Sílvia Cóppulo (Mataró, 1958) és una de les veus de referència de la ràdio a Catalunya. Llicenciada en Psicologia per la Universitat de Barcelona, té un doctorat de Comunicació i Humanitats per la Ramon Llull. Durant més de 30 anys, Cóppulo ha desenvolupat la seva activitat en mitjans audiovisuals en els àmbits de direcció, producció, presentació, investigació i formació. Ha compaginat la ràdio i la televisió. De Catalunya Ràdio a COMRàdio passant per betevé, TVE Catalunya i TV3.

Actualment dirigeix la seva pròpia empresa, ECOS – Espais de Comunicació Social, i ha iniciat una càtedra a la UPF sobre lideratges. A Comunicació 21, Cóppulo parla des de l’experiència, sense embuts i amb la mirada reivindicativa d’una dona que manté una energia que sembla inesgotable.

Fa pocs anys, vostè va revolucionar la ràdio els matins dels cap de setmana amb un format inèdit a El suplement de Catalunya Ràdio. Un model que han adaptat altres emissores i que ara tothom té molt integrat.
És un dels projectes per a la ràdio del qual n’estic més satisfeta. Quan em vaig fer càrrec d’El suplement de Catalunya Ràdio vaig incloure la informació a primera hora i la taula d’anàlisi amb tertulians. Per primer cop, els convidats amb responsabilitat –sobretot polítics– van acceptar trepitjar la ràdio per ser entrevistats els dissabtes i diumenges. Després de la informació, el programa combinava l’entreteniment, que era l’únic ingredient habitual fins aleshores en els matins de ràdio els caps de setmana. Actualment, aquest model està molt integrat en l’univers col·lectiu, tanr pels oients com pels professionals, però aleshores de portes endins va costar moltíssim que s’acceptés aquest canvi. Una aposta guanyadora que ens va permetre ser líders els caps de setmana.

Vostè és una de les comunicadores per excel·lència del país especialitzades en el gènere de l’entrevista. És on s’hi sent més còmode?
Sí, possiblement. Per a l’entrevista periodística és imprescindible tenir un posicionament crític, sobretot quan l’entrevistat és algú que ocupa llocs de responsabilitat. En els darrers anys m’hagués agradat continuar fent aquesta mena d’entrevistes, però en canvi he tingut el plaer de fer l’entrevista més humana, una fórmula menys habitual i gairebé residual en el panorama actual de la ràdio. En aquest cas, prenc una actitud ben diferent: escolto i no jutjo. Aquest format m’atrapa, l’aproximació als humans m’apassiona, perquè el que més m’interessa del periodisme són les persones.

El fet d’estar llicenciada en Psicologia és un valor afegit per reblar la fórmula perfecta en les entrevistes de perfil més humà?
Sí, així és. No puc dir que sigui psicòloga, perquè no he exercit mai la professió. Ara bé, disposo d’unes eines que m’ha atorgat la formació que em permeten apropar-me a les persones d’una manera diferent. Sobretot deixant l’espai i el ritme que necessita cada convidat. Durant tots aquests anys, a més, he llegit moltíssim sobre el gènere i la relació d’aspectes com la comunicació verbal i no verbal que donen molta més informació de la que ens imaginem.

Hi ha col·legues de la professió que lloen la seva capacitat per seduir als entrevistats i que acabin confessant-se en les seves entrevistes. Perquè això passi, la prioritat és intentar despullar el convidat?
Despullar-lo, no. La prioritat és que l’entrevistat m’ensenyi qui és. I això passa perquè l’entrevistador tingui una posició de respecte i d’aproximació en la mesura que l’altra persona ho permet, que no se senti envaït. Fer sentir còmode a l’altre, crear-li un espai on s’hi senti a gust, farà que la conversa tingui un ritme i un interès molt més gran. Em sento reconfortada d’aquells que m’han explicat detalls de la seva vida. I ho he fet més escoltant que preguntant.

