Sílvia Barroso (foto: Jordi Play).

El mes passat, la periodista Sílvia Barroso (Barcelona, 1970) va assumir la direcció del diari digital El Món, rellevant l’editor Salvador Cot, que posa el focus en l’expansió del conjunt de capçaleres. Barroso era la directora del digital Tot Barcelona del mateix grup des del seu naixement el novembre de 2018. Anteriorment havia estat cap de l’edició digital i subdirectora de l’Ara (2010-2018) i cap de l’Avui.cat (2008-2020). A Comunicació 21, Barroso traça la seva mirada des de l’experiència acumulada en les edicions digitals de capçaleres de tradició sobiranista –ara, independentista– a Catalunya.

Tot i que en els inicis va treballar en mitjans de paper, vostè va encaminar-se en el periodisme digital de forma molt prematura.
Sí, vaig llançar-m’hi quan pràcticament ningú hi posava interès i els mitjans convencionals ho veien amb molta recança. Quan vaig descobrir-ho em va atrapar completament. La interacció que generes amb el lector digital és una meravella.

Va encapçalar la digitalització de l’Avui i després de l’Ara.
Després d’uns anys a la casa mare d’El Punt a Girona, vaig tornar a viure i treballar a Barcelona quan va posar en marxa l’edició barcelonina, l’any 2003. Però, cinc anys més tard, vaig fer el pas a l’Avui com a cap de redacció del web en un encàrrec de Salvador Cot. Després de posar en marxa l’edició digital del que acabaria sent El Punt Avui, accepto una proposta per fer el mateix a l’Ara, on hi vaig treballar pràcticament una dècada. Fins que, fa dos anys, va tornar a aparèixer Salvador Cot en el meu camí per oferir-me la direcció del Tot Barcelona. I vaig acceptar el repte.

Del Tot Barcelona a liderar El Món. Què deixa al Tot Barcelona?
El deixo en molt bones mans! [riu] El meu lloc l’ocupa Meritxell Martínez Pauné, la meva mà dreta fins ara, amb un equip de redactors que ens coneixem molt bé després de dos anys treballant de manera molt intensa. Som un equip cohesionat on els engranatges estan molt definits, i això s’ha vist reflectit de portes enfora, perquè en només dos anys ens hem convertit en el mitjà informatiu digital de referència a Barcelona ciutat amb 300.000 usuaris al mes. Amb el confinament i la pandèmia hem tingut pics de 600.000 usuaris. Una autèntica bestiesa!

En cinc anys d’existència, El Món sempre havia estat dirigit per Salvador Cot. Quin llegat li deixa?
Em deixa un llistó molt alt! Cot és un periodista de molta vàlua, amb molt prestigi i que té un gran coneixement de la informació política catalana. Dirigir El Món és un repte per a mi, però Cot no em deixa sola, segueix al meu costat pel que faci falta. El millor de tot és l’equip de professionals que em deixa, que és meravellós. Des de Quico Sallés a Gemma Aguilera passant per Joan Antoni Guerrero o Abel Degà. I Aleix Salvans com a cap de continguts de Món Planeta, una capçalera totalment en auge per l’interès que està generant la ciència arran de la Covid-19.

La línia editorial d’El Món és molt clara.
Sí, és clarament independentista. Era un espai que no estava cobert fins que va aparèixer El Món, i estem molt satisfets dels resultats obtinguts fins ara. Ara bé, més enllà de la línia editorial, treballem sempre amb uns criteris periodístics molt definits que marca la mateixa professió, amb rigor i pluralitat. Si no fos així faríem un pamflet i no és el cas. Més enllà de la línia editorial, el que acaba tenint interès per als lectors és la informació. Prova d’això és que Nou Barris és un dels districtes de la ciutat que genera més lectures al Tot Barcelona. Amb això està tot dit.

