Sique Rodríguez Gairí (Lleida, 1981) és el director del programa Què t’hi jugues! de SER Catalunya, que ha estat premiat com a millor programa de ràdio de proximitat en la 67a edició dels premis Ondas. Llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, porta l’ADN SER, on hi treballa des de fa gairebé 20 anys. A Comunicació 21, Sique Rodríguez celebra el ‘seu’ Ondas i desitja que SER Catalunya segueixi incrementant la presència del català en la seva programació.
El teu pare va ser periodista al diari La Mañana, de Lleida. L’ofici el portaves a la sang?
Recordo que l’acompanyava a maquetar les pàgines del diari. Jo no volia ser-ho, el pare em deia que seria un mort de gana, i que si volia viure bé era millor triar una altra professió.
Així i tot acabes sent-ho.
Soc periodista perquè no vaig poder ser futbolista. El meu somni era ser professional, de petit deia que era una obligació. Vaig jugar un any al Barça en categoria juvenil, però després d’entrenar un any amb Víctor Valdés vaig donar-me compte que mai seria futbolista professional. Vaig haver de buscar-me una alternativa, i la més propera era ser periodista esportiu.
Treballes a la SER des de fa mitja vida. Tot comença a Lleida.
Vaig passar un estiu sense cobrar a COPE Lleida i un altre a La Mañana. Després de presentar el carrusel esportiu a Ràdio Lleida, em van oferir cobrir vacants a l’estiu a Barcelona, que també vaig fer sense cobrar. Durant un temps vaig presentar els informatius a Lleida entre setmana i a Barcelona als caps de setmana. Fins que em vaig incorporar definitivament a la seu de SER Catalunya a Barcelona. Al departament d’esports de la ràdio he fet de tot.
Fins a presentar el Què t’hi jugues!, fa sis anys. Hi ha algun factor que consolida el programa com un dels referents de la ràdio esportiva en català?
En aquests sis anys el programa ha tingut diferents etapes. Hi ha dos factors: el primer, apostar per col·locar-lo a les 12 del migdia, i el segon, ampliar-lo a dues hores de durada. Amb només una hora no en teníem prou per crear el caliu necessari.
“El BarçaGate és la notícia esportiva que ha tingut més dimensió en els gairebé 20 anys que soc a la SER”
Va ser una aposta arriscada triar les 12 del migdia, tenint en compte que és l’hora de La competència de RAC1.
Sí, ho va ser. Era arriscat, però no teníem gaire a perdre. Calia apostar per una cosa que fos diferent al que hi ha, que és humor, i no hi podíem competir amb el mateix producte, ja que RAC1 juga en una altra lliga. A nivell periodístic, m’agradava pensar que podíem marcar l’inici de l’agenda i obligar la resta de mitjans a anar a remolc. Hi ha una decisió més que ha estat determinant: incorporar Adrià Soldevila i Sergi Escudero per fer La llotja del Què t’hi jugues!; a partir d’allà va sorgir el BarçaGate.
El BarçaGate ha posat de manifest que el periodisme esportiu és viu?
Sí, demostra que es pot fer periodisme de qualitat. No és incompatible ser rigorós amb tenir un punt esbojarrat, hi ha moments per a tot. És la notícia esportiva que ha tingut més dimensió en els gairebé 20 anys que soc a la SER.
Vau rebre pressions?
No, quedaria molt bé dir que sí, però no va ser així. Va haver-hi alguna pressió, i potser van ser més emocionals que no pas laborals. Vam tenir llibertat absoluta per part de la SER i mai ens han posat pals a les rodes. Per part del Barça, haguessin preferit que no ho expliquéssim. Ara bé, la pressió era nostra perquè volíem ser prudents i explicar les coses bé. No vam fer-ne un serial, ni fer-ne sang.
Us ha sorprès la dimensió que ha tingut el cas?
Sí, ens va sorprendre molt, no ho haguéssim imaginat. El que més em va sorprendre és que hi hagués tants professionals de dins del club que volguessin que expliquéssim aquest cas. Vam rebre molts inputs positius des de dins el club, això sí que em va sorprendre molt.
El BarçaGate és un exemple de periodisme d’investigació.
