actual portaveu del Govern de la Generalitat. Llicenciada en Periodisme per la Universitat Ramon Llull, es va iniciar com a periodista a El Punt Avui i va treballar a Ràdio Barcelona-Cadena SER. Durant 13 anys va ser la màxima responsable de comunicació dels Mossos d’Esquadra. Fruit de la gestió comunicativa arran dels atemptats terroristes a Barcelona i Cambrils de l’estiu de 2017, va rebre diverses distincions del gremi. Ha exercit de professora de Comunicació Corporativa a les universitats Ramon Llull, Pompeu Fabra i Politècnica de Catalunya, així com a l’Institut de Seguretat Pública. A Comunicació 21, Plaja fa un recorregut per la seva trajectòria i des de dos càrrecs de mirada pública: cap de premsa dels Mossos en els atemptats del 17-A i portaveu de l’actual Govern.

Pràcticament, tota la seva carrera professional com a periodista ha estat fora dels mitjans de comunicació tradicionals i sempre lligada a l’administració pública. És fruit de l’atzar?
Jo no vaig triar aquesta carrera per exercir el periodisme institucional, les circumstàncies de la vida m’han portat cap aquí. Soc i em sento periodista, és vocacional. Me’n sento orgullosa i vull ser periodista molts anys.

De Ràdio Barcelona-Cadena SER a comunicació dels Mossos d’Esquadra. Com es va produir aquell pas?
Tenia claríssim que aquell pas havia de ser completament temporal, perquè jo em sentia molt a gust a la ràdio. Prova d’això és que vaig lluitar al màxim per obtenir una excedència a la ràdio que em garantís tornar-hi.

No només no hi va tornar, sinó que a Mossos d’Esquadra hi acaba treballant 17 anys.
[Somriu] He de reconèixer que quan feia molt poc temps que treballava a Mossos notava que trobava a faltar la ràdio, necessitava més marxa. La situació va canviar poc després, quan es va obrir una vacant dins el departament. Així vaig passar a gestionar la comunicació de casos d’investigació criminal. Aquest nou repte s’assemblava més al ritme de la ràdio, i va ser un punt d’inflexió.

Fins a acabar sent la cap de premsa i comunicació dels Mossos.
Així és. El càrrec institucional que més s’assembla a una redacció d’un mitjà és l’àrea de comunicació de Mossos. És un lloc on pots planificar les comunicacions amb una certa garantia, però en dos minuts tot el que havies programat pot saltar pels aires. Per a un periodista, no té preu. I poder viure-ho des de dins és impagable.

“No serveix de res fer la feina ben feta si no saps comunicar-la bé”

Els atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils és el cas que marca la seva trajectòria professional?
És el moment més bèstia que he viscut professionalment. La tasca periodística d’un cas de crisi tan excepcional com aquell no la fa només una persona, és impossible. El cervell d’aquella operació va ser el Marc Homedes, i hi havia tot un equip al darrere que, a més, ja acumulava una molt bona feina de temps enrere.

És el moment que el seu nom deixa l’anonimat.
El meu nom transcendeix, sí. Però la meva feina era la mateixa abans, durant i després dels atemptats del 17-A. I, encara avui, continuo sent la mateixa Patrícia Plaja.

Entre el 17 i el 21 d’agost, els Mossos van publicar 300 piulades i van convocar nou conferències de premsa. Què recorda d’aquella gestió comunicativa?
Recordo ser conscient que estàvem vivint una situació excepcional, uns fets molt greus i d’una dimensió global. Però, aleshores, com que no teníem cap precedent i no havia passat mai, vam estirar el fil. Hi havia tant material informatiu per gestionar que ens dedicàvem exclusivament a informar, informar i informar. I fruit d’això, les xifres.

Al darrere, tota una societat consternada i a l’expectativa.
Vaig ser-ne conscient al cap d’uns dies. En el mentrestant no teníem més contacte que aquella situació tan delimitada que estàvem gestionant.

