Foto: Enric Albarracín
Al cor de Vilanova i la Geltrú, Francesc-Marc Álvaro ha trobat el seu espai ideal per escriure els seus articles als mitjans de comunicació. Viu a tocar de l’església, que també té campanar i es fa sentir a cada hora. Després de superar les escales de l’edifici, Álvaro ens espera al replà amb la porta oberta. La conversa és al seu despatx, un lloc senzill però amb molta personalitat. Estanteries plenes de llibres i una taula blanca amb un ordinador amb una pantalla de mida generosa. Durant més de dues hores, Álvaro parla d’allò que més l’apassiona: la comunicació i el periodisme.
Vostè va començar l’ofici de periodista de ben jove publicant articles al Diari de Vilanova. Des de la seva experiència personal, creu que la premsa de proximitat és la millor escola per a la formació de futurs periodistes?
La premsa de proximitat que vaig conèixer quan jo era jove no és la mateixa d’avui perquè aleshores només existia el paper, la ràdio i, de forma embrionària, la televisió. Ara, la majoria de la premsa local és digital i es treballa molt diferent. Com a concepte, la premsa de proximitat té grans virtuts que fan que sigui una escola de formació per descobrir aspectes bàsics com observar, moure’s i preguntar. Però, al mateix temps, també té dificultats, que molt sovint no subratllem. El fet que el periodista estigui tan lligat a un entorn que, majoritàriament, és petit, on hi ha pressions dels petits poders, no deixa de ser un obstacle o un condicionant més acusat respecte del gran periodisme on tot es dilueix perquè té una altra dimensió. No té el mateix impacte que un redactor de premsa local tingui un regidor en contra que un redactor de premsa d’abast nacional pel que fa a un conseller. El segon té més instruments per eludir-ho.
Com han de resistir els mitjans d’àmbit local davant d’aquest escenari de precarietat laboral i econòmica que viu el sector?
Si ho sabés, em dedicaria a la consultoria i estaria forrat! La revolució digital ha provocat un canvi espectacular en el món del periodisme i la comunicació. Tot i que es conserva l’essència, hi ha hagut una devaluació dels salaris i, per tant, de la captació de talent, que són les persones. Per tant, ara aquells que obren una nova capçalera ho fan pagant poc pel talent que es necessita i això provoca un bucle que és difícil de resoldre i que fa que molts dels projectes acabin més aviat del previst. L’arrencada inicial se sustenta des de la il·lusió i el voluntarisme però només serveix per fer un sobreesforç a l’hora de posar-ho en marxa. L’obertura de digitals ha fet que els costos per a les empreses siguin molt més barats. L’estalvi del paper en un digital hauria de ser una partida destinada a pagar bé els periodistes, però això no passa. A la gent l’has de pagar dignament i aquest és l’angle mort que viu el sector actualment. He conegut alguns casos de projectes interessants que no acaben de quallar perquè surten molt forts però acaben sent projectes amb una sabata i una espardenya. Els que aposten per un projecte de tres cèntims acabaran fent, alhora, un projecte periodístic de tres cèntims.
Té més mèrit la capacitat de resistència que tenen els mitjans d’àmbit local que la resta?
Tot té a veure amb l’escala a la qual pertanys i és un negoci que ha d’ajustar-se. En la mesura que un projecte de comunicació local connecta, capta els anunciants i troba les sinergies al territori, acaba fent un projecte sostenible. Hi ha societats més dinàmiques i altres més passives a l’hora d’acompanyar aquell projecte determinat. A Catalunya hi ha un ventall de projectes molt divers.
Darrerament hi ha un seguit de mitjans de comunicació que estan fent mans i mànigues per combatre la situació precària que viu el sector a Catalunya. Des del seu punt de vista, quin diagnòstic en faria?
Soc professor de periodisme, però no pas un expert en el negoci de la comunicació. Diré una cosa que tothom sap: el model de negoci ha canviat molt i no sabem cap a on anem. Hi ha moltes fórmules per fer rendible un mitjà i tothom va fent provatures sobre la marxa. El problema és que, arran de la revolució digital, el periodisme ha acostumat a oferir uns continguts de franc i ha canviat la mentalitat del receptor. Com justifiques, aleshores, que darrere d’aquella informació hi ha esforç, dedicació i talent? El món periodístic s’ha fet un autogol quan ofereix els continguts com l’aire que respirem i això ha estat un error estratègic monumental.
Els gurus de la comunicació pronostiquen que el paper s’extingirà l’any 2030. Vostè s’apunta a aquest relat?
No soc un guru, soc periodista i consumidor de mitjans. Des de la meva pròpia experiència com a lector, compro molt menys paper que fa uns anys i llegeixo bàsicament des dels formats electrònics. Ara bé, la meva experiència en paper o en suport electrònic no té res a veure. I continuo pensant que l’aproximació de la realitat que em dona el paper és molt diferent de la que m’ofereix el digital. No pas des d’un sentit apocalíptic o des de la nostàlgia. I en aquesta diferència hi ha elements rellevants de qualitat. Quan llegeixo en paper tinc la sensació d’entendre millor el discurs global del diari. La concepció del món la interpreto millor des del paper. Quan llegeixo aquest mateix diari des de la tauleta digital o el mòbil es veu interromput per l’entrada d’un correu electrònic, un missatge de WhatsApp d’un amic o un tuit. Jo que he crescut des del paper ho visc d’aquesta manera, però potser els meus fills aquesta experiència la tindran diferent. No descobreixo res. Quan consumeixes un mitjà electrònic llegeixes flaixos i l’aproximació al món és una altra. El paper et dona una altra respiració i un altre pensament. Jo penso d’una manera diferent quan llegeixo en paper de quan ho faig a través del mòbil o de la tauleta digital. Les dues són vàlides, però de cadascuna en trec algunes coses.
En els mateixos pronòstics que li citava abans, s’apunta que d’aquí a un temps no gaire llunyà els diaris passaran de sortir cada dia a fer-ho tres o quatre cops a la setmana. Ho veurem?
És molt probable. Actualment no hi ha res més obsolet que un mitjà en format paper. Quan surt al matí, el que llegeixes ja fa moltes hores que ha passat. Per això cada cop els diaris ofereixen continguts més de revista.
Quin paper hi juga la revolució digital en tot plegat?
Estem en un moment en què la digitalització ens canvia no només la manera d’actuar sinó de pensar. Internet ho ha modificat absolutament tot. Això ho llegiria dins del paradigma de l’acceleració, ja que hi ha hagut una acceleració progressiva de la història. Des de la descoberta de l’escriptura no hem parat d’accelerar la comunicació. L’aparició de la impremta, la ràdio i la televisió van ser factors que van provocar aquesta acceleració. Ara bé, l’entorn digital no només ho accelera sinó que ho multiplica i ho expandeix fins a l’infinit. Aquest factor canvia la manera de pensar perquè la revolució és mental.
Aquesta acceleració pot acabar afectant la naturalesa humana a llarg termini?
La meva generació –la de la Transició– ha nascut abans de la revolució digital. En canvi, la dels nostres fills és la generació que s’ho ha trobat. Caldrà veure com pensaran i com actuaran. És un canvi rellevant, perquè no és tant un canvi en els hàbits sinó en la manera de pensar i de veure el món, de relació entre el jo i el món. L’omnipresència de les pantalles canvia la relació amb el món, la relació amb els altres i amb tu mateix. El mòbil ens ha alterat el concepte d’identitat, no en el sentit de gènere, religiós i nacional, sinó en el sentit fonamental de qui soc jo per als altres. Perquè ara soc un jo virtualitzat i sense silenci. Abans tancaves la porta de casa teva i aquest jo entrava en repòs, però ara el teu jo continua actiu permanentment. I això té a veure amb la privacitat. Aquest valor s’ha perdut totalment des de l’esclat de les noves tecnologies. WhatsApp, Instagram i Twitter provoquen que la confusió entre allò públic i allò privat sigui molt alta. Això provoca un augment del soroll i una confusió que devaluen la comunicació més rellevant.
