Toni Aira (Barcelona, 1977) és periodista, doctor en Comunicació, professor a la Universitat Pompeu Fabra i director de comunicació institucional de la UPF Barcelona School of Management. És un dels especialistes per excel·lència en comunicació política del país i aquesta setmana ha presentat el seu darrer llibre L’altra guerra de successió. L’hegemonia més disputada (Catarata). Va ser un dels cuiners de la comunicació del PDeCAT durant els fets de l’1-O i de les eleccions del 21-D amb Carles Puigdemont com a candidat. A Comunicació 21, Aira analitza la política des del seu vessant més periodístic.

Publica un llibre en plena pandèmia sanitària.
[Riu] El llibre era previst que sortís en el moment que va iniciar-se el confinament per la Covid-19, però l’editorial va fer bé anticipant-se i decidint ajornar-ne el llançament. Així la publicació coincideix en la desescalada, un moment en què tothom té ganes de sortir de casa i de recuperar hàbits com ara comprar llibres. Tant de bo sigui un presagi que ara és el moment idoni per a la venda.

Aquesta setmana l’ha presentat en una conversa virtual des de casa amb Jordi Basté.
Sí, va ser fantàstica, tot i que vaig trobar a faltar aquell moment més proper amb els lectors, en un torn de preguntes o a l’hora de signar els llibres. És el que genera el vincle entre l’autor i els lectors. A banda de l’estima personal que tinc a en Basté, és un d’aquells col·legues que abans d’una entrevista o una presentació es llegeix el llibre, un fet que no sempre passa. Li diré més, dels cinc membres del tribunal de la meva tesi doctoral, un d’ells no se l’havia llegida.

S’han escrit una munió de llibres sobre el procés. Què aporta L’altra guerra de successió. L’hegemonia més disputada?
Li he de dir que el meu llibre ja forma part del postprocés, tenint en compte que el procés va finalitzar amb les eleccions del 21-D després de l’aplicació del 155. Uns comicis que, tot i que van ser identificats com a il·legítims, s’hi van presentar totes les forces independentistes assumint el fracàs del projecte impulsat fins a l’octubre de 2017. Aquest llibre aporta idees en positiu i de millora del pati polític apel·lant als polítics i als ciutadans per intentar vies de superació del que estem vivint en els darrers anys.

Construeix el relat posant de manifest les desavinences entre els dos socis de Govern de Catalunya. Ho subratlla així: de la ‘campanya permanent’ a la ‘competició permanent’.
Des que Jordi Pujol va deixar la presidència de la Generalitat, el país ha fet una evolució de l’autonomisme al sobiranisme fins arribar a l’independentisme. Des d’aleshores hi ha una competició oberta per fer-se amb el lideratge del poder i la governabilitat del país que ha portat una situació desgastadora per al moviment independentista a l’espera del desenllaç final. Ara que hem afegit el terme desescalar, caldria fer-ho per rebaixar la tensió entre els dos partits hegemònics de l’independentisme i arribar a un acord de convivència real. No sé si passarà, però és molt necessari.

Les desavinences són provocades per una manca de feeling?
L’univers convergent i el republicà són com l’aigua i l’oli. Genuïnament mai hi ha hagut química entre uns i altres. Sempre s’han identificat com a germans molt allunyats. Hi ha una rivalitat mal entesa i possiblement irreconciliable. Les complicitats que es van generar en el seu moment en la sociovergència, tot i que CiU i el PSC no van governar plegats, o en el tripartit d’esquerres, no s’han donat mai entre convergents i republicans. Hi ha hagut molta simulació d’entesa, però sempre amb una visió tàctica i d’intentar aconseguir allò a curt termini per acabar-se imposant a l’altre.

En aquest escenari hi té a veure alguna cosa els ismes, el Puigdemontisme o el Junquerisme?
Els ismes quan s’apliquen a la praxi política tenen una dificultat: generen adhesions massa reverencials o de rebuig i odi massa visceral. Tant el Puigdemontisme com el Junquerisme generen veritables devots i, a la vegada, detractors. Fins al punt que arran dels fets d’octubre de 2017, a Puigdemont hi ha un sector de la població que n’ha mitificat el personatge i un altre on se l’ha identificat com l’enemic número u i un personatge a abatre política i personalment.

