Tatxo Benet: “El periodisme té un problema amb la credibilitat”

La postpandèmia ha accelerat molt més el ritme frenètic que viu la comunicació lligada intrínsecament a la tecnologia. Mentre les capçaleres i les empreses s’adapten a l’entorn digital i tecnològic, eines com la intel·ligència artificial o el ChatGPT truquen a la porta, buscant el seu espai en un sector que avança a marxes forçades i veu com apareixen noves tendències que sedueixen l’audiència.

Tatxo Benet és una de les veus autoritzades de la comunicació a Catalunya. El seu olfacte empresarial, la seva mirada global i la seva passió per l’audiovisual han permès que un segell fet a Barcelona com Grup Mediapro s’hagi convertit en un referent mundial.

En aquesta conversa, Benet analitza diversos actius de la comunicació del país per veure com bateguen avui el periodisme i la comunicació sense perdre de vista la cultura, la seva altra gran passió.

Vostè va viure intensament la pandèmia, va ser dels primers infectats que va acabar amb un ingrés hospitalari. Com es troba tres anys després?
De la covid-19 estic completament recuperat, no he tingut seqüeles. Després d’una recuperació vaig poder tornar a fer vida normal, fent molt esport.

Què en va aprendre, d’aquella estada a l’hospital?
Si en vaig aprendre alguna cosa, no en soc conscient. Perquè, en la vida, la majoria dels aprenentatges són de forma inconscient. Compartir aquella experiència amb la gent va ser important per a mi, i mai em va importar posar-ho en comú. Explicar-ho en diversos mitjans de comunicació també va servir a molta gent per saber què passava dins d’un hospital. En aquell moment, quan vaig ingressar a l’hospital, hi havia molt poc coneixement del virus. De la pandèmia només eren visibles els carrers buits, els aplaudiments al personal sanitari i la xifra de morts.

D’aquells dies i del procés amb la covid-19, en va publicar un llibre.
Vaig escriure un llibre, sí, cosa que no tenia prevista. Però escriure’l em va anar bé, perquè em va obligar a recordar, a reflexionar i a compartir tots els moments que vaig viure en aquell procés.

Durant la pandèmia es van generar molts missatges, sobretot aquell que deia que com a societat en sortiríem millor, amb els valors més reforçats. Vostè s’hi va sumar?
Les dinàmiques socials són molt difícils de canviar, molt, perquè són fruit de milions d’anys d’evolució. Es poden arribar a modificar dinàmiques socials particulars, d’un grup molt reduït de gent. Ara, davant de qualsevol cosa que fem malament, diem: “No n’hem après, de la pandèmia!”. Però passarà. Abans de la pandèmia de covid, ningú recordava la de grip espanyola a principis del segle XX. Durant aquella pandèmia, Pla va escriure precisament El quadern gris. El més important de la pandèmia va ser sobreviure’n, que no ens moríssim.

“Avui l’audiència no sap diferenciar el que és periodisme de veritat del que no ho és, fins al punt que sembla que li agradi que la manipulin”

Vostè mai s’ha amagat de l’estima per Catalunya, les ciutats de Barcelona i Lleida, i el Barça. Creu que paga algun peatge pel fet de posicionar-se políticament?
Sí, soc conscient que pago aquest peatge. Una persona que expressa la seva opinió i no està dins de la política activa no agrada ni a uns ni als altres. Ni als qui estan a favor del que dius ni als qui hi estan en contra. En el món de la política els agrada tenir la gent controlada, prefereixen gent que no digui res. I jo soc un incontrolat, dic el que penso i ho faig obertament. I de retruc, la guerra bruta que viu Catalunya m’ha afectat directament.

Té el mòbil punxat?
He escoltat converses meves a la ràdio. A mi m’han dit que estaven gravant l’altra persona amb qui conversava, però qui apareix en la conversa soc jo. Però, és clar, qui m’ho demostra que a qui gravaven era a mi?