Amb vostè al capdavant d’El Món mantindrà una línia de continuïtat?
Sí, i per dues raons. El Món té una personalitat molt ben definida i això és intocable; i, d’altra banda, l’equip de professionals és el mateix i com a directora comparteixo absolutament el full de ruta de l’editor. Ara bé, vull posar l’accent en aquells àmbits que toquen de més a prop a la gent; és a dir, la sanitat i l’ensenyament. I també la ciència, on l’aposta del grup s’integra en la capçalera de Món Planeta. La intenció és renovar i millorar els continguts informatius i reforçar el projecte periodístic.

En els darrers anys a Catalunya hi ha hagut un creixement de capçaleres digitals. En què es diferencia El Món de la resta?
La informació que publica El Món es canalitza des d’un seguit de capçaleres per temàtiques i això és un distintiu identitari del nostre grup de comunicació. D’una banda, ho fa des de l’expansió territorial –com el Tot Barcelona o Món Terrassa– i des de la diversitat temàtica, on destaca la consolidació de Vadevi, un digital que és un referent per al món del vi i el cava a Catalunya. Seguint l’èxit del Vadevi vam incorporar Vadegust, amb la intenció de reforçar una de les prioritats que tenim com a grup de comunicació: trobar un retorn per part del sector de l’àmbit econòmic del país. Això diferencia El Món d’altres projectes periodístics que tenen altres accents diferents.

Aquest creixement de capçaleres digitals ha generat més precarietat en el sector?
No hi estic d’acord i no ho comparteixo. La precarietat està instaurada de fa molts anys i de forma transversal, i no té res a veure si hi ha una, dues o 25 capçaleres digitals. Tots els grups de comunicació pateixen igual, ja sigui aquells que editen en paper com en digital. De fet, els mitjans tradicionals en paper que tenen més volum segurament també tenen més complexitat. De mileuristes n’hi ha a tot arreu, és una dinàmica no només del sector de la comunicació, sinó també de la resta. Per desgràcia no crec que hi hagi cap mitjà de comunicació que tingui beneficis econòmics. Però és imprescindible trobar la fórmula per trobar la viabilitat del projecte periodístic, és essencial.

Com conviuen amb la pandèmia?
Està sent complex, tot i que ho va ser molt més durant el confinament. Sobretot perquè allà on sovint era l’espai per tractar les fons, de cop i volta, canvia de dalt a baix. Durant l’estat d’alarma em va sorprendre el nou sistema de rodes de premsa telemàtiques on es feia molt difícil la interacció, cosa que va provocar una certa opacitat. Ara hem normalitzat molt ràpidament fer entrevistes telemàtiques, però al principi era molt desconcertant. Fins i tot des de l’àmbit familiar.

L’única part positiva de la pandèmia ha estat el creixement de l’audiència?
Em nego a dir que la pandèmia té una part positiva! [riu] El millor ha estat posar en primera línia la sanitat i la ciència i, des del punt de vista periodístic, és evident que l’interès que ha generat la Covid-19 ha provocat un augment espectacular de lectures de tots els mitjans. Sense oblidar-nos, però, que el consum majoritari actual continua sent gratuït per als lectors. I ho ha provocat el caràcter que té internet, d’oferir una informació lliure, gratuïta i compartida arreu del món. És una tendència que a hores d’ara és molt complicat de modificar.

Vostè seria partidària que els consumidors d’informació abonessin una quota de pagament?
Tinc la sensació que és una batalla perduda. Potser hi ha una fórmula màgica que acaba imposant-se en el sector, però fins ara ningú ha estat capaç de trobar-la. Ni tan sols el New York Times, que fa anys que s’hi trenca el cap. I és més, enmig d’una pandèmia sanitària, es fa impossible l’aspiració d’obtenir guanys a partir de visites de lectors a les capçaleres digitals. La publicitat continua sent la principal font d’ingressos per a qualsevol mitjà de comunicació. A El Món no tenim prevista l’aposta per un model de pagament ni a curt ni a mitjà termini.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram