Foto: Joanna Chichelnitzky
Xavi Fernández Barba (Badalona, 1986) és el director de Polònia, el programa de sàtira política de TV3 que produeix Minoria Absoluta. Graduat en Comunicació per la Universitat Oberta de Catalunya, va iniciar-se a Ràdio Ciutat de Badalona i Ràdio Molins de Rei. Va exercir com a responsable de disseny gràfic i comunicació corporativa de l’empresa Bitsur. Durant un any va treballar al Grup Godó com a guionista del Fricandó matiner (RAC105) i Versió RAC1. Des de fa gairebé una dècada treballa a Minoria Absoluta. Va aterrar-hi com a responsable de xarxes i posteriorment va ser director de Fuet al canal SX3 i guionista de Polònia. Des de fa un mes i coincidint amb el 20è aniversari del Polònia exerceix com a director. A Comunicació 21, Fernández reivindica el talent dels guionistes de Minoria Absoluta per posar en valor Polònia com a fenomen audiovisual del país.
Fa un mes et van nomenar director de Polònia, un programa que aquesta setmana ha celebrat dues dècades en emissió a TV3. Sense voler-ho, passaràs a la història sent el director dels 20 anys!
[Somriu] En aquesta feina tenim la sort i la desgràcia que si busques passar a la història no te’n sortiràs. És a dir, si com a guionista o com a director d’aquests projectes el que busques és ser al mig del focus, no el tindràs mai. Aquesta és una feina d’equip. I t’ho exemplificaré en un moment durant el photocall de la gala dels 20 anys de Polònia.
Explica, explica.
Dilluns passat, en arribar al Teatre Victòria vam fer-nos la fotografia abans de la gala. Vaig posar-m’hi amb la meva dona, l’Elisenda Carod. Mira si soc poc conegut que un dels fotògrafs va dir: “Qui és aquest? L’Elisenda sola, si us plau…”. No sabien que jo soc el director de Polònia… [Riem plegats] Sempre ens quedarà l’anècdota. Que jo hagi estat el director coincidint amb els 20 anys del programa ho recordarem la meva família i jo.
De guionista del programa a dirigir Polònia. Fent un símil futbolístic, Minoria Absoluta aposta per la seva pròpia Masia?
Minoria Absoluta ha tendit sempre a confiar en el talent que té a la casa. De fet, jo vaig aterrar a Minoria Absoluta com a responsable de xarxes, perquè aleshores no tenien cap vacant com a guionista. M’encarregava de fer les piulades del Polònia el 2017, un any social i políticament poc convuls [bromeja]. Poc temps després em vaig incorporar a l’equip de guionistes.
“Avui hi ha la pell més fina, però compensa més aparèixer a Polònia”
Com t’arriba l’oportunitat de dirigir el programa?
L’anterior director, Roger Rubio –que portava entre sis o set anys al càrrec– va decidir fer un pas al costat. Aleshores se’m va preguntar si jo m’hi veuria amb cor. Els vaig dir que sí, però assumint que també era un repte que generava molt de respecte.
Sobretot perquè el llistó que t’han deixat està pels núvols.
Així és. Dirigir un programa com aquest no és senzill, requereix molt compromís i esforç, perquè el projecte s’ho val. Sempre he tingut molt respecte per la feina i, a més, jo he sigut teleespectador de Polònia i sé el que significa aquest programa en aquest país. Com a guionista, cada vegada que escrivia una peça tenia aquella percepció de dir “això ha d’arribar a una gent, fes-ho bé!”. Una de les claus per entendre l’èxit del projecte és que la feina és molt coral, el mèrit és de tot l’equip. Però, finalment, accepto la proposta de dirigir el programa de bon grat.
Set anys i mig després a la casa, tens l’ADN Minoria Absoluta?
Diria que sí. Fa unes setmanes vaig repescar un seguit de piulades a X de l’any 2016 sobre Polònia quan aleshores n’era teleespectador. Quan van celebrar els deu anys vaig piular que aquella peça era història de l’audiovisual català. I ho subscric ara, també. He crescut amb Polònia i amb molts altres projectes que ha fet Toni Soler, a qui he seguit sempre. El recordo, encara, com a guionista enfadat a La cosa nostra amb Andreu Buenafuente, a Malalts de tele o al programa d’història que va fer amb Oriol Junqueras.
Foto: Joanna Chichelnitzky
En aquest sentit, consideres que Minoria Absoluta ha creat escola per a molts guionistes d’aquest país?
Sí, per descomptat! Jo soc de l’escola Minoria Absoluta! Hi ha molts guionistes de la casa que han après el propi llenguatge a conseqüència de ser consumidors dels productes de Minoria Absoluta. En aquest cas es fa una aposta molt clara pels guionistes. Hi ha gent molt jove que té talent i ve amb molta empenta. Per això, cal donar-los l’oportunitat que es mereixen i deixar-los que brillin. Així és com ens farà millors com a programa i com a empresa.
Anem a Polònia. Quin és el teu primer record del programa com a teleespectador?
El de la primera emissió del programa, el tinc molt present. Recordo haver-lo vist a casa, sí. I els primers records passen per personatges com Artur Mas del gran Bruno Oro o Duran i Lleida…
Tot i que Polònia és el resultat d’una feina coral, hi ha un nom que sobresurt amb majúscules: Toni Soler. S’entendria Polònia sense Toni Soler i a la inversa?
Toni Soler és el creador de Polònia. Ell és l’ideòleg juntament amb Queco Novell i Manel Lucas. Primer van impulsar Minoria Absoluta i després va venir Polònia. Per tant, es fa molt difícil pensar com seria Polònia sense Toni Soler i a la inversa. La criatura ha sobreviscut, però sense ell no existiria.
“Si Polònia perdura és perquè va arribar en una època en què a la televisió encara hi havia paciència”
Quina implicació té, encara, Toni Soler en el programa?
Té implicació, sí. Té veu i vot. Després de la reunió d’idees amb els guionistes jo li explico què he comprat. Comptar amb Toni Soler és una sort, perquè té molt criteri i el nas molt afinat quant a la sàtira política, cosa que no passa sempre. Ell posa l’accent en dos aspectes: que el contingut del programa continuï sent de qualitat, i que hi hagi un equilibri en les temàtiques i en la presència de les diferents forces polítiques. I, sobretot, el que ens demana Toni Soler és que el Polònia continuï fent gràcia.
Com es manté aquest repte durant 20 anys en antena?
D’aquí poc sumarem 800 programes, que vol dir haver creat uns 8.000 gags. És molt difícil sorprendre el teleespectador. Has de ser molt original, sobretot perquè en el cas de Rodalies haurem fet centenars de gags… El repte és el mateix des del primer dia: intentar-ho fer bé en cada programa.
Per aquells lectors que no sàpiguen com es cuina Polònia, quin és el procés durant la setmana abans de l’emissió els dijous per TV3?
Normalment comença una setmana abans de la gravació. Mentre els equips estan gravant dimecres i dijous, els guionistes ja comencen a pensar peces per al següent programa. El cap de setmana cada guionista treballa des de casa pensant idees. No cal imaginar tot el programa, però una bona part, sí. Aquestes idees s’escriuen i es desenvolupen; si és un musical, per exemple, ja es porta part de la lletra escrita.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Tot i la feina feta amb antelació, Polònia, majoritàriament, és actualitat.
Sí, un 70 o 80% del programa és d’actualitat immediata. Per això, sempre intentem avançar continguts que no depenguin tant del moment. Per exemple, si sabem que hi ha un musical o una peça que requerirà molts recursos, intentem escriure-la amb temps perquè tots els equips puguin treballar millor.
Com es fa la tria dels continguts?