És una conseqüència més del procés.
Quan va començar el procés ho vaig escriure. En el moment que érem, si no es portava fins al final, les conseqüències serien terribles. Perquè tota la força de venjança de l’Estat espanyol cauria contra nosaltres. Actualment som aquí, patint les conseqüències per no haver portat el procés fins al final. I si no hi ha cap reacció, aquesta situació va per llarg.

Vostè és una de les més de 150 personalitats que han mostrat públicament suport al projecte de l’exalcalde Xavier Trias per a Barcelona. Creu que el 28M aconseguirà el sorpasso que assenyalen la majoria d’enquestes?
No ho sé, crec que estaria molt bé per a la ciutat, que tornaria a ser un bon alcalde. O com a mínim, dels qui es presenten, considero que és la millor opció. És a dir, que la idea de ciutat que té és amb la que em sento més identificat. I que consti que he donat suport a Trias per Barcelona i, també, a Miquel Pueyo a Lleida, que és d’Esquerra Republicana. Reitero, el meu suport tant a Trias com a Pueyo és pensant en les persones, no en els projectes polítics que hi ha al darrere.

Més enllà de la proximitat amb les eleccions municipals, hi ha un cas sobre la taula: el cas Negreira. Li van agradar les paraules de Laporta en la conferència dedicada íntegrament a aquest cas?
Laporta va fer el que havia de fer: defensar els interessos de la institució i dels seus socis. I l’objectiu que té com a president és que el Barça no rebi cap càstig per cap estament estatal ni internacional. En cap cas ha de dir allò que acontenti els mitjans de comunicació, la resta de clubs o la Lliga.

És compatible que Grup Mediapro –que és qui comercialitza els drets internacionals de la Lliga– tingui una vinculació directa amb el Barça i especialment amb la junta de Joan Laporta amb l’aval que li va concedir Jaume Roures?
L’aval va ser a títol personal, en cap cas en nom de Grup Mediapro. Ara bé, tampoc passaria res si ho hagués fet Grup Mediapro. I en aquell moment Roures va fer un gran favor al Barça, perquè si Laporta no hagués pogut presentar els avals, hauria estat una situació molt greu. Així es va evitar que s’haguessin de repetir eleccions, amb la incertesa que això comportava per al club. Però que el Barça tingui estabilitat li interessa no només al Barça, sinó també a la resta de clubs i a la competició, a la Lliga. Sense el Barça, LaLiga perdria valor.

 

“Els diners d’una televisió han de ser a la pantalla. I en el cas de TV3, té una desmesurada i gegantesca estructura de personal que li impedeix que la principal despesa sigui la compra de programes”

Omplir un Camp Nou no està a l’abast de tothom. Gerard Piqué ho ha aconseguit amb la Kings League. Quina mirada hi posa, en aquest projecte que combina l’esport, l’audiovisual i l’entreteniment?
És molt nou, i la novetat sempre té tendència a l’efervescència. Cal veure quin recorregut té, ha de madurar, perquè he vist projectes de tota mena, com l’expansió europea de l’NFL (la lliga de futbol nord-americà). Durant uns anys, l’Estadi Olímpic de Barcelona s’omplia per veure els Dragons, amb 60.000 espectadors en cada partit. I aquell projecte es va acabar. En el cas de la Kings League, tant de bo sàpiguen mantenir l’interès que han generat en aquesta primera edició. Els desitjo tota la sort del món.

Que la informació tendeixi cada cop més cap a l’entreteniment és una amenaça per al periodisme tradicional?
El periodisme té un problema amb la credibilitat, que és la seva essència. També ho és per al periodista, que ha de tenir com a objectiu generar credibilitat. En aquests moments, la informació s’ha democratitzat molt, tothom és emissor i receptor a la vegada. Davant d’aquest escenari, hi ha molta informació manipulada, poc rigorosa i que no està contrastada. I si, a més, li afegim que els diaris més seriosos es deixen endur per la cultura del clickbait amb l’única finalitat de sumar audiència, no sé on anirem a parar. Avui l’audiència no sap diferenciar el que és periodisme de veritat del que no ho és, fins al punt que sembla que li agradi que la manipulin. L’audiència prefereix llegir o escoltar allò que pensa encara que sigui mentida. Només espero que s’inverteixi aquesta tendència, perquè la trobo molt perillosa.