“Avui normalitzem que hi ha una portaveu del Govern dona, jove i professional”

Com es gestiona la pressió en moments així?
Vam viure sota molta pressió, treballant moltíssim i dormint molt poques hores, com la resta dels qui formàvem part d’aquell dispositiu. Així i tot, la pressió va ser molt més forta per als agents policials i els serveis d’emergència al carrer. Ara bé, si avui es repetís el mateix escenari, estic convençuda que la pressió seria molt més gran que la que vam viure aleshores.

Des d’una mirada global, quins països estan treballant millor la comunicació de crisi en l’àmbit de la seguretat?
En alguns aspectes, els Estats Units sempre van una passa endavant. Ells van patir els atemptats de l’11-S, però aleshores no hi havia xarxes socials. Europa compta amb grans estudiosos. A poc a poc, tots els països estan prenent consciència que és imprescindible disposar d’un pla de comunicació de crisi. Els atemptats del 17-A ens han servit per sumar aquells aspectes en els quals s’havia de millorar.

La gestió dels Mossos durant els atemptats del 17-A ha estat aplaudida arreu. En l’àmbit de la comunicació, van rebre una munió de distincions. Què simbolitza aquest reconeixement?
Rebre un premi per uns fets tan tràgics és una sensació molt estranya. No convida a celebrar res, perquè van morir persones i van patir moltíssimes més. Tant de bo aquest reconeixement hagués estat per un cas molt més amable.

Ha treballat molts anys al costat del major Josep Lluís Trapero. Què en va aprendre?
Vaig aprendre moltíssim. Especialment lideratge, la importància de prendre decisions i ser-ne conscient de les decisions preses. Però, sobretot, el valor que Trapero dona a la comunicació institucional; prova d’això és com vam gestionar els fets del 17-A. Si volíem ser una policia propera i al costat de la gent, havia de ser un cos obert, transparent i que comuniqués moltíssim. Perquè no serveix de res fer la feina ben feta si no saps comunicar-la bé.

La gestió comunicativa dels Mossos ha marcat tendència en la resta de les institucions?
No sé si va ser cosa nostra, però avui es dona valor a la comunicació institucional, tant en els àmbits públics com privats. Avui tothom és conscient de la importància que té comunicar i que el missatge arribi al màxim de persones possibles. Fa deu anys no era així, afortunadament avui som en un altre escenari.

Trapero ha passat de ser un heroi de país a gairebé tenir un paper secundari actualment als Mossos. Creu que ha estat una víctima política?
És el major dels Mossos, el màxim rang que es pot tenir en l’organització. Per respecte a Trapero, i perquè ja ha dit el que volia dir, no entraré a fer cap valoració personal.

“En les primeres rodes de premsa vaig sentir pànic escènic”

Va ser destituïda per una piulada contra la sentència de La Manada en plena efervescència de l’aplicació del 155 per part del Govern espanyol.
El meu cessament va ser més d’aparador que no pas real. Amb el 155 van buscar la manera de cessar-me com van fer amb el major Trapero, però jo no era un càrrec de confiança, sinó un perfil tècnic i no van poder fer-ho inicialment. Al cap d’uns mesos, amb aquella piulada, van trobar la manera de cessar-me.

Com ho va viure?
És estrany que algú que es dedica a la comunicació de crisi i s’ha especialitzat en la gestió de les xarxes socials des de les institucions públiques sigui destituïda per una piulada feta des del seu compte personal.

Però vostè aleshores era la cap de premsa de Mossos.
Sí, i en soc plenament conscient. Però és una piulada absolutament respectuosa feta per una dona, periodista i feminista. Tenia molt clar quina piulada feia i va tenir una repercussió molt petita, perquè aleshores tenia molts pocs seguidors a Twitter.

Ho tornaria a fer?
Sí, hi tornaria.

“Durant molt temps hem menystingut el periodisme local o de comarques”

Com es gesta la seva incorporació com a portaveu del Govern?
Recordo que era un divendres a la tarda i, mentre estava aparcant el meu cotxe, vaig rebre una trucada de Presidència. Amb el mans lliures activat, se’m diu que el president Aragonès vol parlar amb mi.

