Foto: Joanna Chichelnitzky

Quim Masferrer (Sant Feliu de Buixalleu, 1971) és el presentador d’El foraster de TV3, un dels programes de referència de les últimes deu temporades. Forjat com a actor des de ben jove, va fundar Teatre de Guerrilla, de la qual n’és el director, l’autor dels espectacles i actor, i que durant 12 anys va fer un trio d’èxit juntament amb Fel Faixedas i Carles Xuriguera. El seu segell teatral ha presentat més d’una desena d’espectacles, el més recent Bona gent, que es manté en la cartellera des de 2018. A Comunicació 21, Masferrer posa en valor la capacitat de seducció que té El foraster.

El foraster és l’adaptació a la catalana del programa danès Comedy on the Edge, que van descobrir el productor Raimon Masllorens i Xavier Morral –qui va ser el primer director d’El foraster– en un festival de televisions públiques a l’estranger.
Tant Masllorens com Morral van cometre la temeritat de proposar-m’ho a mi, i mai els hi estaré prou agraït. Si m’arriben a donar un llapis i un paper en blanc per escriure quin programa m’agradaria presentar, no hagués escrit una proposta millor que el que m’ofereix El foraster.

Per què?
Perquè soc de poble, soc home de teatre i m’apassiona la gent. Jo soc a TV3 de casualitat, perquè jo em guanyo la vida fent teatre. El foraster és un fet excepcional.

Com es va cuinar la versió catalana d’El foraster?
A diferència de la versió inicial, vaig suggerir d’incorporar el territori, perquè molt sovint els qui som de poble hem d’explicar-nos molt bé d’on som. I així aconseguim que pobles molt petits del país tinguin l’oportunitat de ser protagonistes en el prime time de TV3. Hi van haver altres canvis, com ara la durada de l’emissió per programa (de 25 a 50 minuts), la incorporació de veus en off i l’aposta per la realització, que ens permet que llueixi el patrimoni.

El foraster va inspirar la versió espanyola amb El paisano, també produïda per Brutal Media, però a diferència de Catalunya no ha tingut continuïtat. Per què a Catalunya té tanta volada?
No sé per què no va quallar la versió espanyola. El foraster funciona perquè té molta veritat, el presentador no parla amb personatges, sinó amb persones, l’espectador també ho pot fer. És un programa molt noble, fruit de tot el que t’explica la gent, no hi ha ficció. I també genera un sentiment d’orgull entre els veïns i veïnes de mostrar el seu poble al país. S’hi suma l’humor i l’emotivitat, hi ha molt bon rotllo, et fa creure en l’espècie humana.

“És molt saludable que els presentadors de la televisió pública representin la varietat del país”

Què t’ha ensenyat El foraster?
Aprendre a escoltar, perquè si escoltes, la gent t’explica. En canvi, si xerres molt, la gent no té l’oportunitat d’explicar-te. I així vas resseguint aquesta manera de fer. Fent partícip la gent aconsegueixes que el protagonisme sigui per a ells. He d’agrair la generositat de la gent, sense aquesta generositat El foraster no tindria sentit.

A l’hora de fer el programa, t’exigeix més el teu vessant d’actor o de comunicador?
Amb El foraster i amb la resta d’espectacles de teatre en què es barreja la feina amb la vida real, no tinc la sensació d’anar a treballar. El dia abans d’anar a gravar, a l’equip els dic que marxem de colònies. I quan l’estem gravant, m’ho passo bé, visc experiències noves i faig amics. Però també em passa a la vida real, m’agrada apropar-me a la gent, conèixer les seves històries.

Foto: Joanna Chichelnitzky

Com es treballen els continguts abans que visitis el poble?
Volgudament, el qui sap menys del poble que visitarem soc jo. Fins al punt que, en alguna ocasió, fins al dia abans no he sabut a quin poble anàvem. Una part de l’equip trepitja el terreny unes setmanes abans del rodatge amb les orelles ben obertes, per començar a fer una tria de persones del poble que poden ser interessants durant el rodatge.

