Foto: Joanna Chichelnitzky
Gerard Romero Galindo (Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1985) és periodista, comunicador i creador de contingut. Va iniciar-se en el món del periodisme a Canal Blau i va fer el salt a RAC1 el 2007 per incorporar-se al departament d’esports. Després d’una primera etapa a can Godó va narrar els partits una temporada a SER Catalunya, i posteriorment va tornar per presentar el Fricandó matiner de RAC105 durant quatre mesos, per acabar recalant al departament d’esports de RAC1. El setembre de 2021 va plegar de RAC1 per fer el salt a Twitch a través del seu projecte personal: Jijantes. Ha estat un actiu de competicions com la Kings League i la Queens League. Aquest 2026 s’ha estrenat a TV3 amb el programa Fanzone. El seu impacte ha estat reconegut amb diversos premis, com els Esland i el FPCAT, que consoliden la seva posició com una de les veus més influents del panorama esportiu digital. A Comunicació 21, Romero aborda el salt a la televisió pública després del seu pas per la ràdio i Twitch.
Com s’ha gestat el teu salt a TV3 amb Fanzone?
A través de la productora Atomic Beat, que em va fer la proposta d’un late night dedicat al Barça. Tot i que ja havia fet On és la pasta?, presentar un programa a televisió era un dels projectes que em faltava.
Què vol ser Fanzone?
Un programa d’entreteniment, que combini informació i xou, i que es converteixi en una festa blaugrana, com hem posat en escena en aquests primers programes. Volem generar un feedback entre els convidats i el públic assistent, més de 300 persones que omplen el Foment Cultural i Artístic de Molins de Rei. Fanzone és la demostració de l’efervescència culer que es viu actualment.
Per què aquest teatre de Molins de Rei?
Perquè és qui ens ha garantit totes les facilitats per poder emetre el programa. Vam fer una cerca per diferents teatres a la ciutat de Barcelona i la seva àrea metropolitana, però va ser impossible. En canvi, l’Ajuntament de Molins de Rei ens ha permès transformar el Foment Cultural i Artístic en un autèntic plató televisiu.
Fanzone és una extensió de Jijantes?
No, són dos projectes diferents, sobretot perquè amb Jijantes tinc absoluta llibertat i a Fanzone estic més dirigit, especialment en aquests primers programes.
“Mai he rebut cap instrucció per part del Barça ni del president Laporta”
Com t’estàs adaptant al mitjà televisiu?
A Jijantes no tinc limitació de temps i ho faig a la meva manera. A Fanzone m’he hagut d’adaptar a una escaleta i a un minutatge, que és el que m’està costant més fins ara. I també a les indicacions que em fa la directora de Fanzone (Verónica Rama), cosa a la qual tampoc estic acostumat. Però ens hi estem adaptant tots plegats.
Fanzone no s’ha escapat de la crítica més enllà de les xarxes socials. Mònica Planas a l’Ara va dir del programa que “fan pena”, i Sergi Mas a El Periódico va titllar-lo de “programet de tele local” i “d’experiment fallit”. Com ho has encaixat?
De la millor manera possible. Tant un com l’altre són experts televisius que fa molts anys que s’hi dediquen, és la seva opinió i la respectem. Hem d’anar aprenent de tot allò que rebem per continuar polint programa a programa. La crítica constructiva ens ajudarà a millorar.
En aquests darrers anys amb Jijantes t’has convertit en un comunicador de masses. Has après a conviure amb la crítica?
Sí, per descomptat. Fa molts anys que he après a conviure-hi, tinc l’esquena molt ampla. Soc conscient que hi estic exposat, ja que cada dia tinc una reacció instantània a Jijantes. Estic fent un programa diari on l’audiència t’escriu i diu la seva en el mateix moment, i a aquells que fan ràdio i televisió la reacció del públic els arriba una mica més tard.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Ara que has tastat directament el pa que s’hi dona en l’univers 3Cat –Corpo–, creus que es fila molt prim amb tot el que envolta la principal televisió pública del país?
Cadascú és lliure de dir-hi la seva, és una guerra on no hi entraré. Desconec què s’hi cou dins la tele, perquè amb prou feines trepitjo els estudis. He estat escollit per una productora externa per presentar un programa i em dedico a fer el que m’han encomanat.
La setmana passada, el Consell Professional d’Informatius i Esports de TV3 va expressar el seu “malestar i perplexitat” pel tracte de favor rebut per Fanzone –una producció externa– en detriment de l’Onze –un espai de la casa–, que coincidien en horari els dijous. Per al·lusions, què n’has de dir?
És una decisió de la direcció de TV3, els hi hauries de preguntar a ells.
El contracte de Fanzone és fins a final de temporada. Seria un fracàs que TV3 no renovés el programa una campanya més?
