Foto: Manuel Montilla

Santi Nolla Zayas (Barcelona, 1957) és director de Mundo Deportivo des de fa més de 30 anys, quan va rellevar Manuel Tarín Alonso. Forjat a El Periódico de Catalunya, on va arribar a ser sotsdirector, va aterrar al Grupo Godó quan Barcelona començava a respirar l’efervescència olímpica. Professor de la Universitat Ramon Llull i de la Universitat Internacional de Catalunya. Durant tres dècades s’ha convertit en un referent del periodisme esportiu del país i ha liderat una capçalera centenària que se sobreposa a la nova era digital. A Comunicació 21, Nolla reivindica el periodisme esportiu i aplaudeix la mirada audiovisual que aporten els periodistes més joves a les redaccions.

Tota una vida a Mundo Deportivo excepte una dècada a El Periódico de Catalunya. Quins records guarda d’aquella etapa d’efervescència periodística?
Va ser una etapa sensacional, que va coincidir amb l’aspiració i la nominació olímpica de Barcelona. En aquella època, en la secció d’esports d’El Periódico vam poder anar més enllà de la informació esportiva, ja que els Jocs van sacsejar la ciutat en molts aspectes. I vaig aprendre la diferència entre elaborar els continguts esportius per a un diari generalista i per a un diari purament esportiu. A més, vaig coincidir amb una sèrie de periodistes molt bons, des d’Antonio Franco, Màrius Carol, Emilio Pérez de Rozas o Tatxo Benet.

Amb només 33 anys va ser nomenat director de Mundo Deportivo. Com es va gestar el seu pas al Grupo Godó?
Davant la proximitat dels Jocs Olímpics de Barcelona, l’empresa volia impulsar una transformació de cap a peus del diari. I així va ser, la transformació va ser total i revolucionària. Amb un nou disseny, el diari va canviar el format, del blanc i negre va passar al color i, fins i tot, va oferir un altre to. Abans d’aterrar a El Periódico ja havia format part de la redacció de Mundo Deportivo, així que coneixia la casa. Va ser un encert.

En què ha contribuït Mundo Deportivo al periodisme en aquests 30 anys?
Mundo Deportivo ha estat pioner en la premsa esportiva, especialment a l’hora de deslligar la informació de l’opinió, vam dedicar-hi molts esforços introduint un format de columnes d’opinió que fins aleshores no existia. A més, en el model de negoci vam contribuir a impulsar les promocions dirigides als lectors, que després van copiar les capçaleres generalistes. I també vam impulsar la impressió a gran escala arreu de l’Estat.

A mitjans dels 90, la capçalera fa la seva expansió territorial arreu de l’Estat.
Sí, vam posar en marxa diverses edicions distribuïdes en vuit rotatives arreu de l’Estat espanyol que ens permetia competir en paper amb els mitjans locals i provincials. D’aquestes rotatives hem prescindit de les Canàries i València, i la previsió és que es vagin reduint amb el pas del temps, perquè el paper anirà minvant. Actualment el diari manté quatre edicions: Catalunya, Madrid, Guipúscoa i Biscaia.

“Dels diaris en paper s’acabarà posant en valor el distintiu artesà que consumirà una part selectiva de la població”

I una edició en català, per quan?
Ens l’havíem plantejada, però som un mitjà que es distribueix a tot l’Estat i la llengua predominant és el castellà. Avui un diari esportiu en català no és rendible. I això que el consum d’informació esportiva en català s’ha multiplicat, tant a la ràdio com a la televisió. I a més, els diaris generalistes en català ofereixen bons continguts, i capçaleres com El Punt Avui o l’Ara demostren que són un producte de qualitat.

La nova finestra digital ha obert Mundo Deportivo a nous públics d’àmbit global. El més rellevant és el mercat llatí. L’estratègia d’expansió de Mundo Deportivo passa per aquí?
Amb el públic de l’Amèrica Llatina ens uneix la llengua que compartim, i el factor lingüístic ens afavoreix. Prova d’això és l’elevat consum digital que registrem des de Sud-amèrica. El mercat asiàtic és gegant, però culturalment és complex. Ara bé, el gran repte és el mercat dels Estats Units, que representa dos mercats en un de sol: l’hispà i l’anglosaxó, que és majoritari. Ara tots els grans mitjans esportius del món hi estan posant la banya.

Mundo Deportivo també?
Actualment disposem d’una capçalera exclusiva per als Estats Units, feta en castellà, però en un futur haurem de posar en marxa una edició digital en anglès i adaptant-nos als interessos dels lectors i en els esports majoritaris que tenen més seguiment, com el beisbol, el futbol americà o l’hoquei sobre gel.

Quin paper juga Mundo Deportivo al món respecte a altres capçaleres de pes com són L’Équipe o La Gazzetta dello Sport?
Els dos diaris esportius més antics són La Gazzeta dello Sport i Mundo Deportivo. Som capçaleres d’una llarga tradició que et genera un valor afegit arreu del món. Mundo Deportivo ha estat present en tots els grans esdeveniments mundials, des de Roland Garros a Wimbledon, als Jocs Olímpics i mundials de tots els esports. Només per això, Mundo Deportivo és una referència mundial.

