Angie Ramón (Palma, 1995) és periodista i treballa a Última Hora, una de les capçaleres de referència de les Illes Balears. Graduada en Ciències de la Informació per la Universitat Complutense de Madrid i màster de reporterisme a la Universitat Ramon Llull, ha treballat a El Mundo (delegacions de Madrid i Balears), Europa Press i IB3. L’Associació de Periodistes de les Illes Balears va concedir-li una menció especial en la darrera edició dels seus premis pel reportatge El infierno de Siham: un día en una patera y un mes sin sus hijos. A Comunicació 21, Ramón reivindica el reportarisme i la premsa escrita en plena efervescència dels mitjans audiovisuals.

Haver estudiat a Madrid i Barcelona t’ha eixamplat la mirada periodística?
Sí. El que vaig aprendre és que hi ha mitjans de les Balears que posen en valor aquells periodistes que s’han forjat fora. Quan miren el teu currículum i veuen que has estudiat a Madrid o Barcelona és un valor afegit.

Haver cursat un màster de reporterisme va ser una declaració d’intencions per acabar-t’hi dedicant professionalment?
Sí, totalment. Jo abans havia col·laborat amb revistes de música, vaig començar fent cròniques i em va agradar molt aquest tipus de periodisme. Però és veritat que volia fer-ho en un mitjà escrit, i no vaig escollir el periodisme cultural, sinó el reporterisme, perquè també m’agradava explicar històries. Al final vaig tirar per aquí, i el reporterisme m’ha empès a fer feines que jo estava buscant des de sempre. Sempre que he escrit notícies ho he fet com si expliqués històries, el meu llenguatge anava cap aquí.

Formes part d’una generació de joves periodistes que s’ha dedicat a la premsa escrita en plena efervescència pels mitjans audiovisuals.
Em sento una privilegiada i ho dic amb molta alegria. Fins i tot preguntaria als qui no s’hi dediquen: “sabeu el que us esteu perdent per no anar al periodisme tradicional?”. Mai m’he sentit diferent, és un orgull per a mi. Apostar per un mitjà audiovisual que s’està menjant la importància de la informació i del periodisme en si és una preocupació. Si tens altres inquietuds, com les xarxes socials o la televisió està molt bé, però no estaràs enfocat en el periodisme, sinó en la comunicació.

Tenint en compte que l’extensió geogràfica de l’illa de Mallorca és petita si la comparem amb altres territoris de l’Estat, fa que es redueixin les possibilitats d’explicar bones històries?
No, sigui on sigui sempre trobo històries. Quant a informació, sempre pots fer grans les històries. No és el mateix treballar a Madrid, Barcelona o València, però a Mallorca, si vols, trobes històries que commouen, hi són.

“El que llegim són titulars als mòbils, no som una societat lectora”

El reporterisme frega el límit amb la premsa groga o rosa?
No, ni de bon tros. No té res a veure, des de la meva experiència. Hi ha seccions que de vegades freguen el sensacionalisme. Societat té reportatges d’àmbit social, humanístic… no té res a veure amb el sensacionalisme. El que has de tenir en compte és com tractes la notícia i amb quina finalitat ho fas. Això és important, perquè tu vas creant un vincle molt fort amb els entrevistats, han de confiar en tu. Tu vols denunciar un fet social o visibilitzar una persona o una entitat, i has de tenir molt en compte on són els límits.

Els mitjans aposten pel reporterisme?
Sí, cada cop més. Quan vaig aterrar a Última Hora vaig plantejar fer un reporterisme amb una mirada més social i més de proximitat, i me la van comprar. Sempre he tingut molta llibertat per proposar temes. He fet un periodisme més literari, que és el que estic més avesada a llegir. Ho he fet molt meu, molt personal, i l’han acceptat i he pogut créixer així. He parlat de qüestions com el suïcidi o la mort en les pàgines de diari, quan possiblement encaixarien sempre en el format de suplement.

La pandèmia ha deixat històries que han tocat la fibra. Durant aquest temps, t’has enfocat a reflectir el protagonisme de la covid-19 o ho has combinat amb altres temàtiques?
He fet les dues coses, sortia al carrer buscant tota mena de realitats. La majoria han tingut a veure amb la pandèmia, però amb un alt contingut social. Aquesta és la meva feina, les històries són al carrer. Darrerament m’he especialitzat molt en immigració, cooperació i immigrants.

Un d’aquests reportatges, El infierno de Siham: un día en una patera y un mes sin sus hijos, ha estat premiat amb una distinció per part de l’APIB.
Aquest reportatge té com a protagonista una dona que va venir en pastera i que feia un trànsit a Mallorca per marxar al País Basc. En aquest trànsit li van treure els seus fills i va estar un mes a Mallorca sense els seus fills. Ella va venir al diari, va ser molt emocionant conèixer el camí que fan. A més, també em va servir per entendre el procés que segueix la Guàrdia Civil en aquests casos, que acaben sent un patiment per a les famílies afectades.

“Editar l’Última Hora en català és inviable, per tradició”

Amb el reporterisme a l’alça, com veus l’escenari que viu el sector del paper tenint en compte que cada cop es venen menys diaris?
Desafortunadament crec que el paper desapareixerà, perquè no estem avesats a llegir diaris. El que llegim són titulars als mòbils, no som una societat lectora. Això es reflecteix en els tiratges, que ja són menors a altres anys. Han deixat la lectura de banda per donar pas a la informació ràpida, digital i internet. I és una llàstima.

Com acusa aquesta reculada la premsa a les Illes?
El curiós d’aquí, a Palma, és que hi ha molta gent que és gran i és fidel al diari de paper, ho són per tradició. Per aquesta banda la radiografia seria positiva, però què passarà després? Aquí cada cop hi ha menys tirada, s’estan privatitzant més els temes (que per una banda ja està bé), però és un model que aposta més pel digital. Així i tot, hi ha mitjans que estan creixent i possiblement es faci una aposta més forta pels diaris digitals.

Pel que fa a la llengua, Última Hora sempre ha apostat pel castellà. T’imagines una versió en mallorquí, tindria viabilitat?
Editar l’Última Hora en català és inviable, per tradició. El lector habitual parla en mallorquí, però llegeix en castellà, ho ha fet així tota la vida. Per això penso que no tindria viabilitat.

I la teva vida professional, te l’imagines lluny de Palma?
Estic oberta a altres experiències professionals. Estic estudiant anglès, m’agradaria créixer, seguir explicant històries i conèixer altres cultures. Sempre m’ha cridat molt la premsa al País Basc, així com a Granada; com a periodista m’hi fixo molt en els mitjans d’aquests dos territoris. M’atrau la forma que tenen d’escriure, el disseny i les històries que hi publiquen.