S’ha accentuat més el periodisme de trinxera?
El periodisme de trinxera sempre ha existit, però la premsa de Madrid és molt de trinxera, cosa que envers Catalunya significa que tot s’hi val, i arriba a manipular la informació per defensar la unitat d’Espanya. Prova d’això és l’Operació Catalunya: sense la intervenció directa de determinats mitjans de comunicació, no hauria existit. Molts periodistes de Madrid, que han estat còmplices de l’Operació Catalunya, continuen donant lliçons de periodisme a l’audiència. Aquests periodistes còmplices no només no se senten malament, és que el més gros és que se’n senten orgullosos, quan s’ha demostrat, per veu dels mateixos policies, que van enviar informació falsa a determinats mitjans de comunicació.

El paper és cada cop més car, els hàbits de lectura han canviat i les capçaleres de paper cada cop tenen menys pàgines i menys lectors. El diari de paper s’extingirà?
Sí, tot i que no em facis posar una data. Però desapareixerà, segur. Personalment, m’agrada molt llegir el diari a l’iPad, guanya moltíssim. És molt còmode, té una imatge molt bonica. A poc a poc, els directors d’art dels diaris aniran introduint elements que faran que la lectura dels diaris a través de l’iPad sigui encara millor. Tenim l’exemple del New York Times, on en el text hi ha una munió d’enllaços a altres textos o vídeos relacionats. El diari de paper morirà, com també ho farà la televisió distribuïda per ones hertzianes.

I els llibres?
El llibre de paper no morirà perquè el seu format és molt atractiu. Deu anys enrere, semblava que els llibres electrònics s’ho havien de menjar tot. Jo me’n vaig comprar un, i em va durar tres mesos. L’ús del llibre electrònic és únicament d’un 10%, en canvi, cada cop s’obren més llibreries, i l’experiència entre el lector i l’escriptor és més directa que mai.

En l’última dècada, a Catalunya han aparegut diverses capçaleres generalistes que s’adrecen a la mateixa audiència. Creu que hi ha prou espai per a totes?
Sí, qui ho acaba regularitzant és el mercat. Les capçaleres que hi ha avui al mercat és perquè se sustenten d’alguna manera. Per tant, si existeixen, és perquè algú vol que existeixin.

Grup Mediapro és una marca global. Actualment, és present a 31 països i l’integra un equip de més de 7.000 professionals. Quin és el recorregut internacional de Grup Mediapro? Encara té molt camí a recórrer?
Sí, per descomptat. Grup Mediapro és una empresa internacional des del primer dia, no hi va haver formalment una estratègia d’expansió internacional perquè des de l’inici vam entendre que el nostre negoci era a escala global. Prova d’això és la nostra presència arreu. Sud-amèrica és una part rellevant del nostre negoci, com també ho són els Estats Units, Mèxic i Europa. Hi ha molta gent que es pregunta com és possible que una empresa nascuda a Barcelona com Grup Mediapro s’hagi fet tan gran al món.

I per què és així?
Per dues raons: d’una banda, perquè el nostre mercat és el món; de l’altra, perquè, a diferència del que han fet altres productores, a Grup Mediapro no ens hem especialitzat únicament en un sol àmbit, sinó que ens hem especialitzat en tot allò que té a veure amb la producció de qualsevol contingut audiovisual. I aquí hi tenen cabuda la distribució de drets, la creació de continguts, la prestació de serveis a la resta amb els nostres equipaments tècnics o el nou entreteniment digital. Aquest ventall d’oferta fa que tinguis moltes més opcions de posicionar-te com ho hem fet en el mercat a escala mundial.

