Roger Font (Móra la Nova, 1998) és el director i presentador de Colors on tour, un programa de La Xarxa i Canal TE que pretén donar visibilitat al col·lectiu LGTBIQ+ en el món rural arreu de Catalunya. A través d’un capítol cada setmana, aquest espai explica la història de 12 protagonistes que formen part del col·lectiu i que han viscut dificultats i rebuig, precisament, per la seva manera de pensar, estimar i sentir-se. Font va ser comissari dels actes del 28-J a la Generalitat de Catalunya, és fundador de l’associació Okay Productions i compta amb una trajectòria en el periodisme en mitjans com Canal TE o Ràdio Móra la Nova. A Comunicació 21 posa deures als mitjans de comunicació.
Com neix Colors on tour?
De la necessitat de tenir un programa a la televisió que parli, explícitament, sobre la visibilitat LGTBI i, en concret, al món rural, perquè ens falten molts referents propers i a peu de carrer que expliquin realitats del col·lectiu fora de l’àrea metropolitana. Els mitjans de comunicació tendeixen a parlar de realitats en grans ciutats que no representen tots els valors que tenim al col·lectiu, i Colors on tour neix per ocupar aquest espai a la televisió i aquest temps a la pantalla que mereixen els referents en el món rural.
Hi ha moltes diferències, entre la realitat del col·lectiu en el món rural i la realitat de les grans ciutats?
Sí, moltíssimes, perquè a la ciutat hi ha molt més anonimat del col·lectiu, i això fa que les persones visquin amb molta més naturalitat la seva identitat i la seva sexoafectivitat. En canvi, en el món rural és molt difícil ser qui ets en realitat, sobretot en el cas de les persones trans i no-binàries. Tot plegat fa que per part de l’entorn hi hagi un rebuig i hi hagi molta pressió social en l’entorn familiar, hi ha molta més dificultat per crear xarxa entre les persones del col·lectiu i les realitats són completament diferents.
El programa l’emeten conjuntament La Xarxa i Canal TE. Com es cuina la proposta?
Soc president de l’Associació Cultural i LGTBI+ Okay Productions, des de la qual impulsem un dels festivals més importants a Catalunya de visibilitat LGTBI+ del món rural en l’àmbit artístic, però també un projecte social molt interessant. Tot això fa que ens porti a produir un programa d’aquest estil, el vam proposar a La Xarxa i el Canal TE, i a partir d’aquí vam desenvolupar el projecte. Estem molt content que La Xarxa hi hagi fet confiança, amb Canal TE com a televisió d’enllaç, per fer un programa d’aquestes característiques en què es barreja la part personal d’una història amb la part d’humor a través del personatge de la Mega Pubilla.
Què podrem trobar a Colors on tour?
Podreu trobar 12 capítols amb 12 històries que tenen un denominador comú, la sensibilitat especial que ens ajuda a apropar-nos al personatge. Però són històries molt diferents, visitem 12 territoris de Catalunya, coneixem quines són les realitats del col·lectiu i donem un to desenfadat al programa, que pretén enganxar i que té un ritme per part de les presentadores que fa que ens emocionem, en algun moment. Durant el programa també coneixem i fem una radiografia del poble o ciutat que visitem a través d’una secció en què s’explica, d’una manera molt visual, les reaccions d’aquell poble envers el col·lectiu.
“Els mitjans de comunicació tendeixen a parlar de realitats en grans ciutats que no representen tots els valors del col·lectiu LGTBIQ+”
Com és aquesta secció?
Hi apareix la pubilla, que surt a voltar pel poble amb una càmera camuflada i capta les reaccions de l’entorn. És una de les seccions més interessants del programa i ens ajuda a veure quins municipis són diversos i quins no. No és un programa on tot sigui bonic, hi ha realitats que no són tan boniques com les que voldríem explicar, però des del programa també les exposem.
L’objectiu és assenyalar aquests municipis? O veure les realitats que existeixen?