“Sandro Rosell seria un bon alcalde de Barcelona”

Com a degà de la premsa esportiva, Mundo Deportivo manté l’hegemonia a Catalunya?
El lideratge de Mundo Deportivo és inqüestionable tant en el format paper com digital a Catalunya, com assenyalen les dades. El novembre passat vam ser accidentalment líders arreu de l’Estat, però no és habitual, ja que les dues capçaleres esportives fetes a Madrid són les que es van alternant el lideratge. L’hegemonia la mantenim per l’aposta per la informació del Barça, el futbol i el vessant poliesportiu.

Més enllà del Barça, diria que l’aposta pel poliesportiu és el distintiu que millor defineix la seva capçalera?
Sí, indiscutiblement. I arran de l’aparició del format digital encara s’ha visibilitzat més, i el consum d’informació ha crescut moltíssim en els darrers anys pel seguiment en esdeveniments mundials amb esports com el tennis, el motociclisme o la Fórmula 1.

Com a mitjà fet a Barcelona, per què la informació de l’Espanyol ha acabat sent gairebé residual?
Per una qüestió purament esportiva. Si l’Espanyol tingués un altre nivell competitiu i fos candidat als títols, possiblement el volum d’informació seria més gran. A Madrid tenim l’exemple de l’Atlético, qui ara competeix directament amb el Real. L’Espanyol, en canvi, ha de sobreviure eclipsat per una potència global com és el Barça, i la diferència és molt gran.

El periodista esportiu ha perdut, en els darrers anys, el contacte diari amb els esportistes.
Així és. El meu pare –que també era periodista esportiu– viatjava en l’autocar dels jugadors del Barça. Quan jo era jove i trepitjava el carrer havia compartit diàriament, abans i després dels entrenaments, tota mena de converses amb els jugadors. Avui, aquest contacte és impossible. Però no només afecta l’àmbit esportiu. En el polític també passa. Cada cop hi ha més assessors de comunicació amb l’únic objectiu de controlar la informació.

“La mirada audiovisual dels periodistes joves enriqueix les redaccions actuals”

I què ha comportat?
Que s’ha perdut espontaneïtat i naturalitat. Ara tot està marcat per una estratègia comunicativa dels clubs i també dels mateixos esportistes convertits en autèntiques marques globals, que elaboren el seu propi missatge a través de les seves eines comunicatives. S’ha instal·lat una barrera entre el periodista i l’esportista.

I, de retruc, aquesta barrera ha empobrit la qualitat del periodisme?
Sí, perquè, al cap i a la fi, només es visualitza allò que el club o l’esportista volen posar-hi èmfasi. I, a més, el missatge és el mateix per a tots els mitjans, cosa que ha acabat amb l’enginy del periodisme d’abans, quan el contacte amb els protagonistes t’oferia més eines per fer un periodisme millor.

Foto: Manuel Montilla

La cantarella que s’està imposant que el periodisme esportiu està tocant fons, la comparteix?
Hi ha molt desconeixement de què és el periodisme esportiu, que és el més brillant i resolutiu en quan a la qualitat i el temps d’execució. Ho demostra a l’hora del tancament de l’edició, quan la majoria de partits acaben minuts abans. La informació s’elabora en temps rècord. En els diaris d’informació general només passa un cop l’any, quan hi ha eleccions. En la premsa esportiva passa gairebé cada dia. I a més té capacitat de generar nous continguts per als lectors i és molt especialista. Rebem moltes lliçons, sobretot sobre l’objectivitat.

I no existeix l’objectivitat en el periodisme?
Sempre hi ha una mirada subjectiva. Al periodista no se li ha d’exigir objectivitat, però sí que ha de ser honest. A partir d’aquí és quan ha de tenir l’habilitat d’atrapar el lector.

El periodisme esportiu pateix un excés de declaracions i de rumorologia, especialment quan s’obren les diferents finestres de mercat de fitxatges de jugadors?
Ja ens agradaria que hi hagués un excés de declaracions! [riu] ja que cada cop els protagonistes parlen menys. I en el cas del minut a minut dels fitxatges és el que genera més interès per part dels lectors. Aquest seguiment provoca i fomenta debat, i forma part de l’essència de l’actualitat esportiva. La premsa esportiva té un lligam intrínsec amb l’estat d’ànim de la gent. Prova d’això és que a Mundo Deportivo teníem una xifra de diaris impresos en funció de si el Barça guanyava o perdia.

Així confirma allò que el Barça fa vendre diaris en funció de si guanya o si perd?
Sí, està demostrat! El consum és molt més gran quan el Barça guanya. Això, en canvi, els diaris generalistes no ho poden dir amb la cimera de l’OTAN a Madrid o la trobada del G-7 a Brussel·les. Per això, el component de passió és intrínseca amb l’esport i la premsa esportiva.