Foto: Enric Albarracín
Que el digital guanyi el paper és per una qüestió purament econòmica per als mitjans tradicionals i de comoditat per als lectors?
Les dues coses. Hi ha un factor més obsolet que el paper, que és la distribució. Veure furgonetes carregant piles de paper de diari amunt i avall és el que ha quedat més tocat. Ara s’imposa una nova realitat: fent un clic a la tauleta digital o al mòbil des del sofà de casa tens aquell producte sense la necessitat de moure’t. I aquest és el factor de la comoditat. Qui no ha viatjat pel món buscant un diari concret en un quiosc o en una llibreria? Jo, de jove, somiava a tenir tots els diaris del món a casa. Ara ho tinc a través de la tauleta. És un fenomen fascinant.
Amb l’esclat d’internet i les xarxes socials, els darrers anys han aparegut molts mitjans digitals a Catalunya. Creu que estem en una etapa d’hiperinflació mediàtica?
Ara hi ha un cert minifundisme en el món digital. Grups editorials que fan un producte semblant i que són negocis molt petits. Ara bé, fins a quin punt aquest escenari és sostenible? Ho haurien de respondre els que s’hi dediquen. Però a Catalunya hi ha un seguit de mitjans petits, que fan el mateix i que s’adrecen a un mateix públic, que haurien d’entrar en una lògica de fusió. Crec que hi ha un abús de web de temàtica generalista i, en canvi, hi ha una mancança de portals web especialitzats.
Com conviu una capçalera o una empresa editora que fa pagar per un diari de paper i, en canvi, el lector llegeix els continguts de forma gratuïta a internet? Fins a quin punt la informació perd valor quan es lliura gratuïtament?
És un debat obert a totes les empreses. Ningú ha trobat la fórmula màgica. És l’anar fent. Hi ha una distorsió del valor i tot plegat és un contrasentit. Hi ha una desnaturalització d’allò que fem i aleshores necessitem estratègies de revalorització per posar en relleu que allò que fem és molt bo. Però és un debat molt complex.
En l’àmbit radiofònic, el lideratge de RAC1, l’embranzida de Catalunya Ràdio i l’activisme de Josep Cuní a la SER garanteixen més estabilitat que no pas en altres àmbits com en l’escrit?
La ràdio és molt més accessible perquè el receptor no necessita un hàbit de lectura o d’alfabetització d’una llengua. Catalunya ha sabut fer unes apostes complementàries i plurals que han generat un nou públic que han captat RAC1, Catalunya Ràdio o la SER. De tots els mitjans generalistes, la ràdio és el mitjà que et dona una proximitat més alta entre el públic i l’entorn. I això fa que hi hagi un valor afegit de competitivitat entre les tres emissores més escoltades en català.
Un dels valors en la comunicació i, sobretot, en el periodisme és el factor de la immediatesa. Creu que amb l’ús de les xarxes socials, però, s’ha accelerat encara més allò d’anticipar-se a la competència i que, conseqüentment, hi ha menys capacitat de contrastar la informació?
Ara mateix passa massa sovint. Hem oblidat que el periodisme no només es basa en la immediatesa, sinó que s’ha de publicar bé i contrastar. Això fa que es rebaixi la qualitat i, en molts casos, no es contextualitza o, fins i tot, el periodista no entén ni el que està explicant. L’estratègia d’alguns mitjans de fer el minut a minut és bona però té un problema: en funció de la complexitat dels fets, el narrador no sap el que està explicant. El periodista, abans d’escriure o fer un stand up, ha de tenir la capacitat d’entendre prèviament el que pretén explicar. Si no és així, estarà incomplint un axioma bàsic del periodisme: comprendre abans d’explicar. I això passa, i es nota. I el que arriba a l’altre costat és un garbuix absolut.
Quina convivència té com a usuari a les xarxes socials?
Soc força actiu a Twitter, tot i que molt menys de quan vaig posar en marxar el meu perfil. He descobert que és un canal complex de comunicació i intento evitar les discussions a les xarxes. Defujo la batalla constant perquè no tinc temps i provoca un desgast. Hi ha molt discurs de mercenari i de trols. Tots hem pensat algun moment a sortir-ne. Però, alhora, hi ha lectors interessants que llegeixen els teus articles i és d’agrair.