Quan plantegem el programa a cada municipi tenim clar que no volem crear controvèrsia amb la història de la protagonista per tal que no la perjudiqui en la seva vida personal. És un programa fet des del respecte, amb molta sensibilitat i entenent que ho hem de tractar d’una manera molt respectuosa. El que fem no és una crítica al municipi, sinó que és el protagonista qui ens explica com s’hi fan les coses i si el municipi té colors o no, per això el programa es diu Colors on tour, i el seu objectiu és pintar Catalunya d’històries de colors.
Quines han estat les reaccions dels municipis on heu anat?
Hi ha municipis que ens han rebut amb els braços oberts, com als dos municipis de les Terres de l’Ebre on hem anat, Roquetes i l’Ampolla, o a Alcoletge, a Lleida. En canvi, a la Catalunya Central alguns municipis han fet més difícil la nostra arribada, alguns ajuntaments ens han denegat permisos per gravar-hi el programa. Tot això no ens ho esperàvem quan vam iniciar el rodatge, tot i que sabíem que ens enfrontaríem a situacions complicades. També he de dir que ens ha sorprès gratament veure que alguns ajuntaments o entitats estan treballant l’activisme LGTBI i la visibilitat del col·lectiu, i això és molt important.
Per què és tan important?
Perquè sovint ens fixem en els grans festivals, com el Pride de Barcelona o el Pride de Madrid, o el de Sitges, però a Catalunya hi ha molts altres moviments socials que hem explicat dins del programa i que són potents i cal posar-los en valor.
El fet de trobar-vos amb ajuntaments que us obren els braços i d’altres que us tanquen les portes és un reflex de la societat actual?
Sí. I de fet, hi ha un conflicte dins del col·lectiu en el món de l’activisme, que és la relació entre les entitats i les institucions i administracions. Quant a l’Estat espanyol, Catalunya és una de les comunitats que ofereix més diversitat en el col·lectiu LGTBIQ+. Així i tot, hi ha alguns municipis amb moltes dificultats per a les entitats que no poden desenvolupar-hi la seva activitat. Per tant, els 12 capítols del programa suposen una radiografia molt acurada de com és Catalunya i quins municipis realment donen suport al col·lectiu i quins no.
Hi ha històries o episodis que t’hagin sorprès?
La sensació després de cada rodatge és que totes les històries ens han sorprès. El plantejament inicial que teníem del programa i la manera en què estaven escrites les bases del guió per al rodatge han estat diferents a les realitats que ens hem trobat després.
Per què?
Perquè quan el personatge ha estat amb nosaltres, ens ha explicat coses que no estaven escrites i que han sigut molt més potents que el que ens havien explicat prèviament durant el procés de producció del programa. Per tant, té un valor afegit molt important, que és el tracte i la relació entre les persones que presentem el programa i les persones entrevistades, que fa que es creï un clima de confiança que et permet explicar episodis concrets i íntims.
“Colors on tour neix per ocupar aquest espai a la televisió que mereixen els referents del col·lectiu LGTBIQ+ en el món rural”
Com s’ha fet la tria dels 12 personatges?
La tria ha estat difícil, perquè hi havia 45 propostes a sobre de la taula, i de totes elles només les 12 de les quals hem gravat capítol han acceptat sortir al programa. És cert que, a mesura que hem anat avançant el rodatge, han vist el tracte de les seves històries i les qui no apareixen en la primera temporada han accedit a fer-ho en la segona, en cas que n’hi hagi. Era difícil, perquè han exposat d’una manera molt pública i molt oberta la seva vida personal, i també perquè volíem comptar amb persones de tot el territori que expliquessin el màxim d’exemples possibles.
En quin sentit?
Quan parlem del col·lectiu LGTBIQ+, el + obre un ventall molt ampli de diversitat i era difícil explicar-ho en una temporada.
Tenen algun punt en comú, les 12 protagonistes?
Sí, el tenen en el fet que han tingut dificultats perquè formen part del món rural i que la majoria s’han acabat exiliant, marxant de la població on vivien a ciutats com Barcelona. Alguns d’ells ja han tornat, i d’altres s’hi han quedat.
Com a membre del col·lectiu, què ha suposat fer un programa d’aquestes característiques?
