Foto: Quim Miró
Roger Castillo Bosch (Molins de Rei, 1986) és el coordinador de Fosbury, una revista que té com a distintiu que parla de tots els esports excepte de futbol. Format en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona i en Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra, va treballar a COMRàdio, Ràdio Molins de Rei i Ràdio Estel abans d’engegar el projecte de la revista Fosbury, que aquest 2024 compleix deu anys de vida en un moment de reconstrucció i obertura cap als formats més audiovisuals. A Comunicació 21, Roger Castillo fa una crítica oberta del periodisme esportiu actual, majoritàriament dominat pel futbol.
Com ha arribat Fosbury fins aquí?
Fa deu anys, Fosbury va néixer sota el paraigües de Tot Mataró, amb un vincle que va allargar-se durant cinc anys. El 2019 vam decidir crear una cooperativa per tenir una estructura laboral pròpia i poder definir el projecte a la nostra manera, cosa que ens va donar plena llibertat. Això sí, quatre mesos després va arribar la pandèmia, i tot va ser més complex. L’equip humà i el context sí que han canviat, però el plantejament no.
Com s’explica Fosbury?
A l’equip de persones que impulsem Fosbury ens agrada l’esport, però no ens sentíem còmodes amb el que es feia en el periodisme esportiu del nostre país. Vèiem que hi havia un predomini escandalós del futbol, amb el 60 o 70% del total, i això ens va dur a crear un mitjà que parlés de l’altre esport. I hi havia un altre aspecte que no ens convencia del periodisme esportiu, que era seguir al minut la competició pura i dura de cada cap de setmana.
I què proposeu?
Proposem un periodisme més reposat que entengui l’esport com un fet social. Fer-ho ens dona peu a conèixer les històries que hi ha al darrere de l’esport i les prioritzem.
Com van ser els inicis?
Al principi érem un mitjà que funcionava només per a les tauletes, però aleshores era massa estrany i avançat [riu], així que vam passar a tenir un lloc web obert a tothom i una revista digital mensual. Quan van arribar els Jocs Olímpics del 2016 ens vam animar a fer una guia en paper i ens va agradar molt el concepte i la resposta del públic.
Per què?
Perquè llegien les històries amb molta més calma que al digital. Vam adonar-nos que el paper defensa molt més tot allò que pots fer, al digital no funcionava tant, i això ens va dur a replantejar-nos el digital al llarg dels anys.
“La Fosbury no s’entendria si no es fixés, també, en temes de gènere i esport inclusiu”
Encara esteu repensant-lo, doncs?
Sí, aquest 2024 haurà d’haver canvis sobre què fem en el dia a dia i com arribem al públic quan no és en paper, i estem treballant-hi internament, perquè hi ha formats audiovisuals que funcionen molt millor que un lloc web clàssic. Ens ho passem molt bé escrivint temes llargs, que funcionen al paper, però en el digital ho fan cada vegada menys.
Els temes que tracteu i la mirada que hi poseu, també han anat canviant?
Al cap de poc temps de néixer, vam veure que calia afegir-hi altres ítems, i és que la Fosbury no s’entendria si no es fixés, també, en temes de gènere i esport inclusiu. Totes les històries tenen el seu què i són igual d’interessants, i ha estat el nostre criteri durant tots aquests anys.
Quins perfils de lectors teniu?
En tenim dos. Un són els qui els agrada molt l’esport, ja sigui veure’l, practicar-lo o seguir-lo, i que està molt al dia, però l’altre és aquell lector que no segueix l’esport per res, però l’interessa una revista com la Fosbury, perquè parla d’altres coses. Creiem que això és un punt a favor del projecte, perquè t’obre les portes de públic que no és necessàriament esportista.
Foto: Quim Miró
El català és la llengua en què feu la revista, ho teníeu clar?
Sí, és la nostra llengua i amb el pas dels anys hem reforçat aquesta idea, perquè en el món de l’esport cal tenir una mirada en català, veient tots els castellanismes i anglicismes que s’hi fan servir. Ens hem adonat amb el pas dels anys que era molt rellevant fer-ho així, i ens ha donat peu a iniciar projectes molt interessants que treballen llengua i esport.
Vosaltres dieu que els Països Catalans són el vostre eix, per tant, el català és la vostra llengua. Avui en dia, es fa més necessari que mai parlar en català d’esport?
Sí, nosaltres tenim la sensació que és molt fàcil crear un mitjà en castellà, perquè arribes a un públic més gran, però nosaltres hi renunciem, i ho fem perquè creiem que dins del panorama mediàtic català hi ha d’haver mitjans en català que siguin fets des de l’honestedat, no des de l’existència pura i dura perquè t’atorgaran una subvenció. Per això, el marc dels Països Catalans és essencial per a nosaltres, i poder parlar d’esport en català ens dona unes eines que pensem que són útils i són molt agraïdes quan et trobes històries amb gent que està contenta perquè ho fem així.
Com creus que està el panorama mediàtic esportiu en català?
Hi ha molt projectes interessants, però molts d’ells són sectorials, centrats en un esport en concret. Sempre tens algun mitjà referent en català en cada esport, però costa molt tenir un calaix de sastre que els uneixi tots.
