Foto: Juan Cabré
Quico Sallés (Barcelona, 1972) és periodista i actualment treballa al digital El Món. Va iniciar-se de periodista tard, a la Cadena SER a Osona després d’estudiar Dret. Des d’aleshores la seva carrera com a periodista ha estat meteòrica, ja que s’ha especialitzat en la crònica política i judicial, convertint-se en una de les veus de referència durant el procés català o els atemptats terroristes de 2017. Al llarg d’aquests anys, ha col·laborat amb La Vanguardia, NacióDigital, Osona.com, El Nacional, ETB i TV3. Des de la seu d’Espai Línia, Sallés posa en valor el periodisme de carrer i critica l’acarnissament que va patir el FAQS i la seva retirada de la graella de TV3.
Aterres en el món del periodisme tard, quan havies superat la trentena. Què t’hi porta?
Ser periodista sempre m’havia fet il·lusió, però les circumstàncies personals m’hi van portar més tard. En un curs a Ràdio Castellterçol, mentre es posava en marxa l’emissora municipal, em van acabar d’animar a fer-ho.
Com va ser la teva època d’estudiant als trenta?
Una època de dormir molt poc. Mentre estudiava treballava com a mosso d’escorxador als matins i recollint la brossa amb el camió de les escombraries a les nits.
Els teus inicis en la professió són a Cadena SER-Osona.
Així és, punxant discs en el torn de matí, i també als informatius gràcies a una beca universitària. Més endavant, quan plega la directora, jo també. I marxo a fer de llibreter fins que m’arriba una proposta de l’editor Miquel Macià.
Quina proposta?
Posar en marxa un diari sobre la crisi econòmica, la dels anys 2007 i 2008. A partir d’aquí és quan, més tard, el mateix Macià planteja que NacióDigital aposti per la informació política nacional. Al final del tripartit i a les portes de l’inici del procés, el país feia xup-xup políticament i s’hi va sumar l’eclosió del vessant digital. Per això calia ser a Barcelona, trepitjar el Parlament i les seus dels partits. Així és com NacióDigital es converteix en el primer diari digital acreditat al Parlament.
“Les grans capçaleres apliquen murs de pagament, però això és l’anti-internet”
Tot i trepitjar seus parlamentàries i judicials, el teu hàbitat natural com a periodista és el carrer.
Sí, indiscutiblement. Seré franc: els qui no tenim gaires llums hem de fer carrer, perquè no tenim capacitat d’anàlisi ni de prospectiva. La meva feina es basa a observar, preguntar, contrastar i explicar. Veig molt més complex el periodisme d’opinió, de dades o de reportatges. És una tasca per a gent extremadament intel·ligent, i no és el meu cas.
El periodisme d’avui s’està allunyant del carrer?
És difícil dir-ho, perquè al carrer és on sempre passen les coses. Com bé diu el meu cap (Salvador Cot), sí que s’ha perdut el periodisme a l’antiga. És a dir, anar als llocs, parlar amb la gent, assabentar-te de què passa, fer la foto i explicar-ho. Mirant-ho així és senzill. La precarietat dels mitjans i la digitalització han castigat molt el periodisme de carrer. Hi ha hagut una època de periodisme indoor, però a poc a poc està canviant aquesta tendència.
Foto: Juan Cabré
Quin paper juguen les xarxes socials en el periodisme de carrer?
Les xarxes socials incentiven que el periodisme de carrer sigui viu. La informació al carrer està molt vigilada, és un espai compartit i no estàs sol. I les xarxes t’acoten, t’ajuden i et milloren la informació. A El Món tenim una gran sort: la interacció amb els lectors. És com tenir una bústia de suggeriments cada dia, i això fomenta una riquesa brutal.
Al carrer has hagut de viure milers d’històries. Per obtenir alguna informació, has fet moltes peripècies?