Vostè és professor a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Com hi aterren els futurs periodistes i quins canvis ha percebut en els estudiants respecte de promocions anteriors?
Seria molt estrany que no fos així. El darrer quart de segle ha estat marcat per un seguit de canvis que també s’han vist traduïts a les aules. Quan vaig començar a fer docència a la universitat, internet s’anomenava autopistes de la informació! En aquests anys ha canviat la societat, les universitats, els professors i els estudiants. He guanyat en experiència i coneixement i he perdut en capacitat d’estar més connectat en el moment actual. Hi ha estudiants que tecnològicament tenen molts més coneixements que el mateix professorat. Ara bé, els alumnes d’avui tenen habilitats diferents que els de promocions anteriors. El canvi més rellevant és l’atenció, i té a veure amb el que explicava sobre l’acceleració del món. Abans, en una classe d’una hora i mitja de durada els alumnes aguantaven més la lliçó. Actualment, és un format duríssim per a tothom. L’atenció és la fractura més tangible que tinc avui amb els meus estudiants, la qual té a veure amb la vivència de la relació amb el temps i l’espai.
Quina incidència pot tenir com a docent des de les aules en la formació dels futurs periodistes?
El concepte del professor i de la universitat s’ha diluït molt. Ara la gent fa l’aprenentatge a través de tutorials a internet. Des d’aprendre a cuinar una truita, a escriure una tesi o fer un programa de ràdio. Això ha provocat que tothom es pensi que ho pot fer tot i fàcilment, cosa que té a veure directament amb la manca d’esforç en l’aprenentatge. Avui, en matèries humanístiques hi ha una tendència a infravalorar els continguts. Hi ha una idea equivocada que una persona amb un mòbil és periodista. És un malentès molt gran. Aquell que enregistra unes imatges i les fa circular per les xarxes no fa de periodista sinó que actua de font. Tothom pot actuar de font però no tothom pot fer de periodista. Sent una mica crític, potser els periodistes hem contribuït a aquesta confusió.
Foto: Enric Albarracín
A banda de cronista i d’opinador, ha escrit una munió de llibres amb Catalunya com a fil conductor. Ha escrit de Pasqual Maragall i de Jordi Pujol. En quin lloc de la història del país se situaran els dos expresidents de la Generalitat amb el pas dels anys?
Són dues figures molt rellevants després de la mort de Franco. Dos polítics d’un gran carisma que van estar enfrontats però que encarnaven la pluralitat de Catalunya. Pujol és el constructor de l’autonomia i Maragall de la Barcelona dels Jocs Olímpics. La confessió de Pujol en relació amb l’herència no declarada i a l’estranger fa que presenti el seu discurs moral com a enganyós. Quan Pujol menteix, la figura de líder espiritual s’enfonsa. Què quedarà de Pujol? L’obra de govern. És l’impulsor del model de l’escola catalana, de la sanitat pública, de TV3 o dels Mossos d’Esquadra, i això és palpable. El llegat moral queda esquerdat i el llegat polític l’analitzaran els historiadors. I Maragall té la gran intuïció de situar Barcelona al centre del món i, sobretot, sap convertir Barcelona en una idea atractiva. I d’aquesta idea encara se’n viu. Quan és president de la Generalitat intenta resoldre el conflicte històric català impulsant el nou Estatut. No se’n va sortir perquè el Tribunal Constitucional ho va tombar.
Pujol i Maragall van ser dos polítics de referència a Catalunya i de llarga durada. En pocs anys, la Generalitat ha tingut tres presidents: Mas, Puigdemont i Torra. No té la sensació que, des de fa uns anys, tot passa molt ràpid, tot és efímer i tenim massa pressa?
Vivim en una acceleració política arreu del món. En el cas del procés he estat molt crític amb el fet que el lema hagi estat el “tenim pressa”, perquè considero que la política es fa amb la gestió intel·ligent del temps. De vegades hi ha la necessitat de córrer, però no sempre has d’anar de pressa. I aquest ha estat l’error més rellevant.