“La premsa esportiva té un lligam intrínsec amb l’estat d’ànim de la gent”

Tenint en compte que els hàbits de consum estan canviant i que el preu del paper s’està encarint, visualitza el vaticini dels experts i que Mundo Deportivo edités només dos cops a la setmana?
No m’ho imagino! [riu] La indústria del paper haurà d’ajustar-se a tirades més reduïdes, però sempre hi haurà una demanda de consum en paper. Actualment el paper encara sedueix. La premsa en paper sempre s’havia associat a les masses, i a la llarga, dels diaris en paper s’acabarà posant en valor el distintiu artesà que consumirà una part selectiva de la població.

Com a professor universitat i com a director d’un diari, quina mirada hi posa en els joves periodistes d’avui que trepitgen per primer cop les redaccions dels mitjans de comunicació?
M’agraden molt els periodistes joves d’avui. Tenen noves eines, i una mirada molt més audiovisual que enriqueix el periodisme. Els periodistes més joves ens estan ensenyant a veure quins són els formats que hi haurà en un futur i ens ajuden a conviure-hi. Això sí, em sap greu que no tots els joves tinguin les mateixes oportunitats d’exercir la professió.

La precarietat és un factor intrínsec de l’ofici?
Sí, diria que n’hi havia més anys enrere. Avui la tecnologia ha obert un nou escenari que genera noves oportunitats per a gent jove que abans no existien.

“S’ha instal·lat una barrera entre el periodista i l’esportista que està empobrint el periodisme

L’aparició de nous formats fruit de la tecnologia –com ara Twitch– amenacen el lideratge dels mitjans tradicionals?
Per a mi no són una amenaça, al contrari, com més volum de seguiment esportiu, molt millor. Estic molt a favor que la gent jove consumeixi la informació esportiva a Twitch, és la manera d’accedir-hi i, potser, a la llarga, acabaran apostant pels mitjans que se’ns considera més tradicionals. No es tracta de provocar una batalla amb aquells qui treballen en l’univers de Twitch, sinó a donar-los un cop de mà perquè, a la llarga, ens anirà bé a tots.

Com conviu amb l’univers Twitter?
És una eina interessant perquè et genera molta informació, i al mateix temps m’agrada llegir i aprendre d’aquells lectors que a través d’arguments em qüestionen un article d’opinió. Quan és així, m’agrada aquesta interacció i ho trobo molt saludable. Aquests debats, però, deixen de ser útils quan s’imposa l’insult i l’escarni per qüestions més personals.

La seva amistat amb els expresidents Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu l’han perjudicat?
No, però he de dir que jo he tingut sempre bona relació amb els presidents del Barça i altres membres de les diferents juntes directives durant tots aquests anys.

Amb Joan Laporta, també?
La relació amb Laporta ha passat per totes les fases, hi ha hagut moments de tot. Però també em va passar el mateix amb Josep Lluís Núñez.

“Avui un diari esportiu en català no és rendible”

La seva relació actual amb la directiva del Barça no és la més fluida.
Avui a l’entorn del Barça hi ha una guerra estúpida amb l’únic objectiu de destrossar èpoques passades. Una guerra que no porta enlloc, que no beneficia ningú i que només perjudica la institució. Al Barça no té cap sentit que hi hagi un govern i una oposició, això només és vàlid en política.

Sandro Rosell seria un bon alcalde de Barcelona?
Sí, perquè la ciutat necessita una bona gestió, que és el que li manca avui. Ara bé, és molt difícil per algú que no té la dinàmica política. Colau, Collboni o Maragall tenen molt recorregut en política, i són candidats molt potents. Però en unes eleccions municipals es vota la persona, i Sandro té carisma.

L’engrescaria a presentar-s’hi?
Si m’ho pregunta l’engrescaria a fer-ho, sí.

I el votaria?
Sí, tot i que primer m’hauria d’empadronar a Barcelona [somriu].

Té la decisió presa, de presentar-s’hi?
S’ho està rumiant, ho decidirà i ho farà públic al setembre o l’octubre vinent.

En 116 anys d’història, Mundo Deportivo només ha tingut set directors. Vostè és el més longeu, amb 31 anys al capdavant de la capçalera. Com ha consolidat la confiança amb la família Godó?
Porto molts anys com a director, però és que vaig començar sent molt jove [somriu]. Tradicionalment, Mundo Deportivo ha estat un mitjà que ha mantingut una confiança permanent entre l’editor i la direcció. Vivim en un sector que constantment té nous reptes, per la qual cosa tens la sensació d’aprendre constantment. L’experiència sempre és un grau, i després de tants anys el coneixement i la relació amb el món esportiu és molt allargada i consolidada.

Amb 64 anys, té la intenció de jubilar-se?
No tinc la intenció de fer-ho. Em veig amb corda per seguir més temps al capdavant del diari, però soc conscient que no hi ha res etern. Tot i que ja soc qui sumo més anys com a director a Mundo Deportivo, encara no soc el més longeu de tots. Al capdavant del Diari de Barcelona hi va haver-hi un director que va sumar més anys dels que jo porto a Mundo Deportivo. Això sí, no em queda massa temps per superar-lo [riu].

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram