Noemí Martínez (Burgos, 1990) és periodista de Radio Ibiza-SER i ha estat la guanyadora del premi de periodisme que atorga l’Associació de Periodistes de les Illes Balears pel reportatge Los sonidos de la UCI, sobre els ingressos hospitalaris durant la pandèmia. Un treball que ja va rebre una distinció el juny passat per part del Col·legi Oficial d’Infermeria de les Illes Balears. Graduada en Periodisme per la Universitat de Leioa (Biscaia), va treballar a la Cadena COPE (a Madrid i Bilbao) abans d’aterrar a Eivissa fa quatre anys. Primer, al Periódico de Ibiza i després a Radio Ibiza-SER. A Comunicació 21, Martínez reivindica el bon periodisme i explica com s’ha adaptat a una nova llengua i una nova realitat personal i professional.
Què explica Los sonidos de la UCI?
És un reportatge de 18 minuts de durada que vaig fer durant la pandèmia accedint a l’UCI de l’Hospital Can Misses d’Eivissa. Em vaig decidir a fer-lo després d’escoltar uns companys de SER-Madrid que van entrar en una UCI d’un hospital madrileny i no vaig poder parar de plorar.
I què vas fer aleshores?
Em vaig dir a mi mateixa: jo també vull entrar en una UCI i poder explicar el que s’hi viu. Estàvem comptant les víctimes de la Covid-19 com una xifra, però darrere de cada número hi ha una vida humana. A banda dels pacients, també volia recollir com ho estava vivint el personal mèdic. Era necessari humanitzar aquell moment, calia explicar-ho. Mai oblidaré aquell dia de gravació, vaig sortir plorant de l’hospital. Durant la pandèmia el periodisme va fer d’altaveu des de les UCI, des del lloc on hi havia la notícia.
Què suposa aquesta doble distinció que ja ha rebut el teu reportatge?
Una injecció d’autoestima i molta energia! També per la professió, ja que el periodisme està infravalorat per la societat. Jo només puc dir que durant la pandèmia he treballat més que mai. Aquests reconeixements serveixen per agrair tantes hores de feina. Mai m’havia presentat a cap premi, i van ser les meves amigues que em van animar a fer-ho. I mira, veig que el reportatge ha agradat, em fa molta il·lusió perquè no m’ho esperava.
Tampoc t’esperaves viure i treballar a Eivissa.
És cert! Després d’uns primers anys treballant a la Cadena COPE (a Madrid i Bilbao) vaig haver de passar un temps allunyada del periodisme per guanyar-me la vida. Així que vaig treballar com a cambrera i dependenta, i quan estava a punt de deixar córrer la possibilitat de fer de periodista vaig rebre una oferta del Periódico de Ibiza després d’enviar-los el meu currículum.
Com va ser el teu aterratge a l’illa?
Vaig instal·lar-m’hi a l’estiu. Jo Eivissa la coneixia d’anar-hi de vacances, però mai hagués imaginat poder-hi viure treballant com a periodista. T’he de confessar que no volia treballar en un mitjà escrit perquè em semblava avorrit [riu]. Recordo al principi que vaig cobrir diversos actes culturals i al·lucinava, m’ho passava genial. Gràcies a la feina vaig descobrir racons que no hagués pogut veure mai com a turista.
Com vas adaptar-te a una nova llengua?
Al principi va ser complicat, sobretot quan em tocava cobrir rodes de premsa de temàtiques amb un llenguatge més tècnic. Recordo que em llevava aviat per llegir els diaris de la competència i comprovar que el que havia escrit jo tenia sentit i coincidíem. Avui entenc perfectament el català, tot i que no el parlo.
“No tinc la gran aspiració d’ascendir en la professió. Soc feliç explicant històries, fent una mica de tot, i a Eivissa ho puc fer com m’agrada”
Fins que t’arriba l’oportunitat de Radio Ibiza-SER. Després d’haver treballat a Madrid, la perspectiva canvia?
Sí, quan vaig treballar a Madrid, allà passava de tot, però jo només treballava a l’àrea de societat. Ara treballo en una emissora molt més petita, i aquí faig de tot, des d’elaborar una peça per a l’informatiu fins a presentar-lo. Ara mateix no canviaria la redacció d’Eivissa per la de Madrid. Estic aprenent moltíssim.
Com treballeu amb la mirada posada al conjunt de les Balears i de l’Estat espanyol?
Més enllà dels continguts de producció pròpia que emetem diàriament en desconnexió, també estem pendents d’allò que és d’interès per als informatius regionals i nacionals. Eivissa és una illa petita, però sobretot a l’estiu genera molt d’interès.
T’hi veus més anys exercint la professió a Eivissa?
No ho sé, és una pregunta que em faig moltes vegades a mi mateixa. Aquí soc feliç, hi ha molta qualitat de vida, però no sé si al final el fet que l’illa sigui tan petita m’arribarà a cansar.
Si reps una trucada per treballar a la casa gran, a Madrid, no t’ho pensaries dues vegades?
M’ho pensaria dos cops, sí. A Eivissa es viu molt bé i no tinc la gran aspiració d’ascendir en la professió. Soc feliç explicant històries, fent una mica de tot, i a Eivissa ho puc fer com m’agrada. A Madrid potser estaria més limitada, i possiblement no m’agradaria com ara.