Què li va dir?
Que ha seguit el meu perfil professional i em pregunta quina idea tinc jo de la comunicació. El president té molta consciència de la importància de la comunicació, i així és com em proposa el càrrec de portaveu del Govern.

Com es va quedar?
Aleshores no vaig ser conscient de la conversa. Era una oportunitat que ni tenia plantejada ni entrava en els meus plans.

Quan va tornar a parlar amb el president?
L’endemà, ens veiem personalment. En aquella conversa, el president m’explica quina idea té d’una portaveu professional i tècnica. M’assegura que no busquen un perfil polític, i que per com entenc la comunicació, pel meu perfil i la meva trajectòria professional, els encaixa que sigui la portaveu del Govern.

Ho van segellar en aquella conversa?
No, ho necessitava compartir amb la meva família. En menys de 48 hores vaig donar-los la resposta afirmativa. Dos dies després ja treballava a Palau.

Què la va convèncer d’acceptar aquest repte?
No havia exercit mai de portaveu, el més semblant havia estat com a docent. L’accepto tenint molt clar que la política de partits no és el meu món, jo soc periodista. M’apassiona la meva feina, estic fent un gran aprenentatge. Al mateix temps, també soc conscient que és una etapa professional d’un temps limitat, una més de la meva vida. L’assumeixo amb molta il·lusió, perquè com a periodista és una oportunitat impagable.

Com va viure la seva estrena davant del faristol?
Recordo que hi havia la sala plena, s’havia generat molta expectativa. L’estrena la vaig salvar molt just, amb un 5 pelat! [riu]. El segon dia els nervis es van accentuar. Fins al punt que hi ha una imatge en la segona o tercera roda de premsa que se’m veu mirant fixament la porta. En aquell moment pensava: “i si marxo?”. Vaig sentir pànic escènic.

Per què?
Per prendre consciència que ets la portaveu del Govern. Perquè és molt important el que dius, però també ho és com ho dius i el que no dius. Si et pregunten sobre una qüestió concreta i no dones cap resposta, el missatge als mitjans és “el Govern evita pronunciar-se sobre allò” o “el Govern assumeix que”. És a dir, el que dius i el que no, el que expliques i el que calles, si somrius o si estàs seriosa. Amb el pas dels dies vas aprenent-ne, amb un respecte absolut.

“El Govern ha de tenir clar que explicar-se no vol dir justificar-se”

Un cop s’incorpora com a portaveu del Govern, considera que perd o manté la seva condició de periodista?
La mantinc, absolutament. Al cap i a la fi, soc la cara i la veu del Govern, del que fa i de les decisions que pren. I ho faig en qualitat de portaveu del Govern, amb un perfil tècnic, en aquest cas de periodista. Soc el canal per fer arribar el missatge. I intento que aquest missatge arribi de la millor manera i més clara possible. Ho podria ser d’una altra institució o empresa amb qui comparteixi un seguit de valors.

Quin valor té que la portaveu del Govern sigui periodista?
Té el valor de poder cuidar el missatge, de cuidar cada paraula. Tenir molt clar el què i el com. No vull dir que el responsable polític no ho faci, però té una feina afegida: la gestió. L’única diferència respecte al polític és que el portaveu és la veu i la cara del Govern.

I que la portaveu sigui dona?
Normalitzar que som al lloc que hem de ser per les nostres qualitats, i ens avala la professionalitat. En el meu cas normalitzem que hi ha una portaveu del Govern dona, jove i professional.

Quins són els requisits per establir una comunicació encertada i fluïda com a portaveu del Govern?
Un cop es pren consciència del càrrec institucional i de la responsabilitat que ocupa, un portaveu ha de tenir coneixement del que està explicant, i ha de transmetre-ho de forma clara i directa. Cal assumir les teves pròpies limitacions i, sobretot, és bàsic llegir i documentar-se. En el meu cas, em preparo molt les rodes de premsa, mai havia llegit tantíssim i documentat com ho faig ara. També és important la comunicació verbal i la no verbal, la posada en escena.

