Foto: Enoturista.cat
David Jobé (Olesa de Montserrat, 1978) és periodista i fill de pagès, de Cal Llagardero. Des de fa 20 anys l’apassiona l’enoturisme i des de fa un parell d’anys s’hi dedica professionalment en el projecte Enoturista al costat de la seva dona, la periodista Judith Cortina. A Jobé se l’associarà sempre a la ràdio. Durant 15 anys va treballar a RAC1, sent una veu de referència dels informatius. Jobé passa balanç a Comunicació 21.
Com s’elabora l’Enoturista des del confinament?
Amb imaginació. Som un web de viatges i no es pot viatjar! Sempre hem apostat per transmetre la cultura de vi. I això és el que hem fet: vídeos per recomanar vins durant el confinament, vídeos per aprendre a gaudir més d’un vi des de casa… Una de les idees ens la va donar una periodista d’El Periódico de Catalunya, que durant algunes setmanes es van fer ressò dels nostres consells pràctics i divertits a la seva web. Hem tingut milers de visites.
Es fa difícil?
Molt, perquè treballem amb dos nens a casa. Aquests dies també hem fet molta divulgació. Els primers dies publicant llistes de pel·lícules, cançons, llibres… relacionats amb el vi. Quan vam entendre que el confinament aniria per llarg hem procurat publicar informació veraç i contrastada de les vendes de vi online, de què passarà amb l’enoturisme… Quan va esclatar el boom per fer IGTV Live ens hi vam sumar. És una eina molt interessant. En uns dies publicarem el primer Baròmetre del Vi Català a Instagram.
Amb quins resultats?
És increïble com ha crescut aquesta xarxa. Hem mesurat els perfils de tots els cellers catalans i hem analitzat el seu creixement durant dos mesos. Ens han despertat moltes preguntes: pot Instagram ser una eina de futur per comunicar del celler al comprador? Tenen futur les botigues online? Com poden millorar els seus perfils els cellers? Quin paper juguen les denominacions d’origen? I l’INCAVI? El periodisme de vins (o el de viatges) també ha de ser analític i profund, no només escrivim articles lleugers recomanant llocs bonics on viatjar. Estem compromesos amb la informació veraç i contrastada.
Com es gesta aquest projecte?
Té un rerefons clarament familiar. Amb la Judith sempre ens ha agradat l’enoturisme i, fins i tot, el viatge de noces va ser així, a Califòrnia descobrint Napa Valley i Sonoma. A partir d’aquests viatges vam posar en marxa un blog, i quan visitàvem un celler i el puntuàvem. Ho fèiem com una recomanació per als meus amics. Al cap d’un temps, els cellers van engrescar-nos a fer-ho de forma professional fins que s’ha fet gran.
Què atrapa del concepte d’Enoturisme?
Nosaltres intentem explicar-los als cellers, restaurants, allotjaments, botigues, bars de vins o espais culturals relacionats amb el vi que explicarem allò que sentim, que no pretenem fer-los publicitat. A partir d’aquí, han entès que som dos comunicadors i no pas experts en màrqueting que els diguin què han de fer per vendre. No som enòlegs ni sommeliers, però diem el que pensem. Aquest és l’avantatge.
Majoritàriament publiquen vídeos amb un to molt proper, amb un llenguatge directe i sempre amb una copa de vi.
Utilitzem el que havíem posat en pràctica, el que havíem fet fins ara en el periodisme. La Judith, a Telecinco, havia fet sempre un periodisme de carrer, i jo, a RAC1, amb un to honest i amb rigor. Un projecte fet a mida, familiar i mostrant-nos com som nosaltres mateixos. A Enoturista transmetem la cultura del vi fent recomanacions de manera directa, sincera i sense intermediaris. Aquesta és l’essència de tot plegat.
Des de fa uns anys el sector del vi s’ha especialitzat moltíssim i cada cop és més exigent. Quin és el seu públic?