Així, s’improvisa poc?
Un cop aparco el cotxe i connecto el micròfon és quan comença l’aventura. I jo em dedico a parlar contínuament amb gent que em trobo pel carrer, gravem moltíssim! Així surten grans històries de l’atzar de la vida. El programa final acaba sent una barreja entre les propostes de personatges que rebem de cada poble i històries que passen de sobte durant l’enregistrament. Hi ha històries entranyables que sempre acompanyaran El foraster.

Una curiositat: els dilluns mires El foraster quan s’emet per televisió?
Sí, sempre. A casa, sol o amb la família. De fet, és la primera vegada que veig el programa, no el miro mai abans d’emetre’s per als telespectadors. I ho faig perquè tinc un equip excepcional, hi confio cegament.

Les audiències a televisió són el malson dels presentadors?
Jo no n’he fet mai cas, però t’enganyaria si et digués que no n’estic pendent. L’endemà de cada programa tot l’equip rebem un missatge amb les xifres de la nit anterior. És important perquè, al cap i a la fi, és el baròmetre que t’indica l’acceptació que té el programa.

El capítol d’El foraster a Pratdip del 17 d’octubre va obtenir el propi rècord de la temporada: 545.000 espectadors, un 25,2% de quota, sent el millor resultat del curs. Quin valor li dones?
[Somriu] És estratosfèric! I ho és més tenint en compte l’actual escenari audiovisual, amb una oferta inacabable, quan tot és tan efímer i l’espectador vol constantment nous continguts. Que després de deu temporades i més de 100 programes, El foraster continuï sumant aquestes xifres vol dir que és un fenomen televisiu. I en el cas de Catalunya, és el fenomen televisiu de la darrera dècada.

“M’agrada molt la nova fornada gamberra de TV3”

Hi ha El foraster assegurat per a la pròxima dècada?
El foraster té tres potes: l’equip i jo al capdavant, l’audiència i la direcció de TV3. Aquestes tres potes han d’anar juntes, perquè si falla una d’aquestes, el programa podria acabar-se. Per part meva continuo amb les mateixes ganes i, curiosament, ens trobem en el moment més dolç: aquesta temporada, l’audiència continua creixent.

Com a actor i presentador, tems que l’audiència t’encaselli amb El foraster?
Si fos així, ja vaig tard, no hi soc a temps [riu]. Beneïda casella si se m’identifica sempre amb El foraster. No em preocupa gens, al contrari.

El foraster el podria presentar algú que no fos de poble?
I tant! Seria diferent, però seria possible. Això sí, sempre que el presentador urbanita s’apropés als pobles amb respecte i amb ganes d’aprendre i no d’ensenyar. I aquest consell me’l va donar el meu pare, un pagès, abans de començar El foraster. A mi m’ha ajudat molt a ser de poble, perquè conec la realitat d’aquestes comunitats més petites.

I professionalment, ser de poble i reivindicar-ho, t’ha generat més o menys recel en el melic barcelonicèntric?
No ho sé, és molt saludable que els presentadors de la televisió pública representin la varietat del país, també de les diferents varietats dialectals.

“La popularitat no és un peatge, és una oportunitat de conèixer nova gent”

La televisió convencional té els dies comptats?
No ens n’adonem que, per molta tecnologia que hi hagi, hi ha situacions que les volem viure. La ràdio o el teatre els han donat per morts moltes vegades. La ràdio a Catalunya és més escoltada que mai, i el teatre resisteix perquè hi ha gent que encara vol compartir aquesta experiència. I en la televisió passa el mateix. Prova d’això són les bones xifres d’audiència, com a mínim, en el cas d’El foraster.

TV3 manté un lideratge inqüestionable. Quina mirada hi poses a l’entreteniment que ofereix actualment la Corpo?
Avui hi ha tres programes que ho estan petant: El foraster, Crims i Joc de cartes. Tres productes de nous formats que lideren les audiències. A mi em sembla que l’oferta d’entreteniment actual de TV3 és molt bona. I quan l’audiència es vol informar amb rigor, tria els Telenotícies.

Fa 15 anys, la Corpo tenia una proposta de més qualitat?
Quan era jove em van marcar La vida en un xip, Persones humanes, o Tres i l’astròleg. I segurament avui per a molts joves els marcaran El foraster, Crims o Joc de cartes. Però aquells que ens fotem grans patim la nostàlgia que “cualquier tiempo pasado nos parece mejor”.