“Soc i em sento periodista, és vocacional”

El to és el termòmetre del missatge?
Sí, però en les rodes de premsa, les meves paraules no són les mateixes en la meva primera intervenció que quan responc una pregunta o quan responc aquella mateixa pregunta per quinzena vegada.

I l’actitud, quin paper hi juga?
És bàsic sortir a la sala de premsa amb tensió. I també sent puntual!

Vostè és puntual.
De manera excepcional no hem iniciat una roda de premsa a l’hora fixada. S’ha normalitzat que els periodistes s’hagin d’esperar el temps que faci falta per començar una roda de premsa. Ho trobo una manca de respecte i, per això, sempre estic preparada a l’hora, tot i que jugui en contra meu si la reunió de l’Executiu s’allarga.

Com es cuina el missatge del Govern i qui hi intervé en la construcció del relat?
Pel que fa al missatge que s’ofereix en la roda de premsa posterior a la reunió de l’Executiu, ja s’ha cuinat setmanes abans. Per tant, els temes que s’hi tracten els has treballat amb antelació amb els secretaris i directors generals dels diferents departaments del Govern. Ara bé, en la reunió de Govern hi tenen cabuda temes imprevistos que acaben sent un calaix de sastre. El marge de preparació d’aquestes qüestions és molt més estret, fins i tot poden ser minuts abans de la roda de premsa.

Participa de les reunions de l’Executiu?
Hi participo en el tram final, uns minuts abans que finalitzi la reunió de l’Executiu. És el moment d’exposar la temàtica que transmetré en la roda de premsa. A més, trasllado altres temes de més actualitat que poden tenir-hi cabuda. És quan hi ha una participació més activa.

“El meu cessament a Mossos va ser més d’aparador que no pas real. Van trobar la manera de fer-ho”

Des de que exerceix de portaveu, quins serien els consellers i conselleres que millor treballen la comunicació?
És obvi que hi ha consellers i conselleres que els agrada la comunicació i d’altres que no. Es detecta de pressa, però en cap cas els assenyalaré.

En la comunicació institucional d’un govern, qui té més capacitat d’influència o és més intervencionista, el periodista com a portaveu o el polític?
Qui pren les decisions i qui governa és el govern. El portaveu és la cara i la veu del govern. Són perfils complementaris. Perquè si hi ha un bon govern, però hi ha un portaveu que no ho explica bé, no serveix de res. Tothom ha de ser conscient de la responsabilitat que se’ns ha delegat.

En la presa de decisions dins l’àmbit comunicatiu, l’última paraula és la del portaveu?
En el meu cas, valoro molt el fet que a mi ningú em digui de quina manera exacta he de transmetre el missatge del Govern. Tenim molt clar l’horitzó, consensuem el missatge, però jo tinc la meva manera i el meu estil a l’hora de comunicar-ho. No sabria fer-ho d’una altra manera. I crec que aquesta autenticitat és una de les claus perquè aquest perfil de portaveu estigui funcionant.

Gestionar la comunicació d’un govern format per dos partits (Esquerra i Junts) en el qual les línies estratègiques mostraven diferències, exigia un grau més de complexitat?
No, des del principi vaig assumir el repte de ser portaveu d’un govern de coalició. I per tant, no coneixia un altre escenari. Soc la portaveu del Govern i no de cap partit polític. El missatge que traslladava a l’opinió pública estava prèviament consensuat pel Govern. El més complex era prendre decisions i consensuar. Un cop preses, elaborar el missatge no era tan complex. Amb les dificultats, però amb els avantatges que també vaig trobar-hi, vaig acabar sentint-me còmode.

Ara és més senzill gestionar la comunicació com a portaveu d’un govern monocolor?
No és més senzill ara que abans, és diferent. Al final, jo tenia molta més pràctica com a portaveu d’un govern de coalició. I ara no és fàcil.

