Tere Ortega Sarlé ha rebut el Premi Bones Pràctiques de Comunicació No Sexista 2024 en la modalitat de periodisme local-comarcal, el qual lliura l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya. En aquesta edició, la tasca de la cap d’informatius de Tarragona Ràdio i peça clau en les retransmissions esportives del programa Sempre Nàstic ha estat determinant per reconèixer la seva trajectòria i el seu camí. La tarragonina atén Comunicació 21 per analitzar el periodisme esportiu i per fer un cop d’ull a la seva carrera professional, enfocada en Tarragona i l’esport de la ciutat.
Què suposa haver rebut aquest premi?
Em va agradar molt, perquè per primera vegada m’havien premiat dones per fer una feina on es destacava la pràctica no sexista, sentia que em premiaven per la feina que faig en un món molt masculinitzat com el del futbol. Això em va fer obrir els ulls, perquè segueixo els partits de futbol i vaig a rodes de premsa des de fa molt de temps, i ho he normalitzat, no dono valor a la feina que faig. Aquests premis m’han fet pensar que la meva feina pot servir per oferir una altra visió a qui li agrada el futbol, i poden obrir camí a altres dones que s’hi volen dedicar i que, si no tenen referents femenines, potser ho descarten.
De mica en mica, les dones estan entrant en les retransmissions esportives amb papers més rellevants. S’està caminant en la bona direcció?
I tant, i amb passes de gegant! Ja fa temps que comencen a haver-n’hi, de dones, tot i que abans tenien papers més secundaris. Ara han començat a narrar partits de futbol, sobretot d’equips masculins, i aprofitant les portes que ens ha obert el futbol femení han començat a adquirir papers més predominants. Soc optimista, però queda molt camí per fer.
Per què?
Perquè tot i que ens dediquem al futbol, en els mitjans d’àmbit nacional la lluita diària ha de ser més dura que en els mitjans locals, perquè tenen més visibilitat i les xarxes socials han fet molt de mal a l’hora de criticar-les sense fonaments. També és cert que amb el futbol surt el pitjor de cadascú i, si els homes reben crítiques, les dones encara més, i pel fet de ser dones.
“Amb els anys he entès que el periodisme local és un principi i un final”
T’has especialitzat en esports, tenies clar que volies fer-ho?
A mi sempre m’han agradat molt, però quan ets jove agafes la primera feina que et surt, i en el meu cas va ser aquesta, primer a RNE i després a Tarragona Ràdio, on vaig fer informatius. I ara ho alterno, perquè els caps de setmana tinc la vàlvula d’escapament dels esports. Jo vaig arribar als esports de casualitat, perquè quan vaig arribar a Tarragona Ràdio no es feia cap retransmissió del Nàstic, i el director d’aquell moment, el Ricard Lahoz, va saber que m’agradaven els esports i em va proposar que muntés l’equip de les retransmissions.
Aquella proposta era el Sempre Nàstic. Què va suposar?
Ara fa 30 anys que vam començar-lo i va ser impressionant, perquè imagina’t que ets tarragonina i que treballes a la ràdio de la teva ciutat, i pots informar sobre futbol i el Nàstic, l’equip que sempre has seguit. Aquí confluïen l’amor pel club, l’amor per la ciutat i l’amor pel periodisme, per a mi va ser una gran oportunitat i m’ha permès créixer moltíssim. A més, treballar en esports t’ajuda a improvisar en qualsevol moment, no pots preparar-te cap guió i enriqueix molt els periodistes, t’ajuda a espavilar-te.
El Sempre Nàstic és el projecte de la teva vida?
Sí, i tant. Porto 30 anys fent-lo –igual que porto 30 anys fent informatius–, i ja em pregunten quin resultat farà el Nàstic aquell cap de setmana, em coneixen així, i és un orgull. Quan em jubili espero haver deixat un programa important a la ràdio, necessari en la informació local i que m’ha fet periodista radiofònica.
Encara queda temps, per jubilar-te…
Sí, però ja començo a fer balanç de la meva trajectòria [somriu].
T’has centrat en esports en clau local i comarcal. Tot i haver passat per altres mitjans, et vas plantejar quedar-te a Tarragona a treballar-hi per sempre?
Sí, la meva ambició era treballar al Diari de Tarragona, perquè m’agradava molt escriure i la premsa escrita, mai m’havia plantejat acabar a la ràdio, però va ser la meva primera gran oportunitat. Amb els anys he acabat veient que el periodisme local no és un trampolí, tot i que molta gent el vegi així per acabar en mitjans més grans.
Ah no?
Bé, amb els anys he entès que el periodisme local és un principi i un final, pots començar i acabar fent periodisme local i sentint-te realitzada a tots els nivells. A mi no m’ha calgut res més, és molt digne i enriquidor centrar la teva trajectòria en el periodisme local.
