Foto: Noemí Galvani
Joan Cabot (Bunyola, Mallorca, 1978) és periodista cultural i l’editor i presentador del programa Aire, d’IB3 Ràdio. Filòsof de vocació, és un apassionat a la música i la cultura, i va iniciar-se en diferents revistes especialitzades. L’any 2015 va impulsar 40putes.com, un lloc web d’actualitat cultural que ja ha passat a la història. Des de fa cinc temporades lidera el programa Aire, que li ha permès posar el seu propi segell personal. Darrerament ha estat distingit amb el Premi Ciutat de Palma de periodisme amb Sa Porta, una sèrie de podcast que relata la història de la Porta de Sant Antoni de Palma i les desigualtats que s’hi viuen. A Comunicació 21, Cabot reivindica el periodisme pausat i que explica històries del carrer.
40putes.com, un projecte que portava el teu propi segell. El nom genera confusió.
[Somriu] Era un projecte un tant assembleari i horitzontal que consistia en traslladar la irreverència i l’espontaneïtat al món digital. Érem persones que veníem del món cultural. Va ser un aparador per a tots, una cosa molt divertida. Era molt kamikaze i era difícil mantenir-ne la continuïtat pel que fa a la sostenibilitat econòmica, i també era un ambient molt diferent a la premsa que hi havia a Mallorca, era molt crític i satíric (però no amb mala bava).
T’has dedicat sempre al periodisme cultural.
Sempre hi he estat lligat, però darrerament m’he intentat allunyar. En el cas del periodisme cultural local, l’he abandonat perquè ja hi he estat molts anys seguint els grups musicals d’aquí, i tenia ganes de fer altres coses.
Com ara un programa de ràdio.
Fa cinc temporades vaig començar Aire, a IB3 Ràdio sobre la memòria oral. Aquí vaig començar a estirar un fil que m’interessava i que m’ha permès fugir una mica de la casella del periodisme cultural per a provar altres coses.
Què pretens, amb Aire?
És un programa molt senzill i molt complicat alhora: és senzill perquè faig entrevistes sobre històries a gent anònima, però precisament per això fa que hi connecti fàcilment. Al final, connectes amb la història que hi ha al darrere de la gent a qui entrevistes. Crec que mai havia fet una cosa que despertés tant consens. Gairebé sumem 200 programes, que es diu aviat.
Hi haurà continuïtat la propera temporada?
Tenia certs dubtes quan vaig renovar fins al juliol, però com a mínim seguiré un any més. Poc a poc, i d’una manera molt subtil, estic introduint certs canvis en el programa, sobretot pel que fa al prototip de persona que entrevistem.
“Bona part de la nostra feina hauria de ser la d’aturar-nos, reflexionar i intentar entendre’ns, perquè la gent pugui veure què hi ha al darrere”
Has guanyat el Premi Ciutat de Palma de periodisme amb Sa Porta. Què hi reivindiques en aquesta sèrie de podcast?
Sa Porta era una antiga porta que sempre ha viscut un alt trànsit de gent, ha estat lligada amb el mercat i va fer que hi hagués certa tradició d’activitat com tavernes, sales de festa o prostitució els dies que hi havia mercat. I a finals dels anys 90 es va fer un pla de reforma que va acabar el 2008 i va congelar algunes expectatives d’algunes immobiliàries en aquest lloc. Aquestes expectatives han començat a florir fa poc.
Està canviant la fesomia de l’entorn de Sa Porta?
Ara és un barri que encara conserva aspectes originals, encara es conserva la prostitució al carrer i a pocs metres tens la plaça de Raimundo Clar, una plaça cosmopolita que podria estar a Berlin perfectament. Palma és una ciutat que està patint la gentrificació, la pandèmia ho ha accelerat i ha fet que molta gent del nord d’Europa es plantegi tenir una segona residència aquí, i si ha de tornar a viure la pandèmia, millor fer-ho aquí que no a Estocolm, per exemple.
I què genera aquesta nova situació?
Crea moltes contradiccions, perquè concentres en molt pocs metres gent sense sostre i hotels de cinc estrelles. Al final, tot està entrelligat i el que tens davant és la demostració que el sistema genera unes desigualtats molt grans, i fins i tot gent que fa feina a Palma hagi de menjar als menjadors socials, perquè el turista que arriba aquí s’encapritxa i fa que els preus pugin. Aquet sistema té desnivells i té guanyadors i perdedors, i vaig començar a estirar d’aquest fil.
Qui són els protagonistes de la sèrie?
Vaig fer com una trentena d’entrevistes, tot i que al programa no hi surten totes, no m’hi cabien. Vaig entrevistar gent del poble, historiadors, periodistes, treballadors socials, alguna prostituta, antics drogoaddictes, empresaris… Poc a poc vaig voler parlar amb tothom, m’hi vaig plantar i ho vaig fer i vaig anar estirant del fil. M’hi vaig estar prop de mig any fent-ho, va haver entrevistes molt difícils d’aconseguir.
El premi és la recompensa a la feina feta?
Sí, tot i que és estrany i inesperat. Per a mi és la legitimació d’una feina en què em sento còmode. És una petita legitimació per al nou format de podcast, per l’aposta de voler explicar històries d’una manera diferent. És important per a la ràdio, perquè sovint sembla que sigui un mitjà menor i penso que no ho és. A l’Estat espanyol hem despertat tard amb els podcast, jo el reivindico,té molt de futur.
Per què?
Per desgràcia, l’entorn està colonitzat pels talk shows on dos col·legues es posen a xerrar. Però en el cas d’IB3 Ràdio està fent una aposta clara pel format diferent de programes, que és important per a l’emissora pública, i crec que s’ha afinat molt.
Sa Porta exemplifica el teu pas de la cultura i la música a la història i la temàtica més propera i quotidiana lligada a la gent anònima?
Sí, ha estat instintiu, però també natural i orgànic. Tinc la sensació que aquestes coses sempre m’han encuriosit, i també hi ha un tema personal. Amb 20 anys entrevistar un Antònia Font em bullia la sang, ara ja no em fa il·lusió. Arriba un punt que t’avorreixes de tu mateix, i és el moment de canviar.
Creus que treballs com el teu distensionen un periodisme tan evocat en l’actualitat?
Admiro molt els companys que fan actualitat, però a mesura que m’he fet gran m’he fet molt lent i penso que vivim en un món massa complex. Bona part de la nostra feina hauria de ser la d’aturar-nos, reflexionar i intentar entendre’ns, perquè la gent pugui veure què hi ha al darrere. Vivim en una època en què hem de tenir una opinió immediata sobre qualsevol cosa que està passant.
Què ho provoca?
Crec que el món va massa ràpid, potser és que m’he fet vell i que ja no estic fet per a aquest ritme trepidant, però estic més còmode en aquesta mena d’astorament lent, de fer la feina des de la ignorància i d’anar gratant poc a poc. I això implica reconèixer que no tens ni idea d’algun tema, i no passa res.