De la munió d’entrevistes que haurà fet, n’hi ha alguna que l’hagi colpit més?
Un d’elles va ser a Hélder Câmara, un defensor dels drets humans i figura de la teologia de l’alliberament; o el polític nord-americà Michael Dukakis, qui va reconèixer per què no havia guanyat les eleccions a la Casa Blanca. Ara bé, si hi ha una conversa per recordar és amb l’aleshores president de la Unió Soviètica, Mikhaïl Gorbatxov al Fòrum de les Cultures de Barcelona. Tenia pactada una entrevista de mitja hora, tot i que ell mateix em va assenyalar alçant les mans que era de només deu minuts. Al final, pensant que cada pregunta era l’última i amb el patiment que en algun moment s’acabaria aixecant i marxant, vaig sortir-me amb la meva i vaig aconseguir que s’allargués 27 minuts.

A qui li agradaria haver entrevistat i no ha pogut fer-ho?
A Hillary Clinton quan va ser la candidata demòcrata en les darreres eleccions a la Casa Blanca, fa quatre anys. Aleshores jo era a Washington observant perplexa com els mateixos votants del seu partit van preferir votar Trump i no pas a ella perquè era una dona blanca, de classe mitjana i amb un marit que li havia fet el salt. Al marge de ser bona o mala candidata, la infidelitat del marit la va perjudicar negativament. En aquell moment, després d’aquella derrota electoral, m’hagués agradat moltíssim conversar-hi. Encara avui m’agradaria aproximar-m’hi per saber com va afrontar una situació com aquesta, que li ha acabat condicionant la seva vida.

Després de tants anys fent entrevistes, què ha canviat?
Una, sobretot, i de rellevant. Recordo amb enyorança el format del programa Fil directe de Catalunya Ràdio, en el qual a l’entrevistat no només li feia preguntes jo mateixa com a presentadora, sinó que també hi participaven els oients. 25 anys després, aquest format en el periodisme actual és impossible! No pas perquè no sigui atractiu, que ho és, sinó perquè ara no hi ha cap mitjà de comunicació que pugui fer una entrevista a algú amb responsabilitat sense haver de passar abans pel filtre de desenes d’assessors. I aquí el periodisme hi ha perdut.

Vostè va ser pionera en l’aposta per la dona als mitjans de comunicació, sobretot en l’espai Amb ulls de dona a TVE Catalunya, que li va valer el Premi Òmnium Cultural de TV (2006). Des d’aleshores, s’ha fet un pas endavant en aquesta aposta?
Em sento molt escèptica i, potser mirant-ho amb el pas dels anys, crec que vaig pecar d’ingenuïtat. Des d’aleshores l’escenari no ha variat gaire, per no dir gens. És cert que hi ha més dones presentant programes –a la ràdio i a la televisió–, sense oblidar que de la meva edat no n’hi ha gairebé cap, la majoria són més joves. En canvi, les diferents direccions dels mitjans de comunicació del país continuen sent ocupades per homes. I és aquí on cal que les dones siguin presents en els espais de presa de decisions.

Sent dona i amb una trajectòria llarga a la Corpo, s’ha plantejat mai assumir la direcció de Catalunya Ràdio o TV3?
No se m’ha plantejat mai. He de dir que, si fos el cas, estaria disposada a acceptar-ho per posar sobre la taula tota la meva experiència. No necessàriament hauria de ser la figura de directora, sinó en l’espai de presa de decisions. I ho faria amb l’encàrrec de recrear el model i de gestionar nous equips de treball per oferir un millor servei de cara a l’audiència. Soc molt partidària dels equips intergeneracionals, que uneixin l’experiència dels professionals més veterans i l’energia dels més novells. I aquesta és la fórmula perquè l’engranatge funcioni correctament. Perquè l’edat i el gènere no haurien de ser un motiu de discriminació en el món del periodisme.