Grup Mediapro obrirà centres de producció virtual amb tecnologia LED a Barcelona, Nova York, Miami i Madrid entre 2023 i 2024. Què han d’aportar al sector?
Aporten una gran novetat en la producció televisiva i cinematogràfica. Amb la posada en marxa dels platós virtuals, aconseguim que ja no sigui necessari rodar una sèrie o una pel·lícula a l’exterior, sinó que es podrà enregistrar únicament dins un plató. Dins l’estudi es pot reproduir qualsevol espai natural per on transcorre la sèrie o la pel·lícula en aquells moments. Hi ha exemples que així ho demostren.

La intel·ligència artificial o el ChatGPT són eines que avui ja conviuen amb la comunicació i el periodisme. Quina mirada hi posa?
El ChatGPT és un desastre, la informació que genera és falsa. No m’ho invento jo, ho he comprovat. I ho he fet demanant-li que em doni la informació del meu curriculum vitae. I és una informació plena d’errors. El ChatGPT erra en el meu any i lloc de naixement, diu que soc membre fundador d’Els Pets, que soc conseller de Telefónica i president de la Fundació “la Caixa”. Aquest procés de consulta a través de la Viquipèdia és ben senzill. El ChatGPT no és creïble. Si com a periodista li haguessis demanat al ChatGPT que fes un seguit de preguntes per a aquesta entrevista, no només serien falses i errònies, sinó que faries un ridícul escandalós. És una amenaça, però també és una oportunitat. Si s’usa de forma correcta, és una eina que podria ser molt beneficiosa. A Grup Mediapro fa molts anys que fem resums de partits de futbol a través de la intel·ligència artificial, sense intervenció de l’ésser humà.

La seva trajectòria professional passa majoritàriament per TV3 i Grup Mediapro. Des de fa 40 anys (des que es va posar en marxa), la televisió catalana sempre està en boca de tothom. Actualment s’està refundant. Què hi troba a faltar?
Hi ha dos aspectes que trobava a faltar, però en els quals ja estan posant fil a l’agulla. Un és l’aposta per la plataforma audiovisual –tècnicament dita OTT– i l’altre l’aposta per nous continguts infantils i juvenils, que ja s’està fent. D’aquesta manera, TV3 va avançant cap a una televisió que s’adapta molt més a com hauria de ser. Així i tot, fent un símil esportiu amb allò que en el seu dia va dir Johan Cruyff al president Núñez (que els diners han de ser al terreny de joc i no al banc), els diners d’una televisió han de ser a la pantalla. I en el cas de TV3, té una desmesurada i gegantesca estructura de personal que li impedeix que la principal despesa sigui la compra de programes.

Durant una dècada va ser cap d’esports de TV3. La cadena va viure una època daurada quan va tenir els drets televisius de competicions de primer nivell mundial, com la Champions League de futbol o les curses de Fórmula 1. Fa temps que hi ha un debat obert sobre la continuïtat d’Esport3. Vostè és més partidari de suprimir el canal o de reinventar-lo?
Qualsevol canal esportiu ha de tenir una piràmide de drets televisius amb un contingut estrella i diversos nivells de programació. En el nostre cas, a Fox Sports tenim un torneig molt llaminer: la Copa Libertadores. Però, a banda d’aquesta competició, que té interès arreu del món, tenim altres esports minoritaris que fan que omplin la nostra piràmide de continguts. Això és el que li manca a Esport3, que només té un nivell de drets televisius. Sense drets atractius per a l’espectador, Esport3 no té cap sentit.

