Xavier Solà: “Tant de bo pugui decidir quan poso punt final al capdavant de ‘La nit dels ignorants’”

Xavier Solà Vilaseca (Sant Feliu de Guíxols, 1960) és el presentador de La nit dels ignorants de Catràdio. Com a comunicador va iniciar-se professionalment a Ràdio Girona, i després va fer el salt a Ràdio Associació de Catalunya. Des de 1985 treballa a Catràdio, on ha dirigit El suplement (Premi Ondas 2005), Suc de coco i, des de 2010, La nit dels ignorants. Durant la seva trajectòria professional va dirigir i presentar Viatge de noces a TV3. A Comunicació 21, Solà se sincera abordant la seva trajectòria marcada per la seva passió per la ràdio.

Tota una vida dedicada a la ràdio. Quin valor té per a vostè, la ràdio?
La ràdio és, en gran part, la meva vida. Tot el que ha tingut transcendència en la meva vida ha estat a través de la ràdio. La considero un gran regal. La ràdio s’estima, els diaris es respecten i la televisió es critica. Li vaig sentir dir una vegada a Antoni Bassas i és una reflexió que me la faig meva. Per això, té tant valor fer un producte que s’estimi.

Com va aterrar la ràdio en la seva vida?
Va ser de la manera més inesperada, va caure’m del cel, perquè a casa no hi havia tradició. En el temps de la transició van aparèixer les ràdios pirates, i vaig descobrir l’oportunitat de donar sortida a una passió que era la de fer de DJ, ja que m’agradava molt la música. A Sant Feliu de Guíxols, el meu veí –el Ferrerito– va muntar una emissora pirata.

Què en recorda?
Jo tenia 17 anys, hi anava a fer la xerrada. A escola sempre m’havia agradat molt fer el número, i en aquella ràdio se’m van ajuntar les ganes de parlar amb les de presentar discs. Mai haguera pensat que la ràdio m’acabaria abduint com ho va fer. Recordo que el primer dia, quan vaig anar al llit a dormir, vaig pensar: “que bonic seria dedicar-s’hi professionalment”.

I ho va aconseguir.
Sí, d’aquell experiment a Ràdio Ferrerito vaig passar a la ràdio municipal del poble i, poc després, durant la mili vaig continuar fent ràdio, aquest cop a SER Almeria. Era el locutor de la companyia, hi feia un programa musical. Recordo que quan vaig acabar la mili, el director de l’emissora em va oferir feina, però jo volia tornar a casa.

De tornada va fer el salt a Ràdio Girona, també associada a la SER.
Sí, l’aleshores director de Ràdio Girona, Josep Vilar, va trucar als companys de SER Almeria per preguntar-los si parlava en català.

I què li van respondre?
Qué si habla catalán? Lo que no habla es en castellano! [riu].

“La nit dels ignorants no tindria cap sentit sense els oients”

De Girona a la ràdio nacional de Catalunya. Com li va arribar l’oportunitat?
Em vaig presentar al programa radiofònic Mikimoto club, que presentava en Mikimoto. És ell qui em va obrir la porta a la ràdio musical, a Ràdio Associació de Catalunya (la nomenclatura anterior a RAC105). Josep Cuní, que era el cap de programes, em va proposar fer un parell de programes –l’últim, un espai de dues hores diàries de contingut generalista–, però vaig descarrilar, aquell repte em va desbordar, no em sentia preparat, i vaig marxar a viure un any als Estats Units.

Una experiència a l’estranger sempre és reconfortant.
Jo vaig viure un any entre Nova York, Chicago i Los Angeles. Vaig descobrir allò que era desconegut, entrar en un món aliè a la meva manera de viure i de ser. Em va anar bé per replantejar-m’ho absolutament tot i per comprovar que és bo sortir de la teva zona de confort.

Així i tot, ja no ho ha tornat a fer més.
No, perquè després la vida ja et porta una sèrie de lligams que ho fan impossible. De tornada, ja a Catalunya Ràdio vaig reenganxar-me a l’antena substituint Josep Cuní a El matí de Catalunya Ràdio d’estiu. Cuní ha estat clau en la meva trajectòria professional, ha estat un tutor, és qui va veure allò que jo mateix no em veia.

I què va veure en Cuní, de vostè?
Un comunicador que havia d’anar molt més enllà de presentar discs a la ràdio.

Un cop va acabar aquell estiu, vostè lidera El suplement, que acaba de complir 35 anys de durada. Què simbolitza?
[Somriu] El suplement és un referent, una peça necessària de ràdio de cap de setmana. És un magazín que si no hi fos s’hauria de crear. I com bé diu Roger Escapa, l’actual presentador, és esperit de cap de setmana.

Té alguna semblança El suplement de Solà amb el d’Escapa?
No, en primer lloc per la durada. Quan jo el presentava era un espai de tres hores, i ara a les sis del matí ja s’hi posen i s’allarguen fins al migdia. Quant a temàtica, el meu era un programa molt desengreixant, una desconnexió de cap de setmana on el joc i la participació eren protagonistes. Després, Sílvia Cóppulo va incorporar-hi la tertúlia i la informació política. El programa ha anat mutant, adaptant-se a la realitat de cada moment, i cada presentador hi ha posat la seva pinzellada.