[Riu] Moltes! M’he arribat a disfressar de repartidor de pizzes o de turista japonès per accedir a una cimera, i va funcionar; amb una companya de RNE ens vam fer passar per nòvios i estudiants per superar una línia dels Mossos i accedir a una reunió secreta per pactar el referèndum del 9-N. O pujar en un taxi i dir-li “segueixi aquell cotxe”, i veure com el taxista s’ho passa millor que tu. M’he divertit moltíssim!
Del referèndum del 9-N fins a les protestes per la sentència del Suprem, el carrer ha estat el plató més rellevant. Vist amb perspectiva, el periodisme a Catalunya ha viscut una època daurada?
El que ha passat aquests anys amb el procés només ho viurem una vegada a la vida. Tinc un record preciós i em sento un privilegiat de poder-ho haver explicat. I amb la recança que ho podia haver explicat millor i que encara podia haver estat en molts més llocs. L’1-O el vam explicar amb una certa complicitat, perquè al final, ets periodista, però també ets català. El periodisme sempre es col·loca a favor del dèbil. I les càrregues policials de l’1-O van ser el paradigma.
“Es van carregar el FAQS perquè molestava a tothom”
Ramon Besa va assegurar en una entrevista a Comunicació21 que durant el procés català la informació política es va hooliganitzar. Ho comparteixes?
Absolutament, el mestre Besa té tota la raó. I vaig abonar aquesta tesi en un curs de la Societat Catalana de la Conflictologia. Durant el procés va haver-hi una transmutació del periodisme esportiu cap al periodisme polític, tant en veus com en el relat. Paral·lelament, hi va haver mitjans que van prendre partit cap a una determinada ideologia, cosa que ha provocat que s’hagi hooliganitzat la informació política tant a Madrid com a Barcelona. I això ha tingut una conseqüència: ha intoxicat la informació judicial.
Quina mirada hi poses ara als fets del procés amb la perspectiva i amb tot el que s’ha explicat, especialment de la gestió del Govern abans i després de l’1-O?
S’han explicat molts contes a la vora del foc, però hi ha una realitat. I aquesta realitat encara s’ha de mantenir soterrada, perquè en aquest país hi ha persones que les tanquen a la presó per anar a una manifestació. Per tant, no val la pena fer de delators i d’anar explicant històries, perquè ves a saber si algun dia haurem d’utilitzar el camí de les urnes per treure gent d’Espanya.
La relació entre el Quico periodista i un polític, un jutge o un fiscal de torn, com la vius?
Depèn molt de les persones. Amb un polític o un fiscal és difícil fer-se amic, perquè tard o d’hora hauràs de parlar d’ell. Així i tot, tinc relació amb persones de tots colors polítics, i algunes de sorprenents, amb qui comparteixo llibres. Periodistes i polítics passem moltes hores junts, però tothom acaba sabent quin és el seu rol i el seu encaix.
Vius a cavall entre Barcelona i Madrid. Hi ha dues maneres de fer periodisme en una distància de 600 kilòmetres?
El més rellevant és la força de la premsa local que té Catalunya, que acaba sent una pedrera extraordinària de periodistes i que fa una informació de proximitat que és molt influent al territori. Aquest element no es troba ni a Madrid ni a la resta d’Espanya.
“La precarietat dels mitjans i la digitalització han castigat el periodisme de carrer”
Treballes pel diari digital El Món. Quin és el seu distintiu que el diferencia de la resta?
En primer lloc, que som una empresa privada, i això vol dir que tenim comercials al carrer. El model de negoci està molt ben traçat, amb capçaleres complementàries que generen més ingressos. I això què comporta: que som un diari independent, és a dir, que expliquem el que ens dona la gana i com ens dona la gana. Això té un perill: que qualsevol crisi econòmica et fa més feble. I té un altre distintiu rellevant: que l’editor és periodista, i té molt clar que el model de negoci és ser lliures i independents.
Aquest fet fa que et sentis més còmode a El Món que en alguna altra capçalera?