Dilluns és el gran dia. Ens reunim tots i ens “venem” les idees. És literalment una venda en viu: moltes decisions depenen de la reacció immediata de l’equip. Si amb la primera frase tothom riu, sabem que hi ha alguna cosa que funciona. En el cas dels musicals, veure si les rimes funcionen a la sala també és un bon indicador. Un cop tothom ha presentat les seves propostes, amb l’Albert Martorell, el subdirector, revisem el material i decidim quines peces entraran al programa. Normalment seleccionem entre nou i deu peces.
Quins són els passos següents abans de l’emissió?
A partir d’aquí comença l’escriptura definitiva i el treball amb producció. Ens reunim amb tots els departaments per explicar les idees i resoldre necessitats: decorats, vestuari, perruqueria, attrezzo, permisos o qualsevol requisit tècnic. Les jornades de gravació són dimecres i dijous. Ens hi posem molt d’hora: els actors arriben cap a dos quarts de sis del matí! El mateix dijous fem el visionatge final abans de lliurar-lo a la tele.
“Aquells que diuen que s’informen a través del Polònia, els aconsello que no ho facin”
El programa ha retratat més d’un miler de personatges. Com es decideix qui entra en l’univers Polònia?
És relativament senzill. És captar de qui es parla al carrer o en una conversa amb el sogre més que no pas a la bombolla de les xarxes socials. El personatge ens ha de fer gràcia, és bàsic. Ja us avanço que un dels pròxims personatges que entrarà a l’univers Polònia serà Oliver Laxe, el director de la coproducció catalana Sirât nominada als Òscars.
Què ha canviat més en aquestes dues dècades: la política, l’humor o el públic?
L’humor ha anat evolucionant, com també el llenguatge audiovisual. Abans els esquetxos podien tenir una durada de cinc minuts, i ara quan són més de tres minuts ja es fan llargs. Quant a la realització, també ha canviat molt. Avui tothom té la pell més fina, però compensa més aparèixer a Polònia. En general, tothom s’ho pren bé amb les imitacions, la majoria dels polítics s’ho prenen amb esportivitat. Quant al públic, el programa ha intentat anar de la maneta, acompanyar-lo, sense perdre el nord, i no volent buscar això que ara sembla que a la tele es porta tant: atraure el públic jove.
Creus que Polònia ha influït en la manera com els catalans perceben avui la política?
N’hi ha molts que ens diuen que no miren les notícies, que ja s’informen pel Polònia. Aquells que ho fan, els aconsello que no. Per això ja hi ha els canals tradicionals. Un gag pot funcionar, però tu com a ciutadà has de tenir un context de la política real. A Polònia el que fem és exagerar i ridiculitzar en el bon sentit de la paraula dins d’un context humorístic. Insisteixo: no us informeu pel Polònia, si us plau [somriu].
Foto: Joanna Chichelnitzky
On són els límits de la sàtira política?
De límits sempre n’hi haurà, perquè sempre hi haurà algú que s’enfadi i que tindrà més o menys poder per fer-ho notar. Nosaltres hem tingut la sort que, tant des de Minoria Absoluta com des de TV3, sempre hem comptat amb un bon paraigua. Evidentment, hi ha línies que s’han de vigilar especialment; sobretot les que afecten minories, la xenofòbia o discursos que poden fer mal. Ara bé, crec que en realitat el límit de l’humor el marca el teleespectador. Sempre dic que a Polònia fem de funambulistes: se’ns demana assumir riscos per continuar entretenint.
Què vols dir amb assumir riscos?
Si ja has fet el mateix acudit sis vegades, el teleespectador et demana que vagis més enllà, perquè si no els resulta avorrit. Per això, moltes vegades quan es traspassa una línia també respon a la voluntat de continuar agradant al públic i de no quedar obsolet. Ara bé, el dia que caus i et fas mal, tothom aparta la mirada. I possiblement el que convindria aleshores és ser conscient que tots hem format part d’aquesta exigència constant d’originalitat. En aquest sentit, tots formem part, d’alguna manera, d’aquest equilibri fràgil entre risc, humor i límit.