Des del seu bagatge i coneixent bé la casa, què no va fer bé Catalunya Ràdio per perdre el lideratge?
No puc respondre aquesta pregunta, només ho puc fer en espais més privats. M’estimo moltíssim Catalunya Ràdio, hi he treballat durant més de 25 anys i em considero molt lleial. Puc dir que és una de les millors eines que disposa el país, que té la funció de vertebrar la societat i tant de bo recuperi el lideratge ben aviat.

Alguna cosa deuria fer bé RAC1, que encara manté el lideratge.
Sí, des del primer moment RAC1 va aparèixer com una proposta àgil, viva, poc encotillada, cosa que li va permetre guanyar-se l’audiència. I ho va fer perquè va heretar l’esperit trencador i menys oficialista. Ramon Barnils sempre deia que “ser públic no vol dir ser oficial”, i aquest esperit és el que, en detriment de Catalunya Ràdio, va permetre a RAC1 posicionar-se al capdavant del panorama radiofònic català.

Sense deixar la CCMA, considera que es fa més ús que mai del castellà?
Li respondré d’una altra manera. Actualment soc professora d’universitat i ho faig en quatre facultats diferents. I mai com ara havia parlat tant en castellà. Ho repeteixo: mai com ara havia parlat tant en castellà. Abans, usar el castellà a les aules era un fet excepcional; actualment ha deixat de ser-ho. Fins i tot algunes universitats em demanen que faci les classes en castellà. Així que la qüestió no és si ara hi ha més presència del castellà a TV3, sinó que cal plantejar-se fins a quin punt l’ús social de la llengua és el que realment li correspon. Soc molt prudent amb aquelles afirmacions que puguin generar rebuig i imposició en la llengua i, per al contrari, soc partidària a generar espais de confortabilitat perquè la llengua, i en aquest cas el català, serveixi per abraçar tothom i sigui una llengua amable.

Una de les experiències professionals lluny de la CCMA va ser a COMRàdio.
Vaig acceptar aquella proposta que em va plantejar en Josep Cuní perquè significava un nou repte per a mi. I jo soc una dona de reptes.

El proper (repte) serà la seva tornada a Catalunya Ràdio amb El divan?
Sí, espero que es concreti abans d’acabar aquest any. Això sí, en un format diferent. Vull eixamplar la mirada, convidar persones que ens aportin un valor afegit, que no ens deixin indiferents. Hi ha persones que tenen moltes coses a dir i que tindran l’oportunitat de fer-ho. I sempre amb un estil fresc i dinàmic, que l’oient se senti còmode i s’enganxi a la ràdio.

Les xarxes socials han permès eixamplar l’audiència, ser un altaveu més?
Les xarxes socials ens han permès obrir una nova finestra i és interessant, però no hem de perdre de vista que la vida no només passa a Twitter. La vida té una mirada molt més àmplia. Si algú queda molt atrapat a les xarxes, redueix el seu espai d’anàlisi. Tot i que la informació a les xarxes socials no estigui jerarquitzada, és apassionant la capacitat de comunicar-se amb qualsevol persona i des de qualsevol racó del món.

Li queda alguna cosa pendent per embolcallar la seva carrera com a periodista?
Dir que no em queda res més a fer sembla que doni per fet que no em quedi res més per viure. Quan és tot el contrari, tinc la sensació que em queden moltes coses pendents a fer, sense oblidar que ja n’he fet moltes al llarg de la meva vida. Continuo sentint-me molt activa, vital, creativa, sense perdre les ganes de seguir creixent, experimentant i descobrint noves fórmules i continguts que generin interès.

Quan es jubili –si ho arriba a fer mai–, quin record li agradaria que els oients i els telespectadors tinguessin de Sílvia Cóppulo?
No em vulgui enterrar abans d’hora… [riu]. Sincerament, no cal que em recordin. En tinc prou que ho facin la meva família i els amics i que m’estimin de forma incondicional com fins ara. La meva prioritat sempre ha estat la mateixa: aportar el meu granet de sorra a la societat. El repte diari és transferir el coneixement a la societat. Així és l’única manera com ens farà ser millors a tots.