Cada cop més, el món de l’esport genera més notícies transcendents. Però lluites contra molts factors, com la precarietat laboral. A més, hi ha una frase que em va dir el mestre Ramon Besa i que se’m va quedar gravada: “Hi ha molta gent que no vol informació, sinó que vol masturbació”. Significa que, en el món de l’esport, no agrada tant que expliquis notícies compromeses quan tenen a veure amb el teu club.
Què vols dir?
Als meus amics –que són culers i oients del programa– els pregunto: “voleu que us expliquem notícies negatives del Barça?”. La resposta és clara: “no”. Doncs, això. La pregunta següent és: “i del Madrid?”. “Sí”, ho diuen amb rotunditat.
Actualment el periodisme esportiu tendeix més a l’entreteniment que a la informació?
No és incompatible ser rigorós amb ser divertit, els mitjans convencionals no són incompatibles amb els formats nous. En els esports es permeten unes llicències que en el periodisme convencional no, i no existeix l’objectivitat, sinó l’honestedat.
Darrerament hi ha un debat obert sobre el periodisme esportiu arran del fenomen Ibai Llanos. Quina mirada hi poses al Twitch?
L’entrevista que li fa Ibai Llanos a Saúl Ñíguez quan es tanca el mercat de fitxatges és periodisme, és una entrevista deliciosa on l’exjugador de l’Atlètic de Madrid dona molt bons titulars, i entens com va viure les últimes hores abans de la seva incorporació al Chelsea. En canvi, la conversa entre Llanos i Messi quan és presentat a París com a jugador del PSG no és periodisme, sinó una acció de màrqueting. La Sotana entrevistant Jaume Roures parlant d’avals té punts periodístics. Però és cert que de vegades s’exagera.
Tornem al Què t’hi jugues! Com expliques el seu creixement?
Per la notorietat informativa. El BarçaGate n’és la bandera, però hem explicat moltes altres informacions, com per exemple el fitxatge de Marc-André Ter Stegen pel Barça, del qual és dels qui n’estic més orgullós. Més enllà d’això, l’aportació d’Elena de Diego i Cristóbal Chassaigne –que és el productor i ve de la ràdio musical–, que són el seny i la rauxa, fan que el programa tingui una sonoritat diferent. A més, cal sumar-hi l’aportació de la meva mà dreta, Lluís Flaquer, que és el Messi de les transmissions, i les veus del Tio Faja i Jaume Creixell. Hem de transmetre la sensació que estem molt bojos, però sabem de què parlem, i que es vegi el programa molt treballat. Hem sabut connectar amb la gent del carrer perquè som gent del carrer.
“L’Ondas contribuirà a què SER Catalunya vagi creixent”
La gent del carrer també guanya un Ondas?
Un company de professió em va trucar per felicitar-me per l’Ondas i va dir-me que el fet que hàgim rebut aquest reconeixement fa que ell també tingui possibilitats de guanyar-lo alguna vegada, perquè som gent del carrer. Abans aquestes distincions només estaven reservades per a les grans patums de la ràdio.
Ja has paït el fet de guanyar l’Ondas?
He al·lucinat amb la repercussió que té, ens fa molta il·lusió. He crescut a la SER, he assistit a totes les gales, i m’havia imaginat guanyant-lo. Fent un símil amb el futbol, és com si el Lleida hagués guanyat la Champions!
Què representa en l’àmbit de l’ecosistema radiofònic català que un programa de SER Catalunya passi per davant de RAC1 o Catalunya Ràdio?
És molt important, perquè la SER és una gran marca, però a Catalunya paga el peatge de ser espanyola. L’Ondas contribuirà a que SER Catalunya vagi creixent.
Què està fent bé SER Catalunya pel creixement dels darrers anys.
És fruit de l’esforç de molta gent, i també del seu director, Jaume Serra, que ha lluitat com ningú en temps molt difícils en plena pandèmia. Va tenir una idea i va començar a executar-la, però si aquesta idea no s’alimenta, morirà d’inanició. Ara ens trobem en un moment de risc.
De risc?
Havíem de fer una emissora amb una programació amb molta més presència del català. Possiblement per la pandèmia i la situació que se n’ha derivat, els programes en català previstos no s’han posat en marxa. Per això, alerta, que amb el que hi ha ara no n’hi ha prou.