Després de 20 anys d’emissió ininterrompuda, quina és la recepta màgica per perdurar en el temps a la televisió i continuar sent un dels programes més vistos en el prime time de TV3?
Si la sabés, no te la diria [somriu]. Crec que ha perdurat perquè, primer, és un programa que té qualitat i, per tant, l’èxit recau en el talent de l’equip. Ara bé, l’actualitat també ens ha ajudat molt. L’efervescència política –especialment amb el procés i l’1-O– va contribuir a sumar audiències que avui ja no es fan. Quan s’ha tornat a la Catalunya de la gestió, l’interès per informar-te políticament o per veure entreteniment vinculat a l’actualitat és menor. Així i tot, si Polònia perdura és perquè va arribar en una època en què a la televisió encara hi havia paciència.
“El que ens demana Toni Soler és que Polònia continuï fent gràcia”
Avui no passa això?
Sembla que ara hi ha la necessitat que les coses funcionin des del primer dia. Abans, més enllà d’unes xifres d’audiència no sabíem què pensava el teleespectador. Avui sí, als responsables de continguts els arriba per tot arreu, també d’anònims. Hi ha aquesta tendència a cremar-ho tot quan no ens agrada, i crec que, segurament, si ara ens miréssim el primer episodi de Polònia hi hauria moltes coses que no faríem igual i que canviaríem. I això només s’ha pogut aconseguir perquè hem tingut l’oportunitat del temps. Això avui s’ha perdut.
Gairebé 6 milions d’espectadors acumulats en 20 anys. La xifra és una bestiesa!
Sí, per la Catalunya dels 6 milions érem tot Catalunya! [somriu]. Ens fa sentir molt orgullosos.
Per tot plegat, Polònia és un dels grans fenòmens televisius d’aquest país durant aquest segle XXI?
Per antiguitat, sí. Ho és, sobretot, perquè segurament vivim en una època en la qual les coses no tenen massa durada, i Polònia ja ha arribat als 20 anys. Ara bé, pot semblar cretí aplaudir a aquells qui asseguren que Polònia és una estructura d’estat. Jo crec que no ho és. Polònia és un programa longeu, que ha tingut l’oportunitat d’arribar a molta gent, prova d’això és que quan dius que treballes al programa a la gent se li dibuixa un somriure.
Foto: Joanna Chichelnitzky
El model Polònia és exportable a Espanya?
De Polònia se’n parla, però no qualla perquè no hi ha la cultura de l’autocrítica que tenim a Catalunya. S’han fet diversos intents com Mire usted, de Minoria Absoluta, però no agrada. Si avui aquest format no s’està fent a Espanya és per alguna cosa.
Al llarg d’aquests 20 anys, alguna vegada hi ha hagut la temptació de prendre’s un descans?
Diria que no. Quan un projecte funciona, millor no tocar-lo. I més encara en els mitjans de comunicació, que tens la sensació que si desapareixes un temps la gent se n’oblida. Hauria sigut una mala idea fer una pausa, jo els hauria aconsellat que no.
20 anys al sarró. I a partir d’ara, què?
A sumar-ne 20 més! [somriu] Aconseguir-ho és complicat i fàcil a la vegada. Fins ara hem sabut adaptar-nos als canvis, tot i la incertesa que avui hi ha el mateix sector a l’hora de mirar més enllà. Però, si continuem apostant pel talent de la casa i ser conscients que són els millors en la seva feina, tindrem molt guanyat. Si ho fem a bracet de TV3, com fins ara, perquè no m’ho imagino d’una altra manera, tot anirà bé. Com a mínim, així ho espero.
Xavier Bonastre es jubila: “Durant anys he patit un somni recurrent dormint: fer tard al ‘Telenotícies’”