Després de finalitzar la vintena temporada (quan deixa El suplement) va córrer que la direcció l’havia fet fora.
No va ser així. Després de 20 anys treballant els caps de setmana, vaig dir prou. La decisió la vaig prendre jo, com a cosa natural i fruit d’un desgast després de tants anys. Necessitava un canvi, i per això vaig passar a la franja de la nit amb Suc de coco, un programa que inicialment no estava previst. També vaig treballar a l’equip de Sílvia Cóppulo, a El secret.

“No soc molt partidari de l’abús de la imatge ni d’alterar l’anonimat que et dona la ràdio”

Fins que arriba el seu altre projecte professional: La nit dels ignorants.
Sí, per a mi té molt de significat. És un abans i un després en la meva vida molt marcat, perquè he pogut descobrir les virtuts de La nit dels ignorants.

Quines virtuts té?
La generositat dels oients. He après de generositat, a no anar mai enlloc amb les mans buides. Sempre ens regalen, ens donen, en tots sentits, és una família molt generosa. I ho veus amb tota mena de detalls, i ho notes cada nit en veure com els oients tenen ganes de compartir allò que saben, i alhora, tenen ganes de donar vitalitat al programa preguntant allò que no saben. Aquesta interacció posa de manifest el desig d’aprendre i la solidaritat. Cada programa és una mostra de bon fer, d’expectativa favorable, d’esperança i de caliu. S’obre la porta del coneixement amb l’objectiu de reduir la ignorància, però també s’obren escletxes i passes en una fase de ‘goita què fan ara’.

És un programa en el qual els oients prenen protagonisme al presentador?
Sí, perquè és bàsic. La nit dels ignorants no tindria sentit sense els oients. Jo podria fer tots els números de circ que calguessin, però arribaria una nit que el programa cauria per si sol. Amb els oients, això no passa. Cada dia aprens una cosa nova, i això és molt gratificant i enriquidor. Per això, aquesta interacció i participació dels oients és una riquesa que tenim al país.

Vostè suma gairebé 14 temporades al capdavant d’aquest espai referent en les nits radiofòniques del país. Abans l’havien presentat Carles Cuní, Sílvia Tarragona, Ariadna Farré, Joan Bosch i Mireia Mayol. Què ha impregnat, vostè, al programa?
Aquesta manera de fer Solà, amb un llenguatge característic, un to familiar, distès i jogasser. És un programa molt treballat, amb un equip cada cop més ampli i consolidat.

Mai s’acaben les històries i les preguntes dels oients?
És el que jo pensava quan vaig començar el programa. Internament, em deia: “això tard o d’hora s’acabarà”. Doncs, no. I és el més sorprenent, que cada dia passen coses! Em sento com aquell guàrdia urbà que es troba en una cruïlla i va dirigint el trànsit dient: “ara passi vostè, ara incorpori’s vostè altre”. Així que és un aprenentatge constant, una riquesa immensa, una universitat dels sentiments, i amb l’afegitó que molts dels oients et truquen des del llit, que l’oient et convida en el seu lloc i espai de més intimitat.

Té un valor incalculable. Tindrà una munió d’anècdotes per explicar.
Sí, n’hi ha moltes. Majoritàriament, aquelles que van des d’aquell qui es troba en una situació que es traurà la vida, o d’aquells que troben a faltar algú que ja no hi és. En aquest sentit, recordo una oient que va explicar-nos que, quan va morir el seu marit, va llançar el matalàs per la finestra de tan farta que n’estava. O un oient que va dir-nos que va haver d’esperar a què morís la seva dona per poder escoltar-nos des del llit, perquè a ella li molestava la ràdio en la intimitat de la nit.

Davant d’aquestes situacions, com a presentador hi posa una certa distància o s’implica emocionalment?
No pots posar-hi distància, és inevitable. Practico el sentit comú: com actuaria si aquella persona fos familiar teva? I, és més, si no ho faig així, serà un altre oient que ho farà per tu. Has de reaccionar ràpidament, en dècimes de segon.

S’ha emocionat mai?
Sí, fins i tot, en més d’una ocasió hem hagut de posar un separador i respirar fons. Perquè són moments molt íntims i xocants per part dels oients, sumant-hi la màgia i la força de la ràdio.

“No vull ser un tap per aquells qui venen empenyent des del darrere”

Vostè, i també el programa, ve de la tradició analògica. Que avui l’oient tingui l’oportunitat d’escoltar La nit dels ignorants a qualsevol hora, hi perd, tenint en compte la força del directe?
Jo en dic que aquest és el llegat de La nit dels ignorants. És evident que el directe té molta força, l’essència del programa passa en aquell moment. Però hi ha oients que no poden fer-ho a aquella hora i, per tant, benvinguts siguin.

Ha treballat majoritàriament en dues franges: els caps de setmana i la nit. Quina prefereix?
Són molt diferents, però m’hi he sentit a gust tant en l’una com en l’altra. Són franges en les quals tens la possibilitat de desenvolupar el desig de comunicar i la capacitat de treure llustre a aquest mitjà com és la ràdio.