La Fosbury podria ser aquest mitjà que aglutini tots els esports?
Bé, també existeix L’Esportiu, un mitjà que funciona molt bé i que tracta tots els esports, però sempre té la concepció de l’actualitat pura i dura, i no pots fer un mitjà com aquests sense posar el Barça o el Girona en portada cada dos o tres dies.
“Hi ha d’haver mitjans en català que siguin fets des de l’honestedat, no des de l’existència pura i dura perquè t’atorgaran una subvenció”
Pel que fa a l’esport femení, com heu vist la seva evolució quant al tractament als mitjans?
Nosaltres hem començat a fer l’Observatori del mitjans esportius i no ho fem amb cap voluntat paternalista, sinó que l’hem impulsat per tal de fiscalitzar el marc general dels mitjans de referència del país. Sempre el fem en clau de gènere i de diversitat esportiva, i hem vist que el boom del futbol femení ha afavorit el canvi. Ara està en un procés de millora, però també ens hem plantejat per què ha canviat.
I per què ha canviat?
Hem de pensar què han fet les esportistes per guanyar-se la quota mediàtica, que encara no és suficient, però s’ha passat de percentatges d’entre el 3 i el 5% a d’altres més raonables. Fa cinc anys era impensable que el Telenotícies expliqués el dia a dia del primer equip femení del Barça i que fes el seguiment de la resta d’equips.
Creus que es corre el mateix risc que amb el masculí del Barça, acabar-se centrant en només futbol i només Barça?
Està molt bé que les futbolistes s’hagin guanyat aquesta quota, i ho han fet perquè han sigut molt bones al terreny de joc i perquè han reivindicat temes d’interès públic. No hauria de ser això, però està molt bé que quan parles d’esport vingui lligat a lluites socials i laborals. Per tant, donem les gràcies a les futbolistes, però pensem que s’està substituint una cosa per l’altra, i que les marques Barça i futbol no perden terreny i encara hi ha feina a fer.
Foto: Quim Miró
Les disciplines esportives més practicades per noies no són les que apareixen en la primera línia mediàtica. Creus que això passa perquè les redaccions d’esports estan, majoritàriament, ocupades per homes?
No ho tinc tan clar, tot i que crec que és important que les històries s’expliquin des de les experiències i mirades pròpies, és essencial que hi hagi dones explicant esport. Però les redaccions que han incorporat dones tampoc han canviat tant, perquè aquestes dones s’han adaptat a una manera de fer que ja existia. A més, han tingut pocs càrrec importants com per poder canviar el que ja hi havia, i encara fa falta un pas més.
A Fosbury teniu la revista en paper, el web, la revista Tercer Temps i el pòdcast. Com han sobreviscut?
La revista Tercer Temps està aturada, tenia la intenció de ser una revista sense periodicitat garantida, però ara mateix no l’estem fent, i el pòdcast ens ha funcionat molt bé, però les persones que el fèiem no podem seguir fent-lo. I ara volem iniciar formats audiovisuals, ja hem començat i els estem penjant a xarxes i web, i ens estan funcionant força bé.
I també teniu els Premis Fosbury.
Portem sis edicions i són la manera que tenim de reivindicar la diversitat i el talent esportiu en qüestió de mèrits, ja siguin amateurs o professionals, i els separem per gèneres. Fem una tria d’esportistes dels Països Catalans, els posem a votació popular i és una iniciativa que els esportistes i els clubs es fan seva. El que ens agrada molt és que ells mateixos s’adonen de la quantitat d’esportistes catalans que estan brillant arreu. L’edició d’enguany ja la tenim en marxa.
“El projecte està estabilitzat, però no on voldríem ser”
Com celebrareu el desè aniversari?
Tenim ganes de fer una trobada amb la comunitat Fosbury, que és una de les coses que menys hem cuidat. Possiblement la farem propera als Jocs Olímpics, perquè podrem compartir experiències de la Fosbruy i, alhora, tot el que estigui passant a París. I la idea és fer un pòdcast olímpic cap al mes de març i que s’allargui fins que acabin els Jocs Paralímpics.
Formeu part de l’APPEC, com d’important és ser presents amb la vostra revista a les biblioteques?
És necessari ser-hi, perquè nosaltres tractem un tema que per a la gent no és prioritari, com són els esports, i la gran majoria no pot permetre’s dedicar part dels seus ingressos a una revista com la nostra. En som conscients, però creiem que és important que puguin accedir a nosaltres, així que les biblioteques juguen un paper essencial. Nosaltres celebrem enormement quan una biblioteca se subscriu a la Fosbury, ens fa feliços que els lectors puguin llegir-nos més enllà de la seva situació econòmica o familiar.
Deu anys després, la continuïtat del projecte està assegurada?
El projecte està estabilitzat, però no on voldríem ser. Sempre que comencem un nou curs ens plantegem si hem de continuar o no, i no tindríem cap recança a deixar-ho estar, perquè ja té deu anys de vida, però ens agrada molt i veiem que sempre hi ha l’opció, insistim i ja veurem on ens porta.