Per què?
És molt important que aquesta figura de portaveu del Govern que ja s’ha assentat es diferenciï de la resta de portaveus de grups parlamentaris i d’altres. I ha de quedar molt clar que no soc la portaveu d’Esquerra, com abans no ho era uns dies de Junts i d’altres d’Esquerra. Soc la portaveu del Govern i, per tant, el missatge és institucional i de govern. I es tracta de delimitar-ho en aquest sentit, que és el que s’està fent.

La tasca d’un portaveu de govern varia si esclata una crisi, o en política es viu permanentment en crisi?
En política s’utilitza la paraula crisi amb molta lleugeresa. És cert que, en el cas recent de la política a Catalunya, el que era inicialment un govern de coalició ha acabat sent un govern monocolor. Així, de totes les crisis que s’han parlat en els darrers mesos, que fossin reals n’hi ha hagut moltes menys de les que han estat etiquetades com a tals. I, per tant, no és una comunicació de crisi permanent. Com a mínim, així ho entenem aquells qui ens hem especialitzat en la comunicació de crisi i de la gestió de les emergències.

“(El cas de l’escot a TV3) em va sorprendre i, fins i tot, em va superar”

De quina manera es pot combatre des del Govern la desinformació i el soroll extern que es genera en l’opinió pública, especialment a les xarxes socials?
Explicant-te molt. Ens expliquem perquè el ciutadà entengui i sàpiga el perquè de tot plegat. Quan hi ha soroll extern, el Govern ha de tenir clar que explicar-se no vol dir justificar-se.

Ha canviat la seva mirada cap als mitjans de comunicació?
Tinc la mateixa mirada. Sí que és que cert que hi ha una part de la informació que la consumeixo d’una manera diferent. Ara bé, la meva relació amb els mitjans de comunicació no ha canviat. A diferència de quan treballava a comunicació de Mossos, ara he deixat de ser una font d’informació. Així i tot, continuo sent molt accessible.

La majoria de mitjans amb els quals interactua són d’àmbit nacional, però Catalunya té un grapat de mitjans locals o de proximitat que també tenen la seva mirada del país. Què en pensa de la premsa de proximitat?
El periodisme és local o no és. El periodisme és explicar les coses que passen. Tot és periodisme, i no és el lloc on es fa, sinó com es fa. Durant molt temps hem menystingut el concepte de periodisme local o de comarques, i la importància del periodisme local la té tota. Cal donar-los les oportunitats que es mereixen.

“La gestió de la comunicació no és més senzilla ara amb un govern monocolor que abans amb un govern de coalició”

L’única polèmica que ha generat com a portaveu va ser pel seu escot en una entrevista a TV3. Com ho va viure?
Em va sorprendre i, fins i tot, em va superar. Va ser una qüestió anecdòtica i va agafar una volada que em va obligar a intervenir. Per part de TV3 en cap cas va haver-hi un acte de mala fe. Si aquest cas ha servit per visibilitzar la pressió estètica que patim les dones, per a mi està completament oblidat.

Com es gestiona el desgast físic i emocional que genera el càrrec, si n’hi ha?
Jo no parlaria de desgast físic, però sí la presa de consciència pel càrrec que assumeixes. Has d’acabar normalitzant la teva personalitat. I en el meu cas personal, jo deixo de ser portaveu del Govern quan entro a casa meva i soc amb la meva família. A casa soc mare de bessons.

Com concilies la feina i la família?
Concilio bé. A Mossos havia normalitzat gairebé ser-hi presencialment totes les hores del dia. I ara m’adono que allò no era normal. Per tant, ho porto bé, sí.

Creu que com a portaveu del Govern està creant escola, que pot ser un referent per a futurs periodistes?
[Somriu] Jo crec que no! No soc referent en res. A més, com a docent d’universitat de Periodisme, puc assegurar que la majoria d’estudiants volen encaminar-se cap al periodisme esportiu.