Els seus programes han estat molt d’autor. Per què?
Sí, hi té a veure amb la personalitat de cadascú. Cada comunicador té un perfil propi que li dona un pedigrí necessari, un segell personal que és necessari perquè cada comunicador creï el seu públic.

Quin valor té la veu a la ràdio?
És l’eina per excel·lència, la que comunica i transmet una infinitat d’emocions, i que a través de la qual generes un clima. Cada veu té la seva singularitat.

I quina és la singularitat de la seva veu?
Transmet relaxament, o com a mínim, és el que em diuen els oients [somriu].

“Que la ràdio en català visqui el seu moment més dolç dignifica el mitjà i la nostra cultura”

En aquesta revolució tecnològica i digital que vivim, la ràdio cada cop és més visual. Com ho porta?
Relativament bé. No soc molt partidari d’aquest abús de la imatge ni d’alterar l’anonimat que et dona la ràdio. Per sort, La nit dels ignorants manté aquella essència de la ràdio més analògica.

Al llarg de la seva trajectòria, només ha fet un tastet a televisió amb Viatge de noces (TV3).
Així com la ràdio em va acollir amb els braços ben oberts, amb la televisió no m’hi he trobat [riu]. Jo estic acostumat a servir el missatge des d’una intimitat que la televisió no ofereix. Si després de provar-ho sents que no vibres, accepto que per fer televisió es necessiten unes característiques que no tinc.

Vostè n’ha vist de tots colors. Com viu els resultats d’audiència, els EGM?
Els EGM són l’avaluació. I això et genera una inquietud tres cops l’any. Ho tinc present perquè ens importa allò que fem. No només per al meu programa, sinó també per al còmput global de la casa.

En la pugna pel lideratge de la ràdio del país, Catalunya Ràdio fa anys que va a remolc de RAC1.
Evidentment, el repte principal és el lideratge, i el desitgem tots. RAC1 ha trobat una fórmula molt bona, i la cuiden. Penso que Catalunya Ràdio ho està fent molt bé, lluitant per aquest objectiu, buscant la seva continuïtat en els programes i els seus presentadors. Catalunya Ràdio ha de trobar una fórmula que acabi aconseguint, de nou, el lideratge. Per això, hi estem tots implicats. Cal temps.

Tot i les dificultats que té avui l’ús del català entre els joves, al carrer i en el món audiovisual, la ràdio en català viu el seu moment més dolç?
I tant! És un moment molt engrescador, i és fruit, també, d’aquesta suma d’oients entre les principals ràdios del país. Això dignifica la ràdio i la nostra cultura. Quant a la tecnologia, la ràdio surt molt beneficiada, s’ha convertit en el gran proveïdor del pòdcast, perquè, en definitiva, qui fa un pòdcast, fa ràdio.

Xavier Solà i Catalunya Ràdio van de bracet gairebé 40 anys. En tot aquest temps, ha rebut alguna proposta temptadora a la qual hagi renunciat?
No, mai he tingut cap temptació sobre la taula. De la mateixa manera que la ràdio va venir de forma inesperada a la meva vida, Catalunya Ràdio, també. I des d’aleshores, només puc parlar bé d’aquesta casa.

Té 63 anys i la jubilació, més a prop. Pensa que algun dia els responsables de la direcció de Catalunya Ràdio el puguin cridar al despatx i li diguin: “miri, Solà. Fins aquí”.
[Somriu] Sí que hi penso, però si algun dia em conviden a marxar, ho assumiré. És un escenari que pot passar, però, en aquest sentit, és un estímul per continuar donant el millor de mi mateix. M’esperona, m’ajuda. Continuo pensant només en avui, en fer el millor programa.

“He impregnat aquesta manera de fer Solà, amb un llenguatge característic, un to familiar, distès i jogasser”

Fins quan es veu presentant La nit dels ignorants?
No ho sé. Actualment estic fent la 14a temporada i, si tot va bé, m’agradaria fer una 15a. Tant de bo pugui decidir quan poso punt final al capdavant del programa. En tot cas, no vull ser un tap per aquells qui venen empenyent des del darrere. Confiem que les circumstàncies ja s’aniran donant.

Si haguera de dir un nom que li agradaria que fos el seu relleu al capdavant del programa, me’l diria?
Sí, però no t’ho sabria dir. Soc conscient que dins la casa hi hauria molts candidats, però, ara per ara, sincerament no hi he pensat.

Quan posi punt final a La nit dels ignorants, què?
Serà el moment de dedicar-me plenament a mi mateix, una aturada d’un any sabàtic. Tinc un repte: fer el camí de Santiago, de principi a fi, durant un parell de mesos. Un cop hagi complert aquest somni, tinc clar que la comunicació no la deixaré mai.

Tindrà una jubilació activa?
[Somriu] Sí, segur. Ara bé, avui desconec si continuaré lligat a la comunicació a través de la ràdio convencional o d’un pòdcast. I això fa que vingui un temps d’incertesa per a mi molt apassionant. Fins que aquest moment no arribi, seguiré fent ràdio de la millor manera possible.