No ho seria. Estic molt feliç fent el que faig, no tinc cap neguit. Em consta que els responsables de la tele –que són els experts– estan molt contents amb el programa, i ells decidiran si cal una segona temporada. Si consideren que el producte que estem fent no agrada, no passaria absolutament res. La decisió és seva.
“Amb Jijantes hem aconseguit fer sortir el periodisme esportiu al carrer”
Creus que en aquest país hi ha una tendència a voler fer la traveta a aquell qui destaca?
No és una tendència del país, sinó de la nostra pròpia societat. Però per als qui es pensin que aquesta feina és bufar i fer ampolles, s’equivoquen. Darrere hi ha molt d’esforç, molt.
Com conviuen Jijantes i Fanzone?
Bé, tot i que els dijous es trepitgen una mica, ja que és el dia que coincideixen, si no és possible que jo sigui al capdavant de Jijantes, hi ha altres companys de l’equip. Però, de moment, està tot sota control.
A aquells qui diuen que Jijantes no és periodisme, què els diries?
Jijantes és una fusió de tot: informació, entreteniment i comunicació. A aquells a qui no els agradi Jijantes els respectarem i ho tenen molt fàcil: que no ens mirin i estaran més tranquils. Dit això, tinc molt clara una cosa: amb Jijantes hem aconseguit fer sortir el periodisme esportiu al carrer.
Què vols dir?
Hi havia molta gent acomodada a les redaccions d’esports dels mitjans de comunicació, ja que les notícies els hi arribaven donades. Gràcies a l’aposta pel periodisme de carrer de Jijantes, els mitjans es van veure obligats a enviar un redactor diàriament a la Ciutat Esportiva Joan Gamper.
Foto: Joanna Chichelnitzky
Aleshores els mitjans no enviaven cap redactor a cobrir els entrenaments del Barça?
No, aleshores no hi anava ningú.
Els mitjans tradicionals han perdut pistonada respecte a les noves plataformes de difusió com Twich, especialment entre el públic més jove.
No, hi ha espai per a tothom. Hi ha mitjans tradicionals que s’adapten a aquestes plataformes i, de retruc, se’n retroalimenten. Cada cop és més habitual veure professionals que brillen a les plataformes aparèixer en mitjans tradicionals.
La setmana passada vam publicar una entrevista a Comunicació 21 on el periodista Dagoberto Escorcia assegurava que “Joan Laporta és el president del Barça més intrús amb la premsa i els periodistes”. Ho comparteixes?
No sé què fa el president Laporta amb la resta de periodistes, però l’última vegada que vam intercanviar una conversa per WhatsApp va ser per desitjar-nos “bon Nadal” [obre el seu telèfon mòbil i m’ho ensenya]. Com pots comprovar, tot són missatges meus, i l’únic que em respon Laporta és un “gràcies, bon Nadal”. No sé si així queda clar.
“Vaig apostar pel castellà a Jijantes perquè la comunitat del Barça en espanyol estava abandonada”
Escorcia va subratllar que Laporta ho fa a través dels seus caps de comunicació.
En els gairebé cinc anys de Jijantes, amb Àlex Santos [l’anterior cap de comunicació del Barça] tenia una relació nul·la, i actualment, amb el canvi en la direcció de comunicació sí que hi ha una mica més de contacte. Ara bé, en els anys forts de Jijantes, les meves fonts d’informació han estat persones vinculades al voltant del club.
Darrerament hi ha algun periodista que ha insinuat que sempre has tingut via lliure amb el president Laporta, la seva junta directiva i la secretaria tècnica.
Sí, Emilio Pérez de Rozas a Catalunya Ràdio va dir que l’aleshores secretari tècnic del Barça, Mateu Alemany, em convocava a la Ciutat Esportiva. El que hauria de fer De Rozas és informar-se millor, perquè el que va fer Alemany va ser convocar diversos periodistes de mitjans tradicionals per explicar-los el que havien de dir, no pas a mi. Jo mai he rebut cap instrucció per part del Barça ni del president Laporta.
Les primícies i exclusives en el periodisme esportiu, avui, arriben majoritàriament per filtracions?
Segurament. A Jijantes ens han arribat trepitjant molt el carrer. I seguint la recepta del periodisme més antic: ser al lloc dels fets, allà on és la notícia. Així, els companys de Jijantes se situaven a les portes de les oficines fent seguiment dels treballadors del club. Sempre anaven als mateixos llocs, sigui hotels, restaurants i l’aeroport. Així és com hem aconseguit la informació.
Foto: Joanna Chichelnitzky
A aquells que diuen que ara entenen la decisió del president Laporta de tancar Barça TV, perquè ara ja té el seu programa en prime time a TV3 i pagat per tots els catalans, què els diries?
Em sap molt greu el tancament de Barça TV pels bons professionals que hi havia. I et diré més: si el president Laporta tingués tanta influència a Fanzone, el director esportiu Deco no ens hauria deixat penjats quatre hores abans de l’inici del programa, com va passar la setmana passada. Si fóssim el programa del club, Deco seria el convidat del programa, però malauradament no va venir.