“El ChatGPT és un desastre, la informació que genera és falsa”

A les crítiques a TV3, sempre hi surt d’esquitllada Grup Mediapro. Des de l’Associació de Productores de Documentals s’ha criticat el suposat tracte de favor de TV3 a Grup Mediapro.
Que em diguin un sol exemple de tracte de favor de TV3 a Grup Mediapro. Aquesta mateixa associació va reconèixer després de l’emissió d’un documental sobre el judici del procés fet per Grup Mediapro que el preu era correcte. Potser el que els molesta és que qui produeix siguem nosaltres. En el rànquing de productes que donen servei a TV3 no surten ni Grup Mediapro ni les grans productores catalanes, fins i tot algunes sent líders a l’Estat espanyol. TV3 té una mena de por integrada, i es dedica a repartir una mica a tothom. Per a mi és un problema. Soc més partidari que es premiïn aquells programes que tinguin més interès per a l’audiència, independentment de qui sigui la productora.

Grup Mediapro és una empresa privada de referència. Hi ha un projecte televisiu d’àmbit privat com 8tv, amb Nicola Pedrazzoli al capdavant, que vol consolidar-se a Catalunya. Està posant les bases per aconseguir-ho?
No t’ho sabria dir. TV3 té tanta força a Catalunya que és molt difícil que hi hagi un projecte alternatiu. Em sembla fantàstic que hi hagi més projectes, siguin de l’àmbit que siguin, que donin feina a més professionals i que sumin més hores en català.

La supervivència del català passa únicament perquè tingui més presència en l’audiovisual?
No, passa per molts espais de la nostra vida, l’audiovisual és un espai més. Des de l’escola, el carrer, la televisió o els llibres. I sobretot, passa per l’actitud dels catalans. Si com a catalans no fem ús del català i no exigim que es parli en la nostra llengua, el català té els dies comptats. És el que voldrien aquells que estan a favor del bilingüisme. Una gent que entén el bilingüisme amb el castellà com a llengua preferent per imposar, així, la seva voluntat de parlar en castellà sobre els altres. Per aquesta gent, quan parles en castellà exerceixes el bilingüisme. En canvi, si ho fas en català, ets monolingüe. I aquesta és una venjança més del procés. El més gros del cas, però, és que els catalans tenim la sensació que potser en fem un gra massa, d’haver de demanar sempre perdó.

Vostè va fer una aposta decidida obrint fa tres anys Ona Llibres, una llibreria únicament amb publicacions en català.
No us podeu imaginar els cops que he hagut d’explicar per què tots els llibres que venem són en català. Si en lloc de fer-ho amb el català ho hagués fet amb l’anglès, tothom em felicitaria, ningú em faria cap pregunta. Els mateixos catalans no li donem valor al prestigi que tenen la nostra llengua i la nostra cultura, sempre pensem que són de segona. I això que hem viscut el millor Sant Jordi de la història, fruit de l’entusiasme de la gent.

Què simbolitza avui Ona Llibres?
Ona Llibres s’ha convertit en un nou espai cultural de referència de la ciutat de Barcelona. Comptem amb milers de referències de llibres en català, i amb una programació estable i diària molt potent que fa que hi hagi un degoteig constant de gent tothora. A més, amb la reobertura del turisme, tenim una gran afluència d’estrangers que venen a comprar obres d’autors catalans traduïts a altres llengües. Tenim un repte pendent: l’e-commerce, la venda de llibres en català en línia. Per això, impulsarem un Amazon a la catalana.

A finals de setembre té previst obrir el museu de l’art prohibit a la casa Garriga Nogués de Barcelona. Per què ha impulsat aquest projecte?
Ha estat una casualitat. Tot just abans que censuressin la peça de Santiago Sierra, l’havia comprada, i a partir d’aleshores, vaig fer una cerca d’altres obres censurades. Fruit d’aquest procés, actualment disposo de 160 obres censurades d’arreu del món. Entre els autors d’aquestes obres, hi figuren Picasso, Goya o Warhol, artistes de molt prestigi mundial. Aquest museu d’art censurat serà un homenatge a la tolerància que generarà entre les persones. I, en definitiva, farà que el visitant es qüestioni per què s’ha de censurar una obra quan és acceptada per la resta.

 

Entrevista publicada al número de primavera 2023 de la revista Comunicació 21.