Per descomptat. He rebut ofertes més llamineres, però les he declinades totes. Fa molts anys em vaig prometre a mi mateix que sempre m’hauria de divertir a la feina i, sincerament, a El Món ens ho passem molt bé. Només faria una pausa a la feina si pogués obrir un refugi a la Vall Fosca, seria l’única excusa per canviar el ritme de vida que porto ara mateix [riu].
Foto: Juan Cabré
En els darrers anys i amb l’esclat d’internet han aparegut molts mitjans digitals a Catalunya. Creus que vivim una etapa marcada per una hiperinflació mediàtica?
És un sector que no és excloent, i és bo que hi hagi lectors que tinguin l’opció de llegir tres o quatre capçaleres diferents. Vivim en un país que, com més consum informatiu, més oferta digital. Però el mercat és el que és –uns 3 milions i mig de lectors–, tothom té el seu espai.
Veuries lògic que es produïssin fusions entre capçaleres si es confirma que ens haurem d’estrènyer el cinturó en una nova crisi econòmica?
No descartaria que hi hagi fusions, sobretot d’aquells mitjans dopats pel diner públic.
El Món és una capçalera oberta, sense mur de pagament. Ha de seguir així?
Les grans capçaleres apliquen murs de pagament, però això és l’anti-internet. La gratuïtat és un senyal identitari d’El Món, però potser acabem com la resta. No puc predir què passarà d’aquí a dos o tres anys.
“L’1-O el vam explicar amb una certa complicitat, perquè al final, ets periodista, però també ets català”
Fins aquest estiu vas formar part del Preguntes freqüents, que ha caigut de la programació de TV3. Com ho vas viure des de dins?
Quan formes part d’un programa de tanta audiència t’exposes a què un seguit d’imbècils et diran de tot, i també d’altres que et diran que ho fas molt bé. El FAQS ha patit una crítica constant totalment injustificada, desagradable i maleducada. L’insult per l’insult era molt notori i sorollós. Així i tot, de portes endins mai vam deixar de fer la nostra feina, la vam fer fins i tot en temps de pandèmia, i les crítiques ens afectaven el més mínim, excepte algun cas molt personal.
Per què el FAQS generava tanta controvèrsia i era en boca de tothom?
Es van carregar el FAQS perquè molestava a tothom: a socialistes, a juntaires, a republicans, a comuns i a constitucionalistes. I molestava perquè aquell programa no es casava amb ningú, i s’adequava perfectament a la funció que té una televisió pública, un debat polític i social fet a Catalunya.
TV3 s’està despolititzant?
És que no sé què vol dir despolititzar. Què vol dir, posar mamachichos? Està molt bé l’aposta per l’entreteniment, però per això ja tenim les plataformes. I la funció de TV3 ha de ser també la d’apostar per la informació. El FAQS generava debat, i TV3 ha d’obrir aquest debat necessari, perquè una societat democràtica ha d’assumir de forma desacomplexada que els mitjans públics parlin de política.
Fa un parell d’anys vas ser distingit amb el Premi de Comunicació de Tarragona i el Premi Periodista de l’Any de la Demarcació Catalunya Central del Col·legi de Periodistes. Quin valor té que et reconeguin els col·legues de professió?
Vaig plorar. No m’ho creia, em vaig quedar frapat i amb un sentiment de culpabilitat, perquè hi ha molts altres periodistes que ho mereixien molt més que jo. Van ser un reconeixement al periodisme local, que és el millor del món i el més difícil de fer; al periodisme de carrer i al periodisme digital. Com jo, som molts periodistes que cada dia sortim al carrer i aixequem la persiana.
Què els diries als estudiants de Periodisme o aquells que volen dedicar-se a la professió?
Que penquin molt, que es llevin una hora abans que la resta i vagin a dormir una hora més tard que els altres. Aquest és el secret d’aquesta feina.