Què us heu donat, l’una a l’altra, a Tarragona Ràdio?
Jo he donat hores i Tarragona Ràdio m’ha donat l’oportunitat de ser el que sempre he volgut ser en l’àmbit professional, així com totes les persones amb qui he compartit micròfon, taula i estudi.
“Tarragona Ràdio m’ha donat l’oportunitat de ser el que sempre he volgut ser en l’àmbit professional”
Si poguessis destacar algun episodi en concret de tot el que has explicat, quin seria?
Doncs ho tinc clar [somriu] i són els Jocs del Mediterrani. Vaig poder explicar partits de waterpolo de primer nivell, vaig parlar de proves de natació o d’atletisme, per exemple. A mi em feia molta il·lusió veure periodistes com Olga Viza explicant els Jocs Olímpics i, a nivell local, els Jocs del Mediterrani van ser els meus Jocs Olímpics, amb la mateixa feina que hagués fet, però a Tarragona. Vaig veure-ho des de dins, vaig saber com s’organitzaven i va ser un treball esplèndid de Tarragona Ràdio.
Els Jocs del Mediterrani van anar perdent força i, potser, il·lusió des de la ciutat. Com ho vau viure vosaltres, els periodistes?
Érem força aliens, però des de les xarxes socials vam ser conscients de les crítiques. Nosaltres ens vam centrar en el projecte esportiu, que vam viure al marge de les crítiques, moltes de les quals venien des de periodistes de fora de Tarragona. A més, era un moment en què el procés a Catalunya vivia un moment àlgid; van venir el rei, el president de la Generalitat, el president del Govern espanyol, era un moment polític molt tens i els Jocs del Mediterrani van tacar-se d’aquest escenari.
Com creus que es tracta l’esport tarragoní fora de la ciutat?
Tot està molt centrat en el Barça i ara també una mica el Girona. Et posaré un exemple: el filial del FC Barcelona va enfrontar-se al Nàstic de Tarragona i els blaugrana eren a la zona de descens, però els mitjans d’àmbit general només parlen del Nàstic si juga contra el Barça. Crec que el Barça s’ho menja tot a Catalunya i costa molt aconseguir espais més enllà d’aquest club, en qualsevol esport. Aquí s’ha de fer camí, tot i que no sé quin ha de ser, perquè costa molt lluitar contra la força que té el Barça en tots els sentits.
Com creus que està ara mateix el periodisme esportiu?
Penso que la sortida a les xarxes socials és perfecta, sempre i quan s’utilitzi com a complement als mitjans tradicionals. El rigor i la immediatesa sempre han de tenir prioritat i les xarxes socials han d’ajudar a promocionar el producte que fem a través dels nostres mitjans. Ara, no es pot donar prioritat a tot el que envolta els mitjans ni a les xarxes socials. Per respecte als oients que ens escolten, hem de seguir oferint-los els productes com s’han fet fins ara.
Quin futur li veus, al periodisme?
Falta gent jove, però sempre hem estat una professió precaritzada, i cada vegada més. No tenen alternativa, els joves, i hem intentat rejovenir les audiències, però per fer-ho han d’entrar periodistes joves que parlin el seu mateix llenguatge. A les redaccions hi ha d’haver referents, per suposat, però també gent jove, i això passa per millorar les condicions laborals i evitar la precarització.
“Al Sempre Nàstic han confluït l’amor pel club, per la ciutat i pel periodisme”
En el cas del periodisme esportiu, han entrat nous productes des de Twitch i altres plataformes. Creus que són competència per als mitjans tradicionals?
Aquí hem d’entonar el mea culpa des dels propis mitjans, perquè cal plantejar-se com pot ser que persones que no són periodistes aconsegueixin més confiança amb Leo Messi que els que sí que ho són. Ens hem de preguntar si ho hem fet malament o si ho hem fet bé?
Plantejar-nos si ho hem fet bé?
Sí, perquè hem sigut capaços de criticar la font d’informació enlloc d’ensabonar-los i ser-ne amics.
El premi que has rebut és per les bones pràctiques en periodisme. Quines serien aquestes bones pràctiques, per a tu?
Plantejar-te cada pas que fas i cada paraula que utilitzes. No calen gestos grandiloqüents o aparentar cada dia, sinó practicar-ho cada dia en el teu entorn i ser conscient del que dius. Es tracta d’anar aprenent cada dia, i sobretot en la meva generació, que hem estat educats en espais no precisament feministes, però com que el món del futbol pot ser hostil tu has d’anar fent la teva feina. El que sí que recomanaria és que perdin totes les pors que he tingut jo.
N’has tingut, de pors?
Sí. El sostre de vidre, la síndrome de la impostora, haver de demostrar que en saps, de futbol… Desitjaria que les periodistes que venen al meu darrere es deslliurin de les pors que hem tingut la nostra generació.
Fotos: cedides