El periodista que s’embolica amb la bufanda d’un club de futbol perd tota la credibilitat?
Hi ha una part d’aficionats que els agrada veure’s identificats amb el periodista que ho viu d’aquesta manera. En el meu cas, hi ha un part de l’afició del Barça que compra aquesta opció i, al mateix temps, per la manera de comunicar: amb sentiment i passió. I fent-ho així no perdem credibilitat.
Quan fas l’aposta per Jijantes vas fer l’aposta pel castellà. Per què?
En aquell moment vaig detectar que la comunitat del Barça en espanyol estava abandonada, que hi havia un forat per cobrir i aglutinar una comunitat a les xarxes d’aficionats d’arreu d’Espanya i de Llatinoamèrica al voltant de la informació del Barça. Així i tot, sempre hi ha hagut presència del català. En les rodes de premsa que s’ofereixen en català no les traduïm. I amb el pas del temps, cada cop oferim més contingut en català a Jijantes.
“Vaig marxar de RAC1 perquè sentia que no podia créixer més com a professional, era impossible ascendir”
Sumes quatre anys i mig a Twitch. Hi ha un abans i un després en la teva trajectòria professional?
Sí, queda clar. El creixement professional i personal és molt bèstia. He après a fer funcionar una nau i a liderar un gran projecte que al principi em semblava impossible. Fins i tot, he de dir que m’he sorprès una mica de mi mateix per tot el que he arribat a fer cada dia i durant tantes hores.
La teva irrupció a Twitch arriba després d’una decisió: marxar de RAC1. Vist amb perspectiva, qui es penedeix més d’aquell adeu: Gerard Romero o l’emissora del Grupo Godó?
Ningú, cap de les dues parts. En aquell moment, tots els implicats vam sentir la necessitat que era el moment de posar punt final a aquella etapa, i així ho vam fer. Aleshores jo, encara en calent, vaig dir el que sentia, i tothom ha fet el seu camí. La ràdio ha superat el milió d’oients i me n’alegro moltíssim pels molts amics que tinc allà dins, i jo estic molt feliç amb tot el que ha vingut després.
Foto: Joanna Chichelnitzky
La teva decisió de marxar de RAC1 es produeix després de quedar-te fora de l’equip d’El Barça juga a RAC1. Era incompatible dos galls en un mateix galliner?
No, vaig marxar de RAC1 perquè sentia que no podia créixer més com a professional, era impossible ascendir. I, paral·lelament jo ja estava endinsant-me en l’univers Twitch, em sentia més a gust amb mi mateix i hi veia moltes més oportunitats que a la ràdio. Com que a RAC1 ja no comptaven amb mi per a certes feines, la millor opció era llançar-me a una piscina que sortosament estava plena d’aigua, i estem nedant a bon ritme des de fa gairebé cinc anys.
Quan deixes RAC1 i apostes per Jijantes tenies 246.000 seguidors a X i 76.000 a Instagram. Actualment, 1,3 milions a X i 500.000 a Instagram. Avui la teva projecció pública és acollonant. Com ho gestiones?
Hi ha dies de tot, però has d’assumir aquesta exposició pública. En aquest recorregut, hi ha un punt d’inflexió: l’estiu de 2022 i el mercat de fitxatges del Barça amb Lewandowski, Raphinha i Koundé, entre d’altres. Aquell mercato ens va disparar l’audiència i, després, va acompanyar-ho la irrupció a la Kings League.
El Gerard d’avui se sent més periodista, més comunicador o més showman?
Des dels 15 anys que em sento un comunicador. Aleshores començava a fer ràdio i televisió a Vilanova i la Geltrú. He tingut l’oportunitat de passar-m’ho molt bé allà on he estat, a RAC1, a RAC105 i a SER Catalunya. I després a endinsar-me en l’univers de les xarxes socials amb Jijantes, i ara a la tele.
“Hi ha part de l’afició del Barça que li agrada veure’s identificada amb el periodista, per la manera de comunicar, amb sentiment i passió”
Després de tastar TV3, el proper pas serà el salt a les Espanyes?
[Somriu] No, de moment estic molt tranquil. Però aquest salt tampoc és possible perquè, bàsicament, no tinc una oferta sobre la taula.
I si t’arribés una proposta en ferm des de Madrid?
La decisió no seria únicament meva, sinó de la família.
Ja que cites la família, com es compagina aquesta bogeria professional amb la paternitat?
[Riu] Com puc. La nostra filla Carolina s’apropa a l’any, i he de dir que sortosament ens ha deixat descansar molt més del que imaginàvem. D’aquí a uns mesos, possiblement la petita necessitarà molt més del seu pare i haurem de reduir la intensitat a Twitch, que és molt bèstia.
Sonia Urbano: “Tenim un repte compartit: treballar perquè Ràdio 4 torni a tenir l’espai que es mereix”