Bàsicament ens dirigim al lector amb L i no al sector amb S. Ens interessen aquells qui una hora abans desconeixien el vi i l’enoturisme. Fins i tot s’ha de fer enoturisme malgrat que siguis abstemi, perquè vens cultura, paisatge, patrimoni i territori. És a dir, quan soc de visita en un celler m’interessa la història perquè possiblement del tast de vins no recordaré varietats. Reivindiquem, també, el llenguatge del porró dels nostres avis, la de beure vi amb gasosa o d’aquells que paguen 50 euros per un vi excel·lent. El nostre públic no s’adreça a professionals del vi, en saben molt més que nosaltres. El repte és acostar el vi a aquelles persones que han vist aquest sector llunyà, especialitzat i naïf.
A banda del vi com a producte, Enoturista també mostra el territori.
És una altra de les grans potes del projecte. Prenem un compromís amb el territori i amb la seva gent. Hem treballat colze a colze amb diferents DO catalanes per mostrar les varietats del país. Hem de trobar la manera d’estimar més la terra. Catalunya elabora uns vins excel·lents i ens n’hem d’adonar que som uns privilegiats.
Vostè és fill de pagès. Fins a quin punt l’Enoturista és fruit de l’estima de la terra que li ha transmès el seu pare?
Tota la meva família originària d’Olesa de Montserrat és pagesa. Soc l’únic rebel d’una família de cinc o sis generacions que m’he dedicat al periodisme i no pas a la terra. Possiblement en el meu ADN deu haver-hi alguna cosa, però no ho he fet conscientment. Ara el pare, quan em veu amb les sabates brutes perquè vinc d’una vinya o d’un celler, em recorda que quan era adolescent em queixava d’embrutar-me quan anàvem a collir enciams… Crec que ha estat una casualitat feliç.
Quan va decidir fer aquest gir i deixar enrere 15 anys a RAC1?
Coincidint amb el meu 40è aniversari –fa dos anys– vaig córrer la Marató de Mèdoc (França). En finalitzar la prova vaig apropar-me a la meva dona i li vaig explicar que, mentre corria, m’havia plantejat fins i tot si havia de seguir fent allò que estava fent fins aleshores. Ella em va respondre que era una crisi dels 40 mal portada. Des d’aquell dia vaig creure que necessitava un projecte que m’ho fes passar igual de bé com fins aleshores.
Havia perdut la passió per la ràdio?
La passió no la vaig perdre mai, però no és el mateix escenari quan tens 20 anys i treballes a RAC1 fins a les tres de la matinada que quan tens dos fills, treballes els caps de setmana i sense pràcticament vida social.
Troba a faltar la ràdio?
Menys del que hauria imaginat! I em sembla molt bèstia. Estic fent una mena de dieta mediàtica: llegeixo menys diaris i escolto molt poc la ràdio. Ara bé, quan l’escolto la gaudeixo molt més que abans que la sentia de fons.
Se sent partícip de l’escola de professionals que ha fet gran RAC1?
Més que una escola, per a mi ha estat la meva família. RAC1 simbolitza la meva maduresa professional. Ho vaig fer el millor possible, al costat de persones de molt talent i de qui vaig aprendre’n molt. RAC1 és una manera d’entendre la comunicació i de fer periodisme.
Aquesta és la fórmula guanyadora de RAC1?
És difícil una fórmula exacta. Ara bé, recordo el 2004, Pasqual Maragall va ser entrevistat per Albert Om a RAC1 quan encara era lluny del lideratge que té ara. Maragall li va fer una dedicatòria a Om molt brillant sobre RAC1: “Per a la ràdio més desinhibida”. Aquesta naturalitat o desvergonyiment és el que ha fet gran RAC1. Ha estat magnífic.
Hi ha algun moment que recorda com el més especial a RAC1?
Entre els moments personals que recordo és una entrevista a Woody Allen des de Canes, la cobertura del primer viatge oficial del president Obama a Londres o l’evolució de la grip A des de Mèxic, que em va obligar a estar-me 15 dies després a casa per no contagiar tota la redacció de RAC1. Ara bé, el moment més íntim i que recordo amb més estima va ser quan, en una reunió de l’equip d’El món a RAC1, ens van comunicar que érem líders per primera vegada. Perquè com deia Xavier Bosch, veníem del silenci.