Vostè va treballar com a director de comunicació del PDeCAT i va formar part del comitè estratègic de Junts per Catalunya amb el candidat Puigdemont.
Vaig acceptar el repte fruit de la curiositat periodística, des de la necessitat de descobrir què s’hi cou dins un partit polític. 15 dies abans de l’1-O vaig iniciar aquest projecte amb la intenció d’aportar el meu granet de sorra. Una de les anècdotes xules que recordo va ser parir, en una tarda de diumenge, el logotip, que encara és vigent, de Junts per Catalunya amb un dissenyador d’una agència de comunicació. Aquella experiència com a insider m’ha servit, per exemple, per comptar amb una visió de la política molt més acurada i que em permet transmetre-ho als meus estudiants a la facultat o, fins i tot, en les tertúlies als mitjans de comunicació.

La seva durada al PDeCAT va ser breu.
Sí, sota el guió previst tenint en compte que tenia clar que només seria un tast. Tradicionalment l’esperança de vida de l’spin doctor i dels assessors de comunicació i d’estratègia en qualsevol projecte és curta tenint en compte que implica un desgast i una intensitat molt bèstia mental i físicament. Si fas bé la feina, no pots aspirar a perpetuar-t’hi.

Tornaria a acceptar un projecte professional similar?
A aquestes alçades ja no descarto res. Dependria del context, però ganes de tornar-hi no me n’han quedat i no tinc una necessitat de tornar-hi. Vaig entrar al PDeCAT preocupat per la política i quan vaig acabar el projecte encara vaig sortir-ne més preocupat.

Què vol dir?
Quan observes un projecte polític des de la cuina veus els mecanismes de funcionament i les vergonyes al descobert. Si els ciutadans tinguessin accés al que passa de portes endins, la desafecció per la política encara seria més gran. I no només pel que vaig viure dins el PDeCAT, sinó també amb la resta de formacions polítiques.

Vostè participa en els debats polítics dels mitjans de comunicació. La figura del tertulià està devaluada?
Sí, la devaluació del producte tertulià està tocat perquè possiblement no acaba d’aportar el valor afegit que hauria de tenir per als oients, lectors o telespectadors. Arran de la crisi econòmica de 2008, els mitjans van apostar fortament pel format de tertúlies perquè és un producte barat. Ho dic perquè l’audiència pensa que cobrem molts diners i puc assegurar que no és així.

El mestre Ramon Besa va dir en una entrevista a Comunicació21 que “la premsa política s’ha futbolitzat”. Ho comparteix?
Totalment. En Besa va escriure’m un pròleg d’un llibre que no acabarà publicant-se que introduïa el concepte “gas emocional”. Considera que és el que ha imperat en el debat futbolístic i esportiu i que, des de fa uns anys, ha envaït el debat polític. En el llibre explico que la política de xoc ha provocat que els seguidors mutin a fans; és a dir, que ja no n’hi ha prou en tenir votants i a compartir idees i projectes, sinó que sembla necessari que hi hagi autèntics hooligans. Convertir un escenari de dia d’eleccions permanent només provoca tensió i un ambient irrespirable.

La presència dels polítics a les xarxes contribueix a aquest escenari?
És obvi que una part de la vida política passa per les xarxes socials. Ara bé, es produeix una disfunció rellevant quan els polítics creuen que els actors que conviuen a Twitter poden condicionar les seves accions. La política encara viu moments d’ofec, d’estrès i d’embogiment provocats per debats estèrils a la xarxa i que no acaben tenint cap incidència al carrer. En el llibre faig referència a l’enrenou que va generar la presència de Pere Aragonès en el casament de la filla d’un financer català. Era el dia de reflexió de les darreres eleccions municipals on ERC, l’endemà, va ser la força majoritària a Catalunya i va guanyar per primer cop unes eleccions a l’alcaldia de Barcelona. Per tant, la polèmica va ser més rellevant a les xarxes que a les urnes. Un patró que es reprodueix sovint.

Vostè compta amb 55.000 seguidors a Twitter i 10.000 a Instagram. Hi interactua força amb els seus seguidors?
Sí, tot i que tinc clar el que necessito aportar en cada xarxa. Twitter em va cridar l’atenció des dels inicis, amb debats molt intensos tot i que darrerament la meva aproximació és menys sovintejada. Actualment, Instagram s’ha convertit en la meva xarxa més quotidiana, m’aporta un context més distès i m’allunya de l’actualitat.