Així, les crítiques a TV3 no tenen fonaments?
Amb les xarxes socials, els haters acostumen a fer més soroll. Però hi ha una dada rellevant: cada any, quan es mostra el mapa del balanç d’audiències de l’Estat, a Catalunya sempre se’l pinta d’un color diferent. I el color és que a Catalunya l’audiència tria TV3.

Foto: Joanna Chichelnitzky

TV3 acaba d’estrenar noves propostes: Zona Franca o Col·lapse?
Sincerament, encara no les he pogut veure. El Col·lapse em coincideix amb l’actuació al Teatre Borràs, i Zona Franca és molt tard, ja dormo. M’agrada molt la nova fornada gamberra de TV3. I he de dir que consumeixo molt poca televisió.

Deixem la televisió i anem al teatre. El trio de Teatre de Guerrilla es va dissoldre després de més d’una dècada d’èxit. Com ho visualitzes avui, vist amb perspectiva?
El temps ens ha demostrat que aleshores vam tenir la intel·ligència de saber que una cosa s’havia acabat. Possiblement, vaig ser jo a qui li va costar més de veure que ens repetíem. El que hem fet després per separat penso que ens ha aportat moltíssim. Tinc la sensació que donem com a meritori el fet de durar, i no ho he entès mai.

Quin record tens d’aquells anys amb Faixeas i Xuriguera?
En guardo un record extraordinari. Me’ls estimo amb bogeria, van ser uns anys magnífics. Amb Teatre de Guerrilla vaig complir el somni de guanyar-me la vida fent teatre. Vaig tenir les primeres nòmines fent riure. I aquell va ser el pòsit de tot el que fem avui.

Manteniu la relació personal?
Poca. Els trencaments provoquen un distanciament, i després d’una relació tan intensa, per força que avui no pot ser la mateixa.

L’espectacle que actualment és a l’escenari és Bona gent.
Bona gent ha superat les 300 funcions arreu del país i la gent en vol més. És un espectacle que sempre és diferent, perquè el protagonista és el públic. Hi ha gent que l’ha vist 15 vegades, i hi ha municipis que m’han contractat set cops! Per això, penso que el Bona gent és un fenomen teatral.

“El dia que ningú et demani una fotografia pel carrer, tremola. Voldrà dir que la feina ha perdut tot l’interès”

Com combines els rodatges d’El foraster amb les produccions de Teatre de Guerrilla?
El foraster m’absorbeix molt de temps! I això fa que a les produccions els manqui més continuïtat i no produeixis espectacles amb molta més assiduïtat. En els darrers deu anys només hem posat en marxa tres espectacles. Sense El foraster, n’hauríem fet vuit! Però, beneït peatge.

La popularitat que t’ha generat El foraster és el gran peatge que has de pagar?
En el meu cas, no és un peatge. Per a mi és una oportunitat per continuar coneixent gent. Amb la família hem deixat de fer coses, perquè la nostra feina és de cara al públic. Ara bé, la popularitat m’ha regalat moments molt bonics.

Quins?
M’han arribat a donar les gràcies per l’energia que els donava el programa mentre van estar ingressats a l’hospital, o agrair-te un vídeo de felicitació per un aniversari. És impossible que a algú això li molesti, tot i que hi ha companys que són molt esquerps.

Hi haurà alguna situació que t’hagi molestat?
Sí, evidentment. Quan la meva filla era més petita m’havien fet fotografies sense demanar-me permís quan la portava a coll, i després aquesta fotografia circulava per les xarxes. Em va fer emprenyar, ho portava malament. Més enllà d’això, el dia que ningú et demani una fotografia pel carrer, tremola. Voldrà dir que la feina ha perdut tot l’interès.

Com conviviu personalment els projectes de portes endins amb la teva parella (Xantal Llavina), us aporteu l’un a l’altre professionalment?
Jo soc dels que quan entro a casa la feina es queda a la catifa d’entrada; en canvi, la Xantal és més apassionada i demana més consells. Crec que respon més a una qüestió de caràcters, no té res a veure amb la pròpia feina.