La situació política dels últims anys a Catalunya també ha tingut incidència en el relat dels mitjans de comunicació. Com gestionen o han de gestionar els consells de redacció la independència editorial en un context tan polititzat com el que estem vivint?
Tots els mitjans tenen una tendència, però han d’evitar el sectarisme. Aquesta tendència es pot exercir d’una manera oberta o sectària. Qualsevol mitjà té una tendència determinada. Si això el porta a desfigurar els fets, serà sectari. En canvi, si el porta a no fer-ho, explicar-ho des del seu punt de vista sense trencar el pacte amb la veritat, serà un mitjà que farà bé la seva feina. Aquesta és la frontera. El món digital ha afavorit la polarització. I això condueix al sectarisme.
Vol dir que els mitjans digitals tendeixen al sectarisme?
No és això. Em refereixo al fet que, en la mesura que es busquen públics de temàtica més viva i calenta, s’afavoreix una narrativa que porta cap al sectarisme. És a dir, a la notícia no comprovada i a l’opinió que insulta més que argumenta. Amb això tampoc vull dir que en els mitjans tradicionals de paper no n’hi hagi, però el digital afavoreix la trinxera. Ara bé, la fake news més gran de la història a l’Estat espanyol no la va donar un mitjà digital sinó El Mundo, un mitjà de paper que va sostenir que l’autoria de l’atemptat de l’11-M del 2004 a Madrid era ETA i no pas el gihadisme.
Vostè acaba de presentar el seu darrer llibre: Assaig d’una revolta. Les claus del procés català (Pòrtic, 2019). I en la presentació va dir que “no volia un llibre per a creients ni per a ressentits”. En el context en el qual vivim, en què tothom sembla obligat a posicionar-se, com se situa en la centralitat?
Em defineixo en cada paraula que escric. Llegint els meus articles sabreu qui soc. El llibre és un intent d’explicar i d’entendre un procés encara opac. D’entrada soc ciutadà català, favorable al fet que hi hagi un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i que, en cas de celebrar-se, jo votaré que sí. Ara bé, jo soc periodista i no activista. Quina és la diferència? Un activista defensa una causa i el centre de la seva acció és que la causa prosperi. En canvi, el periodista ha d’explicar la realitat, lliguin o no els fets amb la seva ideologia. He intentat explicar el procés no pas com m’agradaria que hagués anat sinó com ha anat. Soc crític amb l’independentisme però també amb l’Estat espanyol, sobretot per l’ús de la violència d’una manera inacceptable.
El més difícil en l’exercici d’opinar sobre l’actualitat és tenir la capacitat d’extreure’s del soroll i escriure amb el cap fred?
Pots opinar si has fet l’esforç previ de comprendre, i pots comprendre si has fet l’esforç previ de tenir els fets contrastats. Majoritàriament, tothom pensa que l’opinió periodística permet dir tot allò que vulguis i això no és cert. De vegades sembla que en l’opinió es pugui prescindir dels fets, però jo crec que s’ha de fonamentar l’opinió a través del coneixement de la realitat. Perquè això acaba sent el periodisme. La meva opinió és una mirada personal fonamentada en els fets. El món de les xarxes ha distorsionat el principi d’opinar i l’ha convertit en un escenari més propi d’una barra de bar.
Francesc-Marc Álvaro és una de les veus que reflexiona l’actualitat política a Catalunya, des de La Vanguardia fins a les revistes El Temps, Serra d’Or o l’Esguard. Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona, tot i que abans ja s’havia iniciat en la tasca com a periodista publicant articles al Diari de Vilanova, entre altres publicacions. Ha treballat al diari Avui i a El Mundo de Catalunya i actualment col·labora amb diversos mitjans del país. És professor a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. En la seva trajectòria professional ha estat distingit amb el Premi Nacional de Periodisme (1994), el Premi Recull, el Premi Serra i Moret i el Premi Ibáñez Escofet.
Article publicat en el número de tardor 2019 de la revista Comunicació 21.