Per mi ha estat el tot, perquè fer el programa m’ha obert molt més la mentalitat. Crec que després del programa, tant la Mega Pubilla com jo som més tolerants, més diversos, i tenim una capacitat d’entendre la diversitat des d’un prisma molt diferent al que té la societat si no ha vist el programa. El programa té una part educativa, la qual no depèn de nosaltres, sinó de les persones protagonistes que han fet la seva aportació voluntària, i això fa que nosaltres obrim la mentalitat i que ens faci reflexionar sobre el sistema educatiu que tenim en el nostre país, per saber si realment s’adequa a les polítiques LGTBI i les polítiques socials feministes del país.
Creus que ajudeu a obrir la mirada dels espectadors?
El programa té aquest al·licient que fa que, de manera inconscient, els espectadors aprenen i empatitzen, alhora que obren la seva ment, i això és el més bonic que ens ha pogut passar en aquesta primera temporada.
Al Grup Comunicació 21 vam estrenar fa uns mesos la capçalera Orgull, i ara neix Colors on tour. Són projectes necessaris?
Sí, són totalment necessaris, perquè si ens ha faltat alguna cosa és espai als mitjans de comunicació durant molts anys. I un espai tractat d’una manera neta, justa i equitativa, perquè és un reflex de la societat, el que veiem a la televisió és el que la infància entén com a missatge social. Per tant, que nosaltres tinguem presència als mitjans, sigui de la manera que sigui, i que no caiguem en els tòpics de sempre, és la clau perquè la gent entengui que el col·lectiu va molt més enllà dels tòpics que els mitjans generalistes han volgut fixar.
S’ha evolucionat, en els mitjans de comunicació?
Si ens fixem en els anys 90, els 2000 i els 2010, hi ha un moviment de visibilitat trans al món de la comunicació on es parla explícitament de prostitució, i el col·lectiu va molt més enllà d’això. En el Colors on tour hem volgut fer justícia al col·lectiu trans i li hem donat la visibilitat que mereix i les realitats que té en el món rural. De fet, hi ha un 40% de persones trans que són protagonistes de les històries del programa, perquè consideràvem que era just que se’ls tornés tot allò que van començar.
“Alguns ajuntaments ens han denegat permisos per gravar-hi el programa”
Com s’hi parla, del col·lectiu, als mitjans?
Crec que els mitjans de comunicació tenen moltíssima feina a fer. Quant al llenguatge sobre el col·lectiu LGTBIQ+, els mitjans haurien de començar a aplicar el llibre d’estil del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, que està avalat pel Consell Nacional LGTBI [Recomanacions sobre el tractament de les persones LGBTI+ als mitjans audiovisuals].
Per què?
Et posaré un exemple de fa pocs dies: la persona no-binària Nemo va guanyar el festival Eurovisió, i el 90% dels mitjans de comunicació generalistes catalans, espanyols i internacionals tractaven el tema fixant l’article masculí a una persona que s’identifica com a no-binària. Per això cal treballar-hi molt més.
En quins aspectes?
Pel llenguatge, per canviar el tracte a les peces informatives, en els titulars de la premsa digital, també en la premsa escrita i en paper, i començant a tractar amb més visibilitat el col·lectiu dins de tertúlies televisives, que abordin no específicament polítiques LGTBI, sinó debats generalistes o de societat. Aquestes aportacions faran un canvi progressiu, no podem esperar que demà canviï tot, però cal anar aplicant aquests petits canvis i aquests gestos.
Com hagués estat la manera correcta de parlar sobre la persona no-binària guanyadora d’Eurovisió?
Hi ha moltes maneres de fer-ho. La primera és evitant el pronom i la segona seria utilitzar explícitament el pronom ‘li’ o dir ‘guanyadori’.
La segona temporada de Colors on tour és una realitat o un desig?
A dia d’avui és un desig que està als despatxos [riu]. Hi ha la voluntat que hi hagi una segona temporada per part de l’equip i per part de La Xarxa i de la producció; de fet, estem treballant en la selecció de personatges per si finalment es fa segona temporada. Però no depèn de nosaltres, sinó que és una decisió de la direcció